dimarts, 9 d’octubre de 2018

UNA CANDIDATURA I TRES RECELS. JUNTS PERÒ NO BARREJATS


Hi ha una imatge que se’m fa present insistentment quan miro això que passa a les files independentistes, i és la imatge de la nit electoral del 27de setembre del 2015 a Manresa. La sala d’ElSielu es va convertir en centre de seguiment conjunt de l’escrutini per part de la candidatura de Junts pel Sí; s’hi van fer tres grups: en un, la gent d’ERC, en un altre la gent de CiU i en un altre, més petit, la gent que, provinent principalment del PSC, havia apostat per la fórmula unitària; una candidatura i tres recels; junts  però no  barrejats. Vaig voler esvair la imatge fent-me creure que no havien tingut gaires dies per fer amistat política, ho vaig pensar força temps fins que van venir les tamborinades, aquestes ja a Palau, que van desembocar en la República catalana no proclamada. CDC o CiU o els hereus del PdeCat i ERC no s’han llufat mai gaire i aquest pòsit tona a impregnar l’ambient talment com el solatge avinagrat d’una bóta torna agre el bon vi que s’hi aboca. Segur que les amenaces sempre pendents d’executar per part dels estaments polítics  i judicials espanyols sobre el Parlament de Catalunya hi tenen el paper principal en tot això; la por personal és legítima vist com les gasten, la por guarda la vinya diu el refrany. L’Estat espanyol patrimonialitzat per les elits funcionarials, econòmiques i periodístico-propagandístiques està disposat a tot per salvar-se, ho va dir un progressista anomenat Pérez Rubalcaba i és un pensament transversal que un tal Franco va arribar a convertir en una guerra civil i quaranta anys de dictadura. Avui som més a prop de ser una finestreta administrativa que no pas un país lliure. Per plorar? No! Per continuar essent-hi

diumenge, 30 de setembre de 2018

VAN REGALAR L’1 D’OCTUBRE DEL 2017 I ELLS HO SABEN MOLT BÉ

Photo by Salvador Redó/Regió7

Van regalar l’1 d’octubre del 2017 i ells ho saben molt bé; ho van saber al cap de poques hores d’haver ordenat les irrupcions a la força (a materialitzar el a por ellos) a la recerca de les urnes que se’ls havien fet escàpoles; ho van saber quan les xarxes socials es van començar a omplir d’imatges, de vídeos a base de cops de porra i caps esberlats, d’àvies i d’avis llançats a terra, de joves arrossegats, de cops de mall a les portes de les instal·lacions constituïdes en col·legis electorals, i aquests dies hem conegut, encara més, els excessos verbals de membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat (frase feta de tan repetir-la) que traspuen ànimes ennegrides per un odi inculcat secularment fins a fer-lo irreversible. Sense aquestes milers de fotografies i vídeos professionals i sobretot particulars, sense la irrupció de l’smartphone a les nostres vides i les seves capacitats infinites de difusió i de rèplica que van fer volar les imatges arreu del món a l’instant, el discurs de com van anar les coses, dilluns farà un any, seria tot un altre. Els poders encara es pensen que, dominant els mitjans de comunicació tradicionals, dominen el discurs; l’1 d’octubre ha demostrat una altra vegada que ja no és així, ni a Catalunya ni Espanya ni al món. Gràcies a les noves tecnologies, el relat dels fets l’ha guanyat la gent atonyinada i vexada. Diuen que ho va dir Josep Borrell, el ministre d’Afers Exterior espanyol ,al centre Jean Monnet de la Universitat de Nova York,que no es pot lluitar contra imatges d’algú que vol votar i a qui la policia pega. I una altra cosa que s’ha evidenciat, també dolorosa: que veïns nostres, gent amb qui ens saludem cada dia, tot i haver vist les imatges, les han justificades, si és que no les han aplaudit.

dimarts, 25 de setembre de 2018

QUAN S’ESTÀ SEGUR DE TENIR EL MELIC TAN RODÓ I PERFECTE

Si no vols que se sàpiga, no ho diguis i, encara menys, no ho escriguis. Allò que es diu, els vents s’ho poden endur; la paraula d’un contra la paraula d’un altre; però allò que s’escriu, escrit resta, encara que sigui en suport virtual. Quan allò escrit només s’escrivia en suport material, tenia moltíssima menys difusió, molta menys gent hi tenia accés; segons qui ho escrivia i on es guardava, l’accés era tan restringit que l’autor no havia de témer cap intromissió. També hi havia el principi de prudència. Avui el suport digital i el principi de la no prudència i fins i tot de la glòria efímera ha fet que molta gent abaixi la guàrdia i es deixi anar; que quedi retratada. Quina expressió més magnífica aquesta! Quedar retrat és quedar despullat davant el món. Un cop has quedat retratat, ja no pots amagar-te.Quedes retratat i pot ser que també es trenqui la gerra de la confiança; s’esmicola la credibilitat; quedes retrat i esdevens als ulls de tothom un altre, un impostor?, un que representava una cosa i n’era una altra? Com més amunt estiguis,quan caus, la patacada és més forta. Aquests dies hem quedat astorats (segur?) per la descoberta d’un munt de correus electrònics que són allà, en la virtualitat, escrits per alguns jutges i magistrats espanyols i vistos per molts més del gremi, en què es posa a parir els catalans que en la seva i deologia, en la seva visió del món, inclouen la independència del seu país i la seva incorporació a allò que en diuen el concert de les nacions. Són escrits, els que he pogut llegir, fets des de les vísceres i des de l’estereotip que és el refugi dels que no volen saber; sortir de l’estereotip obliga a esforçar-te a entendre l’altre però quan hom té el melic tan rodó i perfecte i també té la força, no li cal.

divendres, 21 de setembre de 2018

EL MAL DE LA TITULITIS. ÉS LA UNIVERSITAT UNA POTA DEL PODER?


La titulitis és un estat mental en què viu l’ésser humà que adopta com a lema per a la seva existència el tant tens, tant vals; un lema i també un horitzó, una força motriu que el du a l’acumulació. La forma de vida capitalista té en aquest lema un bon fonament. De tant en tant sentim a dir que a l’altre món no ens hi endurem res; la frase amaga l’enveja cap als que tenen més que nosaltres. També sentim a dir en un castellà sorneguer: que me quiten lo bailao, que s’usa quan ens encarem a la finitud per dir-li: ja vindràs ja, però mentrestant... La titulitis no ha de ser dolenta per ella mateixa, tots tenim dret a practicar-la, a voler decorar una de les parets de casa amb diplomes de reconeixement. La titulitis pot dur el seu practicant a mantenir un gran esforç sostingut en el temps per arribar a l’objectiu. En el nostre sistema de valors, els títols també poden ser un reconeixement a les ganes de saber, però des de fa un temps  assistim a la cara patètica de la titulitis: l’acumulació per frau. De totes les pràctiques acumulatives, aquesta és l’única que no requereix esforç; no hi ha capitalista que arrisqui patrimoni i s’esforci per fer-lo créixer i no hi ha l’esforç del treball a canvi d’un salari mai suficient. Aquesta mena de titulitis que aquests dies afecta a noms propis de la política espanyola amb pretensions de salva pàtries ha tocat de mort la confiança en el sistema universitari, i la universitat d’aquest país roman calladeta o dient cosetes en veu molt baixa, per què? Hi ha molts casos de frau? Hi ha molta gent a qui se li ha regalat el títol? Però és que la majoria dels universitaris són gent de bé a qui els seus estudis han costat molt esforç intel·lectual i econòmic, un respecte! És la universitat una pota del poder i per això aquest silenci eixordador?

dissabte, 8 de setembre de 2018

PARLEN DE NEUTRALITAT PERÒ VOLEN DIR PROHIBIR


Diuen que l’espai públic ha de ser neutral però volen dir que ha de ser d’ells. Qui són ells? Ells són els que s’adjudiquen la interpretació de la neutralitat. Com interpreten aquesta neutralitat? Si ets afí, ets neutral. I quins són els interessos que hi ha darrera el vel del teatre anomenat neutralitat? Els que defensen la uniformitat de pensament que a Espanya vol dir Espanya. I quina Espanya? L’Espanya una,gran i per descomptat lliure. I l’Espanya una què vol dir? L’Espanya una vol dir la de pensament únic, la que mai no ha admès dins les seves fronteres cap altra visió del món que no sigui la forjada per la visió castellana. L’Espanya gran ja no sé què vol dir, gran de perímetre? Pels seus fets els coneixereu? És un desig de protagonisme? I l’Espanya lliure també se m’escapa; o és una reafirmació innecessària davant la resta del planeta que ja ho té per descomptat o és una afirmació que reposa en algun complex d’inferioritat. L’espai públic és del públic i el públic, mal pesi, és divers i per tant amb possibilitats expressives diverses. Si hem d’entronitzar la neutralitat, que vol dir l’asèpsia ideològica, entronitzem el silenci, la inexpressió. Preparin-se a fer callar les campanes de les esglésies perquè no tothom és catòlic, preparin-se a tancar espais religiosos perquè no tothom creu en déus protectors o castigadors; treguin totes les banderes, totes, perquè tampoc no hi ha unanimitats i prohibeixin les terrasses dels bars i la privatització dels estacionaments en superfície i les cercaviles i les desfilades militars, i que no vingui mai més cap Papa de Roma a dir missa al carrer; prohibeixin les processons de Setmana Santa, el piromusical de la Mercè, les celebracions dels títols esportius i els encierros dels Sanfermines, perquè hi ha molta gent a qui no agrada res d’això. Parlen de neutralitat però volen dir prohibir

diumenge, 24 de juny de 2018

UN XIP DIRÀ A ALGÚ SI ETS O NO BON RECICLADOR, I AI DE TU!


Llegeixo que la tecnologia al servei del control del ciutadà arriba a la recollida de les escombraries. Llegeixo que hi ha ajuntaments del Bages que, després de les vacances d’estiu, començaran unes proves pilot per informatitzar uns quants contenidors i que, per usar-los, el ciutadà els haurà d’obrir amb una targeta que durà el seu nom; ja vull veure quan la nova tecnologia s’espatlli, però aquest ja serà el tema d’una altra ocasió. Diuen que a través de la tecnologia del xip se sabrà qui i a quina hora ha fet ús del servei. Diuen que no hi haurà més dades que aquestes i que servarà anonimat, però el cert és que algú a l’Ajuntament o a l’empresa de recollida tindrà unes dades més que, crec, no hauria de tenir. Expliquen que així, si en el sector adscrit al contenidor, detecten que la gent recicla malament, els usuaris podran ser «identificats» i «informats» pel servei de control i inspecció. No m’agrada ni la música ni la lletra d’aquesta partitura. Ara, quan deixes el vehicle en un estacionament de pagament, ja t’identifiquen a través de la matrícula i de la targeta de pagament de manera que qualsevol que tingui accés a aquesta informació sap en qualsevol moment on has estat, quan has arribat i quan has marxat, si has pagat en metàl·lic o amb targeta i, en aquest cas, de quin banc; i a més a més et filmen. Amb aquesta nova modalitat de recollida d’escombraries, algú sabrà ben aviat si beus cervesa amb alcohol o sense, de quina marca i quin n’és el consum mitjà; si menges precuinats o no; si menges patates fregides i de quines; quin detergent per a màquina de rentar o quin suavitzant utilitzes, si fas servir lleixiu i, si t’equivoques de contenidor, la quantitat de preservatius i la marca. Molt, massa, no?

diumenge, 17 de juny de 2018

DIUEN, DIUEN, DIUEN, PERÒ LA MADEIXA MAI NO ES DESCABDELLA


Diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política però dels equips de futbol que participen en el mundial que es juga a la no nacionalista Rússia en diuen seleccions nacionals. Al capdavant dels equips que participen hi van les mateixes banderes dels estats amb les quals desfilen els corresponents exèrcits; són les mateixes banderes que llueixen en els edificis oficials i que s’ensenyen a les escoles com un dels símbols més grans; pel seu qüestionament, en alguns indrets, fins i tot et podrien arruïnar la vida. Al davant del gruix de ben vestits que acompanyen els jugadors hi van també representants d’aquests estats i, probablement, un bon nombre de governants de pes passaran un dia o un altre pels camps de futbol on jugaran aquells que lluiran al pit la bandera nacional. Diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política però cada vegada que es produeix un esdeveniment d’aquesta mena, són els polítics de l’indret els que agafen les regnes de la cosa i poc els costa desprendre’s d’una milionada del diner ciutadà que ells gestionen i manar aixecar un munt d’escenaris on llueixin als ulls del món, diuen, les fortaleses pàtries. I diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política. I també és en esdeveniments d’aquesta mena on se substancia que la banca sempre guanya, vull dir que els poders sempre guanyen i amaren del seu discurs la ciutadania que, davant el munt d’insatisfaccions humanes, cerca, com fa més vint segles, en el pa i el circ una mica d’alè, una mica d’il·lusió que faci més suportable la quotidianitat pesant i grisa. Els èxits i els fracassos de les seleccions nacionals, seran els èxits i fracassos de la col·lectivitat d’individus; però la madeixa mai no es descabdella.