dissabte, 9 de febrer de 2019

L'ANTICATALANISME, PART DEL PATRIMONI ESPANYOL


A tots els que estan convençuts que l’independentisme és el culpable del ressorgiment de  l’anticatalanisme i que aquest és d’ús exclusiu de la dreta i l’extrema dreta espanyoles, de les elits, i que la resta no combrega amb el nacionalisme espanyol.
Explica Paco Candel en el capítol “Cataluña acaba aquí” del llibre “Els altres catalans” (Barcelona, 1964) que al barri de la Torrassa de Barcelona l’any 1928 hi havia un percentatge de gent arribada d’altres parts d’Espanya molt important, que rondava el 75%, i que una part gran provenia de Múrcia. Escriu Candel que la FAI exercia molta influència entre els treballadors que vivien al barri i que estava enfrontada amb els sindicalistes propers a ERC del barri de Sants. Candel il·lustra la situació amb una referència, una pancarta apareguda a la Torrassa en què es va escriure un lema que, diu ell, va fer fortuna tot i no ser afortunat: “Cataluña termina aquí, aquí empieza Murcia”.
A. Bladé i Desumvila explica en el llibre “El viatge a Mèxic” (Pàgs. 43-45. Barcelona, 1993) en què relata el camí de l’exili des de França que en ple Atlàntic, a bord del vaixell Nyassa, va morir una nena d’un any, Núria Mora i Soler. Bladé explica que un mariner-fuster va fer una caixeta per posar el cos sense vida de la menuda, primer per a vetllar-lo i després per llançar el fèretre al mar tal i com manaven les lleis nàutiques. Bladé diu que “al capçal del petit taüt van posar una bandera catalana i, als peus, la portuguesa” ja que el vaixell estava matriculat a Portugal. I continua: “I ara ve un fet que un no sap com explicar si tracta de ser objectiu i no caure en l’apassionament al qual donà lloc d’una manera tan lamentable, que encara en sento la vergonya a la cara. El cas és que la bandereta barrada provocà una reacció soi-dissant patriòtica en funció de la qual diversos element van decretar que allò no podia ser i que juntament amb aquella ensenya hi havia d’haver una altra, que ells anomenaven nacional i volien dir, en realitat, la republicana. Potser el pitjor de tot, i allò que va convertir el vaixell en una mena de manicomi de discussions, d’insults i fins d’intents d’agressió, fou el caràcter imperatiu, o d’imposició, en contrast amb el que hauria hagut de ser simplement una proposta -formulada en primer lloc al pare de la nena morta- de solidaritat en el dolor... El cert és que tot el que s’havia guanyat en "conllevança" ... es va perdre lamentablement per manca de tacte i excés d’urc, dos mals crònics i, potser, inguaribles”.
Jaume Navarro i Torras és un manresà de la lleva del biberó que va ser mobilitzat, amb 18 anys acabats de fer, el 24 d’abril del 1938 per anar al front d’Aragó tot i que quan va entrar en combat realment ja era el front de Catalunya. En el relat manuscrit que fa d’aquell any de guerra, Navarro explica tres episodis en què es posa de manifest que l’anticatalanitat no era només patrimoni dels feixistes. “En la misma tarde ingresé a la 72, correspondiéndome el lugar, en los restos del primer batallón Rojo de Choque. La compañía mía, estaba compuesta exclusivamente de voluntarios andaluces. Había más viejos que de jóvenes de la Compañía. No me sentía muy seguro entre medio aquella gente que en verdad, sea dicho, profesaban un odio terrible a los catalanes...” En aquestes memòries, Jaume Navarro explica el pànic que van viure mentre estaven formats al pati de la caserna Karl Marx de Barcelona per un fort soroll que van creure que era l’inici d’un bombardeig i que només va ser un incident domèstic i com l’oficial que els passava llista els va insultar i els va esbroncar afegint: “todos los catalanes son una mierda”. Més endavant, en el moment de la inscripció en el llistat oficial de l’exèrcit republicà, a les Drassanes de Barcelona, explica el menyspreu rebut per part d’un dels soldats: “un miserable enchufado, del cual supe después que era del partido comunista, igual como los demás enchufados me trato como a un perro” i explica la conversa: “-A qué partido perteneces? –A ninguno. –Así que... eres fascista? –I que es fascista? –No te hagas el idiota. No estás sindicado? –Sí, soy de la UGT. –Va... UGT, todos igual. Sabes manejar alguna arma? –Nunca he tenido ninguna. –Que catalanes...

dijous, 13 de desembre de 2018

ESLOVÈNIA NO VAGAVA PER L’ESPAI SIDERAL


Vam ser a Eslovènia l’estiu del 1992, un any després que fos proclamada la independència; la guerra dels Balcans era molt a prop de la nostra ruta, a Croàcia; entràvem per Trieste. A la frontera ens van canviar marcs alemanys per una moneda de la qual no havíem sentit mai a parlar: el tolari. Primer vam ser a Postoina, l’Eslovènia que havia estat sota influència italiana, i després a la zona de Bled, l’Eslovènia més teutona; un paisatge meravellós i on el mariscal-dictador Josip Broz “Tito” tenia residència oficial d’estiu; de fet Tito va morir no massa lluny, a la capital, Liubliana, el maig de 1980. Aquell juliol del 1992, encara es podien resseguir les marques del tancs serbis a la carretera que du de Postojna al magnífic castell de Predjama. Vam fer estada al càmping Pivka que pren el nom del riu responsable de la formació de les magnífiques coves visitables de la zona. Unes instal·lacions, les d’aquest càmping, tan magnífiques com buides de visitants. Un producte de la megalomania del comunisme iugoslau, més preses de llum que no pas places de càmping, uns bungalows que ben poques vegades havien rebut estadants i tot un restaurant per a nosaltres quatre sols; això sí, amb una carn magnífica de la qual derivaven unes escalopes boníssimes i a bon preu. A Postoina hi havia un supermercat hereu de la planificació comunista amb els prestatges més buits que no pas plens i amb productes provinents de l’Europa de l’Est, recordo unes conserves hongareses i unes dependentes avorrides i guarnides amb bates de color gris passat; també hi havia un modern Spar, acabat d’inaugurar, amb els productes que ens eren familiars, ben il·luminat i dependentes, diguem-ne, a la capitalista manera.
L’única autopista era cap a Liubliana i en els peatges, uns treballadors molt joves, et donaven  un tiquet a mà del tipus de les entrades dels nostres cinemes dels anys seixanta, aquelles que anaven en un talonari numerat i encunyat. Recordo una escena deliciosa en què uns treballadors de l’autopista duien unes safates amb cafè i pastes per als seus companys que estaven als peatges. A Liubliana feien una festa a la plaça de l’Ajuntament, pel que vam veure l’organitzava la Ràdio Televisió Austríaca i passava en llengua alemanya que els presents seguien sense cap dificultat. Alemanya va ser la gran valedora de la independència eslovena; qui té un amic, té un tresor. Vam estacionar el cotxe a tocar del teatre de l’Òpera. La Liubliana històrica és una bombonera.
Vam seguir cap a Bled: llac dels Alps amb illa al mig i església, muntanyes dels Alps i castell; una meravella. La imatge somniada per aquells que venint de la mediterrània imaginem aquesta Europa de cims alterosos. Tot i haver passat només un any de l’entrada d’Eslovènia en el llistat de les nacions-estat independents, l’ambient era normal, ni rastre del breu enfrontament amb l’exèrcit iugoslau, bàsicament serbi, i que va causar una seixantena de morts entre els dos bàndols. Eslovènia no vagava per l’espai sideral ni es fotia de gana, simplement vivia, començava. I ara em ve a la memòria aquella pintada de fa uns anys, de quan l’Estatut del 2006 ja esverava a Espanya: “Barcelona, recuerda Sarajevo”. L’autor de la frase s’identificava clarament amb els atacants serbis, amb aquells franctiradors que des dels turons propers a la ciutat “caçaven” aleatòriament gent que passava pels carrers i les places de la que un dia va ser fins i tot ciutat olímpica.

divendres, 30 de novembre de 2018

ELS GOVERNS NOMÉS ESTIMEN A AQUELLS QUE ELS PROTEGEIXEN A ELLS


Cal que protegim la gent que té cura de la nostra salut. Cal que protegim la gent que té cura de la docència dels nostres infants, adolescents i joves. Cal que protegim els bombers. Cal que protegim la gent dels serveis socials. Cal que protegim la gent que ens vetlla la vida, la vida bona; aquesta gent són els nostres herois. Segur que tots en tenim d’herois d’aquesta mena en el nostre llistat de persones a qui abraçaries ben fort; són la gent que ens han tret d’un mal tràngol, que ens han obert una finestra, a vegades una finestreta suficient per on s’ha colat un vendaval que ens ha airejat i que ens ha dut una alternativa, una solució, una esperança; que potser fins i tot ens ha salvat la vida; que ens ha donat l’oportunitat per tornar-nos-hi a arrapar.
El govern, aquest ens que voldríem a prop i que sempre o gairebé veiem tan llunyà, hauria de voler-la aquesta protecció. Els governs haurien de ser agents molt actius per proporcionar aquestes proteccions. Però els governs només estimen a aquells que els protegeixen a ells; els governs i aquest ens opac que en diuen estat no estimen, fan servir, utilitzen i si alces el dit, ni que sigui el dit xic, s’enfaden i t’ensenyen, en el millor dels casos, la sola de la bota.
Aquests dies, els professionals que ens vetllen han sortit al carrer perquè només ocupant places i vials són mereixedors de l’atenció dels poder públics, dels noticiaris i de les portades de la premsa impresa. Sortir al carrer, fer soroll i deixar  els ambulatoris, les casernes i les oficines buits. El brogit de la protesta i a l’hora el silenci a les aules i a les consultes. Malestar que es cova durant mesos, durant anys en l’ànim i l’ànima d’aquells i d’aquelles que ens vetllen. Quin mal negoci que ens fem a nosaltres mateixos.

dimarts, 6 de novembre de 2018

MALA FI TINGUEU I QUE VAGUEU PER LA FOSCOR TOTA L’ETERNITAT


El nen de la gorra que encapçala, mans enlaire i el rostre aterrit, la columna de jueus de Varsòvia camí del mortal gueto, l’any 1940, escortats per soldats alemanys nazis ben armats; que valents que són els que duen armes quan a l’altra banda només hi ha gent indefensa, els «altres». La nena de nou anys Phan Thi Kim Phúa, vietnamita víctima d’una bomba de napalm llançada des d’un avió sud vietnamita aliat dels USA; diuen que la fotografia feta pel fotoperiodista Nick Ut l’any 1972, que va donar la volta al món i ha esdevingut icona del conflicte bèl·lic, va ajudar a canviar el curs de la guerra. L’Aylan, el nen de quatre anys que amb la seva família escapava de la mort a Síria i que la va trobar a les aigües de la Mediterrània; unes aigües que el van dipositar ja sense vida en una platja turca. La nena Laila, palestina de vuit mesos d’edat morta asfixiada pels gasos lacrimògens llançats des de la banda israeliana i aquests dies l’Amal, del Iemen, la nena de set anys, morta de gana perquè abans d’ahir, ahir i avui, la fam és una altra de les armes que s’usen per a l’extermini de l’«altre».
Mainada en edat encara innocent que mor a milers a causa dels conflictes irredempts dels grans. En l’evangeli de Sant Mateu (25-40) podem llegir: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu». Monarques, presidents, generals, consells d’administració de les empreses que en treuen rèdits, ministres, diplomàtics, soldats rasos i gent corrent que té els estalvis en empreses que cotitzen a borsa o en estalvis que alimenten fons voltors o que inverteixen en altres empreses que fan bombes «intel·ligents»; es tanca el cercle: els interessos dels poderosos per fer créixer encara més el seu poder i els interessos de la massa que vol assegurar-se un futur; el futur, la cosa més volàtil que acompanya l’ésser humà des que és concebut; el futur, la deïtat a la qual consagrem tots els presents.
Voldria ser capaç d’escriure quatre ratlles dignes dels nens i nenes que encapçalen aquest text però no en sóc capaç. Una oració?, potser sí, però a quin dels déus? Un pensament? Sí, això sí, un pensament i una fiblada al cor i les carones de la mainada que m’és propera. I Un compromís: no callar mai davant la més gran de les atrocitats, les que cometen els més vils i inhumans dels humans que fan cinc àpats al dia i es perfumen amb aigua de roses; «sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d'ossos i de tota mena d'impuresa!» (Mt. 23,27.32). Mala fi tingueu i que vagueu per la foscor tota l’eternitat; vull creure que serà així, em cal creure-ho.

diumenge, 28 d’octubre de 2018

UN DEUTE MORAL TAMBÉ AMB LA MEMÒRIA DEL MEU PARE


A l’esquerra de l’ordinador, en la cambra que a casa fa les funcions de despatx, tinc emmarcada una fotografia del meu pare, l’Agustí Redó i Samper que va morir, amb 72 anys, el 28 de desembre del 2005. El 27 d’octubre de l’any passat vaig fer una fotografia on es veu l’aparell de televisió amb una de les imatges prèvies al moment de la proclamació de la República Catalana i en primer terme hi vaig posar la fotografia de què us parlo; volia que d’alguna manera el seu record estigués present en un dia que ell havia esperat tota la vida i per al qual havia treballat des de la resistència tossuda i molt minoritària en el seu poble i el meu, Monistrol de Montserrat, en el quefer del dia a dia, en la formació dels dos fills, en el seu entorn i amb les possibilitats ínfimes que s’obrien pas malgrat la dictadura franquista. Ho trobareu ridícul, però gaudia cada 1 d’abril, quan els feixistes locals passaven per davant de casa, a la Calle del Caudillo per cert, abans dita del Pont, sortint de la missa per la commemoració de “la Victoria” i de camí cap a la fartanera corresponent, fent sonar la Marsellesa en el toca disc amb aquell altaveu gran de carcassa de fusta encarat al balcó. L’Onze de Setembre del 1986 no va haver de comprar cap senyera per posar la balcó, va posar la que els avis havien guardat en el fons d’un bagul des del 1939. Va passar per la política local de la mà d’una CDC, que ajudà a dur al poble, quan més que un partit era un sac ple d’il·lusions. Va tastar el desagraïment quan els cacics locals de bracet amb esquerranosos de pro van animar a fer-li el buit social perquè signà la impugnació d’un pla d’ordenació urbanística que preveia urbanitzar per a 25.000 persones un poble de 2.300 habitants situat sota mateix de Montserrat. Indomable, continuà posant mitjans per a la causa i molta esperança fins el final i quan escric final vull dir final. El 27 d’octubre de l’any 2017, president Puigdemont vau contreure un deute moral amb milers i milers de catalans, més de dos milions, però també amb la memòria del meu pare, així que...

diumenge, 21 d’octubre de 2018

EL PODER VA DESPULLAT


Desconec si el prohom socialista del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba quan va afirmar amb solemnitat que Espanya estava disposada a pagar el preu que fos, de cara enfora i de cara endins, per la política d’agressió sense manies als ciutadans de Catalunya i no només contra l’independentisme (de proves les que vulgueu), estava al corrent del grau de desgavell (eufemisme) a què havia arribat això que hom anomena estat, aquesta suma d’institucions i funcionariat necessària per al sotmetiment de la grandíssima majoria a favor de la minoria que ostenta el poder.
L’últim cas, la sentència del Tribunal Suprem sobre qui ha de pagar les despeses hipotecàries i la marxa enrere després de veure com els bancs espanyols de l’Ibex35 perdien d’una sotragada 5.500 milions d’euros i després que algú despengés el telèfon i els digués que la sentència sobre qui havia de pagar podia comportar un derrama extraordinària d’uns 4.000 milions d’euros a un sistema bancari amb poques alegries.  
Com ens l’hem de prendre els ciutadans aquesta revisió d’una sentència de tot un Tribunal Suprem pel mateix Tribunal Suprem d’un dia per l’altre? Que ràpida que és la Justícia depenent de qui és el colpejat! Se m’acut la imatge del rei (o del poder que sigui) despullat. Hi ha una magnífica explicació de com són en realitat els poders quan se’ls posa en evidència, o com és el cas, es posen en evidència ells solets, en la il·lustració de William Thackeray que acompanya el magnífic llibre de Peter Burke “The Fabrication of Louis XIV”, aquell rei francès, le Roi-Soleil, parent llunyà dels monarques espanyols actuals, que va dir allò de: “l’État, c’est moi” l’estat sóc jo! i que va inventar la propaganda moderna amb la col·laboració d’un estol de literats (Racin, La Fontaine o Molière), pintors (Jacint Rigau, Jean Nocret o Charles Lebrun), escultors (Bernini, Guérin o Coysevox) o arquitectes (Le Vau).
Atents als cant de sirena dels propagandistes disfressats de visionaris, d’economistes, de xerraires, de periodistes; atents perquè ens hi va la butxaca, una altra vegada, de tots plegats. El sistema no va, està molt, però que molt endeutat i a fora ho saben.

dimarts, 9 d’octubre de 2018

UNA CANDIDATURA I TRES RECELS. JUNTS PERÒ NO BARREJATS


Hi ha una imatge que se’m fa present insistentment quan miro això que passa a les files independentistes, i és la imatge de la nit electoral del 27de setembre del 2015 a Manresa. La sala d’ElSielu es va convertir en centre de seguiment conjunt de l’escrutini per part de la candidatura de Junts pel Sí; s’hi van fer tres grups: en un, la gent d’ERC, en un altre la gent de CiU i en un altre, més petit, la gent que, provinent principalment del PSC, havia apostat per la fórmula unitària; una candidatura i tres recels; junts  però no  barrejats. Vaig voler esvair la imatge fent-me creure que no havien tingut gaires dies per fer amistat política, ho vaig pensar força temps fins que van venir les tamborinades, aquestes ja a Palau, que van desembocar en la República catalana no proclamada. CDC o CiU o els hereus del PdeCat i ERC no s’han llufat mai gaire i aquest pòsit tona a impregnar l’ambient talment com el solatge avinagrat d’una bóta torna agre el bon vi que s’hi aboca. Segur que les amenaces sempre pendents d’executar per part dels estaments polítics  i judicials espanyols sobre el Parlament de Catalunya hi tenen el paper principal en tot això; la por personal és legítima vist com les gasten, la por guarda la vinya diu el refrany. L’Estat espanyol patrimonialitzat per les elits funcionarials, econòmiques i periodístico-propagandístiques està disposat a tot per salvar-se, ho va dir un progressista anomenat Pérez Rubalcaba i és un pensament transversal que un tal Franco va arribar a convertir en una guerra civil i quaranta anys de dictadura. Avui som més a prop de ser una finestreta administrativa que no pas un país lliure. Per plorar? No! Per continuar essent-hi