FEIA MOLTS I MOLTS ANYS QUE NO VEIA ALGÚ RECOLLIR BURILLES DEL TERRA

 

Amb poques hores de diferència i en dos indrets del que podríem acordar a anomenar centre de Manresa vaig veure dos homes de mitjana edat recollir burilles de tabac. No és la primera vegada que ho veig, però feia molts anys, i quan escric molts vull dir molts. Recollir burilles i furgar a l’interior d’un contenidor deu ser el penúltim esglaó social, dic penúltim perquè segur que encara hi ha algú més avall; sempre hi ha algú en pitjors condicions que hi sembla posat pel destí per alleugerir els desgraciats. Quan veig un captaire, no puc escapar de la pregunta que sempre m’assalta com un ressort que el cervell empeny cap a fora per cercar una explicació a la manca d’explicació: ¿com s’hi arriba, a haver de captar? Un captaire o una captaire ha estat nen o nena que ha tingut il·lusions, potser una família que l’ha estimat; podria ser que haguessin anat a rebre els Reis d’Orient, fet la primera comunió vestits de mariner ell o amb vestit de núvia menuda ella. Un captaire o una captaire, potser van estar enamorats algun dia; potser van fer plans: ara això, demà allò, demà passat allò altre. Per a un nen o una nena que de gran, que d’ancià, malviu per les cantonades, ¿quina ha estat la seva trajectòria vital? ¿Quan, allò que s’esperava de la vida, es va convertir en desesper? Una societat que instal·la sota un pont algú, és una societat fracassada com a conjunt. Avui l’economia elevada als altars és una fàbrica de captaires. ¿Què és si no aquell que menja dels bancs d’aliments o s’aixopluga de recollit per la caritat? Quan les vaques magres s’ensenyoreixen del paisatge, apareixen els recollidors de burilles de cigarretes, d’entrepans a les papereres, de menjar casolà als contenidors... es multipliquen les mans parades a la recerca de la xavalla i els ulls avergonyits del pidolaire. Paisatge humà que ens interpel·la per les cantonades dels nostres carrers.

NUCLI HISTÒRIC MANRESÀ. QUÈ FEM?

 

El debat sobre què fem al nucli històric de Manresa perquè no quedi al marge del pols de la ciutat ha de partir per força d’un pla d’usos; què s’hi vol fer i com, i amb quins recursos econòmics i legals se li pot donar el tomb. L’anar passant significa la condemna a mort.

Per resoldre un problema és indispensable partir d’una anàlisi correcta. Si no, l’error està servit; però no l’error de l’equació: prova-error, sinó l’error conseqüència de la incompetència. En el nucli històric, Manresa té mala peça al teler. El pas de la història amb incendis i destruccions l’ha convertit en poc arquitectònic. El nucli històric entès com a barri no és ni bonic ni amable. El nucli històric de Manresa és una acumulació de cases fetes a corre-cuita per allotjar-hi els manresans que les havien perdudes per causa de l’esmentada història en les successives maltempsades en què la soldadesca, sempre valenta amb la gent corrent, esmerçava l’estona torxa en mà a la crema de la ciutat. Aquí i allà hi ha restes del que havia estat l’acumulació dels urbanismes de mil anys d’història, però la imatge global és d’un tros de ciutat al qual s’ha escapat el temps. El nucli històric de Manresa no té prou atractius arquitectònics per posar-lo a primera fila d’una oferta turística que l’animi. És obvi que deixo al marge d’aquesta afirmació la basílica de la Seu, l’Ajuntament, el carrer del Balç (si aconseguim donar-li la forma definitiva), els antics jutjats i alguna construcció barroca. Però és que, siguem honestos, ni la ruta ignasiana per aquesta part de la ciutat no és bonica. ¿Voleu cosa més abandonada als ulls d’un visitant no tocat de manresanisme que el Pou de la Gallina, o tan poc agradable a la vista com la capella de Sant Ignasi Malalt, per més adobats que es facin al seu entorn? I encara gràcies que alguns veïns dediquen estones i diners al manteniment en algun d’aquests punts. Així les coses, més els canvis de costums dels ciutadans, ¿què s’hi pot fer per frenar la marxa cap a la degradació d’un barri que havia estat el naixement de la ciutat moderna i el rovell de l’ou del seu comerç? Doncs, la veritat, ben poca cosa si no marxem de la política de pedaços. «Qui dia passa els anys empeny» és la pitjor frase feta que es pot aplicar al nucli històric manresà. Mal temps ara per demanar valentia, perquè aquesta ha d’anar aparellada amb els diners si es vol reeixir. El concepte de cultura com a recurs pel qual es concep aquesta com una utilitat per regenerar barris degradats seria una línia a explorar. Aquest enfocament del tema ha donat èxit a Girona, a Besalú, al barri de la Ribera barceloní amb la construcció de la nova Filmoteca de Catalunya, a la Tarragona romana. ¿Podria Manresa aspirar a alguna cosa similar? Perquè res no tornarà a ser el que havia estat. Això, segur!

SEGONS RENFE, A PIXAR A LA VIA!

Amb els urinaris de l’estació de la Renfe de Manresa tancats al públic, a veure amb
quina autoritat l’agent de l’ídem multarà aquell o aquella que, empès per la
necessitat fisiològica, orini a recer del mur de l’estació o s’arrauleixi entre dos cotxes 

Mentre que l’Ajuntament de Manresa declara la guerra als incívics que orinen al carrer, la Renfe tanca els lavabos de  l’estació; a veure amb quina autoritat l’agent de l’ídem multarà aquell que, empès per la necessitat fisiològica, orini a recer dels seus murs. ¿Posarà urinaris transportables tipus festa major a disposició dels ciutadans, l’Ajuntament, a l’exterior de l’estació? O encara més: ¿obligarà Renfe a reobrir els pixadors, a l’empara de la llei del sentit comú i del benestar ciutadà? Parin compte que he escrit «aquell» i no «aquella», i és que les dones encara ho tenen pitjor per les raons òbvies que no s’escapen a cap de vostès. ¿La necessitada haurà d’arraulir-se entre dos cotxes amb la complicitat d’una espelma que vetlli per evitar ulls aliens? Tot plegat ens acosta més a l’època de quan els vàters de les estacions eren la putrefacció feta obra i on l’únic senyal de desinfecció era la penetrant pudor de Zotal que s’hi havia escampat,  que no pas a la societat del ben estar i del ben romandre a la qual ens pesàvem que pertanyíem, rics com érem. Els urinaris tancats de l’estació de la Renfe i de tantes altres estacions són el paradigma d’aquest estat de coses que ens  embolcalla, mortalla de la qual no ens podem desprendre ni amb fum de sabatots, que deien els avis de casa quan hom no podia treure’s de sobre un pesat. Els que hagin voltat una mica per França sabran que en cada poble hi ha uns urinaris públics. Cert que n’hi ha de tota mena i condició, però és un senyal que en el país veí algunes coses les tenen més pensades i assumides que no pas aquí. A veure, ¿quants urinaris públics hi ha repartits per Manresa? Ja sé que són més cars que els pipicans, però no deixa de tenir la seva gràcia la diferència d’interès manifestat per les cagarades dels gossos, amb un èxit ben descriptible, respecte de les necessitat fisiològiques dels manresans i visitants; per cert, de les defecacions dels gossos en són responsables els seus amos. En fi, sempre podem prendre un tallat en un bar i demanar pels seus serveis, o per la toilette si sou més fins. La ciutat de Manresa està massa aparellada als tòpics poc favorables; que si el fred, que si la humitat, que si el color gris; ja sabem que els tòpics agafen la part i ho converteixen en un tot, i ara, gràcies a la Renfe, correm el perill que ens associïn als problemes fisiològics És com si ja ho escoltés: Manresa? Vés-hi arregladet o porta xavalla per demanar un tallat al primer bar que trobis si vas fluix o fluixa! Que algú hi faci alguna cosa, no? Per cert, me’n vaig al bar que tinc pressa.

 

 

LA CAIXA DELS TRONS DE NAVARRO

 

Bascos i navarresos han teixit des de fa dècades les seves connexions amb el poder central hispànic de tots colors i mentre Catalunya anava de regeneracionista d’Espanya ells feien bancs com el Vizcaya o el Bilbao i marxaven a Madrid a fer córrer els diners
 
Pere Navarro ha destapat la caixa dels trons en demanar que es posi fi als privilegis de què gaudeixen el País Basc i Navarra amb el seu concert econòmic. Li’n plouen de tot arreu i les més dures des de les files de l’espanyolíssim PSOE, aquell a qui ell s’adreça cercant una federalisme que no treu el cap per enlloc. Des del socialisme espanyol tornaven a demanar que s’instal·li a Catalunya el PSOE al marge de PSC perquè aquest partit és deslleial amb el que pensa el socialisme majoritari que s’ha aixecat com un sol home a defensar bascos i navarresos després de presumir d’haver passat el ribot (el cepillo en llengua sevillana) a l’estatut català. Avui, i sense que serveixi de precedent, o sí, ja ho veurem, estic al costat de Pere Navarro perquè ha verbalitzat des de la trona allò que alguns hem dit des de fa temps amb moltíssima menys fortuna i que pensa molta gent en aquest país de les retallades. Mentre que des d’Espanya s’invoca la unitat de mercat, concepte econòmic depassat per la globalització que no entén de proteccionismes, bascos i navarresos tenen el seu propi sistema d’hisenda pel qual paguen a l’estat els serveis que els presta un cop han recollit els diners dels seus propis impostos, ben a l’inrevés que Catalunya, que ha de viure del que una Espanya morosa i desconfiada li vol pagar i en el moment que li sembla; la Generalitat és a hores d’ara una finestreta que paga si un tercer li dóna cèntims. En aquest sentit és menys que una diputació provincial, perquè a aquesta, com que obeeix a la lògica de les províncies, ningú no li discuteix res. La unitat de mercat no s’invoca quan hi ha territoris que només paguen i altres que només cobren; la unitat de mercat no s’invoca quan per a un pensionista català el cost de la vida a Catalunya és més elevat que per a altres pensionistes de l’estat espanyol; la unitat de mercat s’esberla quan es declaren boicots als productes catalans. I les lleis? No s’escriu que han de ser iguals per a tothom? Doncs els concerts bascos i navarresos que estan dins la Constitució són una contradicció in terminis perquè privilegien uns ciutadans respecte uns altres sense cap raó objectiva; per tant, no es tracta de solidaritat (que ens imposen), aquí es tracta d’aclarir que en un moment donat, uns privilegis mantinguts fins i tot pel franquisme es van tornar democràtics sota pressió d’uns interessos confessables uns i inconfessables uns altres mentre els polítics catalans de la tan lloada transició espantats per l’ombra dels sabres s’apuntaven a això que ara tenim.

FART JO, FART TOTHOM, I L’ÈTICA?

 

El criticat Maquiavel, que ho és tant pels que no l’han llegit com pels poders que s’hi veuen descoberts, deia que l’home modern estava condemnat a cercar còmplices i a enyorar els amics. El liberalisme desbocat ens condemna a l’egoisme com a taula de salvació

Una interpretació de la doctrina econòmica i social anomenada liberalisme assegura que el desenvolupament de les societats és directament proporcional a l’absència d’estat; de fet, els detentors d’aquesta interpretació s’afanyen a dir, en una flagrant contradicció, que l’estat hi ha de ser per assegurar la tranquil·litat interna i la defensa respecte d’agressions externes, així com per apuntalar les polítiques exteriors. En definitiva, el que volen dir els apòstols d’aquesta mena de liberalisme és que cal deixar fer i desfer a la iniciativa privada en tot i que l’estat hi és per protegir-la de gent de malviure i per condemnar al mal viure aquells de fora o de casa dels quals s’extreuen els recursos bàsics per què l’engranatge d’aital muntatge no s’aturi i es reprodueixi en una roda sense fi per a major glòria dels seus ideòlegs. Aquesta interpretació del liberalisme, que és la que serveix d’excusa a l’altre bàndol, aquell que vol l’estat a tot arreu, com si la inflació de funcionaris fos garantia de més equanimitat, queda molt lluny del liberalisme de John Stuart Mill, aquell que fonamentava la convivència humana en la tolerància. El liberalisme que Mill predicava era el respecte a les minories i evidenciava com aquestes podien ajudar al discurs majoritari per fer-lo més just i fins i tot, deia ell, per fer-lo avançar en la consecució de més benestar social. En nom d’un liberalisme, en un exercici més de prostitució dels mots, pràctica que s’ha fet habitual per no dir les coses pel seu nom, s’està desmantellant la societat de la solidaritat; fixin-se que no dic societat del benestar. La societat de la solidaritat no és la que practica la caritat per alliberar la consciència pecadora, sinó la que practica l’entesa, la comprensió, la que està disposada a escoltar l’altre encara que sigui minoritari. La societat de la interpretació del liberalisme que se’ns imposa a cop d’embargament d’habitatge, d’estafes bancàries, de veritats inqüestionables, d’enriquiments vergonyants amb els diners públics, i que ens recorda que l’estat hi és per detentar el monopoli de la violència s’està convertint en un camp de batalla en el qual es dirimeix la pervivència d’un gran concepte que pot esdevenir explosiu: l’ètica. Vist com va tot, i retornant a això de la perversió dels significats dels mots, probablement, el sistema també se l’apropiarà i acabarà per dir, parafrassejant Trasímac: que ètica és allò que el poder considera que és ètic.

 

LA PLANA DE L’OM, UNA FINESTRA QUE TANCA I UNA CIUTAT MENYS AIREJADA

 

La sala de la Plana de l’Om de Manresa és ja oficialment un local més on es poden fer coses. S’ha tancat definitivament aquella finestra a través de la qual la ciutat podia veure altres paisatges sobre els quals batien vents frescos que airejaven una mica el clos. Eren temps en què l’Obra Social de la Caixa de Manresa oferia a la seva societat el bo i millor de les propostes artístiques del moment, del moment passat i del moment futur. Escric aquest article i a tocar meu tinc alguns dels catàlegs magníficament editats d’algunes de les exposicions de producció pròpia o en col·laboració amb altres institucions. D’entre les primeres, les dedicades a l’obra de Laura Albéniz, a Montserrat Gudiol, a Estanislau Vilajosana, a Josep Vila Closes, a Joan Miró a través de la mirada del fotògraf cardoní Josep Planas-Montanyà, a Josep de Togores, a Josep Mestres Cabanes, a Antoni Clavé, a Àngel Millán, a Antoni Tàpies, a Hermen Anglada-Camarasa, i de les segones: la magnífica sobre Egipte i la dels gravats de Picasso. I la llista podria ser molt més llarga. Era un temps en què l’Obra Social de Caixa de Manresa era una veritable regidoria de Cultura en una època en què, amb més bona voluntat que encert, l’Ajuntament no passava de ser un programador de localismes, ei! Dit sigui amb tot el respecte que tot du feina. Ara, els nous propietaris, la Fundació Catalunya-La Pedrera, posen a disposició de la ciutat uns quants metres quadrats perquè la ciutat hi digui la seva. Però una Manresa que acaba d’assistir impertèrrita a l’enterrament del Fecinema; l’única iniciativa cultural autòctona capaç de traspassar les fronteres pròpies, sense cap festival ni d’estiu ni d’hivern que compti i sense política de producció cultural pròpia que depassi el localisme, generarà idees perquè la sala de la Plana de l’Om pugui tornar a ser una referència a dins i a fora de la ciutat?

Joaquim Amat-Piniella. K.L. Reich

“Amb aquest llibre ens hem proposat donar una idea de la vida i la mort d’aquests ciutadans del món que van crear enfront del nacional-socialisme la internacional del dolor”. Joaquim Amat-Piniella. K.L. Reich

 

El primer contacte que vaig tenir amb l'Holocaust va ser per Sant Jordi de l'any 1969 a Monistrol de Montserrat. En Francesc Biarnés, el fundador del que després seria els magatzems locals de mobles i decoració La Puntual feia també de quiosquer; en feia de manera ambulant amb un carro-caixa que empenyia pels carrers del poble. A l'interior de la caixa amb rodes duia sempre alguns llibres. En Biarnés havia estat un jove activista cultural d'abans de la Guerra Civil espanyola i després va optar per romandre en silenci com tants altres milers de catalans que havien fet teatre o cantat en un orfeó. Però en Biarnés no abandonà mai el cuquet de la cultura i aprofitava la seva feina per anar clavant una falca aquí i allà; es va fer un fart de vendre fascicles que era el sistema més comú durant el tardofranquisme perquè les famílies obreres poguéssim adquirir algun dels llibres de tapa dura i format gran que s'editaven en l'època. La primera vegada que vaig veure una parada de llibres per Sant Jordi, va ser al carrer Viserta oficialment de Julià Fuchs, davant de casa d’en Biarnés. Deuria ser pels volts de quarts de sis, quan amb alguns condeixebles anàvem cap a casa un cop acabada l'escola als Germans de La Salle. Era un camí d'anada i de tornada que vaig fer quatre cops al dia des del 1966 fins el 1972. El Francesc Biarnés ens va cridar, de fet el carrer no fa més de quatre metres d'ample, i ens mostrà la parada que òbviament no estava decorada amb la senyera; ni pensar-ho! Entre els llibres que hi havia sobre la taula n'hi hagué un que em cridà poderosament l'atenció. Era una llibre gran, de tapa dura i una sobrecoberta amb la fotografia d'un rostre demacrat per la fam i la malaltia. En Biarnés el va obrir, ens el va ensenyar per sobre i jo em vaig quedar corprès. No podia marxar i això que la mare em controlava l'hora de sortida perquè jo aleshores i ara tenia una certa tendència a la dispersió i un cop deixades les classes dels "hermanos", arribar a casa a fer els deures no m'era cap prioritat. No recordo si els altres companys es van quedar o no, però jo vaig començar a fullejar el llibre amb deteniment, a llegir-ne els peus de foto i vaig quedar garrativat; des d'aleshores tinc ben presents algunes de les imatges que il·lustren "Deportación. El horror de los campos de concentración". Tinc ben present les làmpades fetes amb pell humana, les imatges dels esguerrats a causa dels experiments "mèdics" (?) o d'uns bessons sobre els quals alguns "científics" (?) alemanys s'interrogaven quina era la causa per la qual la natura produïa aquest fet, els amuntegaments de cossos esquelètics a punt per ser cremats, els morts penjats o electrocutats al llançar-se contra les fil ferrades. Deuria tancar el llibre i deuria fer cap a casa. No recordo que la mare em renyés, potser si o potser no. Van passar el anys i algun dissabte del mes de desembre de 1974, l’amic i mestre Llorenç Soldevila i Balart, qui aleshores vetllava per a la meva edificació cultural i per sort encara ho fa, em deuria recomanar un llibre de nom estrany i d’un autor del qual no havia sentit a parlar mai. Molts dissabtes a la tarda, el Llorenç, en el seu petit despatx situat als baixos de cal Boter, la casa dels seus pares al carrer del Puig de Monistrol de Montserrat, s’abocava a la tasca d’instruir-me en l’estimació per les coses del nostre país. El 27 de desembre d’aquell any, està escrit amb bolígraf en el primer full blanc de les tapes del llibre, vaig comprar a la llibreria Símbol de Manresa pel preu de 250 pessetes, escrit en llapis en la mateixa fulla, el que hauria de ser el llibre definitiu, encara que després n'han vingut altres, sobre el tema. Definitiu perquè en ell es parlava dels catalans morts en els camps d'extermini: "K.L. Reich" de Joaquim Amat Piniella. És la segona edició feta el 1968. Vaig comprar el llibre, jo, un marrec de Monistrol de Montserrat, sense saber que l'escriptor era manresà. El vaig devorar des de la dedicatòria a l’amic assassinat, en Pere Vives i Clavé i a un general americà de nom curiós per venir d’on venia: Omar N. Bradley, el comandant en cap de les forces que van alliberar Mathausen, fins el punt i final; des d'aleshores és part de la lleixa de la meva biblioteca on hi ha les dues dotzenes de llibres que m'enduria a una illa deserta. Des d'aquell llunyà 1974, Amat i Piniella ha estat un personatge que m'ha acompanyat, que m'ha fascinat, que he tingut la sort d'anar coneixent a través de diverses ocasions. La confluència d’estudiosos de la seva figura i de la seva obra en aquesta darrera dècada ha aixecat el nivell de coneixement que es té de l'autor, de la seva feina literària i de les circumstàncies en què va haver de viure. Estic content perquè aquella estima primerenca, gairebé clandestina de l'Amat-Piniella del 1974 és ara compartida per centenars de ciutadans i el "K.L. Reich" ha estat reconegut com una obra senyera del seu gènere. Sinó hagués estat català, l’Amat-Piniella hauria passat davant de Primo Levi i de Jorge Semprún. Però ser català va ser el fogonet interna de la vida de l’Amat, ¿que podria haver estat sinó?

És curiosa l’ambivalència amb què he viscut el procés de redescoberta de l’Amat-Piniella aquests anys. Ha estat, i perdoneu la immodèstia, com un “jo ja ho sabia” com una protesta sorda que verbalitzo avui per primera vegada. A l’hora que a cada pas vers el coneixement públic de l’Amat-Piniella em produïa la corresponent alegria, també m’incitava a la rebel·lia, ¿com podia haver passat, que ni a la seva ciutat natal, aquella a la qual havia dedicat els millors esforços de la seva joventut, l’Amat-Piniella no hagués estat encara reconegut?, i sobretot, ¿perquè no s’havia explicat qui i perquè l’havien foragitat de Manresa a puntades de peu, quan va intentar tornar a trepitjar les lloses i les llambordes d’aquells carrers que l’havien vist anar amunt i avall amb el delir propi d’aquell a qui bull la sang en favor de la seva comunitat? Com podia romandre bastit aquell mur de silencis quan havien caigut altre murs més alts?

Sortosament, avui, manresans i altres, continuadors d’aquells joves i republicans, estant en el camí d’esmenar tant aprovi. A tots aquells que treballen per a la recuperació de la memòria històrica del nostre país i per a la dignificació de la memòria del Joaquim Amat-Piniella entre els seus i enllà, tot l’agraïment d’aquell marrec de quinze anys i de sang calenta que encara porto dins meu.

A MANRESA, SI HI HA TAPS DE TRÀNSIT ÉS PERQUÈ DOS CARRERS ES DIUEN CARRETERA

 

A veure si ho he entès: la saturació viària de la via urbana que figura al nomenclàtor dels carrers de Manresa com a carretera de Vic és causada perquè és diu carretera i no carrer, avinguda o passeig, i és clar, això despista als conductors. Els taps que hi ha en la confluència de la Muralla de Sant Domènec i la via urbana que figura al nomenclàtor dels carrers de Manresa com a carretera de Cardona és causada també perquè es diu carretera i el tap deu ser perquè hi ha la Muralla. O sigui, que, en qüestions de trànsit per l’interior de Manresa, es dedueix de la proposta dels redactors del POUM, que el nom fa la cosa. Res sobre que siguin les grans entrades a la ciutat des dels grans eixos viaris; fins i tot el carrer Sant Cristòfol, que és l’altra entrada, va a parar a la carretera (amb perdó) de Vic. Res sobre que siguin dos eixos comercials o que funcionin com a repartidors del trànsit cap a altres punts de la ciutat amb carrers estrets i sinuosos; adaptacions possibilistes a una orografia gens amable. I res sobre que aquests vials siguin les grans màquines extractores de diners cap a l’empresa que gestiona el monopoli de l’estacionament en superfície; per cert, diuen que volen posar arbres allà on ara hi ha els carrils d’aparcaments blaus; ja saben que l’Ajuntament està agafat pels dallonses i per uns quants anys en aquest tema? I res sobre que alguns fitipaldis es prenguin la carretera (amb perdó un altre cop) de Vic com si fos una recta del circuit de Montmeló; per cert, hi ha estadística de les multes per velocitat en el tram Garatge Blau-Pujada Roja en sentit Berga? Es parla d’estacionaments dissuasius per exemple al Congost, volen repassar les xifres misèrrimes d’utilització d’aquesta proposta durant la doble cita firal del cap de setmana passa? Parlen de ciutats més amables per als que es prenen la vida esportivament mentre que res o ben poc sento dels que se l’han de prendre per força com poden ser (minusvàlids, avis, mobilitats reduïdes...). Em sembla un POUM que abans de néixer fa pum!