UI QUAN A MANRESA N'ESTIGUIN BEN CONVENÇUTS I HO EXPLIQUIN A FORA!

Coincidint amb dates assenyalades, s’organitzen a Manresa visites a la ciutat desconeguda. És una activitat lloable que ha tingut i té la virtut de perllongar-se en el temps, cosa que l’ha consolidat. Manresa és una ciutat amb una oferta remarcable que, en paraules d’un turista recollides recentment per Regió7, la situarien en el mapa. Ah!, però com se situa en el mapa cultural la ciutat de Manresa. Hi ha dues fórmules ben senzilles: una és ser conscient de l’interès d’allò que es té, i l’altra, explicar que es té. Ser conscient del patrimoni deixat per la història no és passar-se l’estona mirant-se el melic, que és el perill que tenen les jornades de descoberta de la ciutat desconeguda, o fer un catàleg per si un cas ens cau una teulada, cal fer un pas més i no pas petit, requereix l’esforç d’interioritzar, de convertir el patrimoni en part de l’ADN de la ciutat, dels ciutadans. Explicar-ho a fora és el pas següent, perquè si només ens donem copets a l’espatlla els uns als altres no sortirem de les muralles nostrades. Cal explicar-se a fora perquè és allà on es juga el partit entre múltiples ofertes, milers d’ofertes; cal tenir ben present que la ciutat, que qualsevol iniciativa, avui competeix amb el món com em reflexionava un hostaler del municipi de la Coma, proper a les fonts del Cardener: «jo competeixo amb el món!», m’etzibà; i que cert que és! Un exemple de com no s’han de fer les coses el tenim a Manresa en el frontal florentí de la Seu i en la magnífica i desconegudíssima col·lecció de la Fundació Mestres Cabanes, l’autor manresà dels decorats pictòrics més ambiciosos fets mai al Liceu de Barcelona. Es tracta d’un patrimoni tan ric com desconegut i, respecte del primer, fins i tot mal guardat i pitjor presentat. Saber què es té i saber on es vol anar, ei! Si és que es vol anar a algun lloc.

SI SUMEM CERVESA BEGUDA I DISTÀNCIA DE CASA EL RESULTAT ÉS: RACONS PIXATS

 

Manresa pot arribar a ser encantadora. En vigília de la festa major, el debat ciutadà no és sobre el programa d’actes sinó sobre la quantitat de pixarades per metre quadrat que la brigada de neteja haurà (o hauria) de neutralitzar. Vist des de fora i recollint alguns comentaris d’amics, la cosa fa pixar de riure. És la segona vegada en poques setmanes que el tema de les miccions manresanes salta a la palestra; la primera va ser arran de la magnífica qualitat del servei de Renfe a Manresa (és ironia); per cert, el gran avenç aconseguit arran de la visita de l’autoritat competent deu haver estat la instal·lació d’un pixador portàtil; magnífic! Algú podrà tirar d’elàstics fins que li petin. Durant les festes majors de tot arreu, s’ha pixat al carrer i s’ha dormit la mona en un banc (de seure, eh?) i ja sabem que l’alegria i una certa disbauxa desferma la carn. Què passa a Manresa i en altres poblacions que no passi a pagès, per exemple?; doncs que els camps susceptibles de rebre les miccions i altres accions humanes són a tocar del rovell de la festa, i a Manresa el bosc del Suanya queda lluny i per a aquell que té la urgència, qualsevol cantonada és bona. Els aventuro que la guerra està perduda per més pixadors públics que l’Ajuntament posi a l’abast del ciutadà tronera. És un problema d’educació però és sobretot una necessitat fisiològica. A veure: la cervesa no és diürètica? Quina és la beguda que es consumeix més i sobre la qual recau més la possibilitat de rendibilitzar la festa? La cervesa! Quantes hores es passa la gent al carrer: moltíssimes. Doncs? La generació d’orina per persona augmenta i la distància respecte del servei de casa també. No s’ha de ser cap saberut matemàtic per arribar a la conclusió que les cantonades manresanes tornaran a fer una olor ben descriptible.

LA LLEI DEL CERCLE INDESTRUCTIBLE QUE CONDEMNA L’IMMIGRANT A UNA DESAPARICIÓ LENTA

 

No es pot tenir accés a la sanitat si no es tenen els papers en regla. No es poden tenir els papers en regla si no es té feina. Per tant, no es pot tenir accés a la sanitat pública si no es treballa legalment. Un cercle infernal, avui, impossible de trencar mentre no es canviï la llei. Aquest és el problema a què s’enfronten els emigrants anomenats «sense papers» siguin o no ciutadans d’un país de la Unió Europea, i aquest és un dels problemes amb què es troben els romanesos que ocupen l’edifici del carrer Barcelona de Manresa propietat de CatalunyaCaixa. Escrivíem la setmana passada en aquest mateix espai que es pot ser immigrant però que no s’ha de ser brut; avui ho redueixo a: no es pot ser immigrant. Aquesta alegria amb què els polítics espanyols ventilen l’exili econòmic de milers de ciutadans fent veure que és el millor que poden fer, té una cara fosquíssima que és la realitat; el mur social contra el qual topen un cop situats en el lloc de destí. I no cal ser un illetrat; conec algun universitari en situació precària també lluny de casa. Els romanesos de l’edifici del carrer Barcelona duen afegit al sarró de la poca qualificació professional unes evidents mancances de comunicació a causa del desconeixement de les llengües oficials a Catalunya. Alguns xampurregen un castellà molt deficient i la totalitat no saben un borrall de català. No saben com explicar-se, ni a qui fer-ho. El cercle indestructible ho esdevé més perquè desconeixen els mecanismes que la societat d’acollida (?) té, encara que precaris, per donar-los una empenta. Potser no tots hi estan disposats, segur que, com a tot arreu, hi ha algun espavilat, però les administracions haurien de ser capaces de destriar el gra de la palla i sobretot de no condemnar ningú a la seva desaparició lenta i dolorosa en nom d’una llei.

EL PRIMER CULPABLE ÉS QUI EMBRUTA, PERÒ L’AJUNTAMENT I LA PROPIETAT HAN D’ESTAR AMATENTS

Es pot ser immigrant, però no es pot ser brut i menys fins a acumular 20 tones de merda a casa i a més a més escampar-la per casa del veí. Gestionar una ciutat de 70.000 habitants deu ser una feina complexa, però qui d’això en fa la seva vocació o professió té l’obligació de saber que passen aquestes coses com les de l’immoble del carrer Barcelona que semblava un apèndix de l’abocador comarcal. Es pot ser Catalunya-Caixa que té milers de pisos, cases, terrenys, naus industrials... però es té l’obligació legal, com tots els propietaris, de tenir aquestes possessions en bon estat de conservació i sobretot de salubritat. I s’ha d’escoltar més els veïns, que no es queixen per ganes de tocar la gaita, home! Si l’Ajuntament està a sobre dels paradistes dels mercats i fires perquè servin les condicions adients de neteja i salut, com és que se li escapa un afer tan voluminós i notori com l’acumulació de brutícia (és per no repetir el mot merda) en un habitatge en un dels nous centres urbans de la ciutat? L’afer del carrer Barcelona només s’explica des de la desídia. La desídia pública i la desídia d’un propietari tan enorme i influent com és CatalunyaCaixa. A veure: l’Ajuntament és si vol «l’amo» del seu terme municipal i té múltiples ressorts per obligar els propietaris del que sigui a actuar conforme la llei i el sentit del bé públic. Quan s’abaixa la guàrdia, les misèries humanes neixen i creixen com a bolets i el germen del conflicte també. Casos com els del carrer Barcelona protagonitzat per immigrants és regalar combustible a aquells que ja tenen el llumí a la mà. Passar-ho per alt és tan perjudicial per a la causa de la interculturalitat com el bonisme. A veure qui convenç els veïns afectats que els nouvinguts no són potencialment font de problemes. I no ho són!, no pas més que els autòctons.

TONY JUDT, LA POSTGUERRA I LES ACCIONS PREFERENTS

 

El difunt Tony Judt va coronar la seva extensa i profunda obra d’historiador amb un magnífic llegat titulat Postwar, Postguerra, d’indispensable lectura per entendre com és que els europeus som com som. Encara més, per entendre com és que la nostra societat feta d’homes o dones concretes és com és. I ¿com és? Dolenta! Compte! No vull dir que vostè o jo mateix siguem la pell de Barrabàs. Vostè i jo i el veí, i aquell de més enllà, i el que viu a tres mil quilòmetres de nosaltres i parla una llegua eslava, som bona gent. I és clar que som bona gent! sempre que siguem nosaltres i no membres d’una massa. Quan esdevenim massa, és aleshores quan apareix la dolenteria. Els recomano especialment la lectura i relectura dels primers capítols, aquells en què Judt explica com el nazisme i l’stalinisme i els seus respectius post van girar com un mitjó la societat europea; aquells capítols en què explica com la mateixa gent es va convertir en agents executors de la barbàrie en perllongar-la a través dels interessos particulars anys enllà del 1945; aquells capítols en què explica que finalment van ser els mateixos gossos amb collars diferents els encarregats de tornar a donar forma a la massa informe en què s’havia convertit tot Europa. Judt explica en aquesta primera part del voluminós llibre com els estats es van convertir en els primers depredadors de la seva gent; com això passà sota els règims totalitaris però no només. Ens explica com la gent, la massa, va percebre aquesta actitud dels qui en el pla teòric havien de vetllar pel seu benestar i la va aplicar també als seus veïns, els uns contra els altres. Judt ens explica com el cinisme es va emparar de tot un continent. Rellegint aquestes pàgines no m’he pogut sostreure de la imatge del que està passant a casa nostra. La imatge d’un estat, d’una classe estatal, depredadors de la seva pròpia gent en connivència amb els poders econòmics locals i mundials. La imatge de milers de persones, possiblement bones en el seu entorn proper, però capaces, com a  massa, d’enredar milers de veïns amb, per exemple, les accions preferents, que han deixat a la misèria els que les van subscirure convençuts de la bondat dels que les proposaven. Judt també ens explica com els encausats en els processos de postguerra s’excusaven en el deure imposat des de dalt i com en general l’excusa els va sortir bé.

FORUM ÉS UN EXEMPLE DE LA FALLIDA DE LA IDEA DE REDISTRIBUCIÓ EN HABITATGE

 

Hi ha plantejaments polítics, socials o econòmics que sobre el paper són d’allò més interessants, bons per naturalesa; que són redistributius en el sentit antropològic del mot i per tant que cerquen la igualtat entre les persones. Són plantejaments lloables, que generen adhesions indiscutibles (a vegades en el sentit primigeni de la paraula, també). La promoció pública d’habitatges és un d’aquests plantejaments que cerca l’abaratiment i la democratització en l’accés a una llar per a aquells que sobre el paper no tenen els mitjans econòmics per posseir-ne una en propietat o de lloguer. L’habitatge públic no té gaires secrets: sòl a baix preu i subvencions públiques, i també qualitats primes en els acabats que modernament s’han suplit amb algunes extravagàncies aportades pel món del disseny en arquitectura. La idea seria bona sense discussió si no fos perquè es fonamenta en la butxaca del comú, bona part del qual s’ha de gratar la seva per tenir el seu propi habitatge i que se l’ha de continuar gratant si el vol millorar. El terreny esdevé empantanegat en temps de crisi quan la propensió natural de mirar de cua d’ull el veí esdevé una pràctica encara més habitual. I el projecte resta en aquest pantà si econòmicament esdevé un desastre per a l’erari públic. Aquest és el cas de l’empresa municipal manresana Forum, quan els suposats beneficiaris del plantejament no hi poden accedir si les lleis del mercat que es resumeixen en: fart jo, fart tothom, els impedeixen trobar crèdit perquè els que l’haurien de donar s’estimen més donar prioritat a la seva pròpia bombolla immobiliària. Un parc de 260 pisos per adjudicar són molts pisos i, malgrat tots els malgrats, també és exemple que les coses no s’han fet bé en el món de la redistribució a Manresa.