MONTORO I WERT, UNA MENTIDA DITA MIL VEGADES JA NO ES CONVERTEIX EN UNA VERITAT

La mentida com a arma política fa que haguem de sentir personatges com el ministre Montoro i el ministre Wert afirmant, el primer, que els sous no han baixat, i el segon, que la nova llei espanyola d’ensenyament que du el seu cognom no atempta contra la llei catalana d’immersió lingüística. A veure, senyor Montoro, en aquest país hem passat de negociar puges en els sous a negociar fins on arriben les retallades, i és capaç de dir, sense immutar-se des de la trona parlamentària, que els sous no han baixat? Però de quina pasta està fet, vostè? De veritat que encara pensa que una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat? Però és que vostè creu que la gent som tontos? Demani perdó, senyor Montoro, o plegui, perquè no és mereixedor, per més majoria absoluta que tingui, d’ocupar el càrrec. Els sous d’alguns dels seus camarades potser no, que no han baixat; el d’algun, que acumula càrrecs dia sí i dia també, segur que ha pujat; potser es fixa en el seu entorn per fer afirmacions tan insultants. I vostè, senyor Wert, es pensa que els catalans no sabem de quin peu calcen vostès i el seu laboratori de la FAES? Es pensa que no sabem que volen convertir la llengua i cultura catalanes en residuals? No ens ve de nou i ja els coneixem per més que es disfressin. Que no veuen que se’ls veu el llautó amb això del trilingüisme? Per què ens hem de creure que vostès, que tenen una llengua en competència amb l’anglès, ara volen afavorir-lo? El trilingüisme els serveix per arraconar encara més el català. A les Balears en saben alguna cosa, d’això, i al País Valencià encara en saben més, allà sí que han provocat la política de terra cremada fins al punt que molta de la seva gent s’estimen més ser els proveïdors de sol i platja de l’interior, especialment de Madrid, que no pas mantenir la fidelitat a la seva cultura. Potser allà ho aconseguiran, aquí ja els dic que no. Diguin al senyor Aznar que no ens dividiran.

RECORDEM QUE PLAUTE VA DEIXAR ESCRIT QUE L’ÉSSER HUMÀ ÉS UN LLOP PER A L’ÉSSER HUMÀ

Les pàgines de Fet divers de Regió7 es feien ressò d’una història sòrdida que té sentència judicial i que com un mirall reflecteix fins a quin nivell més baix pot caure aquest calaix de sastre que anomenem la condició humana. Una dona nigeriana explotava sexualment una altra dona nigeriana a qui havia facilitat l’arribada a Catalunya amb la idea secreta d’obligar-la a prostituir-se i prendre-li els diners que, com si fos una vaca lletera, produiria amb la seva activitat sexual. Que una persona maquini una història com aquesta a la qual, jo no sóc entès en la matèria i per tant ja em perdonaran si no m’ajusto a dret, hi podem aplicar allò de traïdoria ja diu bé de com de bèstia pot arribar a ser l’ésser humà En aquest cas no podem ni aplicar aquella idea tan reconfortant que fa callar consciències de l’explotació blanca o occidental, perquè es tracta d’una dona nigeriana que denigra fins a la més vil de les baixeses una altra compatriota. Hi poden aplicar allò de la societat patriarcal, això si, encara que en aquest cas sigui una dona que fa el pinxo a una altra dona perquè és el marc el que defineix la situació i aquesta és obra de la societat dictada per la visió de l’individu mascle. I hi podem aplicar també el pensament que s’atribueix a Plaute: l’ésser humà és un llop per a l’ésser humà (ell escriví l’home). Hi ha actituds que no són patrimoni del gènere entès com a diferenciació sexual, sinó del gènere de persona que s’és. No és pas nou, és tan vell com la humanitat; és clar que si no hi hagués clients no hi hauria negoci, però avui la reflexió la vull centrar en els negociants de la desgràcia, en els que s’enriqueixen sobre la dissort dels més vulnerables, perquè sempre hi ha algú que no està de condicions de plantar cara a la vida, i a vegades, com és el cas de la dona nigeriana explotada, ni de sobreviure. Per això és tan extremadament necessària l’acció dels poders públics i per això és també tan extremadament necessària l’acció de gent, com la de la manresana Lourdes Perramon, que dedica la seva vida a l’auxili de les dones de la vida.