Vaig sentir la xifra en els primers minuts del ple de l’Ajuntament
de Manresa i, renoi!, 35.000 euros l’any pel lloguer d’uns baixos per molts 670
metres quadrats que tingui el total de superfície útil a la plaça Major de
Manresa em va semblar un preu astronòmic. A veure, ¿quants de vostès la cobra,
aquesta xifra, en un any de treball? Doncs això és el que pagarà l’Ajuntament
de Manresa per dur a la seva plaça l’oficina municipal de turisme. Serà
interessant veure com hi arriben, els possibles turistes, a aquest indret. La
xifra en qüestió dividida per dotze mensualitats dóna el magnífic resultat de
2.916,6 euros per mes; així, presentat, no està gens malament com a sou per al propietari,
oi? I el millor del cas és que el regidor d’Hisenda digués que, tal com estaven
els preus, aquest era ben assumible(?). Dijous mateix em comentava una persona
lligada al barri històric de la ciutat (un eufemisme per no dir barri vell o antic
i així treure-li càrrega pejorativa) que per posar-hi una botiga (fixin-se que
no he escrit negoci, que és un estadi superior que permet anar més enllà d’un
trist sou i pagar els impostos, taxes, llum, telèfon, proveïdors, autònoms...)
hi ha propietaris que demanen 2.000 euros mensuals com a lloguer; ara, un cop
sentit el que es va dir en el darrer ple municipal, ho entenc tot: hi ha qui es
pensa que hi té una mina entre mitgeres. Així doncs, no ens ha d’estranyar que
els carrers del barri històric perdin el seu comerç. S’ha de girar molt per
distreure dels beneficis de la botiga uns lloguers tan desorbitats! I em sembla
que pel nombre de passejants que s’hi veu durant la setmana, fiar-ho tot al
dissabte fa molt complicat fer calaix. I atès com està tot plegat, ateses les
crides a la racionalització de la despesa que ens arriben de totes bandes, que
el Consell Comarcal i l’Ajuntament manresà no hagin ni parlat per compartir
aital projecte, com es va reconèixer, no em sembla gens correcte.
Durant la primera legislatura dels ajuntaments democràtics, en
un poble del Bages un grup de negociants locals havia comprat a preu de sòl
agrícola unes vinyes de secà. Al cap d’un temps, en la revisió de les normes
subsidiàries de planejament es proposà convertir aquelles vinyes en una urbanització
per a unes 25.000 persones; el poble en qüestió tenia aleshores uns 2.500
habitants i n’havia perdut prop d’un miler en deu anys a causa de la primera
crisi del tèxtil. En aquell poble hi havia un partit a l’oposició amb gent dels
que s’havien fet malveure perquè eren antifranquistes de sempre i declarats. En
aquell poble governaven amb majoria absoluta els franquistes reciclats disfressats
com a independents. Aquest partit a l’oposició era CiU i un d’aquests regidors
va ser encarregat de presentar les al·legacions contra el pla que volia
legalitzar el canvi d’ús del secà per urbanització. Les al·legacions van ser
acceptades i el pla no va tirar endavant. La família d’aquest regidor tenia una
botiga de pintures i molta gent del poble i també alguns progressistes i alguns
sindicalistes li van declarar el boicot, així com també alguns botiguers, algun
fabricant i també una oficina bancària que es van apuntar al lema: «en tal no
vol que el poble creixi». La maquinària del poder local va aconseguir que molta
gent d’aquell poble interioritzés com a propi el discurs dels quatre
especuladors i el seu cor d’aduladors. Aquell poble és Monistrol de Montserrat
i aquell regidor valent va ser el meu pare, l’Agustí Redó i Samper. Explico això
per dir que entenc molt bé com es va sentir la Mirella Cortès quan, essent
alcaldessa de Sallent, la van pressionar perquè fes els ulls grossos envers la
mina amenaçant-la d’omplir-li la plaça de gent (suposo que de miners, familiars
i gent afí). Un homenatge a la Mirella i a tots els polítics que no cedeixen a
la pressió del Poder en majúscula.
La confiança és com un vidre: fort, resistent però també fràgil.
Aquesta fragilitat inherent fa que trencar-lo sigui fàcil. Un cop trencat,
potser el podrem reconstruir però per molt bé que es faci la feina d’enganxar
els pedaços, sempre quedaran visibles les esquerdes. La confiança és un puntal de
la convivència. Ho hem vist en el crac econòmic en el qual estem instal·lats.
Rumors, mitges veritats, veritats reals descobertes a darrera hora van dinamitar
la confiança i l’economia es va ensorrar i allà baix està per molts esforços
que faci el poder per dir que la cosa ja canvia. S’ha instal·lat la
desconfiança, qui es creu a quí? La confiança en les organitzacions emanades de
les institucions és una condició indispensable per al bon funcionament de la
societat. La confiança és com el greix que fa que les peces llisquin i no es
desgastin fins a l’averia. En el sistema democràtic hi ha unes organitzacions que
han de ser especialment curoses a l’hora de generar i de mantenir la confiança
de la ciutadania. Són les organitzacions que detenen el monopoli de la
violència: les policies. Casos d’imputacions dubtoses o no demostrables, discriminacions
per raó de llengua, de sexe o de nacionalitat, casos de violència física
desproporcionada, malcarades, prepotències, deixadesa en la feina respecte a
segons qui i tot el pes de la norma per a segons qui altre; situacions que
creen inseguretats jurídiques. La institució anomenada policia, tant és l’adjectiu
que dugui aparellat, ha de viure en i per la confiança. El respecte, el
prestigi és la cosa més democràtica del món perquè sempre te’l donen els altres
i sense que el prestigiat ho busqui, sinó que és un reconeixement gratuït que
otorga la ciutadania. El prestigi és fill de la confiança. Sense confiança l’autoritat
perd la seva essència de servei a la societat i es converteix en una altra
cosa.
És evident que no té la mateixa força una gran empresa que una
empresa petita. Una gran empresa ocupa molts llocs de treball i per tant la
seva capacitat d’influència sobre tots els àmbits és molt gran. Una empresa
petita té poca potència laboral i, per tant, la seva veu du incorporada de
fàbrica una sordina. Però les disposicions legals que regeixen les activitats
industrials i econòmiques tenen vocació universal, vull dir que són fetes
perquè la seva aplicació sigui igual per a tothom. En cas que no sigui així, en
els mateixos textos legals hi hauria d’haver ben marcades quines són les excepcions.
Una excepció no és sinònim de fer els ulls grossos. Conèixer les excepcions
genera seguretat jurídica, que és un pilar de la democràcia; mirar cap a una
altra banda, a contrari, i segur que el que sí que genera són greuges comparatius,
habitualment del petit vers el més gran, del que té menys poder cap al que en
té més. Jo no crec que els inversors globals que tenen les accions d’Iberpotash
haguessin posat els seus diners a la conca minera del Bages perquè aquí es
permet no complir la llei. Jo crec que aquests inversors van fer cap a la
Catalunya Central perquè hi ha un excel·lent producte que no troben en altres
llocs; perquè hi ha uns excel·lents treballadors que coneixen molt bé el seu
ofici. Si van invertir aquí és perquè se’ls va vendre que la mineria bagenca resultava
barata perquè no s’haurien de preocupar dels residus i que la seva gestió no
afectaria el compte de resultats, aleshores se’ls va transmetre una informació
falsa i algú hauria de respondre davant d’aquests inversors i davant de la
societat. Si la Justícia conclou que les coses no es fan bé, no s’hauria de
respondre amb l’amenaça de retirar inversions, la resposta hauria de ser
eliminar la mala praxi i exigir les responsabilitats a qui toqui. Es poden
pactar terminis però la situació actual no és per engegar el ventilador de la
por.
