SENSE POBRES NO HI HAURIA NECESSITAT DE FER CARITAT, AIXÍ QUE...

Hola a tothom, jo sóc contrari  a  la caritat. Ho sóc perquè estic  radicalment en contra de la  pobresa. Sense gent pobra no  hi hauria necessitat de la gent caritativa. Ara bé, un cop establerta la meva posició i com que no sóc un il·lús, també vull dir  que sort en té la societat de la gent que es desviu pels altres. La gent caritativa tapa les vergonyes de  l’Administració, o què carai!, que sota el  mot Administració s’amaguen noms i cognoms. La gent caritativa tapa les vergonyes dels noms propis que governen les  societats on hi ha pobresa. Abans de la crisi medieval del segle XIV, els cristians cercaven la salvació a través de l’exercici de  la caritat. Com a resultat del canvi de paradigma en què el diferent era estigmatitzat sense miraments, els pobres van passar a ser considerats com a éssers portadors de totes les malvestats; la corresponent teoria que justificava el canvi va  elaborar la necessària iconografia i el relat per instal·lar en l’imaginari col·lectiu que els pobres eren uns desgraciats que  havien de ser apartats de la societat. L’Església es faria càrrec d’aquest lumpen proletariat i ja s’encarregaria de portar-los  pel bon camí malgrat fos a fuetades. L’existència de gent pobra és un fracàs de la societat si la concebem com una unió  de persones que decideixen compartir present i concebre un futur. Si la societat ha de ser un campi qui pugui, aleshores l’existència de la pobresa li és inherent perquè assumeix la desigualtat com un fet necessari. Aquestes festes nadalenques són la visualització de la caritat i molta gent se’n beneficia i crec que això està molt bé. La caritat no hauria d’existir, però pel fet que existeix proporciona alleujament a una pila de gent exclosa de la festa. I la caritat ja s’ha institucionalitzat durant tot l’any, i sort n’hi ha de la gent caritativa que no mira ni blancs ni negres i que només veu unes mans que demanen caritat.

PER SI NO N'ESTEM SEGURS, ENS FARAN DIR SÍ DUES VEGADES

Crec que a hores d’ara els lectors que tenen la bona voluntat de llegir aquesta columna cada dissabte ja han entès que es tracta d’una columna d’opinió; no és un espai d’anàlisi. Tampoc és un espai per jutjar res ni a ningú i, com que no té deutes, a diferència de moltes de les coses dites  sobre la pregunta referendària, des d’aquí ja els avanço que jo la trobo ridícula.

És molt propi dels catalans el «sí però no». Ens perd l’estètica i a ponent ho saben, hi juguen i en fan befa. Tot sovint ens pregunten a veure si és que ens pensem que som diferents de la resta d’espanyols. Home!, com que això que implica aquest «ser»  depèn dels sentiments i aquests no estan subjectes a cap constitució ni a cap llei, doncs sí, n’hi ha molts milers que ens en sentim, de diferents; com els que se senten bolivians també se’n senten, de diferents. Però, observin com de rars som els catalans que, fins i tot allà on es pot passar amb una pregunta, els nostres governants en formulen dues. Allà on es pot posar un sí, els catalans, com si fos un eco, en podrem posar dos. I encara més complicat, potser algú posarà un sí i després posarà un no i ja no sabrem com comptar-ho. La pregunta del referèndum que farem podia haver estat binària: si o no. Hom  esdevé independent o no; la primera opció és la premissa indispensable per penjar la bandera a l’ONU, per federar-se o per confederar-se, la segona deixarà les coses com estan o molt pitjor, perquè l’Espanya eterna de dretes i esquerres s’abraonarà sobre Catalunya, anava a escriure com mai, però escriuré com sempre, perquè sempre ha estat així. Ah! I els recomano llegir les respostes d’alguns veïns de Manresa que viuen en barris majoritàriament de gent arribada d’Espanya ja fa dècades que publicava ahir Regió7 i extrapolin. Cap eufòria no està convidada si volem que el procés ens dugui a l’Estat independent. Comença el joc i es jugarà a fons i vull dir a fons.

AGENTS SECRETS CATALANS? SÍ, GRÀCIES. I QUE EN SIGUIN MOLTS I MOLT BONS!

 

Tanta telesèrie americana del nord acaba afectant el magí del personal. Tant espia, tant agent secret, tant policia bo i policia dolent, tantes agències de seguretat i tot de cop, en dues hores, espaterrats al sofà de casa i abans d’anar a dormir, no pot ser saludable. No ho pot ser perquè incorporem al nostre currículum mental uns models que ens acaben afectant les percepcions de les coses. En una societat líquida i postmoderna, dos mots que serveixen per a tot, les televisions s’han convertit en el territori a habitar per a milions de persones; un territori les fronteres del qual només són mentals i no pas físiques; escric només i no és pas poca cosa, perquè en un moment històric en què les paraules prenen significats ben poc tradicionals, el mot només també vol dir el món sencer; no és per tant un mot restrictiu com quan escrivíem a màquina i si volíem còpies havien d’usar paper de calcar. Les fronteres mentals poden abastar el globus terraqüi o només l’entorn immediat bandejant els altres límits des de la ignorància induïda o des de la mirada curta. Així doncs, ara que ja sabem que el Poder té clavegueres perquè ens ho expliquen les pel·lícules de després de sopar, ara hem «descobert» que aquests conductes per on circulen les aigües brutes de rentar les pròpies robes també poden existir a casa nostra. L’essència de l’espia és que ningú no sàpiga que el tens sinó és un espantaocells. Per això és curiós que el radicalisme lerrouxista establert a Catalunya proclami als quatre vents: no pot ser, no pot ser que el govern català pugui tenir agents secrets! Doncs mirin, espero i desitjo que sí que en tingui. La policia és un servei que el ciutadà ha delegat al govern en democràcia o que l’oligarquia usa en profit propi en dictadura; de fet, l’oligarquia també existeix en el sistema democràtic de partits. Ah!, però el problema és que l’agent secret sigui català. Se’ls veu tant el llautó a aquests protestataris.

SEMBLA QUE ELS ESPANYOLS, ELS FRANCESOS I ELS ALEMANYS VIATGEN POC

 

Recentment el príncep hereu de la casa de Borbó i futur cap d'Estat d'Espanya celebrava la fortalesa de la llengua espanyola a l'estat nord-americà de Florida. Aquest dimecres era notícia a la premsa francesa que l'organisme encarregat de vetllar per la presència de la llengua de Molière a la publicitat (ARPP) havia renyat 42 campanyes publicitàries perquè usaven a França la llengua de Shakespeare i en una altra, el cas de Desigual, la llengua de Cervantes. El mateix dimecres la premsa alemanya es feia ressò del pacte entre socialdemòcrates i democratacristians pel qual es pressionarà la UE perquè s'equipari l'alemany en importància al francès i a l'anglès, que són les dues llengües preeminents en les institucions europees. La premsa alemanya explica que és una iniciativa de l’SPD i que a la Merkel ja li va bé el rampell xovinista de la neoesquerra teutònica. També explica la premsa que a Alemanya estan preocupats pel retrocés de l'estudi de la llengua de Goethe a Holanda i als països escandinaus a causa de la seva progressiva substitució per l'anglès com a primera llengua vehicular en les seves relacions internacionals. Tornant a França, algunes de les empreses amonestades ja han criticat obertament les ingerències lingüístiques i les han qualificades de rampells identitaris. Es veu que només viatjant no n'hi ha prou per guarir-se del nacionalisme. I encara hi ha qui acusa els forassenyats catalans d'intransigents perquè lluiten amb llances contra els molins de la uniformitat lingüística espanyola, francesa (no oblidem Catalunya Nord) o italiana (hola, Alguer). Ah, clar, que els altres són estat! Ho veuen per què nosaltres també volem el nostre d'estat? El volem exactament pel mateix que ells, per caminar pel sender de la història amb nom propi i perquè és la nostra obligació amb les generacions que ens han precedit o com dirien en espanyol: «porqué es de bién nacidos».