LA LLEI DE FERRO DE L'OLIGARQUIA DELS PARTITS: «SI ET BELLUGUES...»

La crisi en què està instal·lat el PSC des de fa mesos a causa d’haver de decidir si és part del bloc espanyolista o del bloc catalanista (malgrat ells, el moment històric va d’això i no ha deixat espai per als matisos entre altres coses perquè els que se senten Estat independentment del color polític no han donat tampoc opcions creïbles) ha posat nítidament sobre la taula un situació que afecta la totalitat de les formacions polítiques (unes més que a unes altres, però a la pràctica...) i és el que Robert Michels va batejat com la «llei de ferro de l’oligarquia dels partits» després d’observar el funcionament del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), compte: l’any 1911! ves si bé de lluny el tema. Traduït a la castellana llengua és allò que ja va deixar clar aquest etern diputat del PSOE anomenat Alfonso Guerra: «Quién se mueve no sale en la foto». Insisteixo que això no és exclusiu de cap partit sinó que és un item transversal, consubstancial de la democràcia representativa evolucionada cap a la democràcia d'audiències que és l’estadi en què els politòlegs situen la democràcia liberal dels nostres temps, que és la majoritària. Encara més lluny de la vella democràcia participativa, la democràcia d'audiències es caracteritza entre altres coses perquè els partits polítics depenen poc de les bases de militants per sobreviure, una altra és la creació d'elits i encara una tercera és que els polítics ja no necessiten el contacte directe amb els electors perquè disposen dels mitjans de comunicació que es nodreixen de declaracions. Ho ha dit ben clar el socialista manresà i diputat a Madrid Joan Canongia a Regió7: «qui escull els diputats és el consell nacional del partit, el mateix que ha dictat el sentit del vot que ara s’ha d'executar». I qui no estigui d'acord amb allò que l'oligarquia de ferro dicta ja sap què li toca: acotar el cap i xiular o plegar.

UN OFICI SEMPRE ÉS UN OFICI PER MÉS QUE CANVIÏN LES TECNOLOGIES

Aquesta columna, la primera de l’any d’aquest espai, m’ha vingut inspirada per un fet quotidià lligat a una reparació de la calefacció de casa. Un fet senzill, que té tots els números per passar desapercebut però que revela una cosa que sempre he considerat molt important: ofici. Perquè tenir ofici és tenir un pòsit que roman i que es posa en marxa quan la tecnologia no hi arriba, perquè la tecnologia, no entesa com l’entenen els antropòlegs o els sociòlegs: allò que permet als humans vèncer l’entorn, sinó com l’entenem avui a base de megabits i supervelocitats de resposta, no serveix encara per a tot. La tecnologia postmoderna ha servit perquè em posés en contacte amb el meu subministrador de serveis, que m’ha identificat com a client a través del DNI i ha accedit a tot l’historial de relacions amb ells. La tecnologia punta ha servit perquè es posessin en contacte amb l’empresa subcontractada que dóna in situ el servei i també ha servit perquè el tècnic emetés un paper via wifi amb les característiques de la reparació. Però per al que no ha servit la tecnologia dels megues ha estat per descollar la peça del radiador que degotava. La peça en qüestió se subjecta a través d’un cargol invertit, vull dir que per descollar-lo s’hi ha d’introduir una eina. I aquí apareix l’ofici. El jove tècnic manresà va treure de la caixa d’eines un espècie de clau en forma de T feta amb un tub rodó al centre del qual hi ha soldat un cargol per la rosca de manera que el cap és situat a l’altre extrem. El cap del cargol òbviament és de la mida universal de la peça a descollar, i ai las! treure’l és qüestió de segons. Feta l’observació al tècnic, la resposta va ser òbvia: «ens l’hem fet després de veure que era el millor sistema per fer la feina». L’eina no és de disseny, ni feta d’un aliatge especial; és de ferro, i el disseny és fruit de la necessitat sumada a l’experiència: ofici.