I EI! SI SURT TEATRE CONSERVATORI ENDAVANT, DONCS ENDAVANT! PERÒ...

Posi un referèndum a la seva vida té una música que recorda la campanya nadalenca de la pel·lícula ambientada a Manresa Plácido i el seu eslògan: «ponga un pobre en su mesa». Deu ser el que té compartir geografia, que algunes coses s’assemblen. Abans de res, tot el meu respecte i tota la meva admiració per la gent que, essent capaç d’abraçar causes nobles, fa apostolat de les seves idees malgrat tot. Se’n necessiten ganes o tenir un accentuat esperit de servei a la comunitat que, de veritat, tal com està l’ambient social, a vegades més que compensar anímicament (l’única recompensa que se’ls pot oferir) fa venir ganes de llançar el barret al foc. El futur del teatre Conservatori de Manresa que acumula una pila de decennis i que ocupa el forat d’un claustre conventual dominic, és a la palestra. Sí-sí; sí-no; no-no i no-ho-sé-vaja-quin-maldecap. Raons sentimentals de l’estil: sempre ha estat aquí o hi tinc records de família i personals o és un bon lloc per tenir un teatre obert. Raons econòmiques: mantenir-lo val diners, restaurar-lo val diners, tirar-lo a terra val diners. Raons funcionals: una plaça ben gran i a fer-hi coses! Però en el tour de propostes ha emergit una altra via: recuperem el que sigui recuperable de les arquitectures anteriors al teatre i fem-hi un equipament ignasià traient pit de l’important paper que el sant dóna en les seves memòries al temple i convent dominic. Vagi per endavant que la meva procedència no manresana, tot i que manresà compromès des que m’hi vaig empadronar, m’empeny a mirar-ho des de fora. No puc compartir les històries familiars que s’esgrimeixen perquè en aquest sentit les meves tenen una altra geografia física i humana, però mira, aquesta opció de posar una Ara Pacis (els que coneguin Roma ja sabran què vull dir) al mig de Manresa em fa gràcia. I ei! Si surt teatre Conservatori endavant, doncs endavant! Però...

HO T'ADAPTES AL SISTEMA, O DESAPAREIXES O FAS LA VIU-VIU

“Lo que resiste puede sobrevivir sólo en la medida en que se integra”, aquesta sentència d’Adorno i de Horkheimer* és demolidora per a tot aquell que pretengui posar en circulació un projecte cultural nou i pretengui viure’n. El concepte de resistència s’entén per a aquella proposta que està al marge del discurs oficial de la indústria cultural que filla del liberalisme econòmic té com a nord rendir beneficis. La fórmula perquè un producte cultural doni dividends és senzilla: ha de ser apta per a ser consumida pel nombre més gran d’individus, és aleshores quan hom pot esdevenir líder com autor de best-sellers, com a productor de musicals, del films, de cançons per a l’estiu... Els autors s’adonen com en la indústria cultural passa el mateix que en la resta d’indústries: els més capaços tiren endavant; hi ha una selecció “natural” en el sentit darwinià: els més forts o els més enfortits. És obvi que el creador cultural ha de poder dir alguna cosa interessant, “ser bo” en diríem col·loquialment, però és igualment important o fins i tot més en el nostre moment històric, que algun representant del sistema es fixi en tu. Parafrasejant al professor Joan Campàs: és art allò que el món de l’art diu que ho és. Aquesta “dictadura” del sistema que imposa a la comunitat els productes més vendibles viu amagada darrera el vel de la democratització dels béns culturals: tothom té dret a la cultura. La pregunta és: ¿a quina cultura? I la resposta és clara: a aquella que el sistema proposa. Ara bé, ¿és que no hi ha llibertat per proposar, per crear? I tant! I aquest és el gran mèrit de tot plegat: la il·lusió de viure en llibertat, com assenyalen Adorno i Horkheimer: “la libertad de morir de hambre” o la llibertat de morir-se de pena: “Excluido de la industria, es fácil convencerlo de su insuficiencia”. I ¿no hi ha llibertat per a triar allò que es vol consumir? I tant! Una llibertat, un camí que s’ha de fer a la contra del bombardeig insistent i sistemàtic de la indústria cultural a favor de les seves propostes que vehiculen a través dels mass-media que controlen directament a través de la seva titularitat: a l’estat espanyol el grup Planeta en seria l’exemple més clar (diaris, televisions, editorials...) o bé a través de la seva potència econòmica o bé a través del poder polític.

És clarificadora l’observació dels nostre autors sobre la situació, en el seu temps, de la creació artística i del món cultural respecte el que passava als Estats Units o a Europa. Mentre que en els primers, naixia, creixia i es consolidava la indústria de la cultura en el segons, gràcies a què aquesta arriba amb retard es pot mantenir en el període d’entreguerres una activitat creadora de nivell, diferenciada, de propostes sense parar: expressionisme, dadà, cubisme, futurisme... Aquesta diferenciació entre els USA i Europa encara es pot percebre clarament en el món del cine: mentre que a Europa es fa o es pretén fer-ne, a l’altra banda de l’Atlàntic es fa indústria; mentre a Europa es malda per cercar la subvenció pública o la inversió a fons perdut, als USA la proposta que no fa taquilla s’aparta.

Aquest cercle infernal, només trencat de tant en tant per una nova proposta, però ràpidament soldat en el precís instant que la indústria hi veu negoci i l’absorbeix, inclou l’espectador que accepta com a massa allò que el sistema li proposa i que acaba desitjant (recordeu l’efecte agulla hipodèrmica?). És com la roda del hàmster, no para mai mentre l’animaló la fa rodar. Sempre atenta, la indústria ofereix al mercat allò que el mercat demana que és allò que la indústria li ha dit prèviament que és bo, que és l’adient, que és el que el mercat necessita: “Ese conformismo (el de la massa) se contenta con la eterna repetición de lo mismo”. La postmodernitat és moltes coses: la societat líquida de Zygmunt Baugman però també la societat compactada pels interessos econòmics de la industria cultural. Al matí ens manifestem contra els desnonaments d’habitatges convocats via twitter i al vespre assistim al concert del cantant de moda acabat d’arribar al cel del star-system.

*Theodor Adorno i Max Horkheimer, “Industria cultural. Ilustración como engaño de masas”, a Dialéctica de la Ilustración, Madrid, Trotta, 1994, pp. 165-213