SENYORS DE L’FMI: SENSE DINERS A LA BUTXACA, LA GENT NO GASTAREM

Els experts de l’FMI, el govern mundial dels diners, recomanen al govern espanyol que apugi impostos i abaixi sous. És la seva recepta, diuen, per sortir de la crisi. Estudiar tant per arribar a la conclusió que tota família sap: ingressar més i gastar menys... malaguanyats tants esforços i tants cèntims familiars emprats a aconseguir un títol universitari. Si el consell és aquest, el govern em podria haver trucat a mi i preguntar-me, per exemple: «ei, Salvador, què hem de fer?». I jo els hauria respost: «si volen atresorar, cobrin més i paguin menys. Ara bé: si volen ser eficaços: redistribueixin millor, tapin les fuites dels rics que evadeixen diners i estalviïn en allò que, potser els infla l’ego però que no els dóna retorn ni en diners ni en espècies; espècies que poden ser, també per exemple: en intel·ligència que marxa a fora». Potser abans d’acabar tan llarg raonament ja m’haurien penjat el telèfon perquè la fórmula de l’FMI és més fàcil d’aplicar: es colla els de sempre i llestos. Fa uns dies llegia que els empresaris d’hostaleria de Lleida estaven nerviosos perquè el consum interior no repuntava, vaja, que no n’hi a prou a tenir gent els caps de setmana de dates assenyalades; perquè funcioni la cosa el calaix s’ha d’omplir poc o molt cada dia. A la vista dels primers i llegint els segons vaig pensar: què s’imaginaven aquests empresaris del turisme?, i què es pensen altres empresaris de la cosa supèrflua?, vull dir els que no fabriquen res d’allò que se’n diu primera necessitat? Si les famílies no tenen excedent econòmic, no gastaran en res que no els sigui d’estricta supervivència. Encara hi ha algú que creu que escanyant el personal a base de reduccions de sou i prestacions farà l’agost? L’estat del benestar té dues gràcies bàsiques: genera una bona dosi de seguretats personals i genera excedent a la butxaca que hom gasta en «altres» coses que fan moure tota l’economia.

APOSTAR PER LA CREACIÓ ARTÍSTICA I AIXECAR EL VOL

Si ja ho sé: no hi ha un duro, però quan hi era tampoc. Em refereixo al suport institucional a la creació artística a Manresa i/o de Manresa. Escric creació, no importació d’espectacles, si és que volem anar més enllà de ser només un aparador de propostes ben cuinades d’arribar i marxar i que ens estalvien baixar al cap i casal.. I dic suport institucional perquè en aquest país la política de mecenatge privat és perfectament descriptible: a jugada segura amb les complicitats (sobretot mediàtiques) que el poder econòmic i polític dóna, o propostes de superluxe (que també s’agraeixen, no badem). Ni les unes ni les altres no fan cap a Manresa perquè estan pensades per a la marca Barcelona. I quan escric creació artística vull dir que a la ciutat i als seus voltants hi ha una plèiade de gent, la majoria jove i alguns a pesar seu no tan joves, que fan coses i les fan molt bé en el camp de la música, de les arts plàstiques, de la creació literària, teatral, de dansa, de propostes inclassificables a cavall de diferents suports. Si Manresa vol esdevenir referència, treballar algun dels camps esmentats hi ajudaria, això sí, tenint present que cal abocar molta energia per consolidar alguna idea i que no és mai feina d’un parell d’edicions. A la ciutat passen una pila de coses noves cada dia. Existeixen fins i tot programadors! Gent que hi posa imaginació per guanyar-s’hi una mica la vida ells i els de dalt de l’escenari. Una ciutat de tradició jazzística sense festival de jazz, de conservatori de música sense festival d’estiu (per exemple i per dir-ne una), de gent de teatre que emigra, de cinema i sepultem el Fecinema quan el festival ja comptava. En el món de la música, per exemple, ja els asseguro que hi ha veritables alegries que ho serien de molts si se’ls dispensés atenció. Només lliures de càrregues, s’aixeca el vol. Ei!, si ja estem bé a terra, doncs res.