EL DINERS NO FLUEIXEN I SOBRE LA MENTIDA NO S’AIXECA RES SÒLID

I el crèdit no flueix i l’economia europea s’estanca i compte! França entra en recessió. Els milions d’euros que ha posat a disposició dels bancs el Banc Central Europeu no arriben a la base i els seus responsables ja no saben com compondre-se-les. Ara bé, el discurs del govern espanyol va en direcció contrària. Talment com si es tractés d’una illa de la calma envoltada de tempestes, aquesta setmana els ministres d’Economia i Hisenda afirmaven que tot anava bé, que Espanya creixia més que ningú (com els encanta sentir-se el melic del món), que la gent gastava i que ho sabien perquè ingressaven més per IVA i que hi havia més gent que treballava que no pas el 2013; de la qualitat dels sous que es paguen no en van dir res. Però la realitat és tossuda i ens la posava a la cara la notícia publicada per Regió7 dimecres passat sobre l’empresa municipal manresana Fòrum, que en quatre anys no ha venut ni un dels 260 habitatges que té i en donaven una raó: tot i la disposició de la gent, aquesta no pot accedir al crèdit. A Fòrum li falten diners, no n’entren perquè el sistema bancari continua amb l’aixeta en posició de degoteig. Els diners deixats per tots els europeus de la Unió als bancs de cada país i que descansen en el BCE no compleixen amb allò que les altes instàncies econòmiques comunes han determinat que han de fer. L’economia no s’anima perquè els bancs n’atresoren per tapar els seus forats o fer negoci deixant diners als estats. Mentre Fòrum o el promotor que sigui no col·loquin habitatges perquè no es dóna crèdit, dir que la cosa rutlla és dir una mentida. Els números de les administracions estan per ser desmentits per la realitat. Com aquells que l’any 2006 publicava la Sociedad de Tasación dient que a Manresa la mitjana del preu d’un habitatge nou era de 2.132 euros el metre quadrat mentre que una repassada als preus de les immobiliàries el posava en 4.500. Sobre la mentida no s’aixeca res sòlid.

DE GARANTIES DEMOCRÀTIQUES,O QUAN FER DIR ALS MOTS ALLÒ QUE ENS INTERESSA

Aquests mesos escoltem arreu d’Espanya l’expressió «garanties democràtiques». Els aconsello la relectura de l’article «Una consulta mig democràtica?» de l’edició d’aquest dijous signada pel director adjunt de Regió7, Xavier Domènech, en què aclareix la diferència substancial entre les expressions «plenes garanties democràtiques» i «totes les garanties democràtiques possibles». «Garanties democràtiques» s’usa com a sinònim de constitucionalitat i és una expressió esgrimida per les forces unionistes espanyoles, tot i que en les darreres hores també l’ha usada el president Mas i algun altre dirigent polític per a angoixa dels partidaris de votar el 9-N, que, no ens enganyem, corresponen bàsicament als partidaris de l’«Adéu Espanya i a reveure». Es diu que tot el que queda fora de la Constitució espanyola perd les garanties democràtiques. ¿Qui diu sobre el terreny què és i què no és democràtic i constitucional? Resposta: els detentors del poder que et poden enviar la policia a casa. Els deixo dos exemples flagrants d’inconstitucionalitats, i per tant de manca de garanties democràtiques, que es donen a Espanya: l’article 39 de la Constitució espanyola diu que: «Los poderes públicos aseguran la protección social, económica y jurídica de la familia», ergo enviar una família sota el pont perquè perd la casa per la pressió bancària deu ser inconstitucional, ¿o això no?

Les sentències del Tribunal Constitucional 82/1986 i 123/1988 diuen: «La cooficialidad de las demás lenguas españolas lo es con respecto a todos los poderes públicos radicados en el territorio autonómico, sin exclusión de los órganos dependientes de la Administración Central y de otras instituciones estatales en sentido estricto». Per tant els agents de l’administració que s’encaren a un catalanoparlant pel fet de ser-ho, s’han de perseguir per inconstitucionals, ¿o aquests tampoc?

UNA SESSIÓ VISCUDA SENSE ÈPICA I AMB POSATS MASSA GREUS

Ni el President Mas ni Oriol

Junqueras no van oferir cap

mena de lluïment; uns

posats tan poc creïbles que

semblaven pactats

Foto: Salvador Redó

El ple del Parlament de Catalunya ha aprovat la llei de consultes en un marc de posats greus i sense espai per a l’èpica. Ni el President Mas ni el cap de files d’ERC, Oriol Junqueras, han facilitat la fotografia: una encaixada breu de mans i com si no hagués passat res cadascú per la seva banda i adéu. Massa poc agraït tot plegat, com per no sospitar que els posats havien estat pactats abans; i és que ni durant la sessió no s’han adreçat cap gest de complicitat. També a diferència del ple del 30 de setembre del 2005 en què l’aleshores cara visible d’IC Joan Saura maldava per fer-se un forat en la fotografia amb el President Maragall i Carod Rovira, ni Herrera ni Camats no s’ha mogut del seu escó i ha estat el President Mas qui els ha adreçat un gest de complicitat. Sobrietat en els gestos dels diputats de les forces polítiques que han aprovat la llei i mal humor en les files de Ciutadans i del PP exterioritzat amb l’arrencada a córrer un cop la presidenta del Parlament Núria de Gispert ha clos el ple. Aquest gest ha donat dues fotografies agraïdes entre tanta formalitat: la diputada Sánchez-Camacho del PP i el diputat Rivera de Ciutadans passant pel corredor central de l’hemicicle entre aplaudiments, és clar que no anaven adreçats a ells sinó a la llei aprovada, que, recordem-ho, ho ha estat per 106 vots a favor i 28 en contra; els del sí i els convidats de la llotja, entre ells Muriel Casals d’Òmnium i Carme Forcadell de l’ANC, s’aplaudien els uns als altres. Poc fotogràfic però curiós d’observar és el codi que usen els caps dels grups parlamentaris per marcar el sentit del vot. Dolors Camats i Marta Rovira mouen els dits alternativament endavant i endarrere mentre que la resta fan girar la mà al voltant d’un imaginari eix del canell; la diputada de Ciutadans Carina Mejías usa un o altre sistema indistintament i els tres diputats de la CUP xiuxiuegen entre ells. I mentre en la reduïda geografia del Parlament es tractava sobre el país i davant la seva façana es concentrava alguns centenars de catalans amb estelades per aplaudir o escridassar segons qui en sortia, el parc de la Ciutadella era escenari primerenc de la festa de la Mercè i com és habitual els parterres de gespa aixoplugaven músics de carrer, converses, sopars a la fresca i trobades amoroses de festeig. La vida, vaja!

Galeria d'imatges
Fotos: Salvador Redó

ONZE DE SETEMBRE. TOT NORMAL I FENT VIA CAP AL FUTUR

Normalitat, festa, fermesa, esperança, futur. Seria les etiquetes que posaria perquè el cercador web dirigís el lector cap a aquest text si aquest volgués saber de què anava això de la V que prop de dos milions de catalans van escenificar al llarg de les dues principals avingudes de la ciutat de Barcelona l’11 de setembre. Normalitat perquè la Diada Nacional d’aquest petit país del sud d’Europa que descansa a les platges del Mediterrani s’ha festejat un any més sens escarafalls, ni pujades de to, ni violència de cap mena. Festa perquè hi havia una àmplia representació del teixit associatiu que converteix dies i nits, laborables i festius en un aparador de les maneres de fer diversió tot fent cultura. Activitats sense ànim de lucre econòmic però amb voluntat de lucrar l’ànima col·lectiva i la particular. Fermesa és el que ha fet que es mantinguin des de l’Onze de Setembre del 2012 les ganes de milers i milers de catalans i catalanes de dir alt i clar que ja no els agrada el peix al cove, els pactes que no es compleixen, els acudits fàcils i els menyspreus sovintejats, que una mentida dita mil vegades continua essent una mentida i que ja en tenen prou de ser l’ase dels cops que assegura els vots en terres alienes. Esperança és el que reflectien les mirades de la multitud incomptable que vestida de groc i de vermell recordava de quina història ve, però que lluny d’instal·larse en l’enyorança que distreu està disposada a arremangar-se i a apostar pel futur. I aquest mot que no és res per ell mateix i que quan és, només és una projecció de les intencions, de les necessitats, de les voluntats, dels desigs de cada persona, aquest futur es reclama en llibertat. I és que la llibertat de ser un mateix és la condició indispensable per a la supervivencia com a societat catalana; un deure que cada generació contrau amb l’anterior i amb la posterior.

ES FAN TRAMPES AL SOLITARI, SI NO ENS MENTEIXEN A LA CARA

El diner no arriba, no flueix cap a l’economia productiva, cap a l’empresa, cap a les famílies. Els economistes globalitzats no saben com fer-s’ho. Allò que van aprendre no funciona. Les receptes que s’han fet per a quan les coses van bé, no serveixen per a quan van malament. L’economia té cervell propi, que és la condició humana. L’economia és un ens incorpori que pren cos en les butxaques de cadascú de nosaltres. A França tenen una expressió per a això, en diuen «l’argent de poche», el diner amb què comptem a la butxaca. I aquest diner és el que fa moure l’economia perquè és el sobrant que ens queda un cop pagades manutenció, casa, escoles, sanitat i les despeses fixes, per a les quals dediquem un bon feix del dinerari que se satisfà a grans empreses monopolístiques controlades pel sistema bancari.

Des de dijous els bancs encara estan una mica més contents. Des d’abans d’ahir compren el diner al BCE a un preu més irrisori: el 0,05%. L’explicació del senyor Mario Draghi és que això ha de fer arribar el diner a la base, a la butxaca de la massa perquè aquesta consumeixi i torni a fer moure la producció de béns, les cuines dels restaurants, el palets de totxos que des de fa mesos es podreixen a la intempèrie, les botigues d’electrodomèstics, els lloguers d’apartaments, els hotels, les verduleries i les carnisseries... I, ¿qui no estaria content si comprant a aquest preu pogués vendre com fan els bancs al 6, 7, 8 o 9 per cent?

A més a més, Draghi es fa trampes al solitari perquè els bancs aprofiten el diner que el BCE els deixa a cap preu per a atresorar, tapar forats (els seus són d’allò més grans) o per comprar deutes públics amb la qual cosa s’asseguren unes rendibilitats que no els costa cap sacrifici de  gestionar i un més gran control sobre els governs. I per acabar d’afinar el tema, aquesta setmana irromp el senyor Juan Rosell, cap dels empresaris espanyols, negant que els sous a Espanya hagin baixat. Doncs sí, han baixat i força, i els de nova contractació ja són una invitació a la misèria. Amb 600 euros el mes de sou i lloguers a 350, senyors Draghi i Rosell, ¿quant diner queda a la butxaca per moure l’economia?