Jaume Pons i Agulló. Ens ha deixat un home bo

Jaume Pons i Agulló (Manresa 1933-2014) ha mort a les 7 del matí del diumenge dia 23 de novembre. Ens ha deixat un home bo.

Vaig conèixer el Jaume l’any 1993; li havia arribat una part important del fons fotogràfic de l’antiga impremta manresana de Lluís Roca; era majoritàriament plaques de vidre en un bon estat de conservació. Els Roca havien estat durant molts anys la impremta oficial del monestir de Montserrat. Ens va posar en contacte l’amic, llibreter i editor Toni Daura de la llibreria Parcir amb la idea d’editar el material fotogràfic que feia referència a Montserrat. En Jaume hi posava les fotografies i jo la investigació i el text resultant. Ens vam entendre a l’instant i des d’aleshores amb va honorar amb la seva amistat. D’aquesta experiència en van sortir dos esplèndids volums magníficament editats. Crec que va ser l’any 1998, després de la publicació del segon volum de “Montserrat, recull gràfic 1858-1958”, que el Jaume va donar les plaques fotogràfiques a l’arxiu de l’Abadia de Montserrat.

El Jaume Pons no tenia un no a l’hora de proporcionar material per a qualsevol història manresana; era un devot de la ciutat; se l’estimava i com tot amor, de tant en tant el feia patir. Vam compartir moltes d’aquestes inquietuds, sobretot les que feien referència a la basílica de la Santa Maria de Manresa, la Seu. Ho sabia tot de la Seu. Ell va ser qui m’ensenyà per primera vegada el Frontal Florentí, la peça del minso museu parroquial que més s’estimava i una veritable joia de l’art tèxtil gòtic europeu.

A la Seu hi havia fet de tot. Era la referència per a propis i estranys. Les seves visites guiades eren d’una amenitat segura, ei! i de franc. El Jaume per Manresa i la Seu no tenia preu. La darrera vegada que el vaig veure en vida va ser precisament a la Seu, a estança que fa les funcions de centre d’acollida dels visitants. Se’l veia cansat però amb sentit de l’humor i la fina ironia que el caracteritzava ben esmolada encara.

Amic Jaume: te n’has anat però no pas gaire lluny que has de continuar vetllant per la memòria de la ciutat.

Ha estat un veritable goig haver-te conegut. Arreveure amic.

Ben teu.

Salvador Redó i Martí.

SI VOLEN FER BALLAR LES XIFRES, JA PODEM COMENÇAR

Allò que defineix l’acció política és la recerca de les millors solucions per al nombre més gran possible de gent. Tothom està capacitat per a la política entesa així? No, els sectaris n’estan incapacitats. I n’estan exclosos? Doncs tampoc, encara més, en són molts en els rengles de les organitzacions polítiques. Tot s’hi val, especialment la tergiversació i el dubte (no com a mètode per falsar una veritat sinó per ensorrar prestigis). La memòria és fràgil, però ara, de la mà de les noves tecnologies, l’emissió dels missatges i la gestió de les fonts d’informació ja no és monopoli dels poders. L’emissor ja no és únic sinó múltiple. Això permet riure’s d’arguments com els que aquesta setmana ha airejat l’unionisme espanyol de dretes i d’esquerres sobre el nombre de vots del 9-N. Si partim, per coherència discursiva, de la desqualificació dels 2,3 milions de votants, dels quals més d’1,9 a favor del sí-sí, perquè els catalans són 7 milions, estem obligats també a fer revisionisme d’algunes xifres de la història contemporània: Martin Luther King va reunir 200.000 persones el 28 d’agost del 1963 on pronuncià el «I have a dream», conclusió segons els politòlegs i opinadors espanyolistes: la majoria de nord-americans eren racistes. El PP «només» va reunir 4 milions de signatures a tot l’estat contra l’Estatut de Catalunya, per tant, la majoria d’espanyols aprovaven l’Estatut. El referèndum sobre l’OTAN s’aprovà amb 9 milions de vots d’una massa electoral de 29 milions, ergo la majoria hi estava en contra. Diumenge passat 100.000 persones van festejar a Berlín els 25 anys de la caiguda del mur, per tant, la majoria de berlinesos eren favorables a mantenir la ciutat dividida. El PP governa amb 10,8 milions de vots sobre 47 milions d’espanyols, per tant, la majoria no el vol. Què, senyors/res, fem ballar les xifres?

DUES CLASSES D’EMIGRANTS, ELS DE LA CANTARELLA POLÍTICAMENT CORRECTE I ELS ALTRES

Jo sóc nét d’emigrants, i dispensin que escrigui en primera persona. Els meus avis materns van haver de deixar els seus pobles, la seva família, la seva gent. Van haver de deixar enrere els colors i les olors, els sons, els paisatges d’una terra aterrossada i de secà. A la meva àvia Angeleta la van posar a servir essent una nena; la meva àvia no va aprendre a llegir ni escriure tot i que va conèixer els números bàsics perquè no l’enredessin amb la setmanada a la fàbrica. Els avis materns van haver d’emigrar perquè als pobles on van néixer no quedava gran cosa per gratar i eren massa germans per viure del llaurar i de les cabres i van fer cap al tèxtil del Bages sud. De sang pagesa, els meus avis materns van conrear-hi també algunes peces de terra que aportaven mitja lliura de misèria a la família, just per omplir unes gerres d’olives i uns quants sacs d’ametlles. El meu besavi patern també va haver de marxar del poble que vorejava amb el gran riu i va anar a raure al mateix tèxtil. Pagesos i treballadors de fàbrica; doble jornal i els diumenges a la vinya; i tot el que podien atresorar era alguns cossis d’oli i la collita de temporada de l’hort. Nét i besnét d’emigrants que té una part del seu imaginari ancorat en aquells pobles perquè hi ha una veueta interior que diu: no ho oblidis, no ho oblidis. Emigrants als quals ningú no ha fet mai ni un museu de l’emigració, ni unes novel·les de «pijoaparte», ni pel·lícules sobre una èpica de maleta de cartró i mocador de fer farcells lligat a la punta d’un bastó. Emigrants per als quals no hi ha hagut discursos d’esquerres solidàries, ni abans ni ara. Emigrants que no han estat ni són moneda de canvi en discursos per a «descamisados». Però clar, els meus avis, que eren emigrants provinents del sud, ho eren del sud de Catalunya. ¿Catalans i emigrants? Doncs sí. Conèixer el drama de l’emigració interior és una assignatura pendent que té aquest país; una assignatura més.