Aquestes darreres
hores, llargues hores després de l’assassinat dels dotze treballadors de Charlie
Hebdo, hem escoltat i llegit repetidament el mot multiculturalitat. Que si
l’atemptat ha estat pel fracàs de la multiculturalitat a França, que si la multiculturalitat
és l’única sortida, que si la multiculturalitat aquí, que si allà. El mot ha
estat definitivament entronitzat i ara s’usa a dojo per explicar els nostres temps.
La gent de medicina saben que a una diagnosi errònia la succeeix una mala praxi
que pot dur a conseqüències irreversibles; i és que davant de qualsevol
problema, és indispensable, per a la seva bona resolució, una bona diagnosi i
un bon plantejament. I aquí està, crec, n’estic convençut, el problema del fet,
dels fets que s’esdevenen quotidianament en graus diversos allà on hi ha
societats descompactades. Perquè per viure en la diversitat no es pot fer des del
concepte de multiculturalitat sinó des del concepte d’interculturalitat.
Multiculturalitat és quan en un mateix territori hi ha diferents caixes
estanques que desenvolupen la seva pròpia existència amb poc o cap contacte
entre elles o, en cas que es donin, són només de tipus funcional: perquè no hi
ha més remei. La interculturalitat demana osmosi, societats esponja, el
reconeixement de l’altre com algú que té coses a aportar; l’altre i el diàleg són
a la base de la interculturalitat, que demana de tothom un esforç per deixar enrere
les prenocions, els prejudicis. L’altre és tothom; els altres som tots. Per tant,
si us plau: parlem d’interculturalitat, si errem la diagnosi, ens equivocarem
en les possibles solucions. Cal donar als mots el significat que tenen; si no
compartim significats, no ens entendrem; no ho entendrem; quedarem atònits
cercant respostes en el vent.
diumenge, 11 de gener del 2015
ÉS EL CONCEPTE D’INTERCULTURA EL QUE NECESSITEM USAR
Etiquetes de comentaris:
Assassinat,
caixes,
Charlie Hebdo,
descompactades,
diagnosi,
diàleg. significats,
esponja,
estanques,
França,
interculturalitat,
l'altre,
multiculturalitat,
osmosi,
prejudicis,
prenocions,
societats
dissabte, 3 de gener del 2015
PIRELLI I CAIXA DE MANRESA, DOS PARADISOS PERDUTS
Amb una bufada, Manresa com a ciutat i la Catalunya
Central com a geografia extensa van perdre dues marques i dues fonts d’economia
cabdals: la fàbrica de pneumàtics Pirelli i Caixa de Manresa. No estic en
condicions d’afirmar que des de les instàncies dels governs s’hi podria haver fet
alguna cosa més per evitar aquestes desaparicions; probablement els daus de la
sort estaven llançats sense possibilitat de tornar enrere; probablement... És
cert que dels paradisos perduts no se’n viu, però en recordar-los potser ens
expliquen el present i sobretot ens obliguen a treballar pel futur, atès que
els vells puntals ja no hi són. I ara ens trobem en aquesta situació. A la ciutat
i al territori no li ha sortit de franc la fugida de Pirelli cap a terres més
barates i la desaparició de la Caixa de Manresa; notin que utilitzo el «de» que
l’última direcció va fer desaparèixer perquè deuria semblar provinciana o poc
vendible. Però en el cas de l’entitat d’estalvi, aquest «de» era molt
important, i el dia 8 de gener d’enguany se’n commemorarà els 150 anys. Aquest
«de» arrapava la caixa a la ciutat i en recordava a tothom els orígens: si, Manresa,
aquesta ciutat que l’imaginari català la fa trista, grisa, freda, poc neta i llunyana,
va ser capaç de fer néixer, créixer i expandir un instrument econòmic i també social
de primer nivell; allà on no arribaven les institucions, moltes vegades hi
arribava la caixa. Habitatges, escoles, sanitat, ajudes a entitats, a la
cultura en genèric i en concret i el suport al teixit econòmic; que lluny que
queden els cicles de concerts a la Plana o les exposicions d’altri o de
producció pròpia. No eren uns albats els de la caixa, l’economia no en té res d’albada;
a vegades el seu mantell provocava massa ombra, però un excés d’intempèrie pot
ser causa de terra eixorca
Etiquetes de comentaris:
Caixa,
Economia,
Manresa,
paradisos perduts,
Pirelli
Subscriure's a:
Missatges (Atom)