Estructures d’estat és l’expressió que des de
fa mesos està en boca dels partidaris del salt cap a la sobirania nacional
catalana. Quan hom parla d’estructures d’estat cita hisenda, controls de
fronteres i capacitats policials, cos de funcionaris, aeroports i ports, representacions
a l’estranger, forces armades poques o moltes, etc. Són realment estructures
que es palpen, que són materials. Hi ha, però, una estructura d’estat que és
fonamental, que no es palpa però sobre la qual descansen totes les altres, és una
superestructura: és l’imaginari col·lectiu. L’imaginari compartit pels diversos
membres d’una societat és el ciment que la relliga, que l’explica a dins i a
fora. L’imaginari col·lectiu és la suma de tradicions, d’experiències
adaptatives i les corresponents preguntes i respostes i és l’essència de
qualsevol societat, i sense aquest no hi ha aquesta. Compte! No llegim
imaginari coma concepte excloent. Que un imaginari esdevingui excloent no és a
causa d’aquest, és per culpa dels elements de la seva societat que es pensen ser
el melic del món i són incapaços de reconèixer l’altre; per cert, gran error
per afrontar la globalització i els moviments migratoris imparables, encara que
els mesquins estats de la UE es pensin que poden aixecar tanques de formigó o
de ganivetes tallants. Tot això que heu tingut la paciència de llegir, la qual
cosa us agraeixo, ve a tomb de la notícia, poc esbombada per cert, que es
redueix a dues hores setmanals l’assignatura de literatura catalana i el pas
d’aquesta a assignatura “maria” i no avaluable per entrar a la universitat.
L’utilitarisme guanya la partida, però la superestructura d’estat que és
l’imaginari col·lectiu, que descansa també sobre la literatura pròpia, anirà
coixa i hauríem de saber que tot plegat va d’imaginaris col·lectius; sempre hi
ha anat i a tot arreu.
