CAÑIZARES, UN PRÍNCEP DE L’ESGLÉSIA QUE NEGA L’EVANGELI

Cañizares, el bisbe, no el porter ex del Real Madrid, torna a cavalcar. Enfundat, a vegades metafòricament i altres realment, en la capa pluvial cardenalícia perquè quedi clar que és un príncep de l’Església qui parla amb veu de tro, ha verbalitzat dues velles paraules que resumeixen la història explicada d’Espanya: invasió i separatisme (o unitat indissoluble). Fa pocs dies que va qualificar d’invasores les onades d’immigrants que truquen a les portes d’Europa empesos per la gana, pel terrorisme d’estat, pels negociants d’armes (algunes empreses estatals entre aquests); empesos perles irrefrenables ganes de viure. Va dir que la majoria no eren «trigo limpio» (s’ha d’escriure encastellà, això, perquè s’entengui la   les paraules).I nostre Senyor el va castigar posant-li l’endemà a la cara les fotografies d’infants morts ofegats mentre amb les seves famílies volien arribar a l’illa grega de Lesbos. Diu l’evangeli de Mateu: «Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. -Llavors ells li respondran: -Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir? -Ell els contestarà: -Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. -I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna. (Mt. 25, 41-46). I pel que fa al separatisme, català, és clar!, doncs apa, que l’Església serà universal sempre que sigui espanyola. Res de nou sota el sol, malauradament.

L’ALETEIG DE LA PAPALLONA VOLKSWAGEN JA ÉS UN HURACÀ

Ho saben oi, això del proverbi xinès que diu que l’aleteig de les ales d’una papallona es pot sentir a l’altre costat del món? I la transposició del sentit d’aquest proverbi a la teoria del caos amb l’anomenat efecte papallona? O posant-ho en boca del Capità Enciam, els petits canvis són poderosos? Doncs això és el que passa en l’afer Volkswagen i els motors trucats. La decisió unipersonal o presa en petitíssim comitè d’enredar venent una cosa: el compromís amb el medi ambient, mentre es feia la contrària, ha causat un terratrèmol econòmic i de prestigi que acabarà per ser social en el si de l’estat més poderós de la Unió Europea; més poderós perquè té la clau dels diners i més poderós perquè ho és tecnològicament; i tots a tremolar! L’aleteig de la papallona anomenada engany engendrada en un despatx ja s’ha deixat sentir a l’altra punta del món, i com que aquest ja és global, doncs en la seva globalitat. Les accions es desplomen i la por ja ha arribat al carrer.Com, sinó, s’ha d’interpretar la imatge orwelliana de centenars de treballadors congregats en unes immenses naus per escoltar la veu del president de la companyia? Quina imatge de pel·lícula futurista tan assentada en la realitat actual! L’aire de l’aleteig de la papallona anomenada engany ha pol·lucionat la tranquil·litat de milers de famílies que vivien en l’assegurança de treballar per a la companyia automobilística més poderosa radicada en el país que dóna lliçons a mig món; l’altre mig, capcot, no pot ni escoltar perquè només té temps per passar l’arada en terra eixorca. El ventijol ja és un huracà i aquest vent s’ho endú tot al seu pas, sobretot allò que té fonaments precaris. I una reflexió més: l’experiència demostra, que quan cal recollir, sempre són primer els de casa. I els de casa nostra no ho són, els primers.

SOBRE LA MAJORIA SILENCIOSA I LES CLASSES POPULARS

Les eleccions catalanes han desmuntat dos mites: el de la majoria silenciosa a qui no interessa el procés d’independència en un sentit o en un altre, en un tempo o en un altre, i que les anomenades classes populars són el pot de les essències de l’alliberament nacional.  El 77,7% de l’electorat ha anat a votar, la segona vegada des del postfranquisme que s’aconsegueix una xifra de votants tan important.  Aquesta vegada qui no ha votat és perquè realment no s’ha sentit interpel·lat, i a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no és comptat! L’afirmació que adjudica per ser a les classes populars (alguns en diuen treballadores) el paper, tantes vegades escoltat  i repetit com un mantra, de motors del progrés nacional català, també ha quedat desmentida: a Manresa el barri «popular» de la Balconada ha fet guanyador Ciudadanos (C’s), un partit gens d’esquerres, al Xup ha estat la segona força amb el 20,83 %, a la Font també segona força davant del PSC, i ha estat segona, encara que a molta distància de Junts pel Sí, però medalla de plata al cap i a la fi, a la Mion i a les Escodines.  A Barcelona, Ciudadanos (C’s) ha guanyat al popular Nou Barris i ho ha fet també a l’Hospitalet; indrets molt receptors dels viatgers i dels seus descendents del tren El Sevillano.

D’uns resultats electorals se’n poden fer múltiples lectures; una és que hi ha zones poblades per classes populars que a l’hora de triar la papereta també recorden la bandera que més els fa trempar i, per a molta gent, aquesta no és la quadribarrada, aquella que va estar prohibida quaranta anys amb el silenci còmplice també de molta classe popular. Així que, com que un mite és etimològicament una història, comença a ser hora també de modificar el raonament.