PER NO PERDRE’S... LITERATURA!

Tercer lliurament de la guia literària de Barcelona ampliada al  rodal del Barcelonès.

Semblava difícil, però el doctor Llorenç Soldevila ho ha aconseguit: barris com el Carmel, el Guinardó, la Vall d’Hebron, Montbau, Torre Baró, Diagonal Mar, el Besòs o la Vila Olímpica tenen recorregut literari; volem dir: que algun autor en algun moment s’ha vist seduït per aquests indrets i n’ha fet memòria literària, i Soldevila l’ha trobat! I com si fos art d’encantament, també ha tret del seu barret de prestidigitador de la literatura catalana peces sobre Badalona, però també sobre l’Hospitalet, Sant Adrià del Besòs i Santa Coloma de Gramenet, en una feina de detectiu privat entestat a no deixar cap racó dels Països Catalans sense la seva referència textual. Aquest volum és el número 10 d’ordre però el número sis que s’ha publicat de la col·lecció Geografia Literària; estan en procés d’elaboració els dedicats a les comarques gironines, a les Illes Balears i Pitiüses, al país Valencià, a les Franges amb l’Alguer, Andorra, Catalunya Nord i Ponent, i el dedicat als universos literaris dels autors capdavanters de la literatura catalana; onze volums en total. A les guies clàssiques, Barcelona afegeix tres guies literàries, un altre fet singular nascut de  la tossuderia de Soldevila posada al servei d’aquest poble.
Aquest volum ha estat editat com la resta per Editorial Pòrtic.

Si no amortim la misèria per amor, fem-ho per utilitat

La maduresa d’una societat es mesura en la capacitat d’atenció als seus segments més vulnerables. No és beneficència ni exercitar la caritat, és fer anar la raó, que ens diu que un cos amb un dels membres malalt no és un cos sa, i un cos mancat de salut és un cos a qui se li complica la resposta davant de qualsevol maltempsada. Atenent aquest raonament ben obvi i per això massa vegades oblidat, la societat hauria de tenir com un dels nords que en el seu si no hi hagués membres malalts. És clar que no em refereixo a la malaltia corporal, s’entén! Sinó la malaltia social, aquella que fa que s’esquerdi l’edifici que ens aixopluga a tots. Que al principi del segle XXI hi hagi famílies, convilatans nostres, que hagin de passar el mes amb 600 euros o menys i que la meitat d’aquesta xifra se’n vagi en el lloguer de l’habitatge, és malaltia. La febre consumista atiada des de la mateixa societat i a la que donen ales les teories del creixement que tornem a escoltar i a llegir en uns mitjans de premsa fortament intervinguts pel poder econòmic gràcies a préstecs i contractes publicitaris, també és malaltia. És el virus que corseca els que tenen, la majoria, perquè en volen més, i als que no en tenen, la minoria, precisament perquè volen, necessiten, els cal poder participar una mica de la festa enverinada. Un dels pares del liberalisme europeu del segle XIX, el britànic utilitarista John Stuar Mill en el llibre “Sobre la llibertat”, fa una defensa de les minories i una crida a les majories perquè no les marginin. Stuar Mill avisa que les minories poden ser font d’aprenentatge i que és essencial el respecte al diferenciat (per qualsevol de les causes humanes que són font de diferència). Si no amortim la misèria per amor al proïsme, fem-ho perquè ens és útil.

L'OU DE LA SERP ES DIU CIUTADANS

El dia 5 de novembre del 2006 escrivia en aquest diari una opinió titulada «L’ou es diu Ciutadans» i hi deia que l’aliment de l’incipient partit era la mentida repetida mil vegades per tota la premsa espanyola que a Catalunya la llengua castellana estava en perill de desaparèixer per la pressió del català. També subratllava que només era qüestió de temps que l’ou esclatés i que emparat-se en el discurs buit de la ciutadania del món el que amagava en realitat era el nacionalisme espanyol de sempre: agressiu i intolerant. En aquell moment Ciutadans va obtenir els tres primers diputats de la seva història, i ho feia a Catalunya tant gràcies a mitjans de comunicació vehiculadors de la ideologia pàtria espanyola com en començar a recollir un substrat, tant existent com a vegades volgudament ignorat, d’una espanyolitat popular resident a Catalunya i poc procliu a incorporar-se al país d’acollida. Nou anys després, aquells Ciutadans, ara reconvertits en Ciudadanos, campen per tot Espanya. El nacionalisme espanyol ha trobat en aquesta formació, i especialment en el seu cap de files, Albert Rivera, un recanvi a la caspositat del PP i als dubtes que els genera un PSOE obsedit a fer-se perdonar pecats. És una espanyolitat, la de Rivera, no exempta de tocs falangistes que una lectura d’alguns dels discursos de José Antonio Primo de Rivera situaria al seu lloc exacte. L’ascens de Ciudadanos també s’explica des d’un punt de vista de les pràctiques econòmiques. El poder ha fet una compra de futurs pensant que aquestes inversions li donaran uns rèdits sucosos que bàsicament haurien de consistir en la perpetuació del seu discurs, que havia perdut pistonada atesa la carcúndia dels aliats clàssics. El poder espanyol ha adoptat Albert Rivera perquè sembla més modern, però aquests dies ha començat a ensenyar la poteta. Passin i vegin.

«CAUTIVA Y DESARMADA, LA GUERRA HA TERMINADO»

Último parte de guerra: cautiva y desarmada la economia de la Generalidad, la guerra ha terminado. Viva España».

Així estan les coses. Finalment tothom ja sap allò que ja se sabia per poc que hom s’entretingués a analitzar la situació d’indefensió de la hisenda catalana gràcies al règim comú, però que es volia ignorar mentre l’autonomia de fireta ens satisfés l’ego. Aquell que ens controla el diners ha decidit cremar els vaixells abans que Catalunya salpés del port. Catalunya ja no és una comunitat autonòmica, és una comunitat intervinguda per a gaudi de la resta de les comunitats en què es divideix el mapa d’Espanya que s’ensenya a les escoles, que, llevat d’algun retoc formal, és el mateix que m’ensenyaven de regiones y provincias. De fet, les províncies encara hi són i, arribats fins aquí, que hi siguin molts anys perquè els tocarà tornar a suplir el govern que no tenim. M’ensumo que precisament per aquí va la proposa d’Albert Rivera i Ciudadanos quan plategen una reforma constitucional que suprimeixi les diputacions; per evitar que esdevinguin un contrapoder identitari a la identitat espanyola, conscients que els és molt difícil arribar-les a controlar atès els pobríssims resultats que aconsegueixen en les eleccions municipals base de la composició de l’ens provincial. La situació actual no és una picabaralla entre governs, tal com afirmen les formacions unionistes a Catalunya, perquè de govern només n’hi ha un i resideix a Madrid, la Generalitat ha estat una finestreta. Només és govern aquell que recapta i redistribueix segons les seves conveniències. Només són govern i parlament aquells que quan legislen tenen la força de la coacció, l’última paraula. Si no ets d’aquests, no ets, perquè, en la maltempsada més petita, se’t veu que vas despullat.