QUAN ES PARLA DE MOBILITATS, S’HAURIA DE TENIR TOT EL PAÍS AL CAP

La guerra per la mobilitat interna i per la connexió de Barcelona amb la resta del país ha començat. És una guerra que serà llarga i que deixarà moltes víctimes il·lustres pel camí, tantes com experts es pensin que tenen la solució. Serà una guerra que tindrà derivades locals, confrontacions internes, també tantes com teories; i el ciutadà assistirà al soroll de sabres mediàtics mentre cada dia haurà d’esmerçar hores i hores per anar i tornar de la feina a casa, de casa als hospitals de referència, a les universitats de referència, a les burocràcies de referència, als lleures de referència, als grans transports de referència, atrapat en cues d’immobilitat. La distància respecte a la gran ciutat fa anys que no es mesura en quilòmetres sinó que es fa en temps, en hores, i ja no és fixa sinó que és canviant en funció de la mena de dia, de si és d’anada de cap setmana o de tornada i també en funció de l’hora, si és a la franja de començar a treballar o d’acabar, o si és hora de dinar. Des de Barcelona, legítimament preocupats per la contaminació, prohibiran l’entrada a la ciutat, diuen, als cotxes de més de deu anys. Els autors de tal mesura han pensat que castigaran els més vulnerables? Perquè, a veure: quants benestants tenen un cotxe de deu anys? El paper tot ho aguanta. O diuen que posaran moderns portals a la muralla en forma de peatges d’accés, com si els que som de fora no en paguéssim, ja, de peatges d’entrada. Als ideòlegs de les noves mobilitats els convindria venir a la Catalunya Central i fer els trajectes en busos replens de gent dreta, o quedar a terra, abandonats, perquè no n’hi caben més, o viatjar en tren. Quan es parla de mobilitats s’hauria de tenir tot el país al cap. La casa per la teulada.

HI HA SOLITUDS URBANES QUE NO VÉNEN PAS D’ARA A MANRESA

Manresa fa molts anys, molts, que té una plaça Major que no arrenca, vull dir que no és referència ni de moviment ni de vida ciutadana, llevat de les quatre dates assenyalades i del traginar que genera el fet que una de les seves cares estigui ocupada per l'edifici històric del seu ajuntament (modernament també és dependències municipals un segon edifici de la plaça, d’arquitectura avorrida, situat sobre el carrer del Balç); en aquest sentit experimenta uns perceptibles batecs durant les hores d’oficina. Que la plaça Major és un espai més aviat temperat d’ànim ja se n’adonava el poeta J.V. Foix, la mare del qual era manresana, quan de jove i de visita familiar sojornava algunes temporades a la ciutat. Aquesta vivència primigènia li devia causar una certa impressió atès que l’any 1986, Foix va néixer el 1893,encara ho recordava en una entrevista que li féu el també manresà Jordi Rodó i Rodà i que Regió7 publicava el 23 de novembre, Foix va morir el 1987. En la resposta, el poeta explica que, atès que el seu oncle era procurador, l’acompanyava sovint a l’ajuntament, del qual diu que era molt tranquil i «a la plaça aquella, només quan hi havia cosa, hi havia mercat ... era deserta. Només passaves ... Era una mica poblet en el sentit de moviment ciutadà». A vegades cal referenciar-nos en els records d’altres per adonar-nos que el present que vivim no és pas nou, sinó que, talment com una roda d’espiral, és un etern retorn. I quan això succeeix ens adonem també que hem cronificat situacions, que no és altra cosa que allargar, un anar passant. I mentre no canvien les conjuntures, amb l’anar passant es passa, però quan afloren els canvis, el passar és passat i la vida omple altres espais.

LES CAPUTXINES DE MANRESA, D’UNA ALEGRIA A UN FUNERAL

Vaig ser present el dia en què en Manel Valls, director general de la Fundació sociosanitària de Manresa, presentava en públic l'acord a què s'havia arribat amb la comunitat de monges de l'abadia manresana de Sant Carles Borromeu, altrament conegudes com les caputxines del carrer Talamanca; per tant, aquesta columna d'opinió serà com una crònica dels fets; passo de qüestions legals i em reafirmo en allò que va escriure el sofista grec Trasímac fa 2.400 anys en el sentit que justícia és allò que els poderosos consideren just i que és bàsicament la salvaguarda dels seus interessos. Aquell va ser un dia especial per a les monges de la petita comunitat; especial perquè es reconeixia una pena que duen al cor moltes comunitats religioses que es veuen abocades a la desaparició, i és que les vocacions estan en caiguda lliure, i va ser un dia especial perquè amb l'acord s'assegurava la continuïtat d’immobles i annexos donant-los un ús assistencial i també s’assegurava la tranquil·litat material d'unes dones, ja grans, que d'altra manera es veien abocades al desarrelament en una edat en què, probablement, només queden els records de les arrels, i això, en unes persones que han dedicat la seva vida a la clausura monàstica, és molt. Avui també és un dia especial per a aquestes monges, avui, ahir i demà passat perquè unes incomprensibles gelosies de la superioritat eclesiàstica que s'aferra a una interpretació de la justícia canònica, les fa tornar a la incertesa de vida. El dia de què els parlo va ser, malgrat tot, d'alegria i d'alleugeriment; se'ls veia als ulls, es notava en l'ambient distès, en les ganes d'explicar. Senyor bisbe de Vic, aquell dia va ser una festa i avui, de moment, és un funeral.

L'AMBIVALÈNCIA EN QUÈ VIVIM: EL BLACK FRIDAY I EL GRAN RECAPTE

Aquest cap de setmana hem materialitzat l'ambivalència en què ens hem instal·lat; recorden aquella cançó en què Raimon, l'any 1970,  retratava la societat de consum? «Tu compres un poquet, jo compre un poquet, aquell una miqueta de res; d'això en diran després: societat de consum... Les botigues ben plenes, les butxaques ben buides, les teues, les meues, les seues. Però és hora de saber qui és qui les té plenes». Aquest cap de setmana ha estat una explosió de consum darrere aquest invent del Black Friday en què els botiguers petits i grans ofereixen uns bons descomptes a les portes del Nadal i coincidint, ai quina casualitat, amb les pagues dobles dels pensionistes. Però aquest cap de setmana també ha estat el del gran recapte, el moviment ciutadà a través del qual es busca omplir els bancs d'aliments que operen al país, la darrera trinxera alimentària dels més desvalguts, sense eufemismes, dels pobres i encara dels pobres que tenen consciència de ser-ho i que no tenen vergonya de ser identificats com a tals; darrere seu hi els pobres que, aclaparats, se la passen sense ni aquest auxili i en el darrer esglaó, els pobres que ho són tant en tots sentits que ni se'ls acut que fora del seu cercle de misèria hi ha gent disposada a apaivagar la seva situació extrema. S'inicia l'etapa anual en què la vida se'ns revela, més que mai, en blanc i negre, el blanc per als que tenen encara que sigui «un poquet» i el negre per als que compren «una miqueta de res». I com cada any hi haurà la satisfacció del que fa caritat (solidaritat?), de l'encara gràcies i es reproduiran els clixés, i em sembla que l'any vinent hi tornarem desitjant a mans plenes romandre en el grup del blanc però mirant de reüll el grup del negre, no fos cas que...

EL MOT POBRESA PREN COS EN UNA MORT CAUSADA PER UNA ESPELMA

Una àvia de Reus de 81 anys i pobra ha mort en l’incendi de casa seva causat per una espelma amb la qual s’il·luminava perquè, des de feia dos mesos, la companyia elèctrica li havia tallat la llum per no poder la pagar. Aquesta és la notícia que dóna forma a uns drames que es tapen amb la vergonya que al pobre li fa que se sàpiga que ho és; uns drames que es tapen amb la feblesa d’ànim que fa que els afectats no reclamin l’empara de la llei que impedeix a les totpoderoses empreses de subministrament energètic tallar els subministraments a les llars vulnerables; un drama que, alerta, amb un tomb de la nostra vida, ens pot afectar a qualsevol; davant la recaptació, davant el dividend no hi ha pietat. Darrere les publicitats ensucrades de les grans companyies de subministrament, hi ha la cara freda de la xifra; el client és un número: el que li adjudica l’empresa amb qui contracta el servei i el del final de la factura que diu què s’ha de pagar. El setembre del 2007, amb la periodista Adriana Delgado, vam fer un reportatge que en aquell moment, ja a les acaballes de la bombolla immobiliària, va tractar de la nova pobresa. La Maria Teresa i l’Alí ens van obrir la porta dels respectius pisos, un al començament del carrer Viladordis i l’altre al carrer Sant Bartomeu, de les Escodines. L’escenari ja era el que descrivien aquesta setmana a les pàgines de Regió7 des de la PAHC quan explicaven que la meitat dels problemes de la gent que s’acosta a l’entitat tenen a veure amb la insalubritat dels habitatges. Degoters, portes i finestres que no ajusten, sanitaris que no són mereixedors del nom, humitats, fred, absència de calefaccions... Tot plegat més proper i vell que no ens pensem.

DE REINES MARE I DE CANVIAR PERQUÈ RES NO CANVIÏ

En política hi ha una figura que és la de la reina mare, curiós que no es digui el rei pare; s’ha feminitzat l’exemple per explicar el cas d’aquells polítics que en un passat van manar molt a casa i a fora i que un cop passada la seva etapa continuen furgant i volent manar sobre els que han vingut després. A pagès, aquesta figura del ni fer ni deixar fer sí que és masculina, per això de la transmissió de l’herència preferentment a través d’hereus mascles, i és la del pare o avi que un cop retirat del dia a dia i convertit l’hereu en cap de casa no para de punxar, no fos que la saba nova introduís canvis en la vella cançó del sempre s’ha fet així. Això és el que ha aflorat aquestes darreres hores a la casa del PSOE; diem que ha aflorat, que s’està evidenciant ara però el tema, el punxar, ja els ve de lluny. La traducció a la política espanyola de la pagesa expressió suara esmentada és el bipartidisme: ara manen els conservadors, ara manen els que ho són una mica menys. Aquest sistema que ve ja de les polítiques del segle XIX, és el que agrada als poders: tot controlat i anar fent com sempre s’ha fet. Al PSOE hi ha una reina mare que es diu Felipe González i que és qui va pactar de debò, els altres que s’adjudiquen paper no van passar de ser acòlits, amb els hereus del franquisme el procés batejat com a transició política i adjectivat com a modèlic a través dels discursos oficials repetits com un mantra pel periodisme en general. González ha dinamitat el PSOE, l’ha rebentat amb l’acord ara ja explícit dels anomenats barons i d’algunes baronesses. Fa pensar que el sistema de poders ha començat a cobrar-se els favors i que aquell canvi del qual s’havia fet eslògan era per no canviar res. De fet, sense novetat al front.

L’ESTAT DE CONFLICTE, COMBUSTIBLE PER ANAR AVANÇANT

El conflicte, el desacord, els punts de vista diferents, contraposats, són una part indestriable de la persona i, per tant, de les societats. També ho és la necessitat vital i majoritàriament viscuda com a tal de ser part de les idees majoritàries, de ser vistos com a membres cabals del discurs imperant; la dissensió, els dissidents provoquen inestabilitats i no hi ha res que sigui més rebutjable, que generi més anticossos que un atemptat a la tranquil·litat. Ves que vol aquest ara! Hem sentit a dir moltes vegades davant una opinió contrària. Aquesta necessitat de viure en el consens, en la placidesa, afavoreix el discurs persuasiu de la seva conveniència i és així també en les organitzacions polítiques; no hi ha res que enutgi més la persona política que la dissidència, també, malgrat les constants referències al contrast de parers; fals! Això s’escau també a l’hora de reflexionar sobre el món de les religions; aquí com que està en joc ni més ni menys que l’eternitat, les coses surten de mare amb una violència impròpia d’unes organitzacions que s’assenten en el discurs de la salvació, del fogonet interior, que anomenen ànima. Maquiavel va escriure que l’home modern està obligat a buscar còmplices i a enyorar els amics, i del filòsof Josep Olesti recullo que «el bon ordre polític no és la traducció en l’àmbit col·lectiu de la bona disposició de les ànimes, sinó de l’equilibri precari dels interessos particulars». En fi, dues visions sobre el comportament humà que avui Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot, que comparteixen estat de desassossec, farien bé de tenir presents si volen romandre i prosperar. L’estat de conflicte, de revisió i, és clar, l’acció posterior, és el combustible que fa avançar, no pas el que crema i ho redueix tot a cendres.

Senyor ministre, està convidat a explicar-me com m’han ensarronat.

Crec fermament que per entendre o intentar entendre les conductes humanes, per cercar solucions als conflictes, és del tot indispensable partir d’una anàlisi el més encertada possible. Sense una bona diagnosi mai no hi haurà un remei adient; l’autoengany en resta exclòs i també les inexactituds i encara més les mentides. Regió7 recollia a “L’estirabot” una frase del ministre d’Afers Exteriors d’Espanya, García Margallo, en què deia que s’hauria de parlar amb els catalans per fer-nos veure que vivim enganyats. El ministre s’equivoca en la diagnosi. Ell i molts altres polítics de tots els colors, des de les diverses intensitats de vermell al blau, passant pel rosa i el taronja, mantenen que el mal no ve d’Almansa i de tres-cents anys de política anticatalana sostinguda sinó d’una ensarronada de quatre desaprensius polítics catalans moderns clavats a les cadires del poder autonòmic (poder i autonòmic és una contradicció). Un bon mètode d’anàlisi l’hauria dut a la conclusió que és la gent qui ha empès els polítics des del 2010 i des que un pinxo anomenat Alfonso Guerra va presumir d’haver «cepillado» l’Estatut. El mot «cepillarse» en castellà també vol dir deixar una cosa en no-res. Si el senyor ministre vol parlar amb els dos milions de catalans un per un que surten al carrer cada Onze de Setembre i amb els que no surten però que comparteixen anhels, se li gira feina. Personalment no crec que em convenci que són invents d'ara les agressions reals a la llengua, a la cultura, a les comunicacions, a l’economia, al territori, a les persones; els incompliments pressupostaris; les amenaces de civils i militars; les lleis fetes a mida per justificar les polítiques contra tot allò que s’adjectivitzi com a català. Si vol començar per mi, ja ho sap, però picarà pedra, perquè fa 58 anys que estic alliçonat. No em ve d’ara; no ens ve d’ara.

ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 4. TURISTA ES QUEIXA DEL TURISTA

Arribem a Cadaqués a quarts de deu del matí; hem esmorzat d’hora; per l’única carretera que hi du des de Roses no hem trobat gens de trànsit, només ciclistes que pugen panteixant i et fan posar primera al cotxe i que es llencen al buit a tota pastilla quan engalten la baixada i atrapa’ls! A aquesta hora Cadaqués és encara per als veïns. Aparquem a l’estacionament de pagament, places buides les que vulgueu. Fem cap al cimal on hi ha l’església pels costeruts i empedrats carrerons que fan de mal caminar si dus xancletes, que no és el meu cas, tinc els peus una mica plans i he d’anar ben ferrat. Davant l’imponent altar barroc, estem sols. Un solitari guitarrista ens ha il·lustrat la nostra arribada amb música barroca. Puc fer les fotos que vull sense noses; el dia és clar, lleugerament atramuntanat;  cel i mar rivalitzen en blau i els pendents eixuts i erms de vegetació arbrada, llevat dels oliverars, llueixen tota mena de grocs i verds esclarissats; només les vinyes noves aporten un verd de vida intensa. Les botiguetes i els venedors tot just es lleven de sobre la sorreta del ulls del despertar. Cadaqués està genial! Dos quarts d’una del migdia. Què ha passat? Les platges pedroses curulles de gent, els carrers, abans deserts, ara són plens. Cua de cotxes més enllà de l’entrada al poble per fer cap a un estacionament impossible. És el turisme amics meus! És l’aglomeració! En menys de tres hores l’ambient relaxat de la nostra arribada s’ha tornat angoixant. Una enquesta feta a Barcelona entre quatre mil visitants diu que als turistes els molesta trobar massa turistes. Com sempre, fins i tot en això de l’oci vacacional, la culpa és de l’altre. Primer jo, després jo i si en queda, per a mi.

AVUI NO HI HA POSTALS D’ESTIU, HI HA L’OMRAN ENSANGONAT

Tinc els meu dubtes que com a humanitat ens en sortim. L’aparició del cos sense vida, mort ofegat fent camí cap al miratge europeu en una platja turca del menut nen sirià Aylan Kurdi va remoure milions de consciències. Milions de «no pot ser» es van sentir arreu del món. El resultat pràctic de tanta indignació: zero, o pitjor, la imatge d’un altre nen de nom Omran que també ha fet la volta al món, descalç, brut de pols i de la seva sang, rescatat d’una casa ensorrada per un bombardeig d’avions russos aliats del govern sirià sobre la ciutat també siriana d’Alep. Si poden, cerquin la imatge per les xarxes socials, no els serà difícil. És un fotograma extret d’un vídeo del rescat del menut, se’l veu assegut en un seient de l’ambulància. La força del fotograma convertit en fotografia dóna mil voltes al vídeo complet, i les hi dóna perquè ens permet llegir a poc a poc, resseguir el text no escrit que és una imatge aturada. Llegim-lo, doncs. Cap on ens du la nostra mirada un cop hem fet la llambregada general a la imatge, un cop hem sentit el primer estremiment, la primera esborronada? La nostra mirada s’atura en el rostre de l’infant; mentre que en el vídeo prestem atenció al moviment, al tocar-se la cara i eixugar-se les menudes mans ensangonades sobre el seient; en la visió de la imatge aturada és la mirada no pas perduda sinó introspectiva, interrogadora també, perquè m’heu fet això? Perquè ho feu cada dia i des de fa mesos a tants menuts i menudes com jo? La mirada de l’Omran és un mirall que ens posa a tots al davant on veiem reflectit l’horror de ser com som. Al comediògraf llatí Plaute s’adjudica la frase: «l’home és un llop per a l’home». Una humanitat que devora els seus fills.

ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 3. SET NIUS SOBRE UNA GRUA

A la sortida de Balaguer, o a l’entrada, segons d’on vingueu o cap on aneu, hi ha el paradigma de la bogeria del totxo, de la bombolla immobiliària, del tots som rics i espavilats. Un paradigma que la natura ha convertit en un acudit: una grua d’aquelles de braç llarg que van poblar els terres i els cels de Catalunya; tota obra que es preés n’havia de tenir una. La gran grua rovellada que ja no aixeca bigues, ni ciment, ni res, situada al mig d’unes cases que esperen endebades ser acabades; que no tenen ànima perquè no hi ha gent; que només són unes parets i unes teulades a mig fer i que vés a saber quan s’acabaran, si és que s’acaben mai. L’acudit són els set nius de cigonyes que poblen aquesta grua exemple de pa per a avui i de gana per a demà. Sense els set nius, el ferro vell de la grua passaria desapercebut. No és la grua lírica que imaginà Joan Salvat-Papasseit i que cantava Joan Manel  Serrat en el disc «Res no és mesquí»: «Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua! / -de tant com brilla en el cel / sembla una donzella nua». Sinó la grua monstre, símbol de la dèria humana per ocupar tants espais com sigui possible, oimés, si amb aquesta ocupació hi pot fer negoci. La grua que presideix, ara, un ermot de formigó que havia de posar en el mercat immobiliari més cases, més hipoteques, més mobles nous i potser més cotxes comprats a l’empara de la generositat bancària: compreu i viatgeu! Els set nius de la grua de Balaguer ens diuen que la natura guanya; que no demana permisos, que hi és sempre i que la nostra desmesura només ens perjudica a nosaltres. Les cigonyes són les úniques que hi han sortit guanyant.

ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 2. EL FRANCÈS, LLENGUA FRANCA

A l’Alt Empordà costaner la llengua pràctica és el francès. A l'hostaleria t'hi atén tothom o gairebé tothom. El català hi és per defecte, vull dir que gairebé no hi és en primera instància i el castellà és la llengua preferida dels músics de les terrasses dels hotels de platja i mojitos, com si els estrangers els haguessin d’entendre, que no els entenen, i els canten cançons de la Marisol: Estando contigo. Balls d'envelat a trenc d'ona.

Parant l’orella, es veu bé que això del coneixement d’idiomes va per barris. Si el visitant prové d’un país petit o amb una llengua molt local, posem per exemple l’holandès, el danès o el grec, segur que dominaran poc o molt l’anglès. Si el visitant és d’una cultura, diguem-ne, potent perquè ha tingut un bon passat colonial com per exemple l’anglesa o la francesa, aleshores majoritàriament només usen la seva llengua. No cal dir si el passavolant és de cultura castellana, aleshores sobren comentaris; i si el cambrer o el venedor de bagatel·les és d’Espanya i el client és català, molt majoritàriament, l’atendrà en castellà, no baixarà del ruc, vaja; ei! I t’entenen, no es pensin, no els explico res que no hagi viscut.

També hi ha moments que il·lustren l’estat lingüístic de l’hostaleria estiuenca com aquella cambrera de fora d’Espanya, d’un país de l’est, que xampurrejava només el castellà, però que allà on no arribava el seu coneixement de l’idioma, hi arribava el seu ampli somriure que es transmutava, a vegades, en una sonora rialla il·lustrada amb unes dents blanquíssimes i ben posades, un exemple de la potència del llenguatge no verbal. En fi, tampoc a l’estiu, res de nou, això sí, cosetes que el govern i els seus enquestadors lingüístics haurien de saber per no donar una imatge idíl·lica de la realitat.

ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 1. ELS MANTERS DE ROSES

El llenguatge políticament correcte els diu que són subsaharians, però la gent en diem negres. Homes i també alguna dona, fornits, grans d’envergadura, vestits com qualsevol de nosaltres, arreglats, en diríem. Potser tots vénen d’una mateixa zona de l’Àfrica perquè físicament s’assemblen molt i, quan no s’expressen en francès o anglès amb els clients, observes que entre ells parlen la mateixa llengua, per a nosaltres incomprensible, qui sap si l’únic record tangible del seu rodal. Són els manters i han vingut per quedar-se. Al seu darrere, el golf de Roses pren un color bordeus esclarit; és el capvespre que enfila l’adéu al dia. A l’altra banda dels finestrals, el primer món sopa bufet lliure. Juguen al gat i a la rata amb les policies: ara passes, ara recullo; ara t’allunyes, ara paro la mercaderia. Cap de les policies que passegen amunt i avall, probablement obeint unes ordres que diuen que s’han de fer veure perquè així donen sensació de seguretat, no aguantaria una competició de pols amb els manters del meu estiu. Tampoc no els cal, són l’estat, i quan aquest esposa punitiu, no té aturador, és qui fa les lleis i qui genera els discursos convenients per justificar-se quan li cal. El client del comerç dels manters viu allunyat de la línia que separa legalitats d’il·legalitats; només veu una bossa, una samarreta o un calçat esportiu de renom a meitat de preu. El client dels manters vol ignorar tot el que hi ha darrere d’aquell producte fabricat per enredar-lo; equipat amb xancletes i samarreta d’imperi, però també vestit per anar a sopar en taules de tovalles de lli, li importa més consumir que no pas fer-se preguntes. Qui vol incomoditats durant les esperades i sempre curtes vacances d’estiu?

QUE TINGUIN BONA FESTA DE LA DEMOCRÀCIA. EN DIUEN AIXÍ, OI?

Avui reflexiono, que és allò que diu la llei que s’ha de fer el dia abans d’anar a votar. Avui cerco en la meva vida interior elements per a aquesta reflexió, coses en què pensar per veure si vaig a votar, si ho faig amb la papereta dels que ja he votat alguna altra vegada, si és que hi ha algú dels ‘altres’ que m’ha convençut i canvio el vot, si faig un nul o un blanc. Reflexiono i em pregunto una pila de coses i repasso els Regió7 d’aquests dies, i m’entrebanco amb la notícia que representants de dues formacions polítiques citen la premsa per fer-se la fotografia en dues estacions de la Renfe que expliquen per elles mateixes la desídia transversal i crònica de l’estat espanyol cap als ciutadans que viuen a Catalunya, i concretament a la Catalunya Central. L’estació de Castellbell i el Vilar i la de Manresa són un dels molts exemples de l’ostracisme a què el centralisme patriòtic espanyol deixa el meu país. Llegeixo que fan proclames i que aposten per revitalitzar la línia de tren propietat d’Espanya; n’hi ha un que reparteix culpes entre l’estat i la Generalitat; és un que fa bandera d’una guerra lingüística inexistent i que diu que el català margina el castellà; en fi, gaire creïble, la seva argumentació, no m’ha semblat. L’altra colla de polítics que es fan la foto exclama que ja n’hi ha prou, que què s’han cregut a Espanya? i... Reflexiono i veig que no em diuen res de nou i que allò que diuen ho fan amb fórmules velles i penso: jo i els milers de passatgers que usen aquesta línia ja ho sabíem, i Regió7 ja ho va explicar, com a mínim des del 2009. I reflexiono per veure si sóc capaç d’esbrinar el perquè la gent que es dedica a la política es desvetlla durant les campanyes electorals i s’esmorteeix al llarg dels interregnes que van de campanya a campanya. I amb tanta reflexió s’ha acabat aquest columna. Que tinguin bona festa de la democràcia. En diuen així, oi?

L’ESPANTALL CATALÀ, RECURS TRANSVERSAL PER GUANYAR VOTS

A tots aquells que encara ens diuen que l’entesa amb Espanya és possible, els caldria escoltar el que diu la presidenta d’Andalusia. Aquesta preeminent dirigent dels socialistes espanyols s’ha apuntat des de fa temps a la línia habitual de treball del PP, i no només, i sacseja l’anticatalanisme cada vegada que vol arreplegar uns quants vots. És encisador (eufemisme) veure com els seus correligionaris a Catalunya no diuen ni piu, o que quan ho fan és amb la boca petita i per tant deuen creure que la senyora Susana Díaz té una gran part de raó quan afirma que la hisenda catalana prendrà els diners als andalusos. Aquest discurs és de la mateixa matriu que el de Pablo Iglesias en el seu primer i desafortunat míting a Catalunya, invocant el patriotisme extremeny per aturar el procés català amb la pretensió d’activar el Cavall de Troia que a Espanya creuen tenir ben posat aquí. I el cert és que el cavall troià hi és, a les  places de Catalunya. Enformen part aquells ciutadans catalans que viuen instal·lats en l’imaginari idealitzat del «pueblo» del qual van haver de sortir empesos per una misèria creada pel seu propi ecosistema social; també en formen part aquells ciutadans catalans instal·lats en l’autoodi d’arrels ben diverses i que en alguns casos té més a veure amb la butxaca personal que no pas amb l’amor a la pàtria comuna de tots els espanyols. Entenc el sentiment d’enyorança, puc entendre que algú se senti en una perpètua emigració, però si viuen aquí, no és d’intel·ligents vetllar pels propis interessos? Els mateixos treballadors d’Adif diuen que els reiterats incompliments pressupostaris de l’estat són una venjança contra Catalunya; que no veuen que aquests incompliments no afecten només els que es diuen Puig des de fa vuit generacions? Que no veuen que també afecta els García de vuit generacions i que en fa dues o tres que viuen aquí?

ESCENARI ANTIC: L’ENEMIC DEL MEU ENEMIC ÉS EL MEU AMIC

Aquell que és l’enemic del meu enemic, és el meu amic. Seguint aquesta regla s’han signat una pila de compromisos d’ajuda mútua entre eterns rivals units per una obsessió: abatre un tercer. A l’enemic del meu enemic se li riuen les gràcies perquè afebleix el nostre contrari i l’usem com a cas exemplificador de la nostra veritat. Seguint les opinions expressades en les files bel·ligerants o poc proclius a les tesis independentistes catalanes, es confirma la regla: la CUP és de cop i volta la seva aliada. Sí, ja sé que no és així, seguint els postulats ideològics, però un no és mai com creu que és, com es ven, sinó com el perceben els altres, com el compren; i en aquestes hores, els anti procés veuen la CUP com l’ariet que pot tombar allò que ells no han estat capaços de tombar tot i disposar de la immensa força dels aparells de l’estat, dels transparents i dels opacs. No és la primera vegada que a Catalunya hi ha qui vol fer la revolució abans de construir el país. Això ja va passar en la dècada dels 30 i es concretà, encara que no només, en l’anarquisme no catalanista (perquè senyores i senyors l’anarquisme també té pàtries, una flagrant contradicció per a aquells que presumeixen de no voler fronteres). Catalunya no es dividirà com preveu el senyor Aznar, no més del que ja està dividida Espanya. El fet català no existeix per gràcia de les expressions polítiques; no hi ha partit polític capaç de fer sortir al carrer un milió, dos milions de persones. La pega és que quan el fet català ha de prendre forma en partits, així funciona la democràcia, aquests, pensant en curt, el trinxen. Tampoc no és la primera vegada, ja va passar quan els partits de la transició van dinamitar l’Assemblea de Catalunya. Tenim uns polítics incapaços de gestionar el fet nacional. Això sí que juga a la contra, perquè a Espanya sí que en saben.

MALGRAT EL ‘PRESSING’ PREMSA, ENCARA SOM AQUÍ

_{Quan algú se m’encara i m’exigeix que sigui objectiu, el que em diu realment és que he de fotografiar o he d’escriure allò que ell vol que sigui explicat d’acord amb el relat que ell fa de les coses; que la seva veritat sigui elevada a un universal. L’ésser humà, espècie covarda i conservadora perquè és coneixedora de les seves fragilitats que amaga rere postures de milhomes, s’acarnissa amb les baules més febles de la seva condició; les classes socials detentores del poder ho saben fer molt bé, això. I el detentor del poder, qui és? Respecte al nostre ofici d’informadors, el poder és tothom menys els periodistes. No s’ho creguin pas que la premsa és el quart poder. La premsa que és poder és aquella que ja és part del poder, així sense adjectius perquè al poder debò no li cal qualificatius, en té prou de ser ell mateix. Il·lusos els companys de professió que es creuen poder; el dia que convé a aquest: cop de ploma i en el seu lloc un altre. Tothom s’hi veu amb cor, dretes i esquerres, centres i radicalitats, a entorpir la funció de l’informador, que és bàsicament donar eines a públic perquè aquest elabori el seu propi discurs; ei, això quan s’exerceix la feina amb honestedat, que és l’única arma de què disposem. La dita afirma que s’atrapa abans un mentider que un coix, doncs això mateix. Tot plegat ve a tomb de les darreres i sovintejades agressions a periodistes per part de manifestants i de policies. No són noves i no són exclusivitat de la vida barcelonina; dimecres el fotoperiodista Jordi Borràs era amenaçat de mort des de files feixistes i dijous mateix es va agredir els reporters de TV3 a la Universitat de Lleida quan cobrien l’ocupació del rectorat; i a Manresa, lloc petit on som dos gats a fer carrer, fa anys que es produeix el 'pressing' premsa. Però encara som aquí.}

UNA VISIÓ MOLT PERSONAL DEL MEU PUIGCERDÀ

Conec Puigcerdà des d’abans del Túnel del Cadí. Dic això perquè alguns puigcerdanesos i alguns altres ceretans, sobretot dels que generen opinió, tracen una línia en el seu imaginari que té a veure amb el grau amb què t’accepten. És com un acte reflex d’autodefensa davant d’aquells que han capgirat la seva vida a la vall. Tot i que l’economia de la Cerdanya gira en gran part al voltant dels que hi pugen seguint, majoritàriament, l’eix del Llobregat i que no poques fortunetes locals han reviscolat o s’han fet amb la venda del que ha esdevingut el primer producte comercial local que és la terra, el cerdà continua essent un personatge profundament gelós d’allò seu.

Les primeres nocions sobre Puigcerdà i sobre la Cerdanya em van venir a través dels records que en tenia el meu pare que va passar bona part del seu servei militar a la caserna de Bellver. Però la primera vegada que vaig visitar Puigcerdà va ser un mes d’octubre de 1981, a punt de fer els vint-i-tres anys. Vaig fer estada a l’Hotel del Lago, vaig sopar en un restaurant menut amb altell al carrer Querol, el més fred de la vila, que és per on es cola el vent glaçat que baixa del Puimorent. Tinc ben viu el record d’haver-hi menjat uns postres magnífics: uns bunyols del Pirineu que eren com una lionesa gran farcida de crema i regada amb xocolatada de debò desfeta i calenta. Després van venir els períodes de vacances al Càmping Pirineus on vam viure l’evolució del campista: primer una canadenca de dues places, després de quatre, de sis amb avancer, un remolc-tenda i per acabar les casetes de fusta.

Aquell era un Puigcerdà per explotar urbanísticament, en el qual encara hi havia, a tocar el nucli consolidat, cases pageses amb badius; un Puigcerdà on podies anar fins a Rigolisa sense fer el camí envoltat de cases unifamiliars amb jardinets de gespa amorosament curada. Era un Puigcerdà amb un vigorós i afrancesat comerç de queviures al detall. Les botigues obrien en horari francès perquè eren molts els clients de l’altra banda de la frontera; perquè hi havia fronteres! Els francesos tenien per habitud comprar a la Vila ja que en treien un diferencial econòmic important; era el temps de franc i de la pesseta. Aquelles botigues del carrer Major, Espanya o Jaume I exhibien unes menges que a les planes d’interior sonaven a exquisideses: els patés i els formatges n’eren els reis; també els embotits curats pel fred i l’aire cerdà tenien bon cartell, i els licors; hi vaig veure els primers pots de cargols, una menja amb molt predicament a França; uns cargols grossos, lluents, ben alimentats, força lluny dels nostres vinyals. M’ha explicat un puigcerdanès de soca-rel, que algunes carnisseries guardaven els millors filets per vendre’ls als visitants de renom, perquè en aquell Puigcerdà ja hi estiuejaven des de feia anys famílies de fortuna; ha estat després que tothom s’hi ha vist en cor de tenir-hi casa.

Amb l’obertura del Túnel del Cadí i la progressiva millora de l’eix del Llobregat que posava l’àrea barcelonina a un parell d’hores de la Cerdanya, arribà també l’or del totxo, i es destapa la humana necessitat de reconvertir prats de dalla en urbanitzacions; havia arribat el moment d’un gran canvi. Imperceptible primer, agraït fins i tot perquè proporcionava llocs de feina a banda de l’agricultura lligada a la ramaderia. Alguns cerdans com els del Grup d’Opinió de la Cerdanya alertaven sense cap èxit dels canvis hormonals que les noves condicions de vida provocaven en la societat cerdana; eren la veu que clamava en un mar d’indiferència si no d’incomoditats. Quatre cases esparses es van convertir en pobles de cap de setmana fets de cases perfectament alineades de llosats fets no de lloses sinó de pissarres simètricament tallades; cases que van bescanviar, en les façanes, les pedres de rieral de granit arrodonit per cantelludes peces extretes de pedrera; no són cases de pedra, són cases de totxo folrades de pedra. I aquest estat de coses provocà un augment dels preus de l'habitatge ’habitatge que es pagava a sou barceloní mentre que els autòctons cobraven a preu cerdà; i algun jovent se n’anà de la vall.

Si hom vol saber de debò com és Puigcerdà hi ha d’anar entre setmana perquè a partir de divendres tarda, la Vila es transforma. Entre setmana, Puigcerdà és un poble com els altres. La gent, no massa, va i bé darrera els quefers propis; talment com arreu. Si hi aneu en dilluns, botigues tancades i restaurants buits, la impressió és d’haver anat a raure a un cau de solitud; oi més si és un dilluns d’hivern. Però entre divendres i diumenge després de dinar, Puigcerdà és una extensió del gran Barcelona pel nombre de gent, per les vestimentes, per la parla, per les maneres. I aquesta nova gent ha dut nous hàbits de compra i si les famílies amb possibilitats mantenien el comerç exquisit, la democratització de la segona residència ha dut a les grans superfícies comercials que ha substituït els queviures de taulell pels de prestatgeria; el ¿qui és l’últim? per: ¿la targeta client? La Cerdanya ofereix encara el paisatge excels, una geografia que marca, algunes formes de vida pròpies, però no s’ha salvat de l’adotzenament que iguala per baix. Malgrat tot, però, com que qui té amics té tresors, per qui signa, Puigcerdà i la Cerdanya és encara un tresor.

ENTENC ELS QUE NO ENTENEN DE QUÈ VA AIXÒ DEL PERIODISME

Com som els mitjans de comunicació, eh? Mira que se’n fan i se’n diuen, de coses. Mira que n’hi ha de gent nostrada situada en els llocs més diversos que fan les feines més diverses, algunes d’elles d’importància cabdal per a la nostra salut, per a la nostra butxaca, per a la nostra alegria, i mira tu, Manresa acapara els informatius nacionals i fins i tot de l’estranger per la proposta del grup municipal de la CUP sobre la promoció de sistemes alternatius i no pas nous, aquesta sí que és bona! a les compreses per a la menstruació que embussen canonades, clavegueres, plantes depuradores d’aigües i que omplen les xarxes dels pescadors de residus indestructibles; imaginin-se com deixen els fons marins les compreses que es llencen als vàters! Davant la preeminència en el tractament periodístic del tema, m’ha vingut al cap els esforços que han de fer els gestors de la promoció de la ciutat per no tenir, moltes vegades, ni la desena part del ressò que ha tingut la proposta de la CUP manresana. Potser sí, però no recordo que l’Any Ignasià hagi obert cap informatiu de televisió; ni el magnífic correfoc de la festa major d’estiu; ni, per descomptat, la Llum o la Fira Mediterrània, de la qual, quan se’n parla, es fa amb la boca petita, no com el Mercat de Música Viva de Vic, que deu tenir molts amics i ben situats en els mitjans barcelonins de l’especialitat. I com costava que el certamen de cinema negre interessés més enllà de les fronteres mediàtiques locals! Com és la premsa, oi? Vés a saber per on sortiran. Ah! I només falta que un mitjà gran s’apropiï del tema perquè la resta hi vagi al darrere o que els digitals comencin el ball a Twitter. Que n’aixeca, de temes, la premsa local que no mereixen ni una línia dels grans! I mira que si hi ha una cosa que encanta el periodisme actual és copiar. És fàcil i barat.

A PROPÒSIT DEL MANIFEST KOINÉ I DE LLUÍS RABELL I JUAN MARSÉ

El diputat al Parlament per Catalunya sí que es pot Lluís Rabell, i l’escriptor Juan Marsé tenen en comú que a vegades no llegeixen sobre allò que opinen o que, si ho llegeixen, a vegades, no ho entenen. Ambdós han coincidit a blasmar el manifest Koiné, signat per 250 lingüistes i gent de les lletres catalanes que alerten del mal estat del català. Rabell ha qualificat el document de racista  i Marsé, al final d’una entrevista sobre un nou llibre seu i en resposta a una pregunta entrada amb calçador, confon conèixer llengües amb el bilingüisme per «collons» (uso aquí l’expressió seva amb què acaba l’entrevista) a què està sotmès el catalanoparlant a vegades sota la invocació de la pàtria espanyola, altres en nom d’una pretesa llibertat individual i encara una tercera adjudicant el català a la burgesia explotadora i el castellà al proletariat explotat. El manifest Koiné fa un repàs de la història de la minorització de la llengua catalana sota els règims diversos, diagnostica la progressiva substitució lingüística a favor del castellà (han escoltat mai: txutxes, culumpius, les dotze i mitja, vale o buenu?) i denuncia les formacions polítiques interessades a perpetuar el bilingüisme. S’acusa els signants d’intransigents lingüístics perquè treballen a favor de la llengua catalana, talment com altres fan amb les seves altres llengües. Els convido a llegir el parà- graf que clou el manifest: «Manifestem la necessitat, en definitiva, que s'incorpori al procés constituent la voluntat d'articular la llengua catalana coma eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d'un país normal,  fa a la llengua». Han llegit prohibició del castellà? No? Doncs Rabell i Marsé sí.

Tinc necessitat de quedar-me amb la bona gent europea

Em resisteixo a dir la gent, així en genèric i amb voluntat globalitzadora com diuen els discursos polítics quan volen absolutitzar les seves idees, però sí que diré molta gent ,moltíssima, està fins als nassos de la traïció que els governants dels estats de la UE han fet al concepte de generositat europea que es donava per fet. Europa és el mirall, s’ha dit des del discurs oficial amb la voluntat que els europeus ens ho creguéssim. Doncs arribats al punt de demostrar-ho amb fets, els europeus crèduls han vist, hem vist, que un cop més els discursos oficials tenen segones intencions. La segna intenció era que els europeus crèduls confiessin cegament en els polítics europeus i així, un cop administrada la substància adormidora, opiàcia que dirien els marxistes de primera hora, manegar segons determinés el poder de debò, aquell que es realitza en les coses concretes com ara negar l’asil a milers de fugitius de la guerra siriana  i d’altres conflictes d’interessos, d’alguns dels quals l’Europa blanca, neta i espavilada no és aliena. Una mostra de la impotència a què ens veiem abocats els ciutadans del carrer davant les imatges esgarrifoses de mainada, dones, homes, avis i àvies deixats a mercè de màfies o venuts a un govern, el turc, que abomina descaradament els drets humans és la resposta abassegadora a l’hora de donar roba, calçat, materials d’higiene, joguines que aquesta setmana ha omplert els recintes que a Badalona s’havien destinant en la campanya de boca-orella. Possiblement, com expliquen algunes ONG, no és la millor manera d’ajudar vistes les dificultats dels camps no ja d’acollida sinó de concentració, però és un camí vàlid per donar sortida a una impotència ciutadana que és mostra de vitalitat, de consciència; que és una mostra viva que hi ha lloc per als sentiments, encara.

SE’LS VEU TANT EL LLAUTÓ QUE SEMBLA MENTIDA

Les revolucions dels nostres avis fan aigües. Alguna cosa molt semblant a la desregulació social i econòmica s’ha apoderat de les relacions laborals. Llegim aquests dies que al 62% del jovent se li ofereixen contractes de treball inferiors a un mes de durada. Això és molt igual a aquelles imatges de l’Espanya dels cacics, que no pas empresaris, en què cada dia els patrons seleccionaven el personal que necessitaven, els carregaven al camió i, apa, cap al tros, mentre també cada dia uns quants es quedaven amb una mà al davant i una altra al darrere. Els discursos del poder econòmic, l’únic poder de debò, disfressen aquesta realitat omplint-se la boca d’emprenedoria, d’innovació o de competitivitat. Els discursos del poder reclamen molta formació, més formació, i mai hi havia hagut una generació de joves tan formada com l’actual. Una formació, però, que paguen les famílies i que se n’aprofitarà el que dóna feina a 600 euros el mes. L’esquerda social entre els que disposen i els que no s’eixampla i és llavor per a les radicalitzacions i, em sembla, que ja en comencem a notar les conseqüències amb el creixement dels nous feixismes a Europa. Els poders insisteixen a aplicar les mesures que van dur a les ensulsiades del segle XX; incapaços de renovar-se intel·lectualment, descarreguen tot el pes dels seus interessos en la majoria de la població, que convenientment alliçonada ho trobarà allò més natural de món. Deu ser per això que els poders eliminen les humanitats dels currículums escolars i hi introdueixen cursos de banca ja a l’ESO, no fos cas que a les aules s’ensenyés a pensar, a mirar darrere el vel dels discurs oficial repetit una i mil vegades per una legió d’acòlits distribuïts convenientment en tots els nivells per aconseguir l’efecte.

PERCEPCIÓ DE FELICITAT I SEGURETATS PERSONALS

Ara ja sabem per què Dinamarca té tanta por de rebre refugiats i per què el seu govern ha aprovat cobrar-los (eufemisme) amb diners i béns la seva estada al menut país del nord: té por perquè no vol la infelicitat en el seu territori. Dinamarca és, segons el World  Hapinness de la universitat nord-americana de Columbia, el país més feliç del món. Aquest índex està lligat a la percepció, per tant, a la subjectivitat dels enquestats sobre el nivell de seguretats personals. Les seguretats personals tenen a veure amb la por; són vasos comunicants. Les societats menudes occidentals ho tenen tot de cara per ser felices, però també són molt més vulnerables als desajustaments perquè tenen poca massa crítica. Un bon índex de seguretats personals necessita un bon nivell de controls volguts que no ho semblin i que, siguem clars, proporcionin la tan desitjada i humana sensació de confort. La felicitat és aquell estadi pel qual la humanitat ha sospirat sempre. Hi ha qui de la felicitat i de la confortabilitat en diu harmonia, és igual, tot plegat es tracta del mateix: tenir la sensació que no et sobrevindrà cap ensurt i que si aquest apareix, hom té les eines adients per sobreposar-se. Els milers de persones que truquen a les portes d’una Europa, venuda per les televisions dels poders com una Arcàdia feliç, un Olimp que alimenta els seus estadants amb ambrosia, són vistes com a agents desestabilitzadors d’aquesta felicitat. A qui agrada veure les imatges de mainada embrutida per la fugida desesperada d’una mort gairebé segura? Recorden el nen Aylan Turqui mort al trencant d’ona en una platja de la Mediterrània? Qui vol creuar-se amb un infeliç en un carrer ple de felicitat? Per no haver-ho de veure, els feliços d’Europa llogaran els serveis d’un governant autoritari en la llunyana i tampoc desitjada Turquia.

BALLARÍN: DE NOM, MOSSÈN

Hom és el seu jo i les seves circumstàncies que l’embolcallen i el presenten davant els altres, i així Josep Maria Ballarín va perdre el nom de pila i fou conegut.

Mossèn Ballarín es va perdre un vespre d’agost del 1990 pels carrers d’Alp, a la Cerdanya. Qui signa caminava aquell mateix vespre pel passeig d’Agnès Fabra, després de sopar a Ca l’Eudald, on m’estava de dispesa. S’atura un utilitari desmanegat, crec que era un Renault 5, i per la finestra del conductor surt la testa esprimatxada del mossèn gairebé implorant la caritat que l’indiqués com s’ho havia de fer per recuperar la carretera que l’havia de dur cap a casa a l’altra banda del túnel del Cadí: «M’he perdut i voldria tornar a Berga abans no es faci més tard». Recordo les paraules una per una perquè, de retorn a la fonda, vaig fer unes notes de la trobada que conservo. Va fer veure que se sorprenia que l’hagués reconegut a l’instant. Dic que va fer veure perquè estic segur que essent ja un personatge públic, li deuria passar més vegades dels que ell hauria volgut. L’indico el camí i, abans de marxar, salta materialment de l’interior del cotxe i de dins del portamaletes, que era més aviat un portapapers, en treu un exemplar del llibret Gent i Ninots i me’l signa: «Família Redó. Bona trobada», i acompanya a la dedicatòria el dibuix que esdevingué el seu anagrama, «la flor de l’esperança xica i tossuda, les aguanta totes». Una altra vegada les circumstàncies, aquelles que segons Ortega y Gasset completen el jo de cadascú, van fer que al cap d’uns anys tornéssim a coincidir, aquesta vegada per la presentació del llibre que es titula precisament La Flor de l’Esperança, editat per l’amic Jaume Huch. La petició té el seu què perquè me la va fer per telèfon mentre jo era a Murano de visita familiar; per uns minuts la tecnologia relligà la magnífica illa veneciana amb els estreps de Queralt, i les campanades potents de Santa Maria i San  Donato es van sentir a Berga en rigorós directe. Aquest llibre, del 2009, és un ampli recull d’articles publicats a la premsa. Una certa honestedat intel·lectual que procuro que m’acompanyi sempre em dugué a llegir-me el llibre de dalt a baix i en ell vaig descobrir que el mossèn i un servidor compartíem experiències vitals sense saber-ho, dates i dades importants en la nostra vida; algunes conegudes i altres de més particulars. A mossèn Ballarín el van fer capellà custodi de Queralt el 1958, l’any del meu naixement. Mossèn Ballarín, quan només era el Josep Maria, va patir la tosferina i alguns anys després un servidor també va conviure amb la malaltia tres anys. I va ser amb una estada llarga a Berga amb excursions a Queralt, a la font del Guiu i a la font Negra, que se’m va curar; canvi d’aires i d’aigües; estic eternament lligat i agraït a Berga. I també vaig conèixer la seva devoció a la Mare de Déu de Montgrony, un dels meus indrets geogràfics predilectes d’aquest «ample terrer... una terra a mesura dels homes, on el Pedraforca hi és altiu» en paraules escrites pel mossèn. I que era molt montserratí i que s’extasiava amb la visió que es té de la muntanya des de Queralt, i que en això jo tenia avantatge perquè, essent de Monistrol, la pedra la podia tocar; i que era amic del Dr. Pelegrí de cabellera abundant i tota blanca, prohom venerable i molt lligat al Montserrat de quan un servidor hi feia l’aprenentatge d’impressor tipògraf els anys 70 del segle passat. Uf!

I mossèn aquí i mossèn allà, el Ballarín com també se l’ha anomenat es va fer un forat en l’imaginari col·lectiu del país perquè, tot i la fama vaticana que som uns menjacapellans, agraden els mossens que surten del comú. Els capellans que fumen i et parlen de tu, que no refusen cap tema de conversa i que canten les excel·lències d’una bona taula i un bon cigar fan amics amb facilitat, sobretot entre els descreguts o poc missaires. I el Ballarín era un d’aquests mossens que encara fan d’àncora entre molts creients i allò en què creuen, una manera de fer que necessàriament passa per sobre de les jerarquies i la fe fossilitzada en normes i protocols elevats a la categoria d’immutables. I encara una altra cosa per compartir. El mossèn tenia sempre a mà una imatge de la Mare de Déu de Queralt; a casa, des del 1964 n’hi ha una. És això: hom i les circumstàncies.

I ELS MALS USOS S’HAN CARREGAT LA CONFIANÇA EN EL SISTEMA

En les darreres he sentit dues lamentacions per la desaparició del sistema de caixes catalanes. Una, d’un alt directiu d’un banc fundat a Catalunya, que ha afirmat que en temps de crisi es troba a faltar la labor de les obres socials de les caixes; quan fou mort, el combregaren. Una altra, la del manresà Josep Alabern, director gerent d’Aigües de Manresa, en una entrevista publicada dijous a Regió7, en què afirmava que, gràcies al fet que Caixa de Manresa «ho aguantava tot», es va poder fer la reserva d’aigua de l’Agulla. L’afirmació d’Alabern s’acosta molt a un reconeixement cap a la labor de l’entitat manresana d’estalvi, que, sense deixar de ser una corporació del sistema d’economia capitalista occidental, expressava una sensibilitat més gran cap al seu territori matriu. L’afirmació de l’alt executiu bancari, vist com han anat les coses, sona malament, i ho deixem aquí.

Aquestes darreres hores, hem vist com el Banc Central Europeu deixa de cobrar per prestar diners al sistema bancari europeu, a veure si l’economia s’anima. Aquesta crida a l’animació s’adreça als bancs perquè flueixi el crèdit, s’animin les inversions productives, la gent compri i la roda vagi lleugera; hem vist que amb els diners injectats fins ara només s’han pogut tapar els forats dels mateixos bancs, i encara justet, en alguns casos. Però difícilment s’animarà l’economia si el consumidor no té diner de butxaca per gastar; i difícilment hi haurà diner sobrant amb uns índexs d’atur insultants i amb sous baixos i/o miserables, dos ítems que caracteritzen aquest territori nostrat. El sistema ha aconseguit escampar la desconfiança; s’ha carregat aquells elements menys especulatius, més socials, i ha propiciat els mals usos. El sistema hauria de saber que, sense una gran base de gent confiada, tampoc no anirà gaire lluny

I HAN ESCRIT EN UN FOLI: «OBRIU-NOS LES FRONTERES»

Avui potser esperaven que opinés sobre l’estat de la qüestió a Espanya, que és el sarau que tenen muntat tots aquells que fa un parell de mesos donaven lliçons als catalans i que encara no tenen govern ni el tindran en aquesta tongada de la història, vull dir un govern que no estigui en funcions, que, per altra banda, als que ho estan, en funcions, ja els va bé; ves perquè han de córrer, si dominen ideològicament tots els ressorts del poder d’un estat que s’han anat fent a la seva mida des d’aquell llunyà per a ells però molt present aquí any 1714 (i abans i tot). I m’han tombat el discurs, una altra vegada, les imatges de la mainada anant cap a l’exili incert a la frontera entre Grècia i Macedònia. Els nens i les nenes ensenyaven al món uns papers mida foli amb un text ben simple: «obriu-nos les fronteres». Nens i nenes que ben bé podrien ser els nostres; com aquells nens i nenes que en mesos com aquest del 1939 creuaven els Pirineus empesos per la barbàrie feixista a la recerca d’un nord enllà que els donés seguretats i que els va rebre en camps de concentració envoltats també de filferros feridors i de menyspreu. Aquells que sostenen que la història no es repeteix, que n’estan de cecs, que en van, d’errats. Els fets històrics canvien però els substrat sempre és el mateix: el poder quan es mostra descarnat enviant milers d’infants a la por. Fins a tres generacions d’éssers humans, famílies senceres, de companys de viatge nostre a la Terra, demanen amb ulls vidriosos a Europa una oportunitat per poder esdevenir. Europa avança ràpidament cap a un simple miratge, però no només per als que truquen a les seves fronteres, sinó per als europeus mateixos. Ja hi torna a haver fronteres intraeuropees i recels entre els estats perquè el poder instituït se sent amenaçat; i en aquest cas el poder som tots. Que no són nacionalistes els europeus? Apa que no!

ASSESSORS DELS POLÍTICS, ENTESOS O ESTÓMACS AGRAÏTS

Els assessors dels polítics, ¿gent entesa en una matèria o estómacs agraïts? Aquesta és la qüestió. La figura de l’assessor és una figura nascuda i crescuda a l’empara de les institucions parlamentàries, vull dir en aquelles que fan lleis, normes o ordenances després de parlar molt o poc segons si hi ha suma de minories o es tracta de majories que tot ho rebreguen. A Girona, per exemple, hem sabut que el sarau al seu Ajuntament, entre altres coses probablement inintel·ligible per a la resta de la humanitat, també té a veure amb la quantitat d’assessors que volia el candidat de CDC a l’alcaldia. Si, per exemple, tenen la sort de visitar el Parlament de Catalunya en dia de feina, observaran que alguns diputats es desplacen envoltats de gent, sempre amb el mòbil a la mà, que no són diputats però que circulen lliurement per l’interior de la institució; aquests són els assessors. Ningú no els ha escollit en eleccions, no són funcionaris de la casa, no són periodistes parlamentaris, són assessors, són gent de confiança. Però exactament què fan?cEn els inicis del període postfranquista i l’entrada a les institucions de molta gent provinent de l’associacionisme i de la brega antifranquista, els nous escollits necessitaven assessorament en arquitectura, urbanisme, legislació, ensenyament... i se cercaven professionals d’aquests àmbits que moltes vegades assessoraven per gratia et amore, vull dir de franc o gairebé; eren els temps heroics. No dic que s’hagi de tornar a aquesta manera de fer, però ¿voleu dir que cal tal plèiade d’assessors amb carnet de partit a la boca?O no és millor cercar els especialistes quan cal i només pel temps que cal? Que no se saben espavilar els escollits? Que no hi ha serveis tècnics de tota mena a les institucions? Que és que hi ha molta desconfiança? O és que hi ha favors per pagar?

EL SEXE I CATALUNYA COMPARTEIXEN EL SOMRIUE

El sexe i Catalunya tenen una cosa en comú: se’ls vol amagats, que no se’n parli, però sempre són allà. El sexe i Catalunya comparteixen una segona cosa: són inevitables; el primer perquè sense acte sexual no hi ha reproducció (ni les reproduccions assistides s’escapen d’una certa dosi de sexe). Catalunya també ho és, d’inevitable, perquè és aquí, és realitat física, cultural i econòmica. La segona qualitat de Catalunya, la cultural, fa molta nosa, la física és inapel·lable i l’econòmica és essencial perquè genera molts calerons perquè d’altres vagin fent. Pel que fa al sexe, és tan present que ho és fins i tot per negació; els silencis que es projecten sobre seu el fan encara més real perquè només es fa veure que s’ignora una cosa quan del cert se sap que és. Pel que fa a Catalunya, si fa no fa el mateix. Aquests dies hem escoltat d’alguns líders polítics espanyols que el problema català no entrava a les negociacions per mirar de fer govern a Madrid; que bandejaven la realitat en què viu Catalunya perquè els és incòmoda i els entrebanca a l’hora de cercar acords tot i que les matemàtiques els facin impossibles (si, ja sé que les matemàtiques i la política a vegades tenen poc a veure). Pel sol fet de dir que no volen parlar de Catalunya, és quan queda més clar que estan condemnats a haver-ho de fer perquè veuen horroritzats que el problema català no se’ls desfà com un sucre sinó que roman allà; els silencis induïts poden esdevenir molt eixordadors. S’han esmerçat moltes energies de l’intel·lecte per dominar les pulsions sexuals i les pulsions catalanes al llarg dels temps en l’escenari espanyol, però unes i altres romanen omplint de sorolls els negacionismes. És tan tossuda, la realitat, a vegades! El sexe i la Catalunya d’avui comparteixen una tercera cosa: el somriure.

CINC NENS REFUGIATS QUE DORMEN SOBRE LA NEU, A SUÈCIA

Amb els bons amics i col·legues de professió Toni Mata i Quim Noguero comentàvem dijous passat, vint-i-quatre hores abans de la inauguració de l’exposició sobre la vida i l’obra del fotoperiodista barceloní Paco Elvira mort el 30 de març del 2013, la conveniència de llegir les fotografies talment com si fossin textos. Llegir les imatges dóna una gran informació sobre les societats. Els proposo l’exercici de recuperar la fotografia de l’última pàgina de Regió7 del passat divendres. És una fotografia feta a Estocolm, Suècia, aquesta mateixa setmana per la fotògrafa Jessica Gow. A Estocolm hi ha nevat. Els que han tingut la sort de viatjar a la capital sueca a l’estiu, en conservaran unes magnífiques impressions de ciutat neta, àmplia, amb bones comunicacions amb el museu etnogràfic a l’aire lliure de Skansen i el Vasamuseum dedicat a un vaixell reial que, de tan mal fet que estava, es va enfonsar als cinc minuts de salpar. Potser fins i tot recordaran un parell de bones pizzeries italianes al Gamla Stan. Tornin a la fotografia i mirin: cinc nens refugiats dormen a la intempèrie dins uns sacs de dormir vigilats de prop per la policia. Hi fa molt fred a Estocolm! Que equivocat estava Salvador Espriu quan va escriure que les societats de nord enllà eren cultes i nobles! Quines coses que fa dir als poetes el desconeixement, a vegades, de les coses sobre  les que escriuen! Cultes? Per què? Perquè llegeixen més llibres i toquen més violins que nosaltres i molts parlen l’anglès? Nobles? Quina societat noble permet que els nens dormin sobre la neu i al ras? Quina mare o pare suecs pot mirar cap a una altra banda? Quins pares i mares europeus poden restar impassibles? Llegeixin la fotografia, i després 

INSEGURETAT AL PASSEIG DE PERE III? ALGUNA COSA NO ACABEM DE FER BÉ

Alguna cosa no acabem de fer bé a Manresa si el centre de la ciutat que és el tram del Passeig de Pere III comprès entre el teatre Conservatori i Crist Rei s’ha convertit en un indret insegur. Alguna cosa falla en la gestió de l’espai públic i de la seva preservació com a àgora ciutadana. Alguna cosa es cou en foc somort si grups de joves vestits a l’ús, vull dir, no pas estrafolaris ni malgirbats, protagonitzen aldarulls i actes violents. Alguna cosa no rutlla en la societat manresana si aquests actes que sotraguegen la convivència es viuen en silenci i resignació com s’ha posat en evidència quan des del diari Regió7 s’ha preguntat a botiguers i a tenedors de negocis de la zona. La coincidència que alguns d’aquests joves siguin d’origen forani tot i que possiblement nascuts i educats aquí, afegeix al tema un punt a tenir molt i molt present, ateses les circumstàncies en què ens anem instal·lant d’un creixent rebuig a l’altre. Tenim prou experiència per saber que és fàcil extrapolar a tota una comunitat els mals hàbits d’uns quants, més aviat pocs. La por no és bona companya per a la cordura que en tot moment ha de presidir la convivència entre diferents que ens volem iguals tot i les respectives alteritats. És obligació inexcusable dels rectors i dels vigilants de la cosa pública, aguditzar la feina per evitar que les costures socials no es descusin. El vestit social ha de ser prou còmode, prou balder, però prou segur com perquè serveixi per abrigar el nombre més gran possible de gent. En aquest principi descansa l’acció política. Els descosits en el vestit poden transformar-lo en un conjunt de parracs. Els parracs abriguen poc, no donen escalf suficient i et deixen a mercè de la intempèrie. Identificar les costures febles i recosir-les és més que una obligació, és una necessitat.

L’AMBIENT ÉS TOT UN ALTRE. ESTÀ BÉ ALLÒ QUE ACABA BÉ

Noblesa obliga, i si fa set dies aquesta opinió expressava mala bava, avui ha de reconèixer que l’ambient és tot un altre. Hem passat de tenir les forces unionistes fent salivera davant la convocatòria d’unes noves eleccions a Catalunya a posar els fonaments per a un front antisobiranisme català no ja des del Parlament, que ja hi és, sinó des de les Cortes Españolas. Dissabte a la tarda, pel passeig de Pere III de Manresa vaig veure gent de mitjana edat fent una cosa que fan els joves i els adolescents majoritàriament: caminar mentre es consulta el mòbil. Tafaner de mena, vaig posar l’orella i els comentaris giraven al voltant del compte enrere de si hi hauria o no president de la Generalitat. He de dir que els rostres eren de posat seriós. Pels volts de les set de la tarda, les cares van canviar de sobte: corria la notícia confirmada que hi havia fumata blanca, que hi havia president i que no era Artur Mas sinó l’alcalde de Girona: Carles Puigdemont, tan conegut a la seva ciutat com desconegut a la major part del país. Vaig veure ulls envidriats i distensió; i, cosa que em va sorprendre, abraçades al mig del carrer! Abraçades en una ciutat on el pudor i el què diran és part indestriable del seu ADN. Noblesa obliga i em trec el barret, i no entraré en com ha anat el procés; ja ho he fet i em reservo altres comentaris. Està bé allò que acaba bé, i la mostra d’això són les airades opinions desfermades a l’altre bàndol: si fas perquè fas i si no fas perquè no fas, sempre estan a punt. I està bé, veure cares noves al davant de moltes conselleries i cadires remogudes, i més que se’n remouran; i escoltar nous discursos. I està bé veure com no canvien velles formes de fer, només comprensibles des del conreu de l’odi cap a l’altre, com l’escridassada a la senadora sallentina Mirella Cortès per prometre en català i amb fórmula pròpia. En fi...

SI FA UNES HORES BUFAVA, AVUI ESTIC SATISFET

No m'he atrevit a escriure aquest article fins que no he vist clar que el Parlament de Catalunya investiria president de la Generalitat al Molt Honorable Carles Puigdemont; qüestió de prudència, no fos cas que... Si fa unes hores signava una opinió a diari@regio7 en què bufava contra els polítics catalans que no es posaven d’acord per investir president, avui escric per congratular-me de tot el contrari. Espero amb delir saber els trencacolls que s’han hagut de vèncer per arribar a la investidura, ens ho deuen.

Dissabte a la tarda, vaig passar algun temps pel centre de Manresa, en el Passeig de Pere III que pels que no coneguin la ciutat n’és la quinta essència hivern i estiu. No havia vist mai, i creguin que m’hi passo moltes hores al carrer, a tanta gent de mitjana edat, dels que tenen pressa perquè ja tenen, tenim, més passat que futur tal com canta en Raimon, caminant i pendent del mòbil. Tafaner de mena com sóc, em vaig acostar a alguns dels connectats i tots, tots estaven pendents de l’acord final i un cop es va llançar la notícia pels volts de les set de la tarda, les cares van transmutar. Els rostres, els espills de l’ànima, van mostrar una ànima tranquil·litzada, contenta, amb mesura encara, pendents del si no fos que... Ullets amb guspira, ei! i algunes abraçades i encaixades de mans. Eren tots els catalans de què parlen els unionistes? No! Eren els catalans que jo veia i és d’aquests que parlo, perquè puc i perquè tinc altaveu i perquè jo era, sóc també un d’ells.

Serà fàcil! Què va! Serà molt complicat i avanço: serà dolorós. Només cal escoltar els diputats escollits pels ciutadans que viuen a Catalunya i que no estan pel Procés. Ens esperen dies de paciència, de molta paciència; em comprometo públicament a tenir-la, la paciència. Dies de pedagogia, molta pedagogia, però ja hi estem acostumats. I dies en què es visualitzarà molta mala fe, mala llet i molta ignorància. Coneixent com conec des de fa més de quaranta anys, algun assessor-diputat de la senyora Arrimadas, per exemple, en puc donar fer.

L’ESPANYA D’AZNAR ES MANTÉ SENCERA I LA MEVA CATALUNYA NO

 A l’arxiu fotogràfic d’aquest diari hi ha unes fotografies que em fan mal cada vegada que les miro: les agressions de militants de col·lectius independentistes a militants d'ERC que volien fer l'ofrena al monument del Fossar de les Moreres; hi va haver sang, com testimonien les imatges, i hi va haver insults i desqualificacions; era l’11 de Setembre del 2005. Va ser un matí per a la vergonya. El motiu de l’enfrontament: la participació d’ERC en el govern tripartit del President Pasqual Maragall juntament amb ICV de Joan Saura. Qui escriu, s’hi va trobar de ple; no m’ho han explicat, ho vaig fotografiar. Aquell desgraciat matí em van caure alguns vels i em va quedar clar que hi ha gent, enrocada amb l’estelada, que no s’avé a raonaments. Perplex, vaig afegir una altra dosi al sac de la ironia i de l’escepticisme per anar sobrevivint dins aquesta religió personal que és la independència del meu país, d’aquell territori on, com diria el molt injuriat però no gaire llegit Josep Pla, quan dic bon dia em responen amb un altre bon dia. Ahir, llegia una informació que m’ha recordat aquells fets: gent que es manifestava a favor d’un acord de govern convocada per l’ANC i gent que es manifestava sota el lema de «Mas mai més» van coincidir entre la plaça de la Catedral i la plaça de Sant Jaume de Barcelona i es van dir de tot menys bonics. Sociològicament són els mateixos bàndols. Saben què és la ràbia? Saben què és l’emprenyament? (no confongueu amb frustració, senyor Iceta). Saben què és albirar la certesa clara i nítida que no podré deixar com a llegat una Catalunya plena a la meva néta? Doncs, saben què? No els ho dic, però sí que els dic que no han estat, ni els uns ni els altres, a l’altura de la bona gent que va parir el procés. I, a més a més, Aznar tenia raó, la seva Espanya roman sencera i la meva Catalunya no.