diumenge, 31 de gener del 2016
CINC NENS REFUGIATS QUE DORMEN SOBRE LA NEU, A SUÈCIA
Etiquetes de comentaris:
cultes,
dormir,
Estocolm,
fotografia,
Fototperiodista,
fred,
llegir,
nens,
nobles,
ras,
refugiats,
Suècia
diumenge, 24 de gener del 2016
INSEGURETAT AL PASSEIG DE PERE III? ALGUNA COSA NO ACABEM DE FER BÉ
Alguna cosa no
acabem de fer bé a Manresa si el centre de la ciutat que és el tram del Passeig
de Pere III comprès entre el teatre Conservatori i Crist Rei s’ha convertit en
un indret insegur. Alguna cosa falla en la gestió de l’espai públic i de la
seva preservació com a àgora ciutadana. Alguna cosa es cou en foc somort si
grups de joves vestits a l’ús, vull dir, no pas estrafolaris ni malgirbats,
protagonitzen aldarulls i actes violents. Alguna cosa no rutlla en la societat
manresana si aquests actes que sotraguegen la convivència es viuen en silenci i
resignació com s’ha posat en evidència quan des del diari Regió7 s’ha preguntat
a botiguers i a tenedors de negocis de la zona. La coincidència que alguns d’aquests
joves siguin d’origen forani tot i que possiblement nascuts i educats aquí,
afegeix al tema un punt a tenir molt i molt present, ateses les circumstàncies
en què ens anem instal·lant d’un creixent rebuig a l’altre. Tenim prou experiència
per saber que és fàcil extrapolar a tota una comunitat els mals hàbits d’uns
quants, més aviat pocs. La por no és bona companya per a la cordura que en tot
moment ha de presidir la convivència entre diferents que ens volem iguals tot i
les respectives alteritats. És obligació inexcusable dels rectors i dels
vigilants de la cosa pública, aguditzar la feina per evitar que les costures
socials no es descusin. El vestit social ha de ser prou còmode, prou balder,
però prou segur com perquè serveixi per abrigar el nombre més gran possible de
gent. En aquest principi descansa l’acció política. Els descosits en el vestit
poden transformar-lo en un conjunt de parracs. Els parracs abriguen poc, no
donen escalf suficient i et deixen a mercè de la intempèrie. Identificar les
costures febles i recosir-les és més que una obligació, és una necessitat.
diumenge, 17 de gener del 2016
L’AMBIENT ÉS TOT UN ALTRE. ESTÀ BÉ ALLÒ QUE ACABA BÉ
Noblesa obliga, i
si fa set dies aquesta opinió expressava mala bava, avui ha de reconèixer que
l’ambient és tot un altre. Hem passat de tenir les forces unionistes fent
salivera davant la convocatòria d’unes noves eleccions a Catalunya a posar els
fonaments per a un front antisobiranisme català no ja des del Parlament, que ja
hi és, sinó des de les Cortes Españolas. Dissabte a la tarda, pel passeig de
Pere III de Manresa vaig veure gent de mitjana edat fent una cosa que fan els
joves i els adolescents majoritàriament: caminar mentre es consulta el mòbil.
Tafaner de mena, vaig posar l’orella i els comentaris giraven al voltant del
compte enrere de si hi hauria o no president de la Generalitat. He de dir que
els rostres eren de posat seriós. Pels volts de les set de la tarda, les cares van canviar de sobte: corria la notícia confirmada que hi havia fumata blanca,
que hi havia president i que no era Artur Mas sinó l’alcalde de Girona: Carles Puigdemont,
tan conegut a la seva ciutat com desconegut a la major part del país. Vaig
veure ulls envidriats i distensió; i, cosa que em va sorprendre, abraçades al
mig del carrer! Abraçades en una ciutat on el pudor i el què diran és part
indestriable del seu ADN. Noblesa obliga i em trec el barret, i no entraré en
com ha anat el procés; ja ho he fet i em reservo altres comentaris. Està bé
allò que acaba bé, i la mostra d’això són les airades opinions desfermades a
l’altre bàndol: si fas perquè fas i si no fas perquè no fas, sempre estan a
punt. I està bé, veure cares noves al davant de moltes conselleries i cadires
remogudes, i més que se’n remouran; i escoltar nous discursos. I està bé veure
com no canvien velles formes de fer, només comprensibles des del conreu de
l’odi cap a l’altre, com l’escridassada a la senadora sallentina Mirella Cortès
per prometre en català i amb fórmula pròpia. En fi...
Etiquetes de comentaris:
antisobiranisme,
Catalunya,
Cortes Españolas,
eleccions,
Generalitat,
Manresa,
Mas,
Mirella Cortès,
odi,
Puigdemont
diumenge, 10 de gener del 2016
SI FA UNES HORES BUFAVA, AVUI ESTIC SATISFET
No m'he atrevit a
escriure aquest article fins que no he vist clar que el Parlament de
Catalunya investiria president de la Generalitat al Molt Honorable Carles
Puigdemont; qüestió de prudència, no fos cas que... Si fa unes hores
signava una opinió a diari@regio7 en què bufava contra els polítics catalans
que no es posaven d’acord per investir president, avui escric per
congratular-me de tot el contrari. Espero amb delir saber els trencacolls que s’han
hagut de vèncer per arribar a la investidura, ens ho deuen.
Dissabte a la
tarda, vaig passar algun temps pel centre de Manresa, en el Passeig de Pere III
que pels que no coneguin la ciutat n’és la quinta essència hivern i estiu. No
havia vist mai, i creguin que m’hi passo moltes hores al carrer, a tanta gent de
mitjana edat, dels que tenen pressa perquè ja tenen, tenim, més passat que
futur tal com canta en Raimon, caminant
i pendent del mòbil. Tafaner de mena com sóc, em vaig acostar a alguns dels
connectats i tots, tots estaven pendents de l’acord final i un cop es va
llançar la notícia pels volts de les set de la tarda, les cares van transmutar.
Els rostres, els espills de l’ànima, van mostrar una ànima tranquil·litzada,
contenta, amb mesura encara, pendents del si no fos que... Ullets amb guspira,
ei! i algunes abraçades i encaixades de mans. Eren tots els catalans de què parlen
els unionistes? No! Eren els catalans que jo veia i és d’aquests que parlo,
perquè puc i perquè tinc altaveu i perquè jo era, sóc també un d’ells.
Serà fàcil! Què
va! Serà molt complicat i avanço: serà dolorós. Només cal escoltar els diputats
escollits pels ciutadans que viuen a Catalunya i que no estan pel Procés. Ens
esperen dies de paciència, de molta paciència; em comprometo públicament a
tenir-la, la paciència. Dies de pedagogia, molta pedagogia, però ja hi estem
acostumats. I dies en què es visualitzarà molta mala fe, mala llet i molta
ignorància. Coneixent com conec des de fa més de quaranta anys, algun
assessor-diputat de la senyora Arrimadas, per exemple, en puc donar fer.
Etiquetes de comentaris:
Catalunya,
Generalitat,
Parlament,
procés,
Puigdemont
dissabte, 9 de gener del 2016
L’ESPANYA D’AZNAR ES MANTÉ SENCERA I LA MEVA CATALUNYA NO
A l’arxiu
fotogràfic d’aquest diari hi ha unes fotografies que em fan mal cada vegada que
les miro: les agressions de militants de col·lectius independentistes a
militants d'ERC que volien fer l'ofrena al monument del Fossar de les Moreres;
hi va haver sang, com testimonien les imatges, i hi va haver insults i desqualificacions;
era l’11 de Setembre del 2005. Va ser un matí per a la vergonya. El motiu de
l’enfrontament: la participació d’ERC en el govern tripartit del President
Pasqual Maragall juntament amb ICV de Joan Saura. Qui escriu, s’hi va trobar de
ple; no m’ho han explicat, ho vaig fotografiar. Aquell desgraciat matí em van
caure alguns vels i em va quedar clar que hi ha gent, enrocada amb l’estelada,
que no s’avé a raonaments. Perplex, vaig afegir una altra dosi al sac de la
ironia i de l’escepticisme per anar sobrevivint dins aquesta religió personal
que és la independència del meu país, d’aquell territori on, com diria el molt injuriat
però no gaire llegit Josep Pla, quan dic bon dia em responen amb un altre bon dia.
Ahir, llegia una informació que m’ha recordat aquells fets: gent que es manifestava
a favor d’un acord de govern convocada per l’ANC i gent que es manifestava sota
el lema de «Mas mai més» van coincidir entre la plaça de la Catedral i la plaça
de Sant Jaume de Barcelona i es van dir de tot menys bonics. Sociològicament
són els mateixos bàndols. Saben què és la ràbia? Saben què és l’emprenyament?
(no confongueu amb frustració, senyor Iceta). Saben què és albirar la certesa
clara i nítida que no podré deixar com a llegat una Catalunya plena a la meva
néta? Doncs, saben què? No els ho dic, però sí que els dic que no han estat, ni
els uns ni els altres, a l’altura de la bona gent que va parir el procés. I, a
més a més, Aznar tenia raó, la seva Espanya roman sencera i la meva Catalunya
no.
Etiquetes de comentaris:
agressions,
ANC,
Arxiu,
Aznar,
Catalunya,
ERC,
Espanya,
fotogràfic,
ICV,
independentistes,
Maragall,
procés,
tripartit
Subscriure's a:
Missatges (Atom)