diumenge, 31 de gener del 2016

CINC NENS REFUGIATS QUE DORMEN SOBRE LA NEU, A SUÈCIA


Amb els bons amics i col·legues de professió Toni Mata i Quim Noguero comentàvem dijous passat, vint-i-quatre hores abans de la inauguració de l’exposició sobre la vida i l’obra del fotoperiodista barceloní Paco Elvira mort el 30 de març del 2013, la conveniència de llegir les fotografies talment com si fossin textos. Llegir les imatges dóna una gran informació sobre les societats. Els proposo l’exercici de recuperar la fotografia de l’última pàgina de Regió7 del passat divendres. És una fotografia feta a Estocolm, Suècia, aquesta mateixa setmana per la fotògrafa Jessica Gow. A Estocolm hi ha nevat. Els que han tingut la sort de viatjar a la capital sueca a l’estiu, en conservaran unes magnífiques impressions de ciutat neta, àmplia, amb bones comunicacions amb el museu etnogràfic a l’aire lliure de Skansen i el Vasamuseum dedicat a un vaixell reial que, de tan mal fet que estava, es va enfonsar als cinc minuts de salpar. Potser fins i tot recordaran un parell de bones pizzeries italianes al Gamla Stan. Tornin a la fotografia i mirin: cinc nens refugiats dormen a la intempèrie dins uns sacs de dormir vigilats de prop per la policia. Hi fa molt fred a Estocolm! Que equivocat estava Salvador Espriu quan va escriure que les societats de nord enllà eren cultes i nobles! Quines coses que fa dir als poetes el desconeixement, a vegades, de les coses sobre  les que escriuen! Cultes? Per què? Perquè llegeixen més llibres i toquen més violins que nosaltres i molts parlen l’anglès? Nobles? Quina societat noble permet que els nens dormin sobre la neu i al ras? Quina mare o pare suecs pot mirar cap a una altra banda? Quins pares i mares europeus poden restar impassibles? Llegeixin la fotografia, i després 

diumenge, 24 de gener del 2016

INSEGURETAT AL PASSEIG DE PERE III? ALGUNA COSA NO ACABEM DE FER BÉ



Alguna cosa no acabem de fer bé a Manresa si el centre de la ciutat que és el tram del Passeig de Pere III comprès entre el teatre Conservatori i Crist Rei s’ha convertit en un indret insegur. Alguna cosa falla en la gestió de l’espai públic i de la seva preservació com a àgora ciutadana. Alguna cosa es cou en foc somort si grups de joves vestits a l’ús, vull dir, no pas estrafolaris ni malgirbats, protagonitzen aldarulls i actes violents. Alguna cosa no rutlla en la societat manresana si aquests actes que sotraguegen la convivència es viuen en silenci i resignació com s’ha posat en evidència quan des del diari Regió7 s’ha preguntat a botiguers i a tenedors de negocis de la zona. La coincidència que alguns d’aquests joves siguin d’origen forani tot i que possiblement nascuts i educats aquí, afegeix al tema un punt a tenir molt i molt present, ateses les circumstàncies en què ens anem instal·lant d’un creixent rebuig a l’altre. Tenim prou experiència per saber que és fàcil extrapolar a tota una comunitat els mals hàbits d’uns quants, més aviat pocs. La por no és bona companya per a la cordura que en tot moment ha de presidir la convivència entre diferents que ens volem iguals tot i les respectives alteritats. És obligació inexcusable dels rectors i dels vigilants de la cosa pública, aguditzar la feina per evitar que les costures socials no es descusin. El vestit social ha de ser prou còmode, prou balder, però prou segur com perquè serveixi per abrigar el nombre més gran possible de gent. En aquest principi descansa l’acció política. Els descosits en el vestit poden transformar-lo en un conjunt de parracs. Els parracs abriguen poc, no donen escalf suficient i et deixen a mercè de la intempèrie. Identificar les costures febles i recosir-les és més que una obligació, és una necessitat.

diumenge, 17 de gener del 2016

L’AMBIENT ÉS TOT UN ALTRE. ESTÀ BÉ ALLÒ QUE ACABA BÉ



Noblesa obliga, i si fa set dies aquesta opinió expressava mala bava, avui ha de reconèixer que l’ambient és tot un altre. Hem passat de tenir les forces unionistes fent salivera davant la convocatòria d’unes noves eleccions a Catalunya a posar els fonaments per a un front antisobiranisme català no ja des del Parlament, que ja hi és, sinó des de les Cortes Españolas. Dissabte a la tarda, pel passeig de Pere III de Manresa vaig veure gent de mitjana edat fent una cosa que fan els joves i els adolescents majoritàriament: caminar mentre es consulta el mòbil. Tafaner de mena, vaig posar l’orella i els comentaris giraven al voltant del compte enrere de si hi hauria o no president de la Generalitat. He de dir que els rostres eren de posat seriós. Pels volts de les set de la tarda, les cares van canviar de sobte: corria la notícia confirmada que hi havia fumata blanca, que hi havia president i que no era Artur Mas sinó l’alcalde de Girona: Carles Puigdemont, tan conegut a la seva ciutat com desconegut a la major part del país. Vaig veure ulls envidriats i distensió; i, cosa que em va sorprendre, abraçades al mig del carrer! Abraçades en una ciutat on el pudor i el què diran és part indestriable del seu ADN. Noblesa obliga i em trec el barret, i no entraré en com ha anat el procés; ja ho he fet i em reservo altres comentaris. Està bé allò que acaba bé, i la mostra d’això són les airades opinions desfermades a l’altre bàndol: si fas perquè fas i si no fas perquè no fas, sempre estan a punt. I està bé, veure cares noves al davant de moltes conselleries i cadires remogudes, i més que se’n remouran; i escoltar nous discursos. I està bé veure com no canvien velles formes de fer, només comprensibles des del conreu de l’odi cap a l’altre, com l’escridassada a la senadora sallentina Mirella Cortès per prometre en català i amb fórmula pròpia. En fi...

diumenge, 10 de gener del 2016

SI FA UNES HORES BUFAVA, AVUI ESTIC SATISFET

No m'he atrevit a escriure aquest article fins que no he vist clar que el Parlament de Catalunya investiria president de la Generalitat al Molt Honorable Carles Puigdemont; qüestió de prudència, no fos cas que... Si fa unes hores signava una opinió a diari@regio7 en què bufava contra els polítics catalans que no es posaven d’acord per investir president, avui escric per congratular-me de tot el contrari. Espero amb delir saber els trencacolls que s’han hagut de vèncer per arribar a la investidura, ens ho deuen.
Dissabte a la tarda, vaig passar algun temps pel centre de Manresa, en el Passeig de Pere III que pels que no coneguin la ciutat n’és la quinta essència hivern i estiu. No havia vist mai, i creguin que m’hi passo moltes hores al carrer, a tanta gent de mitjana edat, dels que tenen pressa perquè ja tenen, tenim, més passat que futur tal com canta en Raimon, caminant i pendent del mòbil. Tafaner de mena com sóc, em vaig acostar a alguns dels connectats i tots, tots estaven pendents de l’acord final i un cop es va llançar la notícia pels volts de les set de la tarda, les cares van transmutar. Els rostres, els espills de l’ànima, van mostrar una ànima tranquil·litzada, contenta, amb mesura encara, pendents del si no fos que... Ullets amb guspira, ei! i algunes abraçades i encaixades de mans. Eren tots els catalans de què parlen els unionistes? No! Eren els catalans que jo veia i és d’aquests que parlo, perquè puc i perquè tinc altaveu i perquè jo era, sóc també un d’ells.
Serà fàcil! Què va! Serà molt complicat i avanço: serà dolorós. Només cal escoltar els diputats escollits pels ciutadans que viuen a Catalunya i que no estan pel Procés. Ens esperen dies de paciència, de molta paciència; em comprometo públicament a tenir-la, la paciència. Dies de pedagogia, molta pedagogia, però ja hi estem acostumats. I dies en què es visualitzarà molta mala fe, mala llet i molta ignorància. Coneixent com conec des de fa més de quaranta anys, algun assessor-diputat de la senyora Arrimadas, per exemple, en puc donar fer.


dissabte, 9 de gener del 2016

L’ESPANYA D’AZNAR ES MANTÉ SENCERA I LA MEVA CATALUNYA NO

 A l’arxiu fotogràfic d’aquest diari hi ha unes fotografies que em fan mal cada vegada que les miro: les agressions de militants de col·lectius independentistes a militants d'ERC que volien fer l'ofrena al monument del Fossar de les Moreres; hi va haver sang, com testimonien les imatges, i hi va haver insults i desqualificacions; era l’11 de Setembre del 2005. Va ser un matí per a la vergonya. El motiu de l’enfrontament: la participació d’ERC en el govern tripartit del President Pasqual Maragall juntament amb ICV de Joan Saura. Qui escriu, s’hi va trobar de ple; no m’ho han explicat, ho vaig fotografiar. Aquell desgraciat matí em van caure alguns vels i em va quedar clar que hi ha gent, enrocada amb l’estelada, que no s’avé a raonaments. Perplex, vaig afegir una altra dosi al sac de la ironia i de l’escepticisme per anar sobrevivint dins aquesta religió personal que és la independència del meu país, d’aquell territori on, com diria el molt injuriat però no gaire llegit Josep Pla, quan dic bon dia em responen amb un altre bon dia. Ahir, llegia una informació que m’ha recordat aquells fets: gent que es manifestava a favor d’un acord de govern convocada per l’ANC i gent que es manifestava sota el lema de «Mas mai més» van coincidir entre la plaça de la Catedral i la plaça de Sant Jaume de Barcelona i es van dir de tot menys bonics. Sociològicament són els mateixos bàndols. Saben què és la ràbia? Saben què és l’emprenyament? (no confongueu amb frustració, senyor Iceta). Saben què és albirar la certesa clara i nítida que no podré deixar com a llegat una Catalunya plena a la meva néta? Doncs, saben què? No els ho dic, però sí que els dic que no han estat, ni els uns ni els altres, a l’altura de la bona gent que va parir el procés. I, a més a més, Aznar tenia raó, la seva Espanya roman sencera i la meva Catalunya no.