ASSESSORS DELS POLÍTICS, ENTESOS O ESTÓMACS AGRAÏTS

Els assessors dels polítics, ¿gent entesa en una matèria o estómacs agraïts? Aquesta és la qüestió. La figura de l’assessor és una figura nascuda i crescuda a l’empara de les institucions parlamentàries, vull dir en aquelles que fan lleis, normes o ordenances després de parlar molt o poc segons si hi ha suma de minories o es tracta de majories que tot ho rebreguen. A Girona, per exemple, hem sabut que el sarau al seu Ajuntament, entre altres coses probablement inintel·ligible per a la resta de la humanitat, també té a veure amb la quantitat d’assessors que volia el candidat de CDC a l’alcaldia. Si, per exemple, tenen la sort de visitar el Parlament de Catalunya en dia de feina, observaran que alguns diputats es desplacen envoltats de gent, sempre amb el mòbil a la mà, que no són diputats però que circulen lliurement per l’interior de la institució; aquests són els assessors. Ningú no els ha escollit en eleccions, no són funcionaris de la casa, no són periodistes parlamentaris, són assessors, són gent de confiança. Però exactament què fan?cEn els inicis del període postfranquista i l’entrada a les institucions de molta gent provinent de l’associacionisme i de la brega antifranquista, els nous escollits necessitaven assessorament en arquitectura, urbanisme, legislació, ensenyament... i se cercaven professionals d’aquests àmbits que moltes vegades assessoraven per gratia et amore, vull dir de franc o gairebé; eren els temps heroics. No dic que s’hagi de tornar a aquesta manera de fer, però ¿voleu dir que cal tal plèiade d’assessors amb carnet de partit a la boca?O no és millor cercar els especialistes quan cal i només pel temps que cal? Que no se saben espavilar els escollits? Que no hi ha serveis tècnics de tota mena a les institucions? Que és que hi ha molta desconfiança? O és que hi ha favors per pagar?

EL SEXE I CATALUNYA COMPARTEIXEN EL SOMRIUE

El sexe i Catalunya tenen una cosa en comú: se’ls vol amagats, que no se’n parli, però sempre són allà. El sexe i Catalunya comparteixen una segona cosa: són inevitables; el primer perquè sense acte sexual no hi ha reproducció (ni les reproduccions assistides s’escapen d’una certa dosi de sexe). Catalunya també ho és, d’inevitable, perquè és aquí, és realitat física, cultural i econòmica. La segona qualitat de Catalunya, la cultural, fa molta nosa, la física és inapel·lable i l’econòmica és essencial perquè genera molts calerons perquè d’altres vagin fent. Pel que fa al sexe, és tan present que ho és fins i tot per negació; els silencis que es projecten sobre seu el fan encara més real perquè només es fa veure que s’ignora una cosa quan del cert se sap que és. Pel que fa a Catalunya, si fa no fa el mateix. Aquests dies hem escoltat d’alguns líders polítics espanyols que el problema català no entrava a les negociacions per mirar de fer govern a Madrid; que bandejaven la realitat en què viu Catalunya perquè els és incòmoda i els entrebanca a l’hora de cercar acords tot i que les matemàtiques els facin impossibles (si, ja sé que les matemàtiques i la política a vegades tenen poc a veure). Pel sol fet de dir que no volen parlar de Catalunya, és quan queda més clar que estan condemnats a haver-ho de fer perquè veuen horroritzats que el problema català no se’ls desfà com un sucre sinó que roman allà; els silencis induïts poden esdevenir molt eixordadors. S’han esmerçat moltes energies de l’intel·lecte per dominar les pulsions sexuals i les pulsions catalanes al llarg dels temps en l’escenari espanyol, però unes i altres romanen omplint de sorolls els negacionismes. És tan tossuda, la realitat, a vegades! El sexe i la Catalunya d’avui comparteixen una tercera cosa: el somriure.