Conec Puigcerdà
des d’abans del Túnel del Cadí. Dic això perquè alguns puigcerdanesos i alguns
altres ceretans, sobretot dels que generen opinió, tracen una línia en el seu
imaginari que té a veure amb el grau amb què t’accepten. És com un acte reflex
d’autodefensa davant d’aquells que han capgirat la seva vida a la vall. Tot i
que l’economia de la Cerdanya gira en gran part al voltant dels que hi pugen
seguint, majoritàriament, l’eix del Llobregat i que no poques fortunetes locals
han reviscolat o s’han fet amb la venda del que ha esdevingut el primer
producte comercial local que és la terra, el cerdà continua essent un
personatge profundament gelós d’allò seu.
Les primeres
nocions sobre Puigcerdà i sobre la Cerdanya em van venir a través dels records
que en tenia el meu pare que va passar bona part del seu servei militar a la
caserna de Bellver. Però la primera vegada que vaig visitar Puigcerdà va ser un
mes d’octubre de 1981, a punt de fer els vint-i-tres anys. Vaig fer estada a
l’Hotel del Lago, vaig sopar en un restaurant menut amb altell al carrer
Querol, el més fred de la vila, que és per on es cola el vent glaçat que baixa
del Puimorent. Tinc ben viu el record d’haver-hi menjat uns postres magnífics:
uns bunyols del Pirineu que eren com una lionesa gran farcida de crema i regada
amb xocolatada de debò desfeta i calenta. Després van venir els períodes de
vacances al Càmping Pirineus on vam viure l’evolució del campista: primer una
canadenca de dues places, després de quatre, de sis amb avancer, un
remolc-tenda i per acabar les casetes de fusta.
Aquell era un
Puigcerdà per explotar urbanísticament, en el qual encara hi havia, a tocar el
nucli consolidat, cases pageses amb badius; un Puigcerdà on podies anar fins a
Rigolisa sense fer el camí envoltat de cases unifamiliars amb jardinets de
gespa amorosament curada. Era un Puigcerdà amb un vigorós i afrancesat comerç
de queviures al detall. Les botigues obrien en horari francès perquè eren molts
els clients de l’altra banda de la frontera; perquè hi havia fronteres! Els
francesos tenien per habitud comprar a la Vila ja que en treien un diferencial
econòmic important; era el temps de franc i de la pesseta. Aquelles botigues
del carrer Major, Espanya o Jaume I exhibien unes menges que a les planes
d’interior sonaven a exquisideses: els patés i els formatges n’eren els reis; també
els embotits curats pel fred i l’aire cerdà tenien bon cartell, i els licors;
hi vaig veure els primers pots de cargols, una menja amb molt predicament a
França; uns cargols grossos, lluents, ben alimentats, força lluny dels nostres
vinyals. M’ha explicat un puigcerdanès de soca-rel, que algunes carnisseries
guardaven els millors filets per vendre’ls als visitants de renom, perquè en
aquell Puigcerdà ja hi estiuejaven des de feia anys famílies de fortuna; ha
estat després que tothom s’hi ha vist en cor de tenir-hi casa.
Amb l’obertura
del Túnel del Cadí i la progressiva millora de l’eix del Llobregat que posava
l’àrea barcelonina a un parell d’hores de la Cerdanya, arribà també l’or del
totxo, i es destapa la humana necessitat de reconvertir prats de dalla en
urbanitzacions; havia arribat el moment d’un gran canvi. Imperceptible primer,
agraït fins i tot perquè proporcionava llocs de feina a banda de l’agricultura
lligada a la ramaderia. Alguns cerdans com els del Grup d’Opinió de la Cerdanya
alertaven sense cap èxit dels canvis hormonals que les noves condicions de vida
provocaven en la societat cerdana; eren la veu que clamava en un mar
d’indiferència si no d’incomoditats. Quatre cases esparses es van convertir en
pobles de cap de setmana fets de cases perfectament alineades de llosats fets no
de lloses sinó de pissarres simètricament tallades; cases que van bescanviar,
en les façanes, les pedres de rieral de granit arrodonit per cantelludes peces
extretes de pedrera; no són cases de pedra, són cases de totxo folrades de
pedra. I aquest estat de coses provocà un augment dels preus de l'habitatge ’habitatge que
es pagava a sou barceloní mentre que els autòctons cobraven a preu cerdà; i
algun jovent se n’anà de la vall.
Si hom vol saber
de debò com és Puigcerdà hi ha d’anar entre setmana perquè a partir de
divendres tarda, la Vila es transforma. Entre setmana, Puigcerdà és un poble
com els altres. La gent, no massa, va i bé darrera els quefers propis; talment
com arreu. Si hi aneu en dilluns, botigues tancades i restaurants buits, la
impressió és d’haver anat a raure a un cau de solitud; oi més si és un dilluns
d’hivern. Però entre divendres i diumenge després de dinar, Puigcerdà és una
extensió del gran Barcelona pel nombre de gent, per les vestimentes, per la
parla, per les maneres. I aquesta nova gent ha dut nous hàbits de compra i si
les famílies amb possibilitats mantenien el comerç exquisit, la democratització
de la segona residència ha dut a les grans superfícies comercials que ha
substituït els queviures de taulell pels de prestatgeria; el ¿qui és l’últim? per:
¿la targeta client? La Cerdanya ofereix encara el paisatge excels, una
geografia que marca, algunes formes de vida pròpies, però no s’ha salvat de
l’adotzenament que iguala per baix. Malgrat tot, però, com que qui té amics té
tresors, per qui signa, Puigcerdà i la Cerdanya és encara un tresor.
