L'AMBIVALÈNCIA EN QUÈ VIVIM: EL BLACK FRIDAY I EL GRAN RECAPTE

Aquest cap de setmana hem materialitzat l'ambivalència en què ens hem instal·lat; recorden aquella cançó en què Raimon, l'any 1970,  retratava la societat de consum? «Tu compres un poquet, jo compre un poquet, aquell una miqueta de res; d'això en diran després: societat de consum... Les botigues ben plenes, les butxaques ben buides, les teues, les meues, les seues. Però és hora de saber qui és qui les té plenes». Aquest cap de setmana ha estat una explosió de consum darrere aquest invent del Black Friday en què els botiguers petits i grans ofereixen uns bons descomptes a les portes del Nadal i coincidint, ai quina casualitat, amb les pagues dobles dels pensionistes. Però aquest cap de setmana també ha estat el del gran recapte, el moviment ciutadà a través del qual es busca omplir els bancs d'aliments que operen al país, la darrera trinxera alimentària dels més desvalguts, sense eufemismes, dels pobres i encara dels pobres que tenen consciència de ser-ho i que no tenen vergonya de ser identificats com a tals; darrere seu hi els pobres que, aclaparats, se la passen sense ni aquest auxili i en el darrer esglaó, els pobres que ho són tant en tots sentits que ni se'ls acut que fora del seu cercle de misèria hi ha gent disposada a apaivagar la seva situació extrema. S'inicia l'etapa anual en què la vida se'ns revela, més que mai, en blanc i negre, el blanc per als que tenen encara que sigui «un poquet» i el negre per als que compren «una miqueta de res». I com cada any hi haurà la satisfacció del que fa caritat (solidaritat?), de l'encara gràcies i es reproduiran els clixés, i em sembla que l'any vinent hi tornarem desitjant a mans plenes romandre en el grup del blanc però mirant de reüll el grup del negre, no fos cas que...

EL MOT POBRESA PREN COS EN UNA MORT CAUSADA PER UNA ESPELMA

Una àvia de Reus de 81 anys i pobra ha mort en l’incendi de casa seva causat per una espelma amb la qual s’il·luminava perquè, des de feia dos mesos, la companyia elèctrica li havia tallat la llum per no poder la pagar. Aquesta és la notícia que dóna forma a uns drames que es tapen amb la vergonya que al pobre li fa que se sàpiga que ho és; uns drames que es tapen amb la feblesa d’ànim que fa que els afectats no reclamin l’empara de la llei que impedeix a les totpoderoses empreses de subministrament energètic tallar els subministraments a les llars vulnerables; un drama que, alerta, amb un tomb de la nostra vida, ens pot afectar a qualsevol; davant la recaptació, davant el dividend no hi ha pietat. Darrere les publicitats ensucrades de les grans companyies de subministrament, hi ha la cara freda de la xifra; el client és un número: el que li adjudica l’empresa amb qui contracta el servei i el del final de la factura que diu què s’ha de pagar. El setembre del 2007, amb la periodista Adriana Delgado, vam fer un reportatge que en aquell moment, ja a les acaballes de la bombolla immobiliària, va tractar de la nova pobresa. La Maria Teresa i l’Alí ens van obrir la porta dels respectius pisos, un al començament del carrer Viladordis i l’altre al carrer Sant Bartomeu, de les Escodines. L’escenari ja era el que descrivien aquesta setmana a les pàgines de Regió7 des de la PAHC quan explicaven que la meitat dels problemes de la gent que s’acosta a l’entitat tenen a veure amb la insalubritat dels habitatges. Degoters, portes i finestres que no ajusten, sanitaris que no són mereixedors del nom, humitats, fred, absència de calefaccions... Tot plegat més proper i vell que no ens pensem.