QUAN ES PARLA DE MOBILITATS, S’HAURIA DE TENIR TOT EL PAÍS AL CAP

La guerra per la mobilitat interna i per la connexió de Barcelona amb la resta del país ha començat. És una guerra que serà llarga i que deixarà moltes víctimes il·lustres pel camí, tantes com experts es pensin que tenen la solució. Serà una guerra que tindrà derivades locals, confrontacions internes, també tantes com teories; i el ciutadà assistirà al soroll de sabres mediàtics mentre cada dia haurà d’esmerçar hores i hores per anar i tornar de la feina a casa, de casa als hospitals de referència, a les universitats de referència, a les burocràcies de referència, als lleures de referència, als grans transports de referència, atrapat en cues d’immobilitat. La distància respecte a la gran ciutat fa anys que no es mesura en quilòmetres sinó que es fa en temps, en hores, i ja no és fixa sinó que és canviant en funció de la mena de dia, de si és d’anada de cap setmana o de tornada i també en funció de l’hora, si és a la franja de començar a treballar o d’acabar, o si és hora de dinar. Des de Barcelona, legítimament preocupats per la contaminació, prohibiran l’entrada a la ciutat, diuen, als cotxes de més de deu anys. Els autors de tal mesura han pensat que castigaran els més vulnerables? Perquè, a veure: quants benestants tenen un cotxe de deu anys? El paper tot ho aguanta. O diuen que posaran moderns portals a la muralla en forma de peatges d’accés, com si els que som de fora no en paguéssim, ja, de peatges d’entrada. Als ideòlegs de les noves mobilitats els convindria venir a la Catalunya Central i fer els trajectes en busos replens de gent dreta, o quedar a terra, abandonats, perquè no n’hi caben més, o viatjar en tren. Quan es parla de mobilitats s’hauria de tenir tot el país al cap. La casa per la teulada.

HI HA SOLITUDS URBANES QUE NO VÉNEN PAS D’ARA A MANRESA

Manresa fa molts anys, molts, que té una plaça Major que no arrenca, vull dir que no és referència ni de moviment ni de vida ciutadana, llevat de les quatre dates assenyalades i del traginar que genera el fet que una de les seves cares estigui ocupada per l'edifici històric del seu ajuntament (modernament també és dependències municipals un segon edifici de la plaça, d’arquitectura avorrida, situat sobre el carrer del Balç); en aquest sentit experimenta uns perceptibles batecs durant les hores d’oficina. Que la plaça Major és un espai més aviat temperat d’ànim ja se n’adonava el poeta J.V. Foix, la mare del qual era manresana, quan de jove i de visita familiar sojornava algunes temporades a la ciutat. Aquesta vivència primigènia li devia causar una certa impressió atès que l’any 1986, Foix va néixer el 1893,encara ho recordava en una entrevista que li féu el també manresà Jordi Rodó i Rodà i que Regió7 publicava el 23 de novembre, Foix va morir el 1987. En la resposta, el poeta explica que, atès que el seu oncle era procurador, l’acompanyava sovint a l’ajuntament, del qual diu que era molt tranquil i «a la plaça aquella, només quan hi havia cosa, hi havia mercat ... era deserta. Només passaves ... Era una mica poblet en el sentit de moviment ciutadà». A vegades cal referenciar-nos en els records d’altres per adonar-nos que el present que vivim no és pas nou, sinó que, talment com una roda d’espiral, és un etern retorn. I quan això succeeix ens adonem també que hem cronificat situacions, que no és altra cosa que allargar, un anar passant. I mentre no canvien les conjuntures, amb l’anar passant es passa, però quan afloren els canvis, el passar és passat i la vida omple altres espais.

LES CAPUTXINES DE MANRESA, D’UNA ALEGRIA A UN FUNERAL

Vaig ser present el dia en què en Manel Valls, director general de la Fundació sociosanitària de Manresa, presentava en públic l'acord a què s'havia arribat amb la comunitat de monges de l'abadia manresana de Sant Carles Borromeu, altrament conegudes com les caputxines del carrer Talamanca; per tant, aquesta columna d'opinió serà com una crònica dels fets; passo de qüestions legals i em reafirmo en allò que va escriure el sofista grec Trasímac fa 2.400 anys en el sentit que justícia és allò que els poderosos consideren just i que és bàsicament la salvaguarda dels seus interessos. Aquell va ser un dia especial per a les monges de la petita comunitat; especial perquè es reconeixia una pena que duen al cor moltes comunitats religioses que es veuen abocades a la desaparició, i és que les vocacions estan en caiguda lliure, i va ser un dia especial perquè amb l'acord s'assegurava la continuïtat d’immobles i annexos donant-los un ús assistencial i també s’assegurava la tranquil·litat material d'unes dones, ja grans, que d'altra manera es veien abocades al desarrelament en una edat en què, probablement, només queden els records de les arrels, i això, en unes persones que han dedicat la seva vida a la clausura monàstica, és molt. Avui també és un dia especial per a aquestes monges, avui, ahir i demà passat perquè unes incomprensibles gelosies de la superioritat eclesiàstica que s'aferra a una interpretació de la justícia canònica, les fa tornar a la incertesa de vida. El dia de què els parlo va ser, malgrat tot, d'alegria i d'alleugeriment; se'ls veia als ulls, es notava en l'ambient distès, en les ganes d'explicar. Senyor bisbe de Vic, aquell dia va ser una festa i avui, de moment, és un funeral.