UNES ELECCIONS IMPOSADES QUE HAN CONSTATAT ALGUNES COSES

Ja està, ja hem votat, ara sí, amb les normes imposades pel tripartit del 155. Urnes amb poc glamur, de formes vulgars, què hi farem, però autoritzades. Ja hem votat, sense haver-nos de llevar d’hora, d’hora; sense l’ai al cor o a la ronyonada; vostès ja m’entenen; i així, aquestes eleccions han deixat constància d’algunes coses. Vegem-ho: l’anticatalanisme ha alimentat un ou de serp anomenat Ciutadans que com ja vaig advertir (i dispensin l’autocita però és que davant de tants experts sorpresos...)  des d’aquestes pàgines el 5 de febrer del 2006 «només era qüestió de temps que l’ou esclatés. La cria diu que no té pàtria i que és ciutadà del món. Compte!» Una altra constatació: això de la ciutadania del món dels pseudoliberals, oi Arrimadas?, o l’internacionalisme d’algunes esquerres, oi Monedero?, és mentida i de seguida que poden treuen la seva bandera; ei, res a dir, però s’atrapa abans un mentider que un coix. Una altra és que unes eleccions organitzades per enterrar l’independentisme, l’han reafirmat, per tant, l’han reviscolat; no és fàcil sota l’atenta mirada d’Europa enterrar la idea nuclear de més de dos milions de ciutadans. I en cara una altra més: el bloc del 155 ha experimentat un transvasament de vots d’uns als altres i d’aquí no han passat; ha quedat clar que molts votants del PSC en realitat a qui votaven era al PSOE dels candidats del «pueblo» i que ara identifiquen Ciutadans com a aquells que preservaran millor el seu imaginari col·lectiu; de fet la mateixa Arrimadas ha demanat el vot etnicista dels andalusos afincats a Catalunya; talment com ho va fer l’Iglesias del Podemos en el “memorable” míting de presentació al pavelló de la Vall d’Hebron, demanant el vot dels Extremenys. I encara una altra constatació i aquesta, per comentaris rebuts, molt dolorosa: gent de Sant Joan de Vilatorrada o de Castellgalí, per exemple, on la llista més votada ha estat Ciutadans, han descobert que tenen molts veïns a qui no ha desagradat les accions de les forces policials l’1-O  perpetrades dins les escoles compartides pels fills de tots.

LA LLEI ÉS LA LLEI PERÒ LA INTERPRETEN SUBJECTIVITATS

Quan els actes de les institucions amb què tot estat es dota per fer efectiu el compliment de les seves lleis fan olor de revenja, malament rai. La salut d’una societat s’assenta també en les aparences. Hom no és només com un mateix es veu sinó també, i sobretot, com et perceben els altres. És el cos social qui t’etiqueta. Si les institucions d’un estat s’arriben a percebre només com a parcials, aquestes institucions, encara que les seves actuacions s’ajustin a la lletra de les seves lleis, tenen un problema de credibilitat; els problemes de credibilitat corquen les institucions, que s’han creat precisament per bandejar arbitrarietats. Allò que la dona del Cèsar o que el marit consort, si voleu, a més a més de ser honest/a ha de semblar-ho, continua en plena vigència. L’argumentari de privar de llibertat, per exemple, Jordi Sànchez (per concretar en un nom) perquè si se’ls deixa campar incitarà a la cosa tumultuària, quan ha estat precisament el seu empresonament i el de la resta el que ha provocat les dues darreres manifestacions multitudinàries, l’última a Brussel·les, sembla que derrapa per alguna banda; i segur que en el gruixut llibre de la Llei també hi ha la justificació que empara aital pronunciament del jutge; però segur que també hi ha la possibilitat d’interpretar tot el contrari. Quan hom diu que la Llei és la Llei oblida que la interpreten les persones i que aquestes interpretacions no són monolítiques; i que les persones, totes, vivim en subjectivitats. Oi que els mateixos advocats cerquen presentar demandes en segons quins jutjats i no en altres perquè coneixen trajectòries professionals de jutges més o menys favorables o contraris als interessos dels seus defensats? Doncs això.

LA PAU NO ÉS EL SILENCI DE LES CEL·LES NI DELS CARRERS

No senyors, no. No hi ha hagut violència. Si volem entendre’ns és imprescindible que acordem el significat de les paraules. Violència és el que van practicar els assaltants a la Blanquerna, a Madrid, i que no els ha dut a la presó perquè tenen família. Violència és convertir la terrassa d’un bar al centre de Barcelona en el camp d’una batalla campal protagonitzada per ultres d’equips de futbol rivals després d’una manifestació unionista; allò que la seva Espanya uneix, ho separa el futbol; curiós (eufemisme). Violència és assaltar els periodistes que fan la seva feina i que, els ho asseguro, no hi van pas per ganes, a cobrir una manifestació on saben que seran les dianes a assenyalar i, algú, la peça a marcar. Violència és acusar dos pacifistes, els Jordis, que s’esgargamellaven per negociar una sortida digna als policies que van escorcollar la conselleria d’Hisenda, el vídeo dels fets ho diu ben clar, però no n’han fet ni cas. Violència és l’«a por ellos», tant si es diu en una caserna de la policia, com si es diu en un camp de futbol, o com si es diu el primer minut d’una campanya electoral, per més ferro que se li vulgui treure. Les frases fetes, a vegades, també les carrega el diable i volen dir allò que volen dir. És clar que qui té el patrimoni de la violència, com que li és consubstancial, com que es dóna per descomptada, creu que els violents sempre són els altres encara que alcin les mans o marxin en silenci; 28.000 persones a Manresa el dia 3 d’octubre. Violència és dictar unes ordres d’empresonament blasmades per desenes i desenes de juristes. Violència és el trasllat dels consellers i del vicepresident de la Generalitat emmanillats en les condicions que ens han relatat. La pau no és el silenci de les cel·les ni dels carrers.

L’ECONOMIA ESPANYOLA ÉS EL FORAT DEL DONUT, HO DIU EUROPA

Ja és oficial, ja se’n pot parlar, o no, depèn de si ets premsa amiga del règim. L’esquerda entre els rics i els pobres, a Espanya creix una mica més cada dia. Alerta!, ho diu la Unió Europea en el darrer informe econòmic, el mateix que es queixa que no paren de créixer, també, els contractes escombraria i amb ells la incertesa instal·lada en milers de ciutadans. Ja és oficial perquè ho diuen els experts, i ho verbalitzen perquè en algun racó de la maquinària de buròcrates en què s’ha convertit la unió d’estats hi ha una llumeta encesa de color vermell amb el nom d’Espanya. Una llumeta que s’ha encès perquè l’Estat té un deute de més d’un bilió d’euros que ja es presenta com a impagable i que genera uns interessos anuals de més de 30.000 milions. Una llumeta que s’ha encès quan han assumit que l’Estat s’ha polit la reserva de les pensions, més de 60.000milions d’euros que havien de servir de coixí per aturar el cop quan s’esdevingués i que s’ha usat per eixugar un deute imparable perquè l’Estat també tenia prohibit endeutar-se encara més; vaja, que s’han polit els estalvis familiars. Una llumeta que s’ha encès perquè ara ja és oficial, perquè ho diuen els experts, que hi ha més gent que tot i treballar no arriba a cobrir les necessitats bàsiques a causa d’uns sous miserables i uns contractes de treball que convertits en números diuen que hi ha més feina però que no diuen que és una feina de fam; un treball que condemna milers de persones joves al sentiment de precarietat, a la por d’alçar la veu i, finalment, a la conformitat, que és el terreny en què els poderosos es mouen més bé. Els darrers informes econòmics també diuen que la UE, a través dels seus estats, és cada dia una mica més a prop del cingle. Ara ja és oficial.

VOLEN SENTIR-SE HEGEMÒNICS ARREU I SEMPRE

Diuen que Aristòtil va dir que aquell que supera les seves pors esdevé veritablement lliure. Aquests mesos s’ha popularitzat la frase: les nostres pors, la seva victòria. Com s’evidencia una vegada i una altra, a allò que van dir els pensadors clàssics no cal afegir gran cosa més. També des de fa un temps, més que uns mesos es tracta ja d’uns quants anys, el lloc on s’haurien d’esvair les pors,  on es creen seguretats o se n’hi haurien de crear, allà on l’ésser humà encara mancat de respostes se socialitza fora del nucli  familiar: l’escola, i en el nostre cas l’escola catalana, és objecte d’atacs per part d’una porció molt definida de la societat fins a convertir-la als ulls de milions de ciutadans espanyols en el gresol d’insolidaritats pàtries. Aquests dies es viu un repunt perillós d’una campanya que començà adreçada directament contra la llengua catalana i que ja s’ha ampliat enormement sota el mot adoctrinament. El professorat ha començat a experimentar el sentiment de por i ha començat, en alguns casos no pas menors ni anecdòtics, a practicar l’autocensura quan es tracta de parlar de l’actualitat catalana. L’autocensura és la més pràctica de les censures, al poder només li cal recordar que és allà per dictar què es pot dir, pensar i fer i què és allò que no toca; el poder, convé recordar-ho, posseeix els instruments pertinents de coacció sobre persones i béns, de fet, això el defineix. L’escola catalana, que per definició és inclusiva (s’entén d’alguna altra manera una escola?), és una llaminadura per a aquells que no hi ha manera que acceptin la diversitat cultural dins les seves fronteres; estan disposats a perdre coneixement (què és, si no, la diversitat?) a canvi de sentir-se hegemònics arreu i sempre.

La mainada catalana, objecte de desig de l’uniformisme

Ara toca la mainada; no els cal ni una excusa per entrar a destrossar el sistema educatiu català i, no contents amb això, també voldran intervenir en la vida familiar, en les relacions entre pares i fills. Esparta treia els púbers de la custòdia de les famílies i els lliurava a l’Estat per a què n’esdevinguessin els guardians. Els règims totalitaris han vist en l’enquadrament dels seus infants i joves una de les maneres per perpetuar-se en el futur i a l’hora lligar de peus i mans els progenitors; hi ha casos en què els donen uniformes i consignes, en altres els converteixen en delators dels seus entorns, les maneres de control són diverses... En tots, la ideologia estatal s’apropia els individus. És obvi que qüestionar està prohibit i es castiga qualsevol manifestació de desacord. A Espanya en vam viure unes èpoques llargues i fosques d’aquestes pràctiques. En un temps va ser el feudalisme, en un altre el caciquisme camperol i el fabril, impregnant-ho tot i de manera transversal i immutable en el temps la ideologia catòlica, modernament el franquisme i el seu Glorioso Movimiento Nacional que en el cas que ens ocupa cristal·litzà en el Frente de Juventudes i la Formación del Espíritu Nacional com a assignatura escolar obligatòria. Quaranta anys després i amb la història sacsejada pel moviment independentista català, ha tornat a sortir el desig del control de la mainada: escoles i docents són posats en el punt de mira dels que decideixen què es pot dir i fer i què no. L’escola catalana és, malgrat molts malgrats, un model d’èxit d’integració social i això és el que fot: que una Fàtima, un Vladímir o un Moctar en participin. Els infants i els joves catalans són objecte de desig d’aquells que enyoren unitats i uniformitats.

ENS ÉS INDISPENSABLE COM A COMUNITAT ENFORTIR EL MÚSCUL SOCIAL

Aquesta Espanya que ens ha de gelar el cor, que escrivia Antonio Machado, no havia desaparegut, estava latent, a l’aguait. No puc dir que em ve de nou. No entenc aquells a qui ve de nou. Les lectures acrítiques duen a anàlisis equivocades. L’Estat espanyol té un nord inamovible i pel qual és capaç de sacrificar-ho tot: la sagrada unitat de la pàtria; d’aquesta deu en beuen tots,  l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra; des del lumpen proletariat fins al tenidor de les riqueses més descarades, i estan disposats a fer el que calgui, des d’usar la violència fins a mirar cap a una altra banda amb el nas tapat: ens trobem en la unitat. I això que ha quedat ben clar aquestes darreres  hores és un fet que faríem bé de no relativitzar des de Catalunya, ajudarà a triar els amics, si és que la causa catalana en té, d’amics, més enllà dels catalans i encara no pas tots. Justícia és allò que els poderosos consideren que és just, va escriure el pensador grec Trasímac fa 2.400 anys;  qui tenen la bondat de seguir aquest opinador me l’han llegida moltes vegades, aquesta frase, és una dels pensaments de capçalera d’un servidor de vostès. I el poder no és només aquells que l’encarnen, el poder és tot aquell que se sent partícip d’aquesta sensació de domini sobre l’altre. Davant de tot plegat, tenim opcions; una, molt vella però que ha estat molt eficaç, és el múscul social, aquesta xarxa d’entitats de tota mena que ha mantingut viva la flama de la catalanitat. Davant els atacs continus, les mentides vergonyants, l’odi expressat, l’insult, la deshumanització, enfortir el múscul social ens és indispensable com a comunitat. Emprenyats i preocupats, és lícit, però ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

ATUREM-NOS, RECAPITULEM. D’ON VE TOT PLEGAT?

La immediatesa mata la història. A qui interessa recordar d’on venim en un temps històric en què no tenim gaire clar on anem? Prou feines hi ha a arrossegar el present que no és res més que el moment. Hi va haver una vegada uns diputats catalans que van voler eixamplar l’Estatut d’Autonomia del 1979, aquests diputats reunits en sessió de Parlament i després de molts mesos d’estira i arronsa van acordar un nou text que es va aprovar el 30 de setembre del 2005. L’1 de novembre del mateix any el Partido Popular iniciava una campanya a tot Espanya de recollida de signatures contra el nou text estatutari, i en van recollir quatre milions. El 21 de gener se signà el pacte Zapatero-Mas a la Moncloa pel qual es retocava més de la meitat de l’articulat. El 30 de març del 2006 i després d’haver passat el ribot (Alfonso Guerra dixit: cepillo) es va aprovar a les Cortes Españolas. El nou Estatut, tot i que desfigurat molt substancialment en la forma però també en el fons, va ser aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, però...Tot i haver complert la llei, la llei i la llei, tot i que el cos electoral català es va emmotllar a un text allunyat del que va aprovar el seu Parlament, el Partido Popular, el Defensor del Pueblo i les comunitats autònomes de Múrcia, Rioja, Aragó, Balears i València van recórrer al Tribunal Constitucional. I l’organisme encarregat de vetllar per la Constitució del 1978 va viure submergit en uns temps de sospitoses imparcialitats fins que acabà de rematar la jugada; resultat: un Estatut que quedava explícitament devaluat. I el 10 de juliol del 2010, un milió i mig de catalans emprenyats van sortir al carrer, i van desbordar els polítics propis. I això explica per què hem arribat on som, i no són falòrnies.

TOT ALLÒ QUE ES DONAVA PER SOTERRAT, TORNA A LA LLUM

«Jo vinc d'una lluita que és sorda i constant, jo vinc d'un silenci que romprà la gent que ara vol ser lliure i estima la vida, que exigeix les coses que li han negat». Això ho cantava Raimon ja l’any 1975. Els clàssics ho són perquè no perden vigència. L’any 1975 molta gent d’aquest país, disconforme (eufemisme) amb la legalitat nascuda d’un cop d’estat, mantenia una lluita que era sorda perquè els mitjans radiofònics no en parlaven, no en mostrava imatges la televisió única i no n’escrivien els mitjans impresos; però tot i així era constant. Ho era per mitjà de l’associacionisme, de les corals, dels esbarts, de la premsa local que malvivia entre suspensions governatives, multes i particulars que hi posaven hores i diners de la butxaca. Era constant per mitjà dels centres excursionistes, de les classes clandestines de llengua i de literatura catalanes, de recitals de la Nova Cançó; sí, aquells cantants i músics prohibits primer «por la autoridad competente» i al cap d’un temps ridiculitzats pels progressistes ciutadans del món, però que avui tornen amb força davant les noves però velles envestides a «la gent que ara vol ser lliure i estima la vida», no fos que se surti amb la seva: viure la pròpia existència, que sempre ens és curta, amb dignitat i amb l’obligació intrínseca de transmetre-la a les generacions que vénen. La societat que «exigeix les coses que li han negat» i que torna a veure com no solament les hi tornen a negar sinó que, amb la normalització de la vexació i de la mentida repetida mil vegades, li neguen les evidències més viscudes, algunes en pròpia pell; li neguen les possibilitats de supervivència i li volen subministrar, a l’empara sempre de la legalitat, barroerament, dosis indigeribles de somnífers.

I LES IMATGES POSARAN AL SEU LLOC A TOTHOM, COM JA HO FAN ARA

El Procés deixarà per al futur un munt d’imatges fotogràfiques i videogràfiques. Els historiadors ho tindran molt més fàcil per fer-se una idea de què va anar tot plegat, l’etapa de la seva eclosió social, de quan van deixar de ser quatre i sempre els mateixos per esdevenir un moviment transversalment de masses, cosa que el va fer temut pel Poder sempitern i els seus acòlits. Com que la memòria és curta, les imatges recordaran una i altra vegada el camí recorregut, com es va recórrer, amb qui i contra qui, qui hi va posar violències i qui mans alçades, quins somriures es van convertir en ganyotes de dolor, en esclats de joia; quins es van tornar plors, decepcions, perquè, quan, on, amb qui. Hi haurà imatges que ens acompanyaran sempre: la de l’enxaneta desplegant l’estelada dalt del castell humà (i quina ràbia que els fa això a alguns obsedits amb l’alliçonament i la manipulació de les ànimes de càntir dels nostres menuts), la de l’àvia amb el caminador entossudida a anar a votar l’1 d’octubre, la de qui amb bandera espanyola hi va anar per democràcia i els aplaudiments amb què va ser rebut, la de famílies dinant l’entrepà assegudes al voral de les carreteres del país en una cadena humana, la del mosso consolat per un manifestant, la d’ultres atonyinant a tort i a dret, la de les cares de decepció, enllagrimades, d’ulls envidriats quan el president Puigdemont va aturar el rellotge, la de les càrregues policials contra ciutadans que volien protegir urnes i la d’alguns desbocats cantant el ja tristament famós «a por ellos», com si aquests «ellos» fossin espantaocells, una reproducció d’un ésser humà però que és menys que una nina de Famosa i... I les imatges posaran al seu lloc a tothom, com ja ho fan ara.

VERITAT, LA VERITAT, MENTIDA, LA MENTIDA, PERIODISME I EL PERIODISME

LA VERITAT, CONCEPTE TAN COBEJAT COM PROSTITUÏT

La veritat, no hi ha concepte que s’usi més segons els interessos de qui el pronuncia. Quina veritat, la teva o la meva? O la d’aquell altre. Entre la veritat, així amb l’article definit femení i veritat, mot despullat de cap crossa hi ha un univers semàntic.  És veritat que el sol surt per llevant i s’amaga per ponent. És veritat que la pluja sempre cau del cel. És veritat que el pugó priva que les faveres creixin i facin faves. És veritat que les olives conservades en sal o en oli i herbes aromàtiques collides de les oliveres del meu hort em surten magnífiques. És veritat que el vi negre de la Terra Alta se’m posa més bé que no pas molts Penedès. És veritat que sóc més gandul que el jeure, tot i que m’he passat la vida treballant. És veritat que... La veritat en l’ofici de periodista és allò a què el professional decent i honest arriba després de trencar-se les banyes amb la informació, de contrastar-la i tot i així és la seva veritat perquè sempre hi ha qui té la seva pròpia percepció sobre allò que va ocórrer; tots duem els nostres propis cristalls de color. Hi ha coses incontestables, la trajectòria del sol i altres d’opinables, les meves olives. Fins aquí, probablement, benvolgut lector i benvolguda lectora, estarem d’acord. Fixeu-vos que he escrit decent i honest per qualificar el professional de la informació. Aquests dos mots exclouen la mentida. És la diferència entre el bon professional i el «pàjaru» que dirien els avis, o si volen el «sinvergüensa», que era un qualificatiu carregat de mensypreu, més potent que no pas el mot originari castellà. El «pàjaru» i el «sinvergüensa» fan molt mal a aquest ofici de periodista que tant estimo; fan molt mal a la societat; i aquests dies n’hem vist molts, d’aquests, i el que hem de veure, encara. Paciència i disculpeu.

«VOSTÈ ÉS UN PERIODISTA D’AQUÍ O D’ALLÀ? PERQUÈ SI ÉS D’ALLÀ...»

Hi haurà un abans i un després, res no serà igual. Això ho va dir l’alcalde d’Alp i president del Consell Comarcal de la Cerdanya, Ramon Moliner, persona que conec de prop i de la qual puc dir que ho és tot menys un exaltat, persona prudent i cabal, en una valoració de la jornada del referèndum publicada en aquest diari. Fa set dies, un servidor reflexionava sobre el mot veritat i sobre com alguna premsa el doblegava per fer passar bou per bèstia grossa. Res no serà igual tampoc respecte a la visió que de l’ofici de periodista en tindrà una part majoritària de Catalunya. Fa uns quants dies una associació espanyola d’editors de premsa deia que «el lliure exercici del periodisme, la llibertat de premsa i el dret a la informació són la pedra angular en tot estat democràtic». Ho deien acusant el moviment independentista de censurador; el món al revés, vist allò que es diu i es publica a la resta de l’estat i fins i tot dins mateix de Catalunya. Llàstima però que en nom de tot això tan lloable i certament pedres angulars hàgim d’assistir minut sí i minut també a la prostitució d’aquests conceptes. Quan bona part de la premsa de capçalera del món explica l’inexplicable, es fa ressò de les patacades de les policies espanyoles a la població civil catalana, la premsa que es fa fora de Catalunya, sobretot l’audiovisual, fa veure que plou, si és que no menteix sobre unes imatges la simple observació de les quals desmenteix el seu relat. Gràcies al fet que qualsevol de nosaltres amb un mòbil a la mà es pot convertir en emissor d’imatges, el discurs oficial ja no serà l’únic que quedarà per a la història. Un avi de més de vuitanta anys, que pacientment esperava que se solucionessin els problemes informàtics per votar diumenge, m’interpel·là amb un escolti!» carregat de duresa, «vostè és un periodista d’aquí o d’allà? Perquè si és d’allà...». Es pensen que la gent és tonta.

I VAN EDIFICAR UN IMAGINARI EN EL QUAL VEXAR ELS ERA PERMÈS

Han alimentat la bèstia, i mentre ho feien s’agradaven i pensaven que els de sempre, esporuguits un cop més, es mantindrien resignats, i així van edificar un imaginari en el qual els era permès vexar i insultar, i no n’havien de pagar cap preu. Però ha passat que, mentre es pensaven que vexaven i insultaven els veterans, els quatre de sempre,  s’havia congriat en silenci un brou espès en el si de moltes famílies que havien adoptat la manera de l’anar passant com a sistema de vida i que també se sentien vexades i insultades. I va passar que els veterans i els silenciosos es van trobar al carrer l’any deu per dir que ja n’hi havia prou, que ja no estaven disposats a riure les gràcies d’un senyor amb nom de guerra, que vivia dels diners públics de feia dècades, transformat en fuster i que presumia d’haver afinat amb un ribot les lleis que els veterans i els fins aleshores silenciosos havien aprovat i referendat seguint les lleis; que ja n’hi havia prou que quatre milions dels altres haguessin signat contra el seu país; que ja n’hi havia prou d’haver d’abonar a la caixa administrada pels altres un excés de diners que feien falta; que ja n’hi havia prou de riure’s de la seva llengua, i que ja n’hi havia prou de l’uniformisme imposat per la força.  I va passar que veterans i silenciosos, amb veus diferents, van coincidir en un sol cor i van dir prou! I les cares dels altres es van transformar, els rostres de perdonavides es van convertir en carotes d’horror. En què havien fallat? Si els havien dit que tot estava sota control! El conte explica que havien fallat en la diagnosi del silenci; havien interpretat l’anar passant com una actitud perenne, per a tota la vida, i no havien tingut present que la vida és evolució.

SEIXANTA SEGONS EN SILENCI, MESURA DE QUINA MENA DE GENT ÉS

I es va fer el silenci. Seixanta segons en què milers de persones van emmudir i van mudar de cara. En aquella geografia barcelonina, paradigma del brogit de la quotidianitat, que va abraçar per unes hores la litúrgia anual que clama pel naixement d’un país nou, es va alçar un altre altar del record, molt més efímer que no pas els bastits a la Rambla, però no pas menys contundent. Seixanta segons en què els càntics, les rialles, les converses en to alt, els castells, les batucades, les fanfàrries i els grallers van deixar pas de cop, i quan escric de cop no és una expressió sinó la descripció exacta de la realitat, al so del silenci; no es podia millorar el silenci i es va callar. Les mirades van substituir el concret, l’immediat per l’infinit. Vaig veure ulls vidriosos, enllagrimats; punys tancats i abraçades amoroses. Seixanta segons en què es van visualitzar quaranta-vuit hores d’horror i un sempre més de solidaritat. Pares que van estrènyer els fills; quantes veus no han quedat truncades a la vista dels centenars de peluixos? El peluix, la joguina de sempre que omple bressols i llits dels menuts de cada casa; el record pel Xavi, el nen de Rubí, de tres anys, víctima de l’atemptat, va sobrevolar la concentració i va vivificar l’espessa atmosfera. Seixanta segons que van donar la mesura exacta de quina mena de gent va omplir el centre de Barcelona l’Onze de Setembre del 2017. Una mena de gent molt allunyada del retrat que en fan els seus enemics. Menyspreen allò que ignoren, va escriure Antonio Machado en el seu magnífic, descriptiu i extens poema «A orillas del Duero». Ignorar volgudament aquesta mena de gent deixa dormir els «filósofos nutridos de sopa de convento», i ,com aquells, no es pregunten què passa. I així els van les coses.

EL FOTÒGRAF EN EL PUNT DE MIRA DEL POLÍTICAMENT CORRECTE

Aquest és un article per convidar-los al debat, si és possible, serè. Hi he estat rumiant molt des dels atemptats de Barcelona i Cambrils i la polèmica sobre si s’havien de publicar les fotografies on apareguessin persones afectades, sobretot infants i morts. He fet algunes preguntes entre professionals de la informació, i no he trobat una opinió unànime, cosa que desmunta allò que tots els periodistes són iguals i només busquen carnassa. Jo mateix em moc en un mar de dubtes. Com en tot col·lectiu humà, hi ha parers diversos; hi he trobat una coincidència, això sí: es prengui la decisió que es prengui, aquesta ha de ser presidida per l’honestedat professional i, si cal, explicada atesa la transcendència del fet. Hom ha de rabejar-se en les imatges? Què vol dir rabejar-se? Qui n’estableix la definició per a aquests afers? Ja he dit que és una invitació al debat. Recentment el director de la Visa Pour l’Image, que aquests dies es fa a la ciutat catalana de Perpinyà, declarava que havia prohibit els reportatges sobre atemptats perquè no aportaven res i fotogràficament estaven mal fets, una opinió molt opinable també. Es referia als atemptats a Europa les víctimes dels quals són majoritàriament blanques de color de pell? Perquè amb el catàleg a la mà hi he vist víctimes, vives i mortes, de Manila, del Marroc, afganeses, de Mossul, de l’Índia, de Veneçuela, joves presos dels EUA, de l’Iraq i d’Ucraïna. Víctimes de guerres, de conflictes. I aquestes fotografies, que són molt bones i ens posen el mirall davant la cara, faran la volta al món. Quina és la diferència? Que els fotografiats no són dels nostres, són dels altres. Des de la fotografia del nen Aylan (i d’abans i tot) hi ha molta... desorientació? (eufemisme).

LA CESSIÓ D’ÚS. DINERS PÚBLICS A BUTXAQUES MOLT PRIVADES

Cessió d’ús. Aquesta expressió aixopluga aquelles operacions que fan els propietaris privats i les administracions públiques sobre un patrimoni privat amb la finalitat que siguin els diners públics els que hi facin una actuació bàsicament de restauració, de consolidació, de neteja, de posar en valor i per evitar el seu deteriorament, perquè es considera que el patrimoni en qüestió, tot i ser d’un amo concret amb nom i cognoms, és un referent per a la comunitat. Un cop passat el temps pel qual es fa la cessió d’ús, el patrimoni consolidat amb diners de tots torna a mans privades. No recordava que aquesta fórmula, que s’ha utilitzat bàsicament en el patrimoni històric immobiliari, s’hagués usat per amagar de la vista el runam  de  Vilafruns, el dipòsit de detritus miners a l’aire lliure i que contaminava de sals el riu Llobregat. No puc dir que em sobti aquesta idea que tenen els liberals econòmics de socialitzar els maldecaps mentre es reparteixen entre ells els beneficis; tampoc puc dir que em sobtin els silencis dels sindicats perquè quan es tracta de defensar el pa per a avui, tot s’hi val, fins i tot mirar cap a un altre costat; quan vingui la gana per a demà, ja en parlarem. Tampoc  em sobta que els liberals econòmics sempre tinguin un paper que diu que ells no són responsables de res i que en cas de problemes ves que no hagin de rebre indemnitzacions; els zona el cas Castor, oi? Els liberals econòmics s’ho fan venir bé per viure liberalment entre qualsevol mena de govern, de dretes, de centre o d’esquerres. El vell lema dels ecologistes dels 80 i 90 que pagui qui embruta és al Bages un no-res des de fa molts anys.

PODEM QUEDAR ALS «CULÚMPIUS» A «LES QUATRE I MITJA»

En aquest títol tenen una mostra del català que es parla (homenatge, és ironia, a aquells saberuts i no que es pensen que rebaixant el llistó de la llengua catalana aquesta obtindrà més adeptes i més fàcilment). No sé si la immersió lingüística ha expandit l’ús del català en les zones poblades majoritàriament per gent vinguda d’altres zones del món i pels seus descendents (recomano llegir els capítols dedicats als comportaments lingüístics dels immigrants espanyols a Catalunya del llibre “Els altres catalans”, de Francesc Candel, molt aclaridors). Però sí que sé, perquè ho visc diàriament, que la immersió lingüística no ha aconseguit estabilitzar la llengua catalana i assistim, oh paradoxa!, a un empobriment a còpia d’anar-hi afegint manlleus d’altres llengües, especialment i sobretot de la llengua castellana, cosa que fa dir a alguns que s’albira el naixement d’una llengua híbrida que anomenen catañol. Ara que els d’abans havíem aconseguit desterrar del nostre vocabulari l’aferrat bussón per la nostrada «bústia», ara substitueixen «t’he enxampat» pel t’he pillat, verb que s’estén al significat de: «ho entens?» quan s’usa el ho pilles? D’exemples d’aquest deteriorament n’hi ha molts, la llista s’allarga; la preeminència del món audiovisual per sobre de la premsa escrita hi ajuda perquè hi ha molts professionals (en el sentit que es guanyen la vida xerrant) que tenen una descurança per la llengua que usen coma eina de treball perfectament descriptible i en la banda del «necessita manifestament millorar», però són allà i les hi foten sense immutar-se. En el títol s’escriu «les quatre i mitja», en això de les hores, crec que la llengua catalana ha perdut el partit. Qui diu dos quarts de...? O, més encara, qui diu un quart i mig de...? I què es pot dir de l’acusada absència dels pronoms febles? I ara les coses ja no cauen, es cauen.

L’IMPORTANT ÉS NO FER COSES QUE QÜESTIONIN EL SISTEMA

Podria passar que la fiscalia demani més anys de presó a la consellera Meritxell Borràs per licitar la compra d’urnes que no pas a Gemma Montull, implicada en el cas Palau. Així ho ha expressat Joan Ignasi Elena, cara visible del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Eduardo Galeano (Montevideo, 1940-2015), escriptor paraguaià, periodista, analista polític, realitzador de documentals, va dir que «la justícia és com les serps: només mossega els descalços». Si prenem el mot descalços com una metàfora podem dir que són tots aquells que no formen part del sistema, entès com a conjunt social que controla i se sent capaç d’imposar-se als altres. Jugar amb les regles del sistema és assegurar-te la pau; encara que l’hagis perjudicat, sempre es pot arribar al pacte i així tornar a l’interior de la cleda l’ovella esgarriada; hi ha una tirallonga de supòsits als quals hom es pot agafar si no qüestiona el sistema. El sistema és magnànim si no se sent amenaçat; els seus recursos provenen de la munió de voluntats disposades a mirar cap a una altra banda, disposades a desprendre’s d’allò propi sempre que se sentin guanyadors, reconfortats, segurs que les seves conviccions són les bones,  són la veritat. Ah, però si ets dels descalços! Si en deus tres-cents, que Nostre Senyor t’agafi confessat. Però si en deus tres-cents milions, ja ho trobarem, i si en deus tres-cents mil, el problema ja és dels altres. Si vols comprar unes caixes de plàstic transparent per qüestionar el sistema, te la carregues amb totes les de la llei que ha ideat el sistema per no ser molestat. Si treballes en l’opacitat, en l’engany, en la rapinya, però no qüestiones el sistema, no pateixis més del necessari; passes comptes, pagues o no, depèn, silenci, i a una altra cosa.

I AMB EN PUJOL VAM PARLAR DE COSES D’ESTAR PER CASA

«Sento molt tot això que està passant». Aquesta frase dita per l’expresident Jordi Pujol a la sortida d’un dels recents escorcolls judicials és exemple de la situació personal en què es troba qui durant sis legislatures va regir la política catalana. Pujol aspirava, com tothom que tasta poder, a passar a la història com un prohom. Vaig parlar amb l’expresident el dia de l’acte solemne de la commemoració dels 125 anys de les Bases de Manresa. Amb Pujol ens coneixem de vista perquè, si ell fa molts anys que està en política, jo també en fa molts que faig de fotoperiodista; jo encara li dic president Pujol, ves. L’atzar va voler que protocol de l’Ajuntament el situés a un extrem de la primera fila de cadires de la dreta mirant la presidència de l’acte, a pocs pams de l’indret on em poso habitualment per fer les fotografies dels actes institucionals. El vaig saludar, i també ho van fer els exalcaldes Sanclimens i Camprubí i qui va ser regidor de l’Ajuntament per CDC, Pere Oms. Pujol estava sol. Vam parlar distesament, crec que va agrair que li donés conversa; alguns estaven pendents de la nostra xerrada i van córrer fotos de mòbil. Des que va confessar l’herència d’Andorra, a Pujol li han desaparegut molts amics, coneguts i saludats; els de conveniència, segur! Vam parlar de dos manresans il·lustres, l’arquitecte Oms i Ponsa i de l’escriptor Joaquim Amat-Piniella amb sengles retrats pintats i penjats a una de les parets de la sala de plens, i de si l'havien remodelada perquè la recordava diferent. En un moment donat  va recordar que havia estat president vint-i-tres anys, i jo li vaig dir que tenia gravat el dia que va ser escollit pel pacte CDC-ERC, perquè jo aleshores feia la mili al ministeri de Defensa, al Palacio de Buenavista que és una xamfrà de la plaça de Cibeles, i que la seva elecció no havia agradat gens entre aquella gent que trobava impensable que a casa meva parléssim en català, que em deien que això del català era una invenció de Jordi Pujol i que al Parlament de Catalunya es parlava en català perquè així no els entenia la gent. I va començar l’acte.

LA CONFIANÇA ÉS UNA GERRA DE CRISTALL QUE QUAN ES TRENCA...

Han passat una desena de dies des de l’esclat del Vermellgate manresà i som allà on érem; bé, la regidora Mireia Estefanell és uns quants graons més per sota, atès que ha perdut la confiança de l’alcalde, Valentí Junyent, que és qui delega l’autoritat en els regidors de govern. La confiança és com una gerra de cristall fi que quan es trenca costa molt de reparar, i en tot cas sempre més s’hi veuen les esquerdes. La confiança és a la base de la nostra vida en societat. Mirin què ha passat en les nostres relacions amb la banca arran de la crisi econòmica i les seves derivades, com les preferents o les clàusules sòl, per exemple. La confiança te l’has de guanyar dia a dia demostrant que obres amb decència, potser t’equivoques, i quan això passa, es reconeix l’error, es repara i som-hi! D’això se’n diu relacions humanes; que ja ni el papa de Roma és infal·lible! La confiança és germana de la claredat. Confiança i jugar a cuit amagar no fan bona parella. Ha passat una setmana i mitja i encara no sabem ben bé qui ha fet què en l’afer manresà, vull dir que no ho sabem del cert i les conjectures tampoc fan bon paper amb la confiança. En aquesta lamentable historieta entre el PDeCAT i ERC nostrats, només sabem del cert perla gravació que el diputat Bonvehí va llançar una ombra de sospita sobre la voluntat última de la seva formació pel que fa al Procés, i que algú (es pot afirmar que era d’ERC sense cap dubte?) ho va fer públic amb excés de zel o que potser va ser una criaturada d’adults. L’acord de govern manresà és una proposta instrumental, no cal que hi hagi amor, però si n’hi ha, millor, perquè l’amor endolceix. Això sí, el Vermellgate ha aconseguit dur Manresa al mapa, més que sant Ignasi o els 125 anys de les Bases de Manresa.

ENTRE ACTITUDS I LA CARRETERA, ENCARA COM NO EN PASSEN MÉS

Dimarts passat, a dos quarts de deu del matí, variant de Manresa direcció Barcelona, un camió tràiler carregat amb un contenidor dels que es transporten en vaixell avança els cotxes pel carril de la dreta que du a Sant Pau i a Manresa pel Pont Vell; s’incorpora al carril correcte de la marxa, òbviament fent frenar a tothom. Al cap de pocs metres, uns cotxes que s’han d’incorporar a la C-55 provinents de Manresa, obliden el cedeixi el pas i, ras i curt, som-hi, frenada de nou i mirada pel retrovisor lateral dret perquè observo com un altre vehicle intenta colar-se’m per la dret. Tram doble d’abans d’arribar als Comtals, aquests mateixos vehicles avancen a força més dels 80 quilòmetres preceptius fins apurar el carril, amb la qual cosa, més frenades. En el mateix viatge, tram de la C-55 a la recta del polígon de Sant Vicenç de Castellet, dos vehicles avancen per la dreta per incorporar-se al carril de la marxa poc abans de l’accés a l’autopista tallant la circulació dels que ho fan per allà on toca; aquest és un escenari habitual d’aquesta maniobra. La carretera és un desastre, lenta, atapeïda, concurrència d’interessos viaris, presses, sense vorals amb la qual cosa qualsevol incidència es transforma en cues quilomètriques de vehicles aturats. Dos passos per nuclis urbans: Castellgalí i Monistrol de Montserrat, sense regulació semafòrica d’excés de velocitat; amb els senyals limitadors no n’hi ha prou, com l’experiència demostra. Cotxes de la policia de carreteres amagats per enxampar el personal, radars de color butà ara sí ara no; limitacions de velocitat enganxades al radar; ànim recaptatori? Revolts modificats mantes vegades i sense haver resolt el traçat mortífer: el revolt que la gent de Monistrol coneixem com del Mas on ara hi ha els accessos al tren  Cremallera de Montserrat i el revolt sota el castell de Castellbell, que són l’exemple d’una extraordinària i repetida mancança tècnica, i sinó repassin-ne la història. I això és cada dia.

L’ACTUALITAT DE JOSEP MARIA PLANES, MORT EL 1936 PER ESCRIURE

"Els defensors de l’ordre que, en un moment de follia, obren la resclosa de totes les exaltacions, de totes les violències". Qui va escriure això un 18 de juliol del 1936 va ser el periodista manresà Josep Maria Planes, i ho va publicar a la Publicitat l’endemà. Aquest text, que és part d’un article d’opinió més llarg, el podreu llegir en l’exposició que s’ha obert al Casino de Manresa; una exposició modesta però contundent de continguts. Josep Maria Planes va ser ajusticiat el 24 d’agost en un voral de la Rabassada per un escamot proper a la FAI, organització que Planes, en diferents articles periodístics, havia relacionat amb el pistolerisme que havia assolat Barcelona. Llegiu el text íntegre i veureu que, un cop més, aquesta vegades des d’un extrem autoanomenat internacionalista, es va matar un ciutadà defensor de les llibertats, un liberal en l’estricte sentit del mot, però bàsicament un català, talment com des de l’altre bàndol, el dels insurgents nacionalcatòlics, també van occir, entre molts altres, un altre català i catòlic convençut, Manuel Carrasco i Formiguera, diputat d’UDC i defensor acèrrim de les llibertats de Catalunya davant la marabunta del nacionalisme espanyol com a diputat a Madrid; tan acèrrim que el mateix Lluís Companys el va expulsar per radical del grup català que negociava l’estatut del 1932. L’exposició dedicada a la memòria de Planes ens posa un mirall al davant gràcies als seus texts d’una rabiosa actualitat. Insisteixo, llegiu aquest text, és el del darrer plafó, i ja em direu si és que no hi veieu paral·lelismes. Canvieu «dictadura de los señoritos» per la «democràcia de los señoritos» o «la dictadura anticatalana» per «democracia anticatalana» del penúltim paràgraf i ja m’ho direu.

PRODUIR COM ABANS ÉS CAR I MOLTS SOUS S’HAN EMPETITIT

Només un de cada quatre consumidors està disposat a pagar més per alimentar-se. Això ho diu un estudi fet per una empresa que fa estudis, ai, aquest país dels estudis que ja han arribat als productors alternatius! En la trobada feta a Món Sant Benet es va dir que calia fer conèixer els productes ecològics, que calia apropar-los al públic perquè valoressin en positiu l’increment de cost del cistell d’anar a comprar. Tot molt bé, però res de nou. A ningú no pot escapar que les produccions a la menuda han de resultar per força més cares, si, a més a més, hi afegim l’estacionalitat, doncs encara s’explica més. A ningú no escapa que un pollastre fet a pagès, corrent i picant per l’era, serà més potent de carn i de gust. Per contra, a ningú no escapa que un tràiler de pollastres que seran criats en granges de 30.000 exemplars o de cogombres fets en hivernacles quilomètrics resultarà, a causa de la llei de mercat, molt més econòmic; això ha estat, és i serà així. Diguem que el tràiler, les granges adotzenades i els hivernacles han popularitzat l’alimentació, vull dir que n’han posat més quantitat a l’abast d’un nombre més gran de consumidors, durant un temps més llarg i més barats. Ah! I les grans superfícies comercials que tot ho compren  a milers no són el mateix que la botiga de barri o de poble que només compta per dotzenes els ous. Si parlem d’arribar al consumidor, la línia de l’híper és incontestable. Així són les coses per a la gran majoria de la gent que mira de lligar les tres «b» de bo, bonic i  barat. I aquí vull arribar, si el joc econòmic va d’abaratir per poder competir i això ho duem al sistema de treball i salari, empetitir els sous i eliminar la classe mitjana també explica el resultat de l’estudi.

Alterem els significats dels mots per enganyar-nos

  

Si fem servir les paraules que no toquen, és quan no ens entenem. D’un camp de futbol folrat amb moqueta verda de plàstic en diem camp de gespa artificial. De la sostracció si no vols per força dels teus impostos i la seva desviació cap a AVE estepàries i estacions en el no-res, se’n diu solidaritat. En la gravació d’una conversa amb una companyia monopolística se’ns diu que es fa per a la nostra seguretat quan, de fet, es fa per a la seva, de seguretat, i d’entrada per acollonir-nos: compte! la gran orella que tot ho escolta, ho guarda i quan convingui t’ho llançarà a la cara. D’una llei pensada, redactada i aprovada perquè no qüestionis el poder se’n diu que és una llei per a la seguretat nacional, però comporta inseguretat jurídica en introduir la discrecionalitat d’aquell a qui paguem, vestim i armem per protegir-nos (de fet, la culpa és nostra perquè encara no hem entès què ens volen dir amb això del monopoli de la violència a càrrec d’aquests treballadors públics, ai perdó, servidors de l’estat). De llogar tres treballadors al preu d’un i amb nul·les seguretats, massa vegades, se’n diu crear llocs de treball. De les agressions sexuals comeses a menors per clergues i personal anomenat religiós se’n diu errors o desviacions. O quan després d’agafar un paperet de torn per a una consulta amb l’administració (llegiu la Seguretat Social per exemple), se’t diu que el número no guarda relació amb l’ordre d’atenció i penses: que fàcil que era quan la gent s’organitzava civilitzadament a la pregunta de: qui és l’últim? Del devessall de piulades a les xarxes socials, ara se’n diu nova manera de fer periodisme. Els programes de drapets bruts són entreteniment. L’odi a l’altre és por per desinformació, i així...

ELS DIES INTERNACIONALS DEL QUE SIGUI I ANAR TIRANT

Els dies internacionals del que sigui són la mostra més evident que el motiu de commemoració roman en la llista d’afers pendents; és la mostra palpable que encara no s’ha resolt el problema. Aquesta setmana, el dia 8, hi ha hagut el Dia Internacional de les Dones, abans amb l’afegitó de treballadores. Quan els responsables del títol es van adonar que deia el contrari del que volien dir, van treure això de treballadores perquè l’adjectiu era en ell mateix discriminatori, ja que deixava fora aquelles dones, milions, que no paren de treballar i ho fan sense remuneració perquè són les encarregades de tirar endavant la llar i tenir cura dels infants i dels avis i tot per gratia et amore, vull dir de franc. Si encara hem de commemorar el dia de les dones és perquè coma societat no hem resolt els greuges que afecten la meitat d’aquest planeta, jo crec que a la meitat que l’aguanta, que l’apuntala quan les coses no funcionen. L’atzar ha volgut que dimecres m’entrabanqués amb unes fotografies fetes el novembre del 1989 a Manresa en què es veu una pintada on, potser amb poca elegància però molt clarament, es llegia: «Dona, t’hauran de violar a tu per unir-te a la nostra lluita?». Vint-i-vuit anys després encara hem de lamentar morts per violència de gènere, agressions sexuals, a la dignitat laboral de les dones que és produeixen, per exemple, quan se’ls paga menys que a un home per la mateixa feina, entrebancs professionals, jornades inacabables a la llar. I això és tan vell... Les nostres àvies que treballaven al tèxtil ja vivien aquesta vida; els diumenges a fer la bugada i ells al bar a jugar al dòmino. És tan vell que s’ha fossilitzat, i no em sembla que bufin aires de canvi malgrat la pila de bones paraules i de manifestos.

AVUI DRETES I ESQUERRES RIVALITZEN EN POPULISME

No ho penso fer, hi he estat a punt, però no s’ho mereixen; no es mereixen que els deixem estar per avorriment, és allò que ells voldrien; he estat a punt d’enviar-los a pastar fang, a Millet i Montull i el 3 per cent, i als casos de tots els altres, de tots, i les portes giratòries que els esquitxen. He estat a punt d’enviar a dida tots els que miraven cap a una altra banda, que ha estat la majoria de la gent quan les vaques eren grasses; sí, sí, vostè que, per exemple, callava davant els grans sous que permetien a un marrec de divuit anys comprar un cotxe de director de fàbrica sense ni saber fer l’o amb un canut. I ja no em pregunto on havia fallat perquè treballant des dels catorze anys no havia pogut estalviar per tenir un apartament a la platja o una casa adossada a la Cerdanya, o no haver anat ni a Playa Bávaro, a Punta Cana ni en creuer de luxe d’aquells de sopar amb el capità gràcies a la sobrevaloració de la hipoteca del pis. He estat a punt d’enviar-ho a la bassa tot plegat si no fos perquè d’aquella disbauxa en paguem la penitència tots, els que es van endeutar fins a les celles i els que vam fer números. De la culpa dels inconscients ara n’hem sortit esquitxats els que llegíem entre línies, els que ja escrivíem sobre el pa d’avui i la gana de demà. I sí, parlo en primera persona. I ara que acumulem uns anys de penúria, ara que enyorem els temps passats, ara ressorgeixen els populismes que prometen el retorn al paradís del manà inesgotable. El populisme és la recepta d’allò fàcil, és el tenim dret a... i sense discussió. El populisme és la creença en la igualtat però una igualtat que sempre deixa fora l’altre; que no té res d’humanista i té molta mala llet. Avui dretes i esquerres rivalitzen en populisme. El populisme mata el dubte, el populisme no és civilització.

Targeta vermella per al mal gust «made in spain»

Fa uns dies vaig ser a una residència d’avis. En les residències hi ha una sala on els avis i les àvies passen bona part de la jornada: és la sala de la televisió. Per raons familiars, n’he conegut algunes de residències, i en gairebé totes tenen posada a la televisió comunitària els programes del crit i la tafaneria. També he de dir que els avis i les àvies se la miren poc, la televisió, jo crec que està més engegada perquè el soroll fa companyia que no pas per altra cosa. Així doncs en el transcurs de la visita, vaig veure una estona d’un programa de Telecinco on un grapat de dones i dos homes se les tenien per algun personatge d’aquests que en diuen famosos. No cal dir que aquest famós, de fet era una famosa, no ho era perquè fos persona de ciència, ni de literatura, ni d’arquitectura, ni de fer el bé; per no ser, no era ni esportista; es tractava d’una senyora de qui tothom donava per fet que se n’havia anat al llit amb una altra d’allò que en dirien molt ben situada, situadíssima, vaja! Tothom cridava ,es trepitjava la conversa, ai perdó, els monòlegs, s’aixecaven i feien veure que tot era molt natural, quan de fet tot estava ben preparadet, no fos cas que algun quedés fora de pla. Aquesta setmana, el Tribunal de drets humans d’Estrasburg ha dictat una reprovació per aquesta mena de programes i ha desautoritzat la justícia espanyola per haver donat un cop de carpeta a una demanda d’una senyora que és famosa i que es va sentir insultada en un programa d’aquests. Un cop més Europa ensenya cartolina vermella a l’Espanya cridanera. Però no els faran ni cas i el mal gust continuarà sortint per aquestes televisions. Després aniran pel món tibant d’elàstics perquè són la nació més vella d’Europa.

LA LLEI MORDASSA FA DESCONFIAR I CREA MÉS INSEGURETAT

Hi ha una situació que m’inquieta des de sempre, que em produeix malestar perquè no em permet controlar la situació, se’n diu inseguretat jurídica. M’explico: per caràcter, tinc molt interès a poder tenir el control sobre les coses que m’afecten, il·lusió falsa perquè l’entorn canvia constantment, però vaja, jo ho intento, hi esmerço molta energia. Il·lusió falsa perquè professionalment em dedico al fotoperiodisme, i si hi ha una feina sotmesa a canvis constants, aquesta n’és una. Però tot i aquest fet inherent al treball, un cop s’està immers en la situació concreta, controlar-la és també bàsic per a una bona resolució. I aquí torno a això de la inseguretat jurídica, l’anomenada llei mordassa, auspiciada pel PP i especialment per l’exministre Jorge Fernández Díaz, lluny de ser una llei que, com a tal, en democràcia, hauria de ser garant de seguretat jurídica, és a efectes pràctics tot el contrari, és l’entronització de la discrecionalitat. La discrecionalitat és la porta oberta a la desconfiança i a la injustícia. La llei mordassa dóna tot el poder a l’agent de l’ordre per decidir si l’aplica sobre el ciutadà, i aplicar vol dir castigar directament; la paraula de l’agent és prova suficient i d’aquí a generar situacions necessitades de claror, tampoc no hi ha un tram gaire llarg de camí. S’argumenta temes de seguretat, també de desprestigi personal o d’un cos sencer; aquests dies hem seguit per les xarxes alguns afers ben documentats d’aquesta mena i no són gens tranquil·litzadors. A veure, les forces de l’autoritat també estan sotmeses a allò que en diem la condició humana, que inclou virtuts i defectes. Ara que el Papa ja no és infal·lible, ara ho és la llei mordassa. Ja triguen massa a derogar-la, ara que poden.

ARA QUE ENS PODÍEM HAVER ENTÈS, ARA TE’N VAS AMB UN ALTRE

El Penedès ja és vegueria. Molt bé, ja en són vuit a Catalunya. Igualada ja no dependrà de la Catalunya Central per a les coses de la vegueria; Manresa, el coco d’Igualada, ja no els podrà fer uuuuuuh! No, ara els ho farà Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú i el Vendrell, però Manresa, noooooo! En aquesta bugada, la comarca de l’Anoia ha perdut el llençol de l’Alta Segarra, vuit municipis que queden despenjats; vaja que queden a mitges; i una obvietat: les mitges no han estat mai senceres. L’Alta Segarra roman sota el paraigua de l’Anoia però a la vegueria de la Catalunya Central; tot plegat un despropòsit. Les comarques tenen un punt a favor seu: en indrets de poblament dispers com el Pirineu i de comunicacions no sempre fàcils, ajuden a mantenir un sentiment de pertinença a una geografia comuna. En indrets més afavorits, amb molta gent i comunicacions de volum, com els dos Vallès, per exemple, el sentiment de pertànyer a la comarca pot funcionar com un antídot contra l’annexió de facto a la corona barcelonina. El sentit de pertinença és més fort que no pas una carretera ràpida o uns túnels. La comarca hauria pogut fer de l’Anoia un referent per a una terra poc compactada, els anoiencs hauran d’esbrinar per què no se n’han sortit. El Penedès ha sabut jugar les cartes i ha obtingut més que no s’esperava després que des d’Igualada truquessin a la seva porta amb renovada força arran de l’entronització de la Catalunya Central. En la sessió del Parlament de dijous, i em sap greu dir-ho, hi va haver molt soroll per a no res; somriures, abraçades i brindis; un brindis al sol. I tot plegat per recollir les molles d’unes taules mal proveïdes com són les vegueries.

LA POR DELS RICS ALS POBRES I DELS POBRES ALS MISERABLES

Vivim en un tombant històric, un d’aquells moments de trasbals com els que s’estudien en els llibres, un temps de canvi respecte allò que havíem conegut els darrers setanta anys, però no és per avançar sinó per retrocedir. Vivim un temps que exemplifica aquell etern retorn de què parlava el filòsof i historiador de les religions Mircea Eliade. L’etern retorn és un tornar a començar, una imitació d’un arquetip, d’un fet fundacional elevat a la categoria d’explicació de l’existència humana. Quan, amb tots els interrogants que vulgueu, havíem arribat a creure que Europa era un territori de progrés després de la derrota del feixisme i el final de la dictadura soviètica, assistim com congelats al retorn d’aquells arquetips que mai havien estat superats, però sí silenciats convenientment en espera de temps millors per a ells. Els que hem viscut en aquest període de pau europea, som testimonis de com es viu en una il·lusió, s’hi viu bé; però poques coses hi ha que siguin tan fràgils com la il·lusió; potser la confiança ho és també, de fràgil; l’una i l’altra quan es perden són molt difícils de reconstruir; mai més res no torna a ser igual. L’arquetip d’aquest etern retorn explica que hi ha vencedors i vençuts, palaus i barraques, molt afavorits, afavorits i refugiats. L’arquetip tripartit divideix la societat en tres ordes: els que legislen lleis humanes i lleis divines, els que guerregen i protegeixen els primers i finalment els que treballen i que alimenten els dos anteriors. L’explosió sense vergonya del feixisme a l’Europa grassa és el retorn a una actitud primària que es vesteix de marxes triomfals, que lloa els seus i menysprea l’altre, però que amaga la por, molta por. Por dels rics als pobres i dels pobres als miserables. Un etern retorn, vaja.

SE’N DIU CLIMA MEDITERRANI I ES DISTINGEIX PER LES TORRENTADES

Raimon canta des del 1983: «Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre». En aquest fragment de cançó es descriu allò que de petits havíem estudiat en les classes de geografia i que es deia clima mediterrani. El clima mediterrani es distingeix per les torrentades, pels cops de la meteorologia, però a canvi ens proporciona les quatre estacions; aquesta variabilitat que fa més passador l’any, o que ho feia perquè fa una temporada que anem de la fredor a la calor en un no res. El clima mediterrani és arrauxat; si una societat és en origen un producte de la seva adaptació a la geografia i a la climatologia, potser per això els mediterranis no som tan calculadors com els nòrdics. Als mediterranis, la natura ens proveeix més diversificadament que no pas a la gent de nord enllà; per això s’afarten en els nostres restaurants quan vénen de vacances; per això i perquè els surt més barat per la més gran disponibilitat de matèria primera i pel diferencial econòmic també! A la gent del clima mediterrani no ens hauria d’estranyar que a l’hivern fes fred, que plogués a la primavera, que ens ofeguéssim de calor a l’estiu i que ens constipéssim a la tardor; això és el que ha de ser a causa de la nostra actual ubicació terràqüia; cercar gaires explicacions més enllà ens pot dur a entendre la fenomenologia de les coses, però si aquesta saviesa ens servís per no edificar a les lleres de les rieres, sota cingles rocallosos i pendents propicis a allaus o en línies costaneres modificades a cop de passejos marítims i ports esportius, rai. Però no, saberuts com som, ens pensem dominar la natura, quan només en som un mer producte a la seva mercè.

LA DEMOCRÀCIA S’ASSENTA SOBRE LA POSSIBILITAT DE DISCREPAR

En la societat actual s’ha instal·lat l’expressió pública de la discrepància i això és bo. La democràcia s’assenta sobre la possibilitat que la discrepància no sigui un valor per ser castigat sinó al contrari, un valor per ser fomentat; només des del contrast de parers es pot arribar a un acord que satisfaci el nombre més gran de gent, que és el postulat principal de la praxi política, insisteixo, en democràcia. En la societat del moviment continu, en què ha minvat en molts graus el monopoli de la informació que tenien els mitjans de comunicació o els governs, la presència pública de discrepància és un fet quotidià, constant i generalitzat. És cert que la discrepància es pot expressar de maneres diverses; l’ideal és fer-ho de manera pacífica i argumentada. La violència no és la companya del desacord; la violència és l’expressió del totalitarisme sobre el terreny. En les societats democràtiques de debò, no pas en les que es fan trampes al solitari, ningú que discrepi per vies pacífiques hauria d’estar a mercè de les potes dels cavalls d’Àtila. Els poders, aquells que en democràcia els ciutadans cedim representativitat i també protecció, no tenen dret a sentir-se molestos pel discrepant ni a decretar-ne coerció. En democràcia, als poders se’ls diu servidors públics; servidor no és un mot pejoratiu, vol dir aquell que fa del servei a la cosa pública la seva feina i que ho fa lliurement; a ningú no l’obliguen fer-se funcionari, que ha acabat sent-ne sinònim. El bon servidor públic gaudeix del democràtic prestigi, quan hom percep que se n’ha fet mereixedor; qui no se sent prestigiat hauria de rumiar el perquè. Ah!, prestigi i submissió no tenen res a veure; ho dic perquè darrerament...

MANRESA NO TÉ QUI L’ESTIMI, NO ÉS UNA PRIORITAT PER AL PAÍS

Manresa no té qui l’estimi. No surt en els mapes de les coses importants del país i no és motiu d’interès. Manresa no interessa. És allà, va créixer i és una ciutat de setanta mil habitants. Si no hi fos, no passaria res. El país pot viure sense Manresa. Les delegacions territorials que hi va posar la Generalitat, alguna en un piset, podrien no ser-hi i la dinàmica administrativa general també marxaria. Els manresans tampoc no tenen qui els estimi, és clar. És cert que massa sovint no s’estimen ni ells mateixos; i amb tan desamor, crec que la ciutat es mor en el cor de la seva gent. Perquè al cor li has de donar els impulsos regularment, sinó el bategar es cansa i podria deixar de sentir-se imprescindible i morir-se del tot. Els fets i no pas les paraules és el que importa. Les coses fetes romanen i les paraules... les paraules se les endú el vent; donar la paraula sempre ha anat acompanyat d’una forta encaixa, d’un fet. La mostra més diàfana, més incontestable que Manresa no enamora és el sistema de transport públic, lent, anguniós, insegur, quan no és car, una estafa, vaja! El viatge de Manresa a la capital del país que ho és de la sanitat, de la cultura, del treball o de l’orgull patri, fins i tot, és de llarga durada. En això de les comunicacions, Manresa i la seva àrea d’influència està en mans de gent que no la tenen prioritzada. Manresa ha perdut pes en les institucions; des de fa molt temps que no hi ha convilatans al nucli dur i això també es fa notar; tot i que quan n’hi ha hagut, la veritat, tampoc n’hem tingut grans notícies; ei!, i si m’equivoco, corregiré. I així les coses, el ciutadà/ana, i encara més si és proactiu i propositu, s’anirà corsecant, impotent per canviar res. Pessimista? Realista!

EL PODER NI MANIPULA NI ALLIÇONA, NOMÉS DIU QUÈ POTS FER

El poder i els seus altaveus tenen molts recursos per denigrar el súbdit. El poder és l’entramat de gent i d’institucions que s’erigeixen com a defensors d’allò que és correcte; d’allò que cal fer; d’allò que és obligat de fer. En diuen legalitat i també sentit comú quan volen disfressar-se d’alliçonadors exempts de cap altre interès que no sigui fer el bé. Quan parlen de bé comú, s’adrecen a tothom de tu a tu, però malgrat la disfressa de companyonia, el poder és qui gesta i gestiona el discurs. El poder i els seus altaveus diuen en tot moment què és bo i què és dolent. Els altaveus del poder s’emmirallen abans de sortir de casa i s’agraden; se senten segurs i es disfressen també de gent de bé, d’intel·lectuals saberuts, de coneixedors del món, perquè són ciutadans amb un passaport de cap bandera. Els altaveus del poder són uns mentiders. Primer es menteixen a ells mateixos dient-se equànimes i després menteixen als altres ensenyant un rostre, unes maneres que amaguen allò que són: la veu del seu amo. El poder i els seus altaveus alliçonen la gent. L’alliçonament de la massa comença des de petits i s’allarga durant les diferents etapes escolars. D’aquest alliçonament se’n diu socialització. La socialització és el conjunt d’eines que tenim els humans per viure en pau amb el veí sempre que compartim les regles de joc que ens han estat donades, inculcades i que, per descomptat, són les bones. L’alliçonament es manté durant tota la vida perquè el poder i els seus altaveus no paren. Però el discurs del poder i els seus altaveus no et diran mai que és alliçonament, ni manipulació per ser interioritzada. Alliçonament i manipulació són només cosa d’una gent dolenta que per Reis fa fanalets amb l’estelada a Vic.

ELS ULLS D’UN INFANT, ELS ULLS D’AQUELL INFANT QUE VAM SER

El somriure d’un infant, els seus ulls d’il·lusionada transparència quan fa cagar el tió o quan se li asseu el Pare Nadal a taula en la festa familiar, o quan irromp a la plaça el patge reial. Els ulls d’infant són un bon mirall on esguardar la nostra mirada d’adults suposadament racionals en uns dies en què des de tots els punts cardinals s’insisteix en la gairebé obligació de ser feliços. Els ulls d’infant que ens recorden que el temps passa volant. El temps, allò que s’escola mentre fem plans, mentre el perdem de present fent projectes de futur. Els ulls d’infant que són punyents com fins estilets quan ens posen davant nostre, a través dels records intransferibles, allò que havíem somniat ser i allò que realment som. Els ulls dels nostres infants ben abrigats materialment i emocional enfront dels ulls dels infants d’aquells que són els altres, d’aquells altres que truquen a les portes del confort i que han estat confinats rere reixes i filferrades que fereixen pells i ànimes. Aquests ulls d’infants també reflecteixen les nostres misèries, les nostres pors; nosaltres, els valents del dia a dia que ens pensem que ho tenim tot sota control perquè, convençuts a cop de repetir-ho, som els que tenim la raó. Els ulls, aquests sí, atemorits, polsegosos, ensangonats o pitjor encara, molt pitjor: ulls vidriosos, opacs, als quals l’horror de la impietat ha llevat l’alè de vida sota les bombes o al rompent d’ones d’una platja. Aquests dies diuen que són per a la germanor, la comprensió, l’amor, la renovació. Diuen, però qui ho diu? De petit, em deien a vegades que no digués tant i que fes més. Si durant els propers dies féssim més i no diguéssim tant, potser començaríem a redreçar el rumb. Però tot i així en tinc els meus dubtes. Bon 2017.