Targeta vermella per al mal gust «made in spain»

Fa uns dies vaig ser a una residència d’avis. En les residències hi ha una sala on els avis i les àvies passen bona part de la jornada: és la sala de la televisió. Per raons familiars, n’he conegut algunes de residències, i en gairebé totes tenen posada a la televisió comunitària els programes del crit i la tafaneria. També he de dir que els avis i les àvies se la miren poc, la televisió, jo crec que està més engegada perquè el soroll fa companyia que no pas per altra cosa. Així doncs en el transcurs de la visita, vaig veure una estona d’un programa de Telecinco on un grapat de dones i dos homes se les tenien per algun personatge d’aquests que en diuen famosos. No cal dir que aquest famós, de fet era una famosa, no ho era perquè fos persona de ciència, ni de literatura, ni d’arquitectura, ni de fer el bé; per no ser, no era ni esportista; es tractava d’una senyora de qui tothom donava per fet que se n’havia anat al llit amb una altra d’allò que en dirien molt ben situada, situadíssima, vaja! Tothom cridava ,es trepitjava la conversa, ai perdó, els monòlegs, s’aixecaven i feien veure que tot era molt natural, quan de fet tot estava ben preparadet, no fos cas que algun quedés fora de pla. Aquesta setmana, el Tribunal de drets humans d’Estrasburg ha dictat una reprovació per aquesta mena de programes i ha desautoritzat la justícia espanyola per haver donat un cop de carpeta a una demanda d’una senyora que és famosa i que es va sentir insultada en un programa d’aquests. Un cop més Europa ensenya cartolina vermella a l’Espanya cridanera. Però no els faran ni cas i el mal gust continuarà sortint per aquestes televisions. Després aniran pel món tibant d’elàstics perquè són la nació més vella d’Europa.

LA LLEI MORDASSA FA DESCONFIAR I CREA MÉS INSEGURETAT

Hi ha una situació que m’inquieta des de sempre, que em produeix malestar perquè no em permet controlar la situació, se’n diu inseguretat jurídica. M’explico: per caràcter, tinc molt interès a poder tenir el control sobre les coses que m’afecten, il·lusió falsa perquè l’entorn canvia constantment, però vaja, jo ho intento, hi esmerço molta energia. Il·lusió falsa perquè professionalment em dedico al fotoperiodisme, i si hi ha una feina sotmesa a canvis constants, aquesta n’és una. Però tot i aquest fet inherent al treball, un cop s’està immers en la situació concreta, controlar-la és també bàsic per a una bona resolució. I aquí torno a això de la inseguretat jurídica, l’anomenada llei mordassa, auspiciada pel PP i especialment per l’exministre Jorge Fernández Díaz, lluny de ser una llei que, com a tal, en democràcia, hauria de ser garant de seguretat jurídica, és a efectes pràctics tot el contrari, és l’entronització de la discrecionalitat. La discrecionalitat és la porta oberta a la desconfiança i a la injustícia. La llei mordassa dóna tot el poder a l’agent de l’ordre per decidir si l’aplica sobre el ciutadà, i aplicar vol dir castigar directament; la paraula de l’agent és prova suficient i d’aquí a generar situacions necessitades de claror, tampoc no hi ha un tram gaire llarg de camí. S’argumenta temes de seguretat, també de desprestigi personal o d’un cos sencer; aquests dies hem seguit per les xarxes alguns afers ben documentats d’aquesta mena i no són gens tranquil·litzadors. A veure, les forces de l’autoritat també estan sotmeses a allò que en diem la condició humana, que inclou virtuts i defectes. Ara que el Papa ja no és infal·lible, ara ho és la llei mordassa. Ja triguen massa a derogar-la, ara que poden.

ARA QUE ENS PODÍEM HAVER ENTÈS, ARA TE’N VAS AMB UN ALTRE

El Penedès ja és vegueria. Molt bé, ja en són vuit a Catalunya. Igualada ja no dependrà de la Catalunya Central per a les coses de la vegueria; Manresa, el coco d’Igualada, ja no els podrà fer uuuuuuh! No, ara els ho farà Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú i el Vendrell, però Manresa, noooooo! En aquesta bugada, la comarca de l’Anoia ha perdut el llençol de l’Alta Segarra, vuit municipis que queden despenjats; vaja que queden a mitges; i una obvietat: les mitges no han estat mai senceres. L’Alta Segarra roman sota el paraigua de l’Anoia però a la vegueria de la Catalunya Central; tot plegat un despropòsit. Les comarques tenen un punt a favor seu: en indrets de poblament dispers com el Pirineu i de comunicacions no sempre fàcils, ajuden a mantenir un sentiment de pertinença a una geografia comuna. En indrets més afavorits, amb molta gent i comunicacions de volum, com els dos Vallès, per exemple, el sentiment de pertànyer a la comarca pot funcionar com un antídot contra l’annexió de facto a la corona barcelonina. El sentit de pertinença és més fort que no pas una carretera ràpida o uns túnels. La comarca hauria pogut fer de l’Anoia un referent per a una terra poc compactada, els anoiencs hauran d’esbrinar per què no se n’han sortit. El Penedès ha sabut jugar les cartes i ha obtingut més que no s’esperava després que des d’Igualada truquessin a la seva porta amb renovada força arran de l’entronització de la Catalunya Central. En la sessió del Parlament de dijous, i em sap greu dir-ho, hi va haver molt soroll per a no res; somriures, abraçades i brindis; un brindis al sol. I tot plegat per recollir les molles d’unes taules mal proveïdes com són les vegueries.

LA POR DELS RICS ALS POBRES I DELS POBRES ALS MISERABLES

Vivim en un tombant històric, un d’aquells moments de trasbals com els que s’estudien en els llibres, un temps de canvi respecte allò que havíem conegut els darrers setanta anys, però no és per avançar sinó per retrocedir. Vivim un temps que exemplifica aquell etern retorn de què parlava el filòsof i historiador de les religions Mircea Eliade. L’etern retorn és un tornar a començar, una imitació d’un arquetip, d’un fet fundacional elevat a la categoria d’explicació de l’existència humana. Quan, amb tots els interrogants que vulgueu, havíem arribat a creure que Europa era un territori de progrés després de la derrota del feixisme i el final de la dictadura soviètica, assistim com congelats al retorn d’aquells arquetips que mai havien estat superats, però sí silenciats convenientment en espera de temps millors per a ells. Els que hem viscut en aquest període de pau europea, som testimonis de com es viu en una il·lusió, s’hi viu bé; però poques coses hi ha que siguin tan fràgils com la il·lusió; potser la confiança ho és també, de fràgil; l’una i l’altra quan es perden són molt difícils de reconstruir; mai més res no torna a ser igual. L’arquetip d’aquest etern retorn explica que hi ha vencedors i vençuts, palaus i barraques, molt afavorits, afavorits i refugiats. L’arquetip tripartit divideix la societat en tres ordes: els que legislen lleis humanes i lleis divines, els que guerregen i protegeixen els primers i finalment els que treballen i que alimenten els dos anteriors. L’explosió sense vergonya del feixisme a l’Europa grassa és el retorn a una actitud primària que es vesteix de marxes triomfals, que lloa els seus i menysprea l’altre, però que amaga la por, molta por. Por dels rics als pobres i dels pobres als miserables. Un etern retorn, vaja.