PRODUIR COM ABANS ÉS CAR I MOLTS SOUS S’HAN EMPETITIT

Només un de cada quatre consumidors està disposat a pagar més per alimentar-se. Això ho diu un estudi fet per una empresa que fa estudis, ai, aquest país dels estudis que ja han arribat als productors alternatius! En la trobada feta a Món Sant Benet es va dir que calia fer conèixer els productes ecològics, que calia apropar-los al públic perquè valoressin en positiu l’increment de cost del cistell d’anar a comprar. Tot molt bé, però res de nou. A ningú no pot escapar que les produccions a la menuda han de resultar per força més cares, si, a més a més, hi afegim l’estacionalitat, doncs encara s’explica més. A ningú no escapa que un pollastre fet a pagès, corrent i picant per l’era, serà més potent de carn i de gust. Per contra, a ningú no escapa que un tràiler de pollastres que seran criats en granges de 30.000 exemplars o de cogombres fets en hivernacles quilomètrics resultarà, a causa de la llei de mercat, molt més econòmic; això ha estat, és i serà així. Diguem que el tràiler, les granges adotzenades i els hivernacles han popularitzat l’alimentació, vull dir que n’han posat més quantitat a l’abast d’un nombre més gran de consumidors, durant un temps més llarg i més barats. Ah! I les grans superfícies comercials que tot ho compren  a milers no són el mateix que la botiga de barri o de poble que només compta per dotzenes els ous. Si parlem d’arribar al consumidor, la línia de l’híper és incontestable. Així són les coses per a la gran majoria de la gent que mira de lligar les tres «b» de bo, bonic i  barat. I aquí vull arribar, si el joc econòmic va d’abaratir per poder competir i això ho duem al sistema de treball i salari, empetitir els sous i eliminar la classe mitjana també explica el resultat de l’estudi.

Alterem els significats dels mots per enganyar-nos

  

Si fem servir les paraules que no toquen, és quan no ens entenem. D’un camp de futbol folrat amb moqueta verda de plàstic en diem camp de gespa artificial. De la sostracció si no vols per força dels teus impostos i la seva desviació cap a AVE estepàries i estacions en el no-res, se’n diu solidaritat. En la gravació d’una conversa amb una companyia monopolística se’ns diu que es fa per a la nostra seguretat quan, de fet, es fa per a la seva, de seguretat, i d’entrada per acollonir-nos: compte! la gran orella que tot ho escolta, ho guarda i quan convingui t’ho llançarà a la cara. D’una llei pensada, redactada i aprovada perquè no qüestionis el poder se’n diu que és una llei per a la seguretat nacional, però comporta inseguretat jurídica en introduir la discrecionalitat d’aquell a qui paguem, vestim i armem per protegir-nos (de fet, la culpa és nostra perquè encara no hem entès què ens volen dir amb això del monopoli de la violència a càrrec d’aquests treballadors públics, ai perdó, servidors de l’estat). De llogar tres treballadors al preu d’un i amb nul·les seguretats, massa vegades, se’n diu crear llocs de treball. De les agressions sexuals comeses a menors per clergues i personal anomenat religiós se’n diu errors o desviacions. O quan després d’agafar un paperet de torn per a una consulta amb l’administració (llegiu la Seguretat Social per exemple), se’t diu que el número no guarda relació amb l’ordre d’atenció i penses: que fàcil que era quan la gent s’organitzava civilitzadament a la pregunta de: qui és l’últim? Del devessall de piulades a les xarxes socials, ara se’n diu nova manera de fer periodisme. Els programes de drapets bruts són entreteniment. L’odi a l’altre és por per desinformació, i així...

ELS DIES INTERNACIONALS DEL QUE SIGUI I ANAR TIRANT

Els dies internacionals del que sigui són la mostra més evident que el motiu de commemoració roman en la llista d’afers pendents; és la mostra palpable que encara no s’ha resolt el problema. Aquesta setmana, el dia 8, hi ha hagut el Dia Internacional de les Dones, abans amb l’afegitó de treballadores. Quan els responsables del títol es van adonar que deia el contrari del que volien dir, van treure això de treballadores perquè l’adjectiu era en ell mateix discriminatori, ja que deixava fora aquelles dones, milions, que no paren de treballar i ho fan sense remuneració perquè són les encarregades de tirar endavant la llar i tenir cura dels infants i dels avis i tot per gratia et amore, vull dir de franc. Si encara hem de commemorar el dia de les dones és perquè coma societat no hem resolt els greuges que afecten la meitat d’aquest planeta, jo crec que a la meitat que l’aguanta, que l’apuntala quan les coses no funcionen. L’atzar ha volgut que dimecres m’entrabanqués amb unes fotografies fetes el novembre del 1989 a Manresa en què es veu una pintada on, potser amb poca elegància però molt clarament, es llegia: «Dona, t’hauran de violar a tu per unir-te a la nostra lluita?». Vint-i-vuit anys després encara hem de lamentar morts per violència de gènere, agressions sexuals, a la dignitat laboral de les dones que és produeixen, per exemple, quan se’ls paga menys que a un home per la mateixa feina, entrebancs professionals, jornades inacabables a la llar. I això és tan vell... Les nostres àvies que treballaven al tèxtil ja vivien aquesta vida; els diumenges a fer la bugada i ells al bar a jugar al dòmino. És tan vell que s’ha fossilitzat, i no em sembla que bufin aires de canvi malgrat la pila de bones paraules i de manifestos.

AVUI DRETES I ESQUERRES RIVALITZEN EN POPULISME

No ho penso fer, hi he estat a punt, però no s’ho mereixen; no es mereixen que els deixem estar per avorriment, és allò que ells voldrien; he estat a punt d’enviar-los a pastar fang, a Millet i Montull i el 3 per cent, i als casos de tots els altres, de tots, i les portes giratòries que els esquitxen. He estat a punt d’enviar a dida tots els que miraven cap a una altra banda, que ha estat la majoria de la gent quan les vaques eren grasses; sí, sí, vostè que, per exemple, callava davant els grans sous que permetien a un marrec de divuit anys comprar un cotxe de director de fàbrica sense ni saber fer l’o amb un canut. I ja no em pregunto on havia fallat perquè treballant des dels catorze anys no havia pogut estalviar per tenir un apartament a la platja o una casa adossada a la Cerdanya, o no haver anat ni a Playa Bávaro, a Punta Cana ni en creuer de luxe d’aquells de sopar amb el capità gràcies a la sobrevaloració de la hipoteca del pis. He estat a punt d’enviar-ho a la bassa tot plegat si no fos perquè d’aquella disbauxa en paguem la penitència tots, els que es van endeutar fins a les celles i els que vam fer números. De la culpa dels inconscients ara n’hem sortit esquitxats els que llegíem entre línies, els que ja escrivíem sobre el pa d’avui i la gana de demà. I sí, parlo en primera persona. I ara que acumulem uns anys de penúria, ara que enyorem els temps passats, ara ressorgeixen els populismes que prometen el retorn al paradís del manà inesgotable. El populisme és la recepta d’allò fàcil, és el tenim dret a... i sense discussió. El populisme és la creença en la igualtat però una igualtat que sempre deixa fora l’altre; que no té res d’humanista i té molta mala llet. Avui dretes i esquerres rivalitzen en populisme. El populisme mata el dubte, el populisme no és civilització.