dijous, 13 de desembre del 2018

ESLOVÈNIA NO VAGAVA PER L’ESPAI SIDERAL


Vam ser a Eslovènia l’estiu del 1992, un any després que fos proclamada la independència; la guerra dels Balcans era molt a prop de la nostra ruta, a Croàcia; entràvem per Trieste. A la frontera ens van canviar marcs alemanys per una moneda de la qual no havíem sentit mai a parlar: el tolari. Primer vam ser a Postoina, l’Eslovènia que havia estat sota influència italiana, i després a la zona de Bled, l’Eslovènia més teutona; un paisatge meravellós i on el mariscal-dictador Josip Broz “Tito” tenia residència oficial d’estiu; de fet Tito va morir no massa lluny, a la capital, Liubliana, el maig de 1980. Aquell juliol del 1992, encara es podien resseguir les marques del tancs serbis a la carretera que du de Postojna al magnífic castell de Predjama. Vam fer estada al càmping Pivka que pren el nom del riu responsable de la formació de les magnífiques coves visitables de la zona. Unes instal·lacions, les d’aquest càmping, tan magnífiques com buides de visitants. Un producte de la megalomania del comunisme iugoslau, més preses de llum que no pas places de càmping, uns bungalows que ben poques vegades havien rebut estadants i tot un restaurant per a nosaltres quatre sols; això sí, amb una carn magnífica de la qual derivaven unes escalopes boníssimes i a bon preu. A Postoina hi havia un supermercat hereu de la planificació comunista amb els prestatges més buits que no pas plens i amb productes provinents de l’Europa de l’Est, recordo unes conserves hongareses i unes dependentes avorrides i guarnides amb bates de color gris passat; també hi havia un modern Spar, acabat d’inaugurar, amb els productes que ens eren familiars, ben il·luminat i dependentes, diguem-ne, a la capitalista manera.
L’única autopista era cap a Liubliana i en els peatges, uns treballadors molt joves, et donaven  un tiquet a mà del tipus de les entrades dels nostres cinemes dels anys seixanta, aquelles que anaven en un talonari numerat i encunyat. Recordo una escena deliciosa en què uns treballadors de l’autopista duien unes safates amb cafè i pastes per als seus companys que estaven als peatges. A Liubliana feien una festa a la plaça de l’Ajuntament, pel que vam veure l’organitzava la Ràdio Televisió Austríaca i passava en llengua alemanya que els presents seguien sense cap dificultat. Alemanya va ser la gran valedora de la independència eslovena; qui té un amic, té un tresor. Vam estacionar el cotxe a tocar del teatre de l’Òpera. La Liubliana històrica és una bombonera.
Vam seguir cap a Bled: llac dels Alps amb illa al mig i església, muntanyes dels Alps i castell; una meravella. La imatge somniada per aquells que venint de la mediterrània imaginem aquesta Europa de cims alterosos. Tot i haver passat només un any de l’entrada d’Eslovènia en el llistat de les nacions-estat independents, l’ambient era normal, ni rastre del breu enfrontament amb l’exèrcit iugoslau, bàsicament serbi, i que va causar una seixantena de morts entre els dos bàndols. Eslovènia no vagava per l’espai sideral ni es fotia de gana, simplement vivia, començava. I ara em ve a la memòria aquella pintada de fa uns anys, de quan l’Estatut del 2006 ja esverava a Espanya: “Barcelona, recuerda Sarajevo”. L’autor de la frase s’identificava clarament amb els atacants serbis, amb aquells franctiradors que des dels turons propers a la ciutat “caçaven” aleatòriament gent que passava pels carrers i les places de la que un dia va ser fins i tot ciutat olímpica.

divendres, 30 de novembre del 2018

ELS GOVERNS NOMÉS ESTIMEN A AQUELLS QUE ELS PROTEGEIXEN A ELLS


Cal que protegim la gent que té cura de la nostra salut. Cal que protegim la gent que té cura de la docència dels nostres infants, adolescents i joves. Cal que protegim els bombers. Cal que protegim la gent dels serveis socials. Cal que protegim la gent que ens vetlla la vida, la vida bona; aquesta gent són els nostres herois. Segur que tots en tenim d’herois d’aquesta mena en el nostre llistat de persones a qui abraçaries ben fort; són la gent que ens han tret d’un mal tràngol, que ens han obert una finestra, a vegades una finestreta suficient per on s’ha colat un vendaval que ens ha airejat i que ens ha dut una alternativa, una solució, una esperança; que potser fins i tot ens ha salvat la vida; que ens ha donat l’oportunitat per tornar-nos-hi a arrapar.
El govern, aquest ens que voldríem a prop i que sempre o gairebé veiem tan llunyà, hauria de voler-la aquesta protecció. Els governs haurien de ser agents molt actius per proporcionar aquestes proteccions. Però els governs només estimen a aquells que els protegeixen a ells; els governs i aquest ens opac que en diuen estat no estimen, fan servir, utilitzen i si alces el dit, ni que sigui el dit xic, s’enfaden i t’ensenyen, en el millor dels casos, la sola de la bota.
Aquests dies, els professionals que ens vetllen han sortit al carrer perquè només ocupant places i vials són mereixedors de l’atenció dels poder públics, dels noticiaris i de les portades de la premsa impresa. Sortir al carrer, fer soroll i deixar  els ambulatoris, les casernes i les oficines buits. El brogit de la protesta i a l’hora el silenci a les aules i a les consultes. Malestar que es cova durant mesos, durant anys en l’ànim i l’ànima d’aquells i d’aquelles que ens vetllen. Quin mal negoci que ens fem a nosaltres mateixos.

dimarts, 6 de novembre del 2018

MALA FI TINGUEU I QUE VAGUEU PER LA FOSCOR TOTA L’ETERNITAT


El nen de la gorra que encapçala, mans enlaire i el rostre aterrit, la columna de jueus de Varsòvia camí del mortal gueto, l’any 1940, escortats per soldats alemanys nazis ben armats; que valents que són els que duen armes quan a l’altra banda només hi ha gent indefensa, els «altres». La nena de nou anys Phan Thi Kim Phúa, vietnamita víctima d’una bomba de napalm llançada des d’un avió sud vietnamita aliat dels USA; diuen que la fotografia feta pel fotoperiodista Nick Ut l’any 1972, que va donar la volta al món i ha esdevingut icona del conflicte bèl·lic, va ajudar a canviar el curs de la guerra. L’Aylan, el nen de quatre anys que amb la seva família escapava de la mort a Síria i que la va trobar a les aigües de la Mediterrània; unes aigües que el van dipositar ja sense vida en una platja turca. La nena Laila, palestina de vuit mesos d’edat morta asfixiada pels gasos lacrimògens llançats des de la banda israeliana i aquests dies l’Amal, del Iemen, la nena de set anys, morta de gana perquè abans d’ahir, ahir i avui, la fam és una altra de les armes que s’usen per a l’extermini de l’«altre».
Mainada en edat encara innocent que mor a milers a causa dels conflictes irredempts dels grans. En l’evangeli de Sant Mateu (25-40) podem llegir: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu». Monarques, presidents, generals, consells d’administració de les empreses que en treuen rèdits, ministres, diplomàtics, soldats rasos i gent corrent que té els estalvis en empreses que cotitzen a borsa o en estalvis que alimenten fons voltors o que inverteixen en altres empreses que fan bombes «intel·ligents»; es tanca el cercle: els interessos dels poderosos per fer créixer encara més el seu poder i els interessos de la massa que vol assegurar-se un futur; el futur, la cosa més volàtil que acompanya l’ésser humà des que és concebut; el futur, la deïtat a la qual consagrem tots els presents.
Voldria ser capaç d’escriure quatre ratlles dignes dels nens i nenes que encapçalen aquest text però no en sóc capaç. Una oració?, potser sí, però a quin dels déus? Un pensament? Sí, això sí, un pensament i una fiblada al cor i les carones de la mainada que m’és propera. I Un compromís: no callar mai davant la més gran de les atrocitats, les que cometen els més vils i inhumans dels humans que fan cinc àpats al dia i es perfumen amb aigua de roses; «sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d'ossos i de tota mena d'impuresa!» (Mt. 23,27.32). Mala fi tingueu i que vagueu per la foscor tota l’eternitat; vull creure que serà així, em cal creure-ho.

diumenge, 28 d’octubre del 2018

UN DEUTE MORAL TAMBÉ AMB LA MEMÒRIA DEL MEU PARE


A l’esquerra de l’ordinador, en la cambra que a casa fa les funcions de despatx, tinc emmarcada una fotografia del meu pare, l’Agustí Redó i Samper que va morir, amb 72 anys, el 28 de desembre del 2005. El 27 d’octubre de l’any passat vaig fer una fotografia on es veu l’aparell de televisió amb una de les imatges prèvies al moment de la proclamació de la República Catalana i en primer terme hi vaig posar la fotografia de què us parlo; volia que d’alguna manera el seu record estigués present en un dia que ell havia esperat tota la vida i per al qual havia treballat des de la resistència tossuda i molt minoritària en el seu poble i el meu, Monistrol de Montserrat, en el quefer del dia a dia, en la formació dels dos fills, en el seu entorn i amb les possibilitats ínfimes que s’obrien pas malgrat la dictadura franquista. Ho trobareu ridícul, però gaudia cada 1 d’abril, quan els feixistes locals passaven per davant de casa, a la Calle del Caudillo per cert, abans dita del Pont, sortint de la missa per la commemoració de “la Victoria” i de camí cap a la fartanera corresponent, fent sonar la Marsellesa en el toca disc amb aquell altaveu gran de carcassa de fusta encarat al balcó. L’Onze de Setembre del 1986 no va haver de comprar cap senyera per posar la balcó, va posar la que els avis havien guardat en el fons d’un bagul des del 1939. Va passar per la política local de la mà d’una CDC, que ajudà a dur al poble, quan més que un partit era un sac ple d’il·lusions. Va tastar el desagraïment quan els cacics locals de bracet amb esquerranosos de pro van animar a fer-li el buit social perquè signà la impugnació d’un pla d’ordenació urbanística que preveia urbanitzar per a 25.000 persones un poble de 2.300 habitants situat sota mateix de Montserrat. Indomable, continuà posant mitjans per a la causa i molta esperança fins el final i quan escric final vull dir final. El 27 d’octubre de l’any 2017, president Puigdemont vau contreure un deute moral amb milers i milers de catalans, més de dos milions, però també amb la memòria del meu pare, així que...

diumenge, 21 d’octubre del 2018

EL PODER VA DESPULLAT


Desconec si el prohom socialista del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba quan va afirmar amb solemnitat que Espanya estava disposada a pagar el preu que fos, de cara enfora i de cara endins, per la política d’agressió sense manies als ciutadans de Catalunya i no només contra l’independentisme (de proves les que vulgueu), estava al corrent del grau de desgavell (eufemisme) a què havia arribat això que hom anomena estat, aquesta suma d’institucions i funcionariat necessària per al sotmetiment de la grandíssima majoria a favor de la minoria que ostenta el poder.
L’últim cas, la sentència del Tribunal Suprem sobre qui ha de pagar les despeses hipotecàries i la marxa enrere després de veure com els bancs espanyols de l’Ibex35 perdien d’una sotragada 5.500 milions d’euros i després que algú despengés el telèfon i els digués que la sentència sobre qui havia de pagar podia comportar un derrama extraordinària d’uns 4.000 milions d’euros a un sistema bancari amb poques alegries.  
Com ens l’hem de prendre els ciutadans aquesta revisió d’una sentència de tot un Tribunal Suprem pel mateix Tribunal Suprem d’un dia per l’altre? Que ràpida que és la Justícia depenent de qui és el colpejat! Se m’acut la imatge del rei (o del poder que sigui) despullat. Hi ha una magnífica explicació de com són en realitat els poders quan se’ls posa en evidència, o com és el cas, es posen en evidència ells solets, en la il·lustració de William Thackeray que acompanya el magnífic llibre de Peter Burke “The Fabrication of Louis XIV”, aquell rei francès, le Roi-Soleil, parent llunyà dels monarques espanyols actuals, que va dir allò de: “l’État, c’est moi” l’estat sóc jo! i que va inventar la propaganda moderna amb la col·laboració d’un estol de literats (Racin, La Fontaine o Molière), pintors (Jacint Rigau, Jean Nocret o Charles Lebrun), escultors (Bernini, Guérin o Coysevox) o arquitectes (Le Vau).
Atents als cant de sirena dels propagandistes disfressats de visionaris, d’economistes, de xerraires, de periodistes; atents perquè ens hi va la butxaca, una altra vegada, de tots plegats. El sistema no va, està molt, però que molt endeutat i a fora ho saben.

dimarts, 9 d’octubre del 2018

UNA CANDIDATURA I TRES RECELS. JUNTS PERÒ NO BARREJATS


Hi ha una imatge que se’m fa present insistentment quan miro això que passa a les files independentistes, i és la imatge de la nit electoral del 27de setembre del 2015 a Manresa. La sala d’ElSielu es va convertir en centre de seguiment conjunt de l’escrutini per part de la candidatura de Junts pel Sí; s’hi van fer tres grups: en un, la gent d’ERC, en un altre la gent de CiU i en un altre, més petit, la gent que, provinent principalment del PSC, havia apostat per la fórmula unitària; una candidatura i tres recels; junts  però no  barrejats. Vaig voler esvair la imatge fent-me creure que no havien tingut gaires dies per fer amistat política, ho vaig pensar força temps fins que van venir les tamborinades, aquestes ja a Palau, que van desembocar en la República catalana no proclamada. CDC o CiU o els hereus del PdeCat i ERC no s’han llufat mai gaire i aquest pòsit tona a impregnar l’ambient talment com el solatge avinagrat d’una bóta torna agre el bon vi que s’hi aboca. Segur que les amenaces sempre pendents d’executar per part dels estaments polítics  i judicials espanyols sobre el Parlament de Catalunya hi tenen el paper principal en tot això; la por personal és legítima vist com les gasten, la por guarda la vinya diu el refrany. L’Estat espanyol patrimonialitzat per les elits funcionarials, econòmiques i periodístico-propagandístiques està disposat a tot per salvar-se, ho va dir un progressista anomenat Pérez Rubalcaba i és un pensament transversal que un tal Franco va arribar a convertir en una guerra civil i quaranta anys de dictadura. Avui som més a prop de ser una finestreta administrativa que no pas un país lliure. Per plorar? No! Per continuar essent-hi

diumenge, 30 de setembre del 2018

VAN REGALAR L’1 D’OCTUBRE DEL 2017 I ELLS HO SABEN MOLT BÉ

Photo by Salvador Redó/Regió7

Van regalar l’1 d’octubre del 2017 i ells ho saben molt bé; ho van saber al cap de poques hores d’haver ordenat les irrupcions a la força (a materialitzar el a por ellos) a la recerca de les urnes que se’ls havien fet escàpoles; ho van saber quan les xarxes socials es van començar a omplir d’imatges, de vídeos a base de cops de porra i caps esberlats, d’àvies i d’avis llançats a terra, de joves arrossegats, de cops de mall a les portes de les instal·lacions constituïdes en col·legis electorals, i aquests dies hem conegut, encara més, els excessos verbals de membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat (frase feta de tan repetir-la) que traspuen ànimes ennegrides per un odi inculcat secularment fins a fer-lo irreversible. Sense aquestes milers de fotografies i vídeos professionals i sobretot particulars, sense la irrupció de l’smartphone a les nostres vides i les seves capacitats infinites de difusió i de rèplica que van fer volar les imatges arreu del món a l’instant, el discurs de com van anar les coses, dilluns farà un any, seria tot un altre. Els poders encara es pensen que, dominant els mitjans de comunicació tradicionals, dominen el discurs; l’1 d’octubre ha demostrat una altra vegada que ja no és així, ni a Catalunya ni Espanya ni al món. Gràcies a les noves tecnologies, el relat dels fets l’ha guanyat la gent atonyinada i vexada. Diuen que ho va dir Josep Borrell, el ministre d’Afers Exterior espanyol ,al centre Jean Monnet de la Universitat de Nova York,que no es pot lluitar contra imatges d’algú que vol votar i a qui la policia pega. I una altra cosa que s’ha evidenciat, també dolorosa: que veïns nostres, gent amb qui ens saludem cada dia, tot i haver vist les imatges, les han justificades, si és que no les han aplaudit.

dimarts, 25 de setembre del 2018

QUAN S’ESTÀ SEGUR DE TENIR EL MELIC TAN RODÓ I PERFECTE

Si no vols que se sàpiga, no ho diguis i, encara menys, no ho escriguis. Allò que es diu, els vents s’ho poden endur; la paraula d’un contra la paraula d’un altre; però allò que s’escriu, escrit resta, encara que sigui en suport virtual. Quan allò escrit només s’escrivia en suport material, tenia moltíssima menys difusió, molta menys gent hi tenia accés; segons qui ho escrivia i on es guardava, l’accés era tan restringit que l’autor no havia de témer cap intromissió. També hi havia el principi de prudència. Avui el suport digital i el principi de la no prudència i fins i tot de la glòria efímera ha fet que molta gent abaixi la guàrdia i es deixi anar; que quedi retratada. Quina expressió més magnífica aquesta! Quedar retrat és quedar despullat davant el món. Un cop has quedat retratat, ja no pots amagar-te.Quedes retratat i pot ser que també es trenqui la gerra de la confiança; s’esmicola la credibilitat; quedes retrat i esdevens als ulls de tothom un altre, un impostor?, un que representava una cosa i n’era una altra? Com més amunt estiguis,quan caus, la patacada és més forta. Aquests dies hem quedat astorats (segur?) per la descoberta d’un munt de correus electrònics que són allà, en la virtualitat, escrits per alguns jutges i magistrats espanyols i vistos per molts més del gremi, en què es posa a parir els catalans que en la seva i deologia, en la seva visió del món, inclouen la independència del seu país i la seva incorporació a allò que en diuen el concert de les nacions. Són escrits, els que he pogut llegir, fets des de les vísceres i des de l’estereotip que és el refugi dels que no volen saber; sortir de l’estereotip obliga a esforçar-te a entendre l’altre però quan hom té el melic tan rodó i perfecte i també té la força, no li cal.

divendres, 21 de setembre del 2018

EL MAL DE LA TITULITIS. ÉS LA UNIVERSITAT UNA POTA DEL PODER?


La titulitis és un estat mental en què viu l’ésser humà que adopta com a lema per a la seva existència el tant tens, tant vals; un lema i també un horitzó, una força motriu que el du a l’acumulació. La forma de vida capitalista té en aquest lema un bon fonament. De tant en tant sentim a dir que a l’altre món no ens hi endurem res; la frase amaga l’enveja cap als que tenen més que nosaltres. També sentim a dir en un castellà sorneguer: que me quiten lo bailao, que s’usa quan ens encarem a la finitud per dir-li: ja vindràs ja, però mentrestant... La titulitis no ha de ser dolenta per ella mateixa, tots tenim dret a practicar-la, a voler decorar una de les parets de casa amb diplomes de reconeixement. La titulitis pot dur el seu practicant a mantenir un gran esforç sostingut en el temps per arribar a l’objectiu. En el nostre sistema de valors, els títols també poden ser un reconeixement a les ganes de saber, però des de fa un temps  assistim a la cara patètica de la titulitis: l’acumulació per frau. De totes les pràctiques acumulatives, aquesta és l’única que no requereix esforç; no hi ha capitalista que arrisqui patrimoni i s’esforci per fer-lo créixer i no hi ha l’esforç del treball a canvi d’un salari mai suficient. Aquesta mena de titulitis que aquests dies afecta a noms propis de la política espanyola amb pretensions de salva pàtries ha tocat de mort la confiança en el sistema universitari, i la universitat d’aquest país roman calladeta o dient cosetes en veu molt baixa, per què? Hi ha molts casos de frau? Hi ha molta gent a qui se li ha regalat el títol? Però és que la majoria dels universitaris són gent de bé a qui els seus estudis han costat molt esforç intel·lectual i econòmic, un respecte! És la universitat una pota del poder i per això aquest silenci eixordador?

dissabte, 8 de setembre del 2018

PARLEN DE NEUTRALITAT PERÒ VOLEN DIR PROHIBIR


Diuen que l’espai públic ha de ser neutral però volen dir que ha de ser d’ells. Qui són ells? Ells són els que s’adjudiquen la interpretació de la neutralitat. Com interpreten aquesta neutralitat? Si ets afí, ets neutral. I quins són els interessos que hi ha darrera el vel del teatre anomenat neutralitat? Els que defensen la uniformitat de pensament que a Espanya vol dir Espanya. I quina Espanya? L’Espanya una,gran i per descomptat lliure. I l’Espanya una què vol dir? L’Espanya una vol dir la de pensament únic, la que mai no ha admès dins les seves fronteres cap altra visió del món que no sigui la forjada per la visió castellana. L’Espanya gran ja no sé què vol dir, gran de perímetre? Pels seus fets els coneixereu? És un desig de protagonisme? I l’Espanya lliure també se m’escapa; o és una reafirmació innecessària davant la resta del planeta que ja ho té per descomptat o és una afirmació que reposa en algun complex d’inferioritat. L’espai públic és del públic i el públic, mal pesi, és divers i per tant amb possibilitats expressives diverses. Si hem d’entronitzar la neutralitat, que vol dir l’asèpsia ideològica, entronitzem el silenci, la inexpressió. Preparin-se a fer callar les campanes de les esglésies perquè no tothom és catòlic, preparin-se a tancar espais religiosos perquè no tothom creu en déus protectors o castigadors; treguin totes les banderes, totes, perquè tampoc no hi ha unanimitats i prohibeixin les terrasses dels bars i la privatització dels estacionaments en superfície i les cercaviles i les desfilades militars, i que no vingui mai més cap Papa de Roma a dir missa al carrer; prohibeixin les processons de Setmana Santa, el piromusical de la Mercè, les celebracions dels títols esportius i els encierros dels Sanfermines, perquè hi ha molta gent a qui no agrada res d’això. Parlen de neutralitat però volen dir prohibir

diumenge, 24 de juny del 2018

UN XIP DIRÀ A ALGÚ SI ETS O NO BON RECICLADOR, I AI DE TU!


Llegeixo que la tecnologia al servei del control del ciutadà arriba a la recollida de les escombraries. Llegeixo que hi ha ajuntaments del Bages que, després de les vacances d’estiu, començaran unes proves pilot per informatitzar uns quants contenidors i que, per usar-los, el ciutadà els haurà d’obrir amb una targeta que durà el seu nom; ja vull veure quan la nova tecnologia s’espatlli, però aquest ja serà el tema d’una altra ocasió. Diuen que a través de la tecnologia del xip se sabrà qui i a quina hora ha fet ús del servei. Diuen que no hi haurà més dades que aquestes i que servarà anonimat, però el cert és que algú a l’Ajuntament o a l’empresa de recollida tindrà unes dades més que, crec, no hauria de tenir. Expliquen que així, si en el sector adscrit al contenidor, detecten que la gent recicla malament, els usuaris podran ser «identificats» i «informats» pel servei de control i inspecció. No m’agrada ni la música ni la lletra d’aquesta partitura. Ara, quan deixes el vehicle en un estacionament de pagament, ja t’identifiquen a través de la matrícula i de la targeta de pagament de manera que qualsevol que tingui accés a aquesta informació sap en qualsevol moment on has estat, quan has arribat i quan has marxat, si has pagat en metàl·lic o amb targeta i, en aquest cas, de quin banc; i a més a més et filmen. Amb aquesta nova modalitat de recollida d’escombraries, algú sabrà ben aviat si beus cervesa amb alcohol o sense, de quina marca i quin n’és el consum mitjà; si menges precuinats o no; si menges patates fregides i de quines; quin detergent per a màquina de rentar o quin suavitzant utilitzes, si fas servir lleixiu i, si t’equivoques de contenidor, la quantitat de preservatius i la marca. Molt, massa, no?

diumenge, 17 de juny del 2018

DIUEN, DIUEN, DIUEN, PERÒ LA MADEIXA MAI NO ES DESCABDELLA


Diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política però dels equips de futbol que participen en el mundial que es juga a la no nacionalista Rússia en diuen seleccions nacionals. Al capdavant dels equips que participen hi van les mateixes banderes dels estats amb les quals desfilen els corresponents exèrcits; són les mateixes banderes que llueixen en els edificis oficials i que s’ensenyen a les escoles com un dels símbols més grans; pel seu qüestionament, en alguns indrets, fins i tot et podrien arruïnar la vida. Al davant del gruix de ben vestits que acompanyen els jugadors hi van també representants d’aquests estats i, probablement, un bon nombre de governants de pes passaran un dia o un altre pels camps de futbol on jugaran aquells que lluiran al pit la bandera nacional. Diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política però cada vegada que es produeix un esdeveniment d’aquesta mena, són els polítics de l’indret els que agafen les regnes de la cosa i poc els costa desprendre’s d’una milionada del diner ciutadà que ells gestionen i manar aixecar un munt d’escenaris on llueixin als ulls del món, diuen, les fortaleses pàtries. I diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política. I també és en esdeveniments d’aquesta mena on se substancia que la banca sempre guanya, vull dir que els poders sempre guanyen i amaren del seu discurs la ciutadania que, davant el munt d’insatisfaccions humanes, cerca, com fa més vint segles, en el pa i el circ una mica d’alè, una mica d’il·lusió que faci més suportable la quotidianitat pesant i grisa. Els èxits i els fracassos de les seleccions nacionals, seran els èxits i fracassos de la col·lectivitat d’individus; però la madeixa mai no es descabdella.

diumenge, 10 de juny del 2018

JA SABEM QUÈ PASSA AL CARRER, M. RAJOY: ENRAMEN A SALLENT



Firma foto: Maria Carme Pallisé


Rajoy ha marxat després que l’hagin fet fora i ho ha fet de la mateixa manera que ha viscut tots aquests anys el lío catalán, sense entendre res i malparlant-ne. Va ser una frase al final de paràgraf, en el discurs de comiat, potser per això mateix no ha estat comentada, però que defineix exactament el missatge que dia sí i dia també repeteixen i repeteixen les formacions del 155 i que diu: ja sabem què passa als carrers de Catalunya. Aquest «ja sabem què passa» és un eufemisme per dir que als carrers de Catalunya hi ha baralla, por, violència. No és que no sàpiguen que això no passa, és pitjor: saben que no passa però insinuen que passa; i el missatge subliminar, que és el pitjor dels missatges, arrela en l’imaginari de la població de la resta de l’Estat; aquest imaginari és el que genera i justifica l’a por ellos. Doncs senyor Rajoy i acòlits del 155, si volen saber què passa als carrers de Catalunya, podien haver vingut a Sallent la setmana de Corpus i haurien vist divuit carrers enramats; haurien vist el resultat d’un munt d’hores de les vides d’un bon grapat de veïnes i veïns dedicades a pensar, a manufacturar, a muntar les decoracions que convertien, per espai de quatre dies, uns carrers anodins en experiències visuals gratificants, d’esbarjo, per compartir l’orgull de pertànyer a la seva societat i sense cobrar ni un duro; sense sobres, sense dietes, al contrari, gratant-se la butxaca en més d’una ocasió, com aquells veïns de la plaça de Catalunya que van anar a Sant Carles de Ràpita a recollir les xarxes inservibles que els van regalar els pescadors. Senyor M.Rajoy: los catalanes hacen cosas, i moltíssimes per gratia et amore, pel plaer de fer-les. Masoquistes? Un epítet que encara no ens han dedicat?

diumenge, 3 de juny del 2018

I SABEN A QUI CARREGARAN ELS NEULERS? SÍ, HO HAN ENCERTAT


El mal menor? És el PSOE de Pedro Sánchez un mal menor? Vist des del procés català, tots els indicatius apunten que segurament sí. Però, canviarà en alguna cosa el discurs catalanòfob? molt temo que no. Poden venir formes més endolcides, potser, però si resseguim tot el que s’ha dit aquests darrers dies i els silencis eixordadors de qui hauria pogut, si més no matisar, el PSOE no donarà el braç a tòrcer; el fons es mantindrà perquè no té altra opció encara que vulgui, que no ho vol. El PSOE i també Podemos aspiren a emblanquir una Espanya ennegrida de fa generacions. De joves nacionalistes espanyols els va qualificar la premsa estrangera a Felipe González i Alfonso Guerra quan van guanyar les primeres eleccions després de l’ensulsiada de la UCD, la implosió de la formació política creada per Adolfo Suárez, personatge de matriu franquista que dubtava que es pogués ensenyar en català carreres universitàries. Aquells joves s’han fet vells, els dos citats i la colla, però si en alguna cosa no han canviat és en la concepció unitarista d’Espanya. Sí, d’acord, es fan dir federals i potser no volen tancat TV3 i Catalunya Ràdio, però encara ressonen les paraules d’Alfonso Guerra pronunciades el 2006 sobre la pelleringa en què van convertir l’Estatut de Catalunya aprovada pel Parlament: hem passat el ribot el cepillo», va dir. I encara ressona més fresca en la memòria el qualificatiu de racista adreçat al president de la Generalitat, el Molt Honorable Quim Torra, per l’ara president espanyol, Pedro Sánchez, i la comparació amb el polític ultra francès Le Pen. Agafin-se fort perquè la maquinària barroera ha començat a funcionar amb més força i saben a qui carregaran els neulers? Sí, ho han encertat.

diumenge, 27 de maig del 2018

DIJOUS, L’OFICI DE PERIODISTA VA CAMINAR DESPULLAT



Dijous, l’ofici de periodista va caminar despullat durant unes hores. Dijous passat, entre quarts de vuit i quarts d’onze del matí, l’ofici de periodista va ensenyar la carcassa, va mostrar al món el seu esquelet. La cosa va anar així: una font ben informada, l’expressió és molt periodística, va colar a un parell de mitjans molt solvents, una altra expressió del gremi, que la policia i un jutjat, això ja és el súmmum de la fiabilitat, molt més que l’eclesial i indiscutible paraula de Déu, havien iniciat una macro operació, una altra expressió que a l’hora de redactar pessigolleja l’estómac de qui l’escriu, una macro operació destinada a aixecar deu milions d’euros dedicats al finançament del procés. Ràdios, televisions i premsa, en aquest cas, en suport digital perquè els diaris ja feia hores que estaven impresos, van córrer a reproduir la notícia colada per la font ben informada. En els debats matinals de les ràdios i les televisions, els saberuts opinadors  ja van establir càtedra: els unionistes van augmentar el to de veu i el «jo ja ho deia» es va fer sentir com si masteguessin cada una de les lletres; els processistes, amb la veu apagada, intentaven reconduir el tema sense saber gaire cap on, desbordats; hi havia qui no descartava la contraprogramació, ja que s’estava a punt de conèixer la sentència de la Gürtel. Polítics abrandats del 155 trobaven una excusa més per no aixecar la intervenció de la Generalitat: «Ho veieu com els catalans no són de fiar». A quarts d’onze, les malversacions investigades ja no eren pel procés sinó per presumptes males pràctiques a la Diputació de Barcelona amb subvencions per a la cooperació internacional i el desenvolupament, sembla que dubtoses; no eren deu milions sinó dos. Les rectificacions, allà on es van produir, es van fer amb la boca petita. Dijous, alguns periodistes van fer un mal servei a l’ofici de periodista.

diumenge, 20 de maig del 2018

I SÍ, SÍ QUE S’HAVIA DE PUBLICAR LA FOTOGRAFIA DE LA LAILA MORTA



Li van posar per nom Laila. Sí, és la nena palestina
que apareix morta a la fotografia de la contraportada de Regió 7 del dimecres passat, i sí, s’havia de fer, i sí s’havia de publicar, i sí, us l’hauríeu de mirar i remirar i llegir-la perquè les fotografies, talment com els textos, també es poden llegir. L’autor: el fotoperiodista de Reuters, Mohammed Salem. Des de dimecres que la tinc sobre la taula de treball, a tocar meu, i sí, remiro aquesta fotografia, obsessivament. La Laila només tenia vuit mesos de vida quan els gasos lacrimògens llançats des del front israelià li van segar la vida. La composició, la llum ens recorda un quadre de Caravaggio, el pintor que introduí la violència cromàtica i la llum natural per explicar històries molt humanes. El clarobscur, el vestidet blanc, el mocador vermell de la dona que acarona el rostre de la Laila, la carona de la nena que sembla posada en un son reparador, de vida, i no pas en el son dels justos, en el son de la mort. Seria una fotografia de tendresa si no fos perquè és la imatge de la més gran de les tristors, la de la finitud prematuríssima. Quina explicació es pot donar, quin raonament es pot explicitar davant la mort d’un infant causada per la barbàrie dels grans? Quantes Lailes hi ha ara mateix, lector, al món mentre llegeixes aquestes quatre ratlles maldestres, incapaces de descriure el dolor d’avi que sóc? Alçar el puny al cel i maleir? Què en treurem? A la pregunta de si la humanitat és bona? Què respondre davant el cos sense vida de la Laila? I en la mateixa pàgina del diari, en l’espai que s’anomena L’estirabot, un personatge com Jiménez Losantos que anima a posar bombes a les cerveseries alemanyes o a bombardejar Barcelona. Quin tros de desastre. Que algú li ensenyi la fotografia perquè vegi a què du la violència! Si us plau, una mica de decència?

diumenge, 13 de maig del 2018

DEIXEU EN PAU ELS DOCENTS I DONEU-LOS LES EINES PER FER BÉ LA FEINA


Les paraules tenen uns significats, diuen allò que diuen. Si els diversos membres d’una societat volen entendre’s, cal que les mateixes paraules tinguin els mateixos significats. Agafem, per atzar (és mentida), el verb adoctrinar. Vaig a l’Enciclopèdia Catalana, cerco l’entrada «adoctrinar», i em diu: «Instruir (algú) en alguna cosa. Fer entrar (algú) en certes doctrines, opinions». Vaig a l’entrada «doctrina» i hi llegeixo: «Conjunt d’ensenyaments, teories, veritats i opinions defensats per una persona o per un grup (religiós, filosòfic o polític). Cos de principi de la religió cristiana que hom ensenya als infants i als neòfits, doctrina cristiana...». Ui, ui, m’està dient la definició saberuda que tot pensament és susceptible d’engegar la maquinària de l’adoctrinament, llevat que siguem tan introvertits, diria que fins a la malaltia, que ens el guardem per a nosaltres sols i que mai de mai el verbalitzem? M’està dient la definició impresa en negre sobre blanc, que hi ha un col·lectiu que adoctrina, no ja a gent amb el pensament educat, sinó a nens i nenes el cervellet dels quals tothom sap que és molt manejable? (el dels grans no, què va!) Inimaginable que això passi a casa nostra perquè tothom sap que la lliure elecció és un imperatiu categòric inherent a les democràcies (sap de què li parlo senyor Albert Rivera, lector que diu que és de Kant?). Deixeu en pau els docents i doneu-los les eines per fer bé la feina que des de fa tants anys que reclamen! Deixeu de voler que la vostra doctrina esdevingui l’única! Això ja ho vaig viure a l’escola del meu temps amb el catecisme i la Formación del Espíritu Nacional amb el Fraga i el Samaranch retratats de falangistes com a exemples de bons espanyols. Per cert, un jutge ja ha exculpat cinc dels nou mestres. Espero disculpes, Albert Rivera et alii.

dimarts, 8 de maig del 2018

MEMÒRIA HISTÒRICA A SANT JOAN DE VILATORRADA


El palet a la boca perquè el soroll eixordador de les explosions de les bombes llançades per l’aviació feixista no ens foradessin els timpans; dúiem el palet lligat al voltant del coll, no fos que amb les presses d’anar al refugi ens el deixéssim; el palet era l’amulet màgic, la nansa per agafar-se a la vida. Dóna’m dues mil pessetes perquè tu ets de dretes  i jo un revolucionari  de rereguarda; a la rereguarda s’està més segur, no he de saltar de trinxera en trinxera i no em disparen; a la rereguarda en nom d’ara no recordo quina fraternitat mundial, faig i desfaig. Han assassinat el pare! Hem vist el seu cos ensangonat, afusellat; ens hem quedat sols la mare i els set germans; ens han pres el tractor; a casa som creients. Sóc la filla d’una noia soltera seduïda per un soldat de pas; sóc el fruit d’un pecat; el soldat va marxar; no he estat mai estimada a casa; ui, no, perdó, l’àvia sí que m’estimava; em va criar l’àvia; no recordo que la mare m’hagués fet mai cap petó. Els moros van entrar a casa; a casa érem republicans; se’ns menjaven el pa. Vés amb el cap ben alt, filla, perquè el pare no ha fet cap mal; al pare el van afusellar al Camp de la Bota, per alcalde i per republicà. A casa alimentaven una noia de quinze anys sense braços; li donaven el menjar i la netejaven; una bomba li esclatà a tocar. Buscant el pare que estava emboscat, vaig veure els cossos de soldats morts estesos per aquests camps, eren tan joves, pobrets! A les dones dels presos republicans, els feien rentar la roba dels malalts tísics i dels ferits. Tres botiguers van denunciar el meu pare que tenia un bar i el van agafar els feixistes. Silencis, por i repressió; el dimoni que duem a dins surt a les guerres. ¿Van guanyar la guerra els dolents? No. Ara hi ha pau!

diumenge, 6 de maig del 2018

I VAN DIR QUE L’ESTAT ESTAVA DISPOSAT A PAGAR EL PREU QUE FOS


Llegeixo que el nou horitzó d’ERC és tornar al consens del dret a decidir i sumar forces per forçar l’Estat a negociar. Recordo les paraules del socialista Alfredo Pérez Rubalcaba quan va dir que l’Estat estava disposat a pagar el preu que fos però que les coses, en el millor dels casos, quedaven com estaven. Com que ho va dir Pérez Rubalcava, no hi va haver soroll mediàtic. Si davant hi tens un mur compacte, fet de materials diversos però mur al cap i a la fi, se’m fa difícil veure com faràs que el mur deixi de ser-ho i sobretot deixi d’acomplir la seva missió que és la d’aguantar l’edifici i protegir-lo d’embats no desitjats. Quina garantia hi ha que l’Estat s’avingui a negociar res perquè en lloc de dos milions i quart hi hagi tres milions i quart de catalans que votin forces anti-155? Cap ni una. Ja s’ha vist, convoquen unes eleccions pensant que les guanyaran, i tot i que no ha estat així, continuem amb el 155 a sobre. Es diu, fem govern per aixecar el 155 i Enric Millo en funcions de governador general del territori diu que ja en parlarem, que sempre es podrà obrar amb cirurgia fina. El diputat al Parlament de Catalunya excandidat a la presidència de la Generalitat i presoner polític Jordi Sánchez ha escrit: «La nostra llibertat no depèn en cap cas del que passi a les institucions. La decisió del Suprem ja està definida: castigar de manera exemplar els caps visibles, polítics i socials, del moviment sobiranista». Dijous es va saber que Òmnium i l’ANC han de pagar 110.000 euros a de multa cadascú per uns suposats usos irregulars de dades personals. Dimecres, Mútua Madrileña, va trucar a un dels mòbils de casa meva per vendre’ns una assegurança. Jo no els he donat pas el número; ús irregular de dades, però... Forçar l’Estat? Ui, ui.

diumenge, 29 d’abril del 2018

ALGÚ EM POT EXPLICAR COM S’ABUSA DEL PODER SENSE VIOLÈNCIA?


La diferència legal entre una agressió sexual i un abús sexual rau «només» en el fet que en la primera hi ha violència o intimidació, circumstàncies recollides en l’article 181 del Codi Penal i en la segona no. Obro el diccionari i cerco el verb abusar i en l’exemple que il·lustra la definició es diu: abusar del poder. Com s’abusa del poder si no es fa amb violència? Encara més, com s’usa el poder sino es disposa de violència? Sense el monopoli de la violència no hi ha exercici del poder possible; ho va detectar prou bé el primer administrador grupal que va esdevenir governant, els antropòlegs en saben prou sobre aquest pas, sobre aquest canvi d’estatus que a l’hora comportà el naixement de la cohort de legisladors i del corresponent cos repressiu que feia complir les noves regles de joc social anomenades lleis a l’empara de suposades revelacions divines però posades per a la protecció d’interessos molt humans. Hi ha algú, algun jurista que em pugui, ens pugui, explicar per què un abús sexual no és violència? No suposa per a la víctima ser subjecte d’un acte violent? Si es reconeix abús sexual, s’ha de reconèixer que hi ha una violència, si hi ha violència, seguint el raonament legislatiu s’ha de considerar necessàriament que s’ha produït una agressió. La generalitat de la gent vivim molt alegrement això de l’administració de la justícia; els convido que llegeixin el PDF de la sentència del cas de l’anomenada La Manada, jo ho he fet en diagonal, són més de tres-centes pàgines, moltes de les quals de literatura legislativa, fonaments de dret... Vagin a la descripció dels fets i a les interpretacions de les parts, vagin a la part final on es recull el vot particular del magistrat que en volia l’exculpació, fan por.

diumenge, 8 d’abril del 2018

TABÀRNIA, TRACTORÀLIA I ELS PINTORS DEL REALISME

Repassant un capítol de la Història de l’Art d’E.H. Gombrich, llegeixo que el pintor Jean François Millet, un dels seguidors de John Constable a l’experiència camperola de Barbizon, avantsala del Realisme francès en la dècada dels quaranta del segle XIX, volia pintar escenes de la vida al camp, a pagès que diríem ara, i es remarca que això es va considerar i es considera una etapa de revolució dins el món de l’art, ara en diríem progressista; i es posa com a contraposició a allò que havia passat sempre: que es tenia els camperols per personatges còmics i rústecs amb un quefer diari poc edificant i poc honorable;  la massa no era, no podia ser, motiu per a l’art ni per a la consideració perquè l’art el pagaven els rics i la consideració social també era una cosa dels potentats. No deixa de ser curiós l’interès dels incipients i encara no autoanomenats pintors del realisme per ennoblir la pagesia en un país com França, que ha basat bona part de la seva mitologia nacional a blasmar tot allò que no és París parlant de províncies amb to pejoratiu i que ha batejat com a patois, llengua sense estructura, tot el que no sigui el francès de l’Île-de-France. La lectura de Gombrich m’ha recordat la Tabàrnia dels unionistes enfrontada a la Tractoràlia; la ciutat, la gent il·lustrada, universalista, de mirada àmplia, moderna, vers la gent de poble, rebolcada en el fenc, curteta d’enteniment, aïllada tothora del pensament progressista, mirant-se el propi melic. I per contra, ja ho veieu, virar l’interès artístic, assentar els fonaments d’un nou art mundial, cap a la gent del camp, cap al rerepaís, va ser modern; i també va ser ridiculitzat per la societat que es considerava a ella mateixa cosmopolita i espavilada.

diumenge, 1 d’abril del 2018

ATURAR-NOS PER RECORDAR DE QUINA POLS PROVÉ AQUEST FANG


Per no perdre la perspectiva, submergits en la voràgine del minut a minut del procés, fóra convenient recordar quina és la pols de la qual provenen aquests fangs; aturar-nos i fer memòria que és fràgil i resulta senzill, per a qui té l’altaveu més potent, imposar el seu relat. Era l’any 1996, el 28 d’abril, dia en què se signà l’anomenat Pacte del Magèstic entre el PP d’Aznar i la CiU de Pujol i pel qual els catalans garantien que els populars poguessin fer govern a Madrid i a canvi es prometien millores econòmiques per a Catalunya, la supressió del servei militar...  i, per quan calgués, que va caldre després de les eleccions del 1999, el suport del PP a la investidura de Pujol; a Madrid es passa del «Pujol enano habla castellano» al «Pujol guaperas habla como quieras». Aznar, però, no ho va pair mai i en la legislatura següent, amb majoria suficient, es va reiniciar el rosari d’incompliments i fins avui. L’11 de novembre del 2002 el mateix Aznar posava en marxa la maquinària pesant de la FAES; silenciosa però implacable, el seu pensament ha envaït totes les estructures de l’estat i n’ha revitalitzat ítems com la recentralització i sobretot la unitat de la pàtria. El 2006 es funda Ciudadanos, que té entre un dels seus valedors, un senyor anomenat Francisco Caja, catedràtic universitari, que, per exemple, postulava tornar la llengua catalana a la situació prèvia al 1978; del suposat conflicte lingüístic n’han fet marca de la casa. El 2006 s’aprova en referèndum el nou Estatut amb el PP i quatre milions de signatures recollides a Espanya en contra i el «cepillo» menyspreador del Congrés i del qual presumia Alfonso Guerra. El 2010 el TC el mutila després d’un procés de vergonya. El 10 de juny d’aquell any la dignitat de milers de catalans surt al carrer per dir prou: «Som una nació, nosaltres decidim», i fins ara que... 1 d'abril: "cautivo y desarmado... la guerra ha terminado".

diumenge, 18 de març del 2018

EL PANORAMA NO PINTA GENS BÉ, NO VIVIM EN EL MILLOR DELS MONS



Algunes estampes del dia: Òscar Camps, el badaloní que encapçala l’ONG Open Arms, herois de la Mediterrània, denuncia que militars , pagats per la Unió Europea, els han amenaçat de disparar-los perquè havien salvat dones i nens d’una mort segura per naufragi; també hem sabut que el capità del vaixell i la cap de l’expedició han estat retinguts per la policia italiana. L’activista i política municipal brasilera Mariella Franco ha estat assassinada per sicaris després que hagués denunciat brutalitats policials a la faveles (ui, quina casualitat). Al barri madrileny (i castizo) de Lavapiés hi ha una batalla campal per la mort d’un manter senegalès, diuen que en el marc d’una acció policial, cosa que la policia nega. Una gran majoria de pensionistes espanyols (atenció he escrit espanyols, no pas catalans, perquè no digui algú que és culpa del procés) no arriben als 650 euros mensuals de pensió i, un cop pagats tots els rebuts de despeses captives, els queda la misèria per arribar a final del mes,(ei, gastant per menjar, no us penseu que el que queda sigui per anar al cinema, a la perruqueria una mica més sovint, comprar una peça de roba d’última moda o un tortellet de diumenge al migdia). Es demostren amb proves unes condicions pèssimes de treball en una gran empresa càrnia d’Osona, els metges dels CAP de la zona ho denuncien, organitzacions sindicals ho denuncien, tothom ho sap i la cosa es perpetua (probablement és una empresa no lligada a la independència). El jerarca Putin guanya les eleccions russes empès per milions de compatriotes que necessiten un pare de la pàtria per sentir-se algú. Milers de sirians són empesos cap al no res mentre els bombardegen, i això que se’n diu la comunitat internacional (comunitat mundial de jerarques i interessos econòmics) s’ho mira o fins i tot en participa. Així estan les coses. Bona setmana.

dissabte, 10 de març del 2018

Tota una vida per haver d’acabar picant portes? avui? indignant!


Era hivern, final del 1979, a Madrid, on em van dur circumstàncies personals.  Una senyora gran havia estès al terra d’un carrer proper al que aleshores era Galerías Preciados, a prop de la Gran Via, una radiografia dels seus pulmons, capses dels medicaments que prenia i el passaport espanyol; demanava caritat. Estava asseguda en un banc, abrigada, el cap cot i amb una gorra de llana, posició i peça amb les quals amagava el rostre. A tocar seu, dues bosses de plàstic amb algunes subsistències recollides al carrer. Anava vestida amb recolliment, polida. És una imatge que se’m fa present sovint, és part d’un treball de graduació dels estudis de fotografia i per a mi ha esdevingut icònica, forma part de la meva col·lecció molt particular. Trenta-nou anys després, una senyora, també gran, de vuitanta-tres anys, a Manresa truca a la porta de les monges de Santa Clara perquè fa tres dies que no menja; demana pa i llet. Escric això i m’esborrono. A Manresa,a la meva ciutat, el 2018 hi ha gent que, un cop ha arribat a un dia concret del mes, deixa de menjar perquè no en té més. Hi ha dos col·lectius (així en diuen els que disseccionen la societat) per als quals no hauríem de permetre que res no els manqués: la mainada i la gent gran, llevat, és clar, que es tracti d’una societat en fallida. És una societat fallida la societat manresana? Hi dediquem tots els esforços que calen perquè no es donin situacions de fam? Hem conegut el cas perquè l’ha fet públic sor Lucía Caram. Quants casos com aquest passen cada mes a Manresa? Quanta gent viu tan sola, tan en silenci, que desconeix fins i tot els canals d’ajuda per a casos extrems? Tota una vida per haver d’acabar picant portes? Avui? Indignant!

dilluns, 26 de febrer del 2018

LES CINC ESTRUCTURES D’ESTAT SÓN ARA L’ENEMIC A ABATRE

Fa temps que hom esmenta el concepte estructures d’estat, tant que ja forma part de l’imaginari col·lectiu.Si hi ha estructura d’estat és que es pot fer una feina com si es tractés d’un ens polític independent. Els independentistes quan pronuncien l’expressió expressen un desig pel sí, i la volen fer créixer; els unionistes expressen un desig pel no i parlen com a màxim de descentralització, i fa un temps amb la boca petita, i, des de fa uns mesos sense cap vergonya, en reneguen perquè diuen que s’afebleix l’estat, que el volen centralista.Allò que hi ha darrere l’expressió està identificat i uns s’hi aferren i els altres s’hi han embocat per tenir-ho sota control, si no eliminar-ho. Així s’identifiquen cinc estructures d’estat principals per les quals val la pena usar totes les defenses o totes les ofensives: el Parlament, els Mossos d’Esquadra, els mitjans públics de comunicació, l’escola i la llengua. El Parlament de Catalunya ja fa temps que ha perdut la seva capacitat legislativa a mans d’un sistema judicial usat sense pudor pels que no tenen els vots però tenen la força de l’Estat. Els Mossos d’Esquadra obeeixen les lleis i els mandats estatals que són suprems, i ara pel 155 depenen directament del ministre de l’Interior, aquell que, amb les imatges de l’1 d’octubre al davant, les nega. Pel que fa als mitjans de comunicació públics, el dogal es diu lleis fiscals fetes a mida de l’Estat per convertir-los en residuals per la via de la inanició econòmica. A l’escola de la immersió lingüística se la culpabilitza d’adoctrinar (¿cree el ladrón que todos son de sucondición?), de fer catalanets en un estat que això és vist com una ofensa a la unitat pàtria. I de la llengua, què se’n pot dir? És el que més molesta Espanya des de sempre.

dimecres, 21 de febrer del 2018

CATALUNYA CAP A LA CONSTITUCIÓ I A L’ESTATUT; HO DIU MARTA PASCAL

La casualitat ha fet que divendres passat coincidissin les declaracions de la dirigent del PDeCAT Marta Pascal, dient que dins l’Estatut i la Constiució és on s’ha de buscar la resolució de l’encaix de Catalunya, i la recepció a la Moncloa dels dirigents de SCC, que s’humitegen pensant que tenen amorrats procés i processistes. Pascal ha confirmat els temors expressats en la famosa piulada del president Puigdemont al conseller Comín: hi ha abandonament. Pascal recupera el discurs d’una part de CDC i d’UDC, però el Govern espanyol ja ha triat interlocutors, els que els afalaguen amb proclames d’unitat que vol dir uniformitat com l’entenen la majoria de ciutadans espanyols ben nascuts: uniformitat a la castellana, i sinó que els ho preguntin als asturians, que han demanat la cooficialitat del bable, o als aranesos, i que gràcies a aquesta Constitució, on hi cap la Catalunya pensada per Pascal, als primers els han dit que no i els han acusat de voler dividir i confondre, i als segons, que abans que l’aranès hi ha dues llengües per sobre: el castellà i el català. Curiosa aquesta preeminència esgrimida del català sobre l’aranès feta des de Madrid, precisament quan des de Catalunya el Parlament va legislar ben al contrari. I una d’última hora però que no es pas nova i si recorrent a l'hora de desviar l'atenció: des del PP es torna a parlar de crear dues línies d’ensenyament a Catalunya, una en català i una altra en castellà. El plantejament de Pascal introdueix una falca de proporcions importants en les esquerdes obertes entre les formacions polítiques independentistes.

dimarts, 6 de febrer del 2018

RESISTÈNCIA, GENT I HEROIS DE LA PÀTRIA EN QUI ENCARNAR-SE



La capacitat de resistència pot ser un bon motiu per a un estudi sociològic del procés. La capacitat de resistència dels partidaris de la república independent de Catalunya davant les múltiples ocasions de desànim causades des dels poders de l’Estat espanyol o des de les pròpies files, és el distintiu d’aquesta llarga campanya d’emancipació empesa des de la base i amb la base vigilant. Es diu que el procés el va començar la gent aquell ja reculat mes de juny del 2010 després de fer-se pública la sentència del Tribunal Constitucional que deixava l’Estatut del 2006 convertit en caricatura, i es diu que el procés l’acabarà la gent. Quan es diu la gent, hom fa referència a aquesta transversalitat social que surt una i una altra vegada al carrer com ho va fer la setmana al parc de la Ciutadella, seu del Parlament de Catalunya; com ho van fer l’altra per la constitució del Parlament; com ho fan cada dia per places de viles i ciutats recordant els empresonats i els exiliats a causa de la causa o que voten opcions independentistes en un nombre no desitjat pel poder. Però tots els moviments necessiten qui els encapçali; escapçats els caps s’acaba la cosa, es pensa des dels poders de l’Estat; de fet, s’ha verbalitzat així: «descabezado!». I és cert, els i les caps donen forma humana als anhels i potser és per això mateix que els presos i els exiliats s’han convertit, encara més, en l’encarnació dels anhels dels seus partidaris. Les societats necessiten herois en qui encarnar-se; totes les societats, totes; les imaginades pels universalistes també o potser encara en necessiten més, de referents, universals, això sí; per cert, quantes referències hi ha a herois de la pàtria en les societats no nacionalistes? A Espanya ja començaven, en el meu temps d’escolar adoctrinat en el nacionalcatolicisme i el falangisme, per Viriato i n’ha seguit una llista...

dilluns, 22 de gener del 2018

«De aquellos barros, estos lodos», refrany castellà

En una entrevista a Ernest Maragall que va publicar la revista l’Avenç recentment, el germà de qui va ser alcalde socialista de Barcelona i president de la Generalitat de Catalunya entre els anys 2003 i 2006, Pasqual Maragall, explica que després que el Parlament de Catalunya aprovés la reforma de l’Estatut van fer cap a la seu del PSC del carrer Nicaragua 75 contents, pensant-se que hi trobarien bon humor perquè el Govern tripartit havia aconseguit tirar endavant no sense esforços importants la proposta de nou Estatut, i que en lloc de rebre’ls amb l’alegria que se suposava ho van fer amb ambient de funeral. Maragall ho explica amb amargor; probablement aquella actitud va ser el primer símptoma important de distanciament del partit respecte del seu germà. La història de la sortida dels Maragall de les files del PSC és prou coneguda i va ser de tot menys amistosa. Dimecres dia 17, Ernest Maragall, de 77 anys, presidí la mesa d’edat del Parlament de Catalunya que feia arrencar la nova legislatura tot i que intervinguda encara pel 155 i pel control total de les finances catalanes per part del govern espanyol. El discurs de Maragall, ara diputat per ERC, va ser contundent amb l’ostracisme en què viuen els dirigents catalans empresonats, diputats o no, i els exiliats encapçalats pel president Puigdemont. Maragall va recordar el gest de mà allargada que significava aquell Estatut del 2005. Qui signa hi era aquell dia, a l’hemicicle català, va ser una jornada certament festiva que acabà amb brindis de cava i tot. Una mà allargada que no trobà ningú que l’encaixés, una mà allargada que es va trobar el boicot institucional de l’espanyolisme i l’hostilitat declarada. «De aquellos barros, estos lodos»

dissabte, 20 de gener del 2018

NO OBLIDEM TOT EL MAL QUE GENT DOLENTA FA A LA BONA HUMANITAT

Un d’aquests dies obro un tuit i em retrobo amb la fotografia del nen kurd Aylan Kurdi estirat bocaterrosa sobre la platja turca de Bodrum, mort ofegat quan amb la seva família intentava arribar a la pròspera Europa; era el dos de setembre del 2015; pantalonets curts de color blavós i bruseta vermella de màniga curta; encara duia la sabates de sola també vermellosa. És una imatge que em fa mal cada vegada que la veig; me la miro una estona, no la puc deixar i no puc deixar de pensar en les meves nétes. L’Aylan potser tindria aproximadament l’edat de la néta gran, cinc anyets. El mateix dia, la televisió ofereix imatges d’un dels bombardeigs covards dels avions russos que donen suport al dictador sirià Al Assad, es veuen nens ferits, coberts de pols blanca, rescatats d’entre les runes del que havia estat un bloc de pisos ara esfondrat per la tecnologia més precisa posada al servei de la mort; totes les imatges eren molt feridores. Com es pot tornar a casa després d’haver premut el botó que allibera les bombes llançades sobre la població indefensa? Com es pot abraçar muller i fills sabent que s’ha segat la vida d’altres pares i mares, d’altres fills i filles? L'Hannah Arendt en va trobar la definició: banalització del mal. Humans, espècie animal! D’aquestes imatges la que em va dur a l’emoció desgarrada va ser la d’una nena, es veia perquè duia arracadetes, dos botonets en sengles orelles; una nena rescatada sortosament amb vida, abraçada per un home jove, potser el seu pare? Una nena d’encara no d’un any, la meva néta petita, avui té deu mesos i vint dies i també du arracadetes de botó. Malgrat tots els nostres maldecaps, cal que no oblidem tot el mal que gent dolenta, que dirien els avis, causen a la bona humanitat. Comencem l’any 2018 i com si res.

diumenge, 7 de gener del 2018

Quan dius bon dia i et responen amb un altre bon dia, uneixes Espanya



En un míting a la ciutat de Dos Hermanas recollit per la premsa el 12 de febrer del 2007 en suport al nou estatut andalús, qui va ser president espanyol, Rodríguez Zapatero, va dir entre altres floretes adreçades a l’ànim no nacionalista dels assistents que Andalusia garantia el millor equilibri i la unitat d’aquest país, referint-se a Espanya, és clar. Rodríguez Zapatero, aquell que des del balcó de la Generalitat va dir que respectaria l’estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, en una tarda d’inconveniències declaratives, es va equivocar; no és Andalusia qui garanteix la unitat d’Espanya, és, ai las! el fet català, aquell que s’esdevé allà on, com deia Josep Pla, dius bon dia i et responen amb un altre bon dia! I de tots els territoris on es produeix més ciment unificador, pel seu pes i la seva determinació, és a Catalunya, tot i que el País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent se n’enduen la corresponent quota (Catalunya Nord i l’Alguer o el Carxe, a Múrcia, viuen en el moment en què ens voldria a tots el no nacionalisme espanyol, o com diria un primerenc de Ciudadanos, el catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona i president de Convivencia Cívica de Cataluña, Francisco Caja, respecte a la llengua catalana, reculats al temps d’abans del 1978). I aquests dies, amb la febre de discursos de Cap d’Any dels presidents de les autonomies, ha quedat prou evident, això. El de Galícia, els de Castella-la Manxa i Castella-Lleó, el d’Extremadura, la d’Andalusia, el d’Aragó i fins i tot el president de la Generalitat Valenciana, que treu pit perquè amb l’espantada d’empreses té la seu de la Caixa a casa seva, han coincidit en una cosa: culpar dels seus mals governs la Catalunya inconformada; ah! I insolidària.