LES CINC ESTRUCTURES D’ESTAT SÓN ARA L’ENEMIC A ABATRE

Fa temps que hom esmenta el concepte estructures d’estat, tant que ja forma part de l’imaginari col·lectiu.Si hi ha estructura d’estat és que es pot fer una feina com si es tractés d’un ens polític independent. Els independentistes quan pronuncien l’expressió expressen un desig pel sí, i la volen fer créixer; els unionistes expressen un desig pel no i parlen com a màxim de descentralització, i fa un temps amb la boca petita, i, des de fa uns mesos sense cap vergonya, en reneguen perquè diuen que s’afebleix l’estat, que el volen centralista.Allò que hi ha darrere l’expressió està identificat i uns s’hi aferren i els altres s’hi han embocat per tenir-ho sota control, si no eliminar-ho. Així s’identifiquen cinc estructures d’estat principals per les quals val la pena usar totes les defenses o totes les ofensives: el Parlament, els Mossos d’Esquadra, els mitjans públics de comunicació, l’escola i la llengua. El Parlament de Catalunya ja fa temps que ha perdut la seva capacitat legislativa a mans d’un sistema judicial usat sense pudor pels que no tenen els vots però tenen la força de l’Estat. Els Mossos d’Esquadra obeeixen les lleis i els mandats estatals que són suprems, i ara pel 155 depenen directament del ministre de l’Interior, aquell que, amb les imatges de l’1 d’octubre al davant, les nega. Pel que fa als mitjans de comunicació públics, el dogal es diu lleis fiscals fetes a mida de l’Estat per convertir-los en residuals per la via de la inanició econòmica. A l’escola de la immersió lingüística se la culpabilitza d’adoctrinar (¿cree el ladrón que todos son de sucondición?), de fer catalanets en un estat que això és vist com una ofensa a la unitat pàtria. I de la llengua, què se’n pot dir? És el que més molesta Espanya des de sempre.

CATALUNYA CAP A LA CONSTITUCIÓ I A L’ESTATUT; HO DIU MARTA PASCAL

La casualitat ha fet que divendres passat coincidissin les declaracions de la dirigent del PDeCAT Marta Pascal, dient que dins l’Estatut i la Constiució és on s’ha de buscar la resolució de l’encaix de Catalunya, i la recepció a la Moncloa dels dirigents de SCC, que s’humitegen pensant que tenen amorrats procés i processistes. Pascal ha confirmat els temors expressats en la famosa piulada del president Puigdemont al conseller Comín: hi ha abandonament. Pascal recupera el discurs d’una part de CDC i d’UDC, però el Govern espanyol ja ha triat interlocutors, els que els afalaguen amb proclames d’unitat que vol dir uniformitat com l’entenen la majoria de ciutadans espanyols ben nascuts: uniformitat a la castellana, i sinó que els ho preguntin als asturians, que han demanat la cooficialitat del bable, o als aranesos, i que gràcies a aquesta Constitució, on hi cap la Catalunya pensada per Pascal, als primers els han dit que no i els han acusat de voler dividir i confondre, i als segons, que abans que l’aranès hi ha dues llengües per sobre: el castellà i el català. Curiosa aquesta preeminència esgrimida del català sobre l’aranès feta des de Madrid, precisament quan des de Catalunya el Parlament va legislar ben al contrari. I una d’última hora però que no es pas nova i si recorrent a l'hora de desviar l'atenció: des del PP es torna a parlar de crear dues línies d’ensenyament a Catalunya, una en català i una altra en castellà. El plantejament de Pascal introdueix una falca de proporcions importants en les esquerdes obertes entre les formacions polítiques independentistes.

RESISTÈNCIA, GENT I HEROIS DE LA PÀTRIA EN QUI ENCARNAR-SE

La capacitat de resistència pot ser un bon motiu per a un estudi sociològic del procés. La capacitat de resistència dels partidaris de la república independent de Catalunya davant les múltiples ocasions de desànim causades des dels poders de l’Estat espanyol o des de les pròpies files, és el distintiu d’aquesta llarga campanya d’emancipació empesa des de la base i amb la base vigilant. Es diu que el procés el va començar la gent aquell ja reculat mes de juny del 2010 després de fer-se pública la sentència del Tribunal Constitucional que deixava l’Estatut del 2006 convertit en caricatura, i es diu que el procés l’acabarà la gent. Quan es diu la gent, hom fa referència a aquesta transversalitat social que surt una i una altra vegada al carrer com ho va fer la setmana al parc de la Ciutadella, seu del Parlament de Catalunya; com ho van fer l’altra per la constitució del Parlament; com ho fan cada dia per places de viles i ciutats recordant els empresonats i els exiliats a causa de la causa o que voten opcions independentistes en un nombre no desitjat pel poder. Però tots els moviments necessiten qui els encapçali; escapçats els caps s’acaba la cosa, es pensa des dels poders de l’Estat; de fet, s’ha verbalitzat així: «descabezado!». I és cert, els i les caps donen forma humana als anhels i potser és per això mateix que els presos i els exiliats s’han convertit, encara més, en l’encarnació dels anhels dels seus partidaris. Les societats necessiten herois en qui encarnar-se; totes les societats, totes; les imaginades pels universalistes també o potser encara en necessiten més, de referents, universals, això sí; per cert, quantes referències hi ha a herois de la pàtria en les societats no nacionalistes? A Espanya ja començaven, en el meu temps d’escolar adoctrinat en el nacionalcatolicisme i el falangisme, per Viriato i n’ha seguit una llista...