DIJOUS, L’OFICI DE PERIODISTA VA CAMINAR DESPULLAT

Dijous, l’ofici de periodista va caminar despullat durant unes hores. Dijous passat, entre quarts de vuit i quarts d’onze del matí, l’ofici de periodista va ensenyar la carcassa, va mostrar al món el seu esquelet. La cosa va anar així: una font ben informada, l’expressió és molt periodística, va colar a un parell de mitjans molt solvents, una altra expressió del gremi, que la policia i un jutjat, això ja és el súmmum de la fiabilitat, molt més que l’eclesial i indiscutible paraula de Déu, havien iniciat una macro operació, una altra expressió que a l’hora de redactar pessigolleja l’estómac de qui l’escriu, una macro operació destinada a aixecar deu milions d’euros dedicats al finançament del procés. Ràdios, televisions i premsa, en aquest cas, en suport digital perquè els diaris ja feia hores que estaven impresos, van córrer a reproduir la notícia colada per la font ben informada. En els debats matinals de les ràdios i les televisions, els saberuts opinadors  ja van establir càtedra: els unionistes van augmentar el to de veu i el «jo ja ho deia» es va fer sentir com si masteguessin cada una de les lletres; els processistes, amb la veu apagada, intentaven reconduir el tema sense saber gaire cap on, desbordats; hi havia qui no descartava la contraprogramació, ja que s’estava a punt de conèixer la sentència de la Gürtel. Polítics abrandats del 155 trobaven una excusa més per no aixecar la intervenció de la Generalitat: «Ho veieu com els catalans no són de fiar». A quarts d’onze, les malversacions investigades ja no eren pel procés sinó per presumptes males pràctiques a la Diputació de Barcelona amb subvencions per a la cooperació internacional i el desenvolupament, sembla que dubtoses; no eren deu milions sinó dos. Les rectificacions, allà on es van produir, es van fer amb la boca petita. Dijous, alguns periodistes van fer un mal servei a l’ofici de periodista.

I SÍ, SÍ QUE S’HAVIA DE PUBLICAR LA FOTOGRAFIA DE LA LAILA MORTA

Li van posar per nom Laila. Sí, és la nena palestina

que apareix morta a la fotografia de la contraportada de Regió 7 del dimecres passat, i sí, s’havia de fer, i sí s’havia de publicar, i sí, us l’hauríeu de mirar i remirar i llegir-la perquè les fotografies, talment com els textos, també es poden llegir. L’autor: el fotoperiodista de Reuters, Mohammed Salem. Des de dimecres que la tinc sobre la taula de treball, a tocar meu, i sí, remiro aquesta fotografia, obsessivament. La Laila només tenia vuit mesos de vida quan els gasos lacrimògens llançats des del front israelià li van segar la vida. La composició, la llum ens recorda un quadre de Caravaggio, el pintor que introduí la violència cromàtica i la llum natural per explicar històries molt humanes. El clarobscur, el vestidet blanc, el mocador vermell de la dona que acarona el rostre de la Laila, la carona de la nena que sembla posada en un son reparador, de vida, i no pas en el son dels justos, en el son de la mort. Seria una fotografia de tendresa si no fos perquè és la imatge de la més gran de les tristors, la de la finitud prematuríssima. Quina explicació es pot donar, quin raonament es pot explicitar davant la mort d’un infant causada per la barbàrie dels grans? Quantes Lailes hi ha ara mateix, lector, al món mentre llegeixes aquestes quatre ratlles maldestres, incapaces de descriure el dolor d’avi que sóc? Alçar el puny al cel i maleir? Què en treurem? A la pregunta de si la humanitat és bona? Què respondre davant el cos sense vida de la Laila? I en la mateixa pàgina del diari, en l’espai que s’anomena L’estirabot, un personatge com Jiménez Losantos que anima a posar bombes a les cerveseries alemanyes o a bombardejar Barcelona. Quin tros de desastre. Que algú li ensenyi la fotografia perquè vegi a què du la violència! Si us plau, una mica de decència?

DEIXEU EN PAU ELS DOCENTS I DONEU-LOS LES EINES PER FER BÉ LA FEINA

Les paraules tenen uns significats, diuen allò que diuen. Si els diversos membres d’una societat volen entendre’s, cal que les mateixes paraules tinguin els mateixos significats. Agafem, per atzar (és mentida), el verb adoctrinar. Vaig a l’Enciclopèdia Catalana, cerco l’entrada «adoctrinar», i em diu: «Instruir (algú) en alguna cosa. Fer entrar (algú) en certes doctrines, opinions». Vaig a l’entrada «doctrina» i hi llegeixo: «Conjunt d’ensenyaments, teories, veritats i opinions defensats per una persona o per un grup (religiós, filosòfic o polític). Cos de principi de la religió cristiana que hom ensenya als infants i als neòfits, doctrina cristiana...». Ui, ui, m’està dient la definició saberuda que tot pensament és susceptible d’engegar la maquinària de l’adoctrinament, llevat que siguem tan introvertits, diria que fins a la malaltia, que ens el guardem per a nosaltres sols i que mai de mai el verbalitzem? M’està dient la definició impresa en negre sobre blanc, que hi ha un col·lectiu que adoctrina, no ja a gent amb el pensament educat, sinó a nens i nenes el cervellet dels quals tothom sap que és molt manejable? (el dels grans no, què va!) Inimaginable que això passi a casa nostra perquè tothom sap que la lliure elecció és un imperatiu categòric inherent a les democràcies (sap de què li parlo senyor Albert Rivera, lector que diu que és de Kant?). Deixeu en pau els docents i doneu-los les eines per fer bé la feina que des de fa tants anys que reclamen! Deixeu de voler que la vostra doctrina esdevingui l’única! Això ja ho vaig viure a l’escola del meu temps amb el catecisme i la Formación del Espíritu Nacional amb el Fraga i el Samaranch retratats de falangistes com a exemples de bons espanyols. Per cert, un jutge ja ha exculpat cinc dels nou mestres. Espero disculpes, Albert Rivera et alii.

MEMÒRIA HISTÒRICA A SANT JOAN DE VILATORRADA

El palet a la boca perquè el soroll eixordador de les explosions de les bombes llançades per l’aviació feixista no ens foradessin els timpans; dúiem el palet lligat al voltant del coll, no fos que amb les presses d’anar al refugi ens el deixéssim; el palet era l’amulet màgic, la nansa per agafar-se a la vida. Dóna’m dues mil pessetes perquè tu ets de dretes  i jo un revolucionari  de rereguarda; a la rereguarda s’està més segur, no he de saltar de trinxera en trinxera i no em disparen; a la rereguarda en nom d’ara no recordo quina fraternitat mundial, faig i desfaig. Han assassinat el pare! Hem vist el seu cos ensangonat, afusellat; ens hem quedat sols la mare i els set germans; ens han pres el tractor; a casa som creients. Sóc la filla d’una noia soltera seduïda per un soldat de pas; sóc el fruit d’un pecat; el soldat va marxar; no he estat mai estimada a casa; ui, no, perdó, l’àvia sí que m’estimava; em va criar l’àvia; no recordo que la mare m’hagués fet mai cap petó. Els moros van entrar a casa; a casa érem republicans; se’ns menjaven el pa. Vés amb el cap ben alt, filla, perquè el pare no ha fet cap mal; al pare el van afusellar al Camp de la Bota, per alcalde i per republicà. A casa alimentaven una noia de quinze anys sense braços; li donaven el menjar i la netejaven; una bomba li esclatà a tocar. Buscant el pare que estava emboscat, vaig veure els cossos de soldats morts estesos per aquests camps, eren tan joves, pobrets! A les dones dels presos republicans, els feien rentar la roba dels malalts tísics i dels ferits. Tres botiguers van denunciar el meu pare que tenia un bar i el van agafar els feixistes. Silencis, por i repressió; el dimoni que duem a dins surt a les guerres. ¿Van guanyar la guerra els dolents? No. Ara hi ha pau!

I VAN DIR QUE L’ESTAT ESTAVA DISPOSAT A PAGAR EL PREU QUE FOS

Llegeixo que el nou horitzó d’ERC és tornar al consens del dret a decidir i sumar forces per forçar l’Estat a negociar. Recordo les paraules del socialista Alfredo Pérez Rubalcaba quan va dir que l’Estat estava disposat a pagar el preu que fos però que les coses, en el millor dels casos, quedaven com estaven. Com que ho va dir Pérez Rubalcava, no hi va haver soroll mediàtic. Si davant hi tens un mur compacte, fet de materials diversos però mur al cap i a la fi, se’m fa difícil veure com faràs que el mur deixi de ser-ho i sobretot deixi d’acomplir la seva missió que és la d’aguantar l’edifici i protegir-lo d’embats no desitjats. Quina garantia hi ha que l’Estat s’avingui a negociar res perquè en lloc de dos milions i quart hi hagi tres milions i quart de catalans que votin forces anti-155? Cap ni una. Ja s’ha vist, convoquen unes eleccions pensant que les guanyaran, i tot i que no ha estat així, continuem amb el 155 a sobre. Es diu, fem govern per aixecar el 155 i Enric Millo en funcions de governador general del territori diu que ja en parlarem, que sempre es podrà obrar amb cirurgia fina. El diputat al Parlament de Catalunya excandidat a la presidència de la Generalitat i presoner polític Jordi Sánchez ha escrit: «La nostra llibertat no depèn en cap cas del que passi a les institucions. La decisió del Suprem ja està definida: castigar de manera exemplar els caps visibles, polítics i socials, del moviment sobiranista». Dijous es va saber que Òmnium i l’ANC han de pagar 110.000 euros a de multa cadascú per uns suposats usos irregulars de dades personals. Dimecres, Mútua Madrileña, va trucar a un dels mòbils de casa meva per vendre’ns una assegurança. Jo no els he donat pas el número; ús irregular de dades, però... Forçar l’Estat? Ui, ui.