UN XIP DIRÀ A ALGÚ SI ETS O NO BON RECICLADOR, I AI DE TU!

Llegeixo que la tecnologia al servei del control del ciutadà arriba a la recollida de les escombraries. Llegeixo que hi ha ajuntaments del Bages que, després de les vacances d’estiu, començaran unes proves pilot per informatitzar uns quants contenidors i que, per usar-los, el ciutadà els haurà d’obrir amb una targeta que durà el seu nom; ja vull veure quan la nova tecnologia s’espatlli, però aquest ja serà el tema d’una altra ocasió. Diuen que a través de la tecnologia del xip se sabrà qui i a quina hora ha fet ús del servei. Diuen que no hi haurà més dades que aquestes i que servarà anonimat, però el cert és que algú a l’Ajuntament o a l’empresa de recollida tindrà unes dades més que, crec, no hauria de tenir. Expliquen que així, si en el sector adscrit al contenidor, detecten que la gent recicla malament, els usuaris podran ser «identificats» i «informats» pel servei de control i inspecció. No m’agrada ni la música ni la lletra d’aquesta partitura. Ara, quan deixes el vehicle en un estacionament de pagament, ja t’identifiquen a través de la matrícula i de la targeta de pagament de manera que qualsevol que tingui accés a aquesta informació sap en qualsevol moment on has estat, quan has arribat i quan has marxat, si has pagat en metàl·lic o amb targeta i, en aquest cas, de quin banc; i a més a més et filmen. Amb aquesta nova modalitat de recollida d’escombraries, algú sabrà ben aviat si beus cervesa amb alcohol o sense, de quina marca i quin n’és el consum mitjà; si menges precuinats o no; si menges patates fregides i de quines; quin detergent per a màquina de rentar o quin suavitzant utilitzes, si fas servir lleixiu i, si t’equivoques de contenidor, la quantitat de preservatius i la marca. Molt, massa, no?

DIUEN, DIUEN, DIUEN, PERÒ LA MADEIXA MAI NO ES DESCABDELLA

Diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política però dels equips de futbol que participen en el mundial que es juga a la no nacionalista Rússia en diuen seleccions nacionals. Al capdavant dels equips que participen hi van les mateixes banderes dels estats amb les quals desfilen els corresponents exèrcits; són les mateixes banderes que llueixen en els edificis oficials i que s’ensenyen a les escoles com un dels símbols més grans; pel seu qüestionament, en alguns indrets, fins i tot et podrien arruïnar la vida. Al davant del gruix de ben vestits que acompanyen els jugadors hi van també representants d’aquests estats i, probablement, un bon nombre de governants de pes passaran un dia o un altre pels camps de futbol on jugaran aquells que lluiran al pit la bandera nacional. Diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política però cada vegada que es produeix un esdeveniment d’aquesta mena, són els polítics de l’indret els que agafen les regnes de la cosa i poc els costa desprendre’s d’una milionada del diner ciutadà que ells gestionen i manar aixecar un munt d’escenaris on llueixin als ulls del món, diuen, les fortaleses pàtries. I diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política. I també és en esdeveniments d’aquesta mena on se substancia que la banca sempre guanya, vull dir que els poders sempre guanyen i amaren del seu discurs la ciutadania que, davant el munt d’insatisfaccions humanes, cerca, com fa més vint segles, en el pa i el circ una mica d’alè, una mica d’il·lusió que faci més suportable la quotidianitat pesant i grisa. Els èxits i els fracassos de les seleccions nacionals, seran els èxits i fracassos de la col·lectivitat d’individus; però la madeixa mai no es descabdella.

JA SABEM QUÈ PASSA AL CARRER, M. RAJOY: ENRAMEN A SALLENT

Firma foto: Maria Carme Pallisé

Rajoy ha marxat després que l’hagin fet fora i ho ha fet de la mateixa manera que ha viscut tots aquests anys el lío catalán, sense entendre res i malparlant-ne. Va ser una frase al final de paràgraf, en el discurs de comiat, potser per això mateix no ha estat comentada, però que defineix exactament el missatge que dia sí i dia també repeteixen i repeteixen les formacions del 155 i que diu: ja sabem què passa als carrers de Catalunya. Aquest «ja sabem què passa» és un eufemisme per dir que als carrers de Catalunya hi ha baralla, por, violència. No és que no sàpiguen que això no passa, és pitjor: saben que no passa però insinuen que passa; i el missatge subliminar, que és el pitjor dels missatges, arrela en l’imaginari de la població de la resta de l’Estat; aquest imaginari és el que genera i justifica l’a por ellos. Doncs senyor Rajoy i acòlits del 155, si volen saber què passa als carrers de Catalunya, podien haver vingut a Sallent la setmana de Corpus i haurien vist divuit carrers enramats; haurien vist el resultat d’un munt d’hores de les vides d’un bon grapat de veïnes i veïns dedicades a pensar, a manufacturar, a muntar les decoracions que convertien, per espai de quatre dies, uns carrers anodins en experiències visuals gratificants, d’esbarjo, per compartir l’orgull de pertànyer a la seva societat i sense cobrar ni un duro; sense sobres, sense dietes, al contrari, gratant-se la butxaca en més d’una ocasió, com aquells veïns de la plaça de Catalunya que van anar a Sant Carles de Ràpita a recollir les xarxes inservibles que els van regalar els pescadors. Senyor M.Rajoy: los catalanes hacen cosas, i moltíssimes per gratia et amore, pel plaer de fer-les. Masoquistes? Un epítet que encara no ens han dedicat?

I SABEN A QUI CARREGARAN ELS NEULERS? SÍ, HO HAN ENCERTAT

El mal menor? És el PSOE de Pedro Sánchez un mal menor? Vist des del procés català, tots els indicatius apunten que segurament sí. Però, canviarà en alguna cosa el discurs catalanòfob? molt temo que no. Poden venir formes més endolcides, potser, però si resseguim tot el que s’ha dit aquests darrers dies i els silencis eixordadors de qui hauria pogut, si més no matisar, el PSOE no donarà el braç a tòrcer; el fons es mantindrà perquè no té altra opció encara que vulgui, que no ho vol. El PSOE i també Podemos aspiren a emblanquir una Espanya ennegrida de fa generacions. De joves nacionalistes espanyols els va qualificar la premsa estrangera a Felipe González i Alfonso Guerra quan van guanyar les primeres eleccions després de l’ensulsiada de la UCD, la implosió de la formació política creada per Adolfo Suárez, personatge de matriu franquista que dubtava que es pogués ensenyar en català carreres universitàries. Aquells joves s’han fet vells, els dos citats i la colla, però si en alguna cosa no han canviat és en la concepció unitarista d’Espanya. Sí, d’acord, es fan dir federals i potser no volen tancat TV3 i Catalunya Ràdio, però encara ressonen les paraules d’Alfonso Guerra pronunciades el 2006 sobre la pelleringa en què van convertir l’Estatut de Catalunya aprovada pel Parlament: hem passat el ribot el cepillo», va dir. I encara ressona més fresca en la memòria el qualificatiu de racista adreçat al president de la Generalitat, el Molt Honorable Quim Torra, per l’ara president espanyol, Pedro Sánchez, i la comparació amb el polític ultra francès Le Pen. Agafin-se fort perquè la maquinària barroera ha començat a funcionar amb més força i saben a qui carregaran els neulers? Sí, ho han encertat.