La titulitis és
un estat mental en què viu l’ésser humà que adopta com a lema per a la seva
existència el tant tens, tant vals; un lema i també un horitzó, una força
motriu que el du a l’acumulació. La forma de vida capitalista té en aquest lema
un bon fonament. De tant en tant sentim a dir que a l’altre món no ens hi
endurem res; la frase amaga l’enveja cap als que tenen més que nosaltres. També
sentim a dir en un castellà sorneguer: que
me quiten lo bailao, que s’usa quan ens encarem a la finitud per dir-li: ja
vindràs ja, però mentrestant... La titulitis no ha de ser dolenta per ella
mateixa, tots tenim dret a practicar-la, a voler decorar una de les parets de casa
amb diplomes de reconeixement. La titulitis pot dur el seu practicant a
mantenir un gran esforç sostingut en el temps per arribar a l’objectiu. En el
nostre sistema de valors, els títols també poden ser un reconeixement a les
ganes de saber, però des de fa un temps assistim
a la cara patètica de la titulitis: l’acumulació per frau. De totes les
pràctiques acumulatives, aquesta és l’única que no requereix esforç; no hi ha
capitalista que arrisqui patrimoni i s’esforci per fer-lo créixer i no hi ha l’esforç
del treball a canvi d’un salari mai suficient. Aquesta mena de titulitis que
aquests dies afecta a noms propis de la política espanyola amb pretensions de salva
pàtries ha tocat de mort la confiança en el sistema universitari, i la
universitat d’aquest país roman calladeta o dient cosetes en veu molt baixa,
per què? Hi ha molts casos de frau? Hi ha molta gent a qui se li ha regalat el
títol? Però és que la majoria dels universitaris són gent de bé a qui els seus estudis
han costat molt esforç intel·lectual i econòmic, un respecte! És la universitat
una pota del poder i per això aquest silenci eixordador?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada