UN DEUTE MORAL TAMBÉ AMB LA MEMÒRIA DEL MEU PARE

A l’esquerra de l’ordinador, en la cambra que a casa fa les funcions de despatx, tinc emmarcada una fotografia del meu pare, l’Agustí Redó i Samper que va morir, amb 72 anys, el 28 de desembre del 2005. El 27 d’octubre de l’any passat vaig fer una fotografia on es veu l’aparell de televisió amb una de les imatges prèvies al moment de la proclamació de la República Catalana i en primer terme hi vaig posar la fotografia de què us parlo; volia que d’alguna manera el seu record estigués present en un dia que ell havia esperat tota la vida i per al qual havia treballat des de la resistència tossuda i molt minoritària en el seu poble i el meu, Monistrol de Montserrat, en el quefer del dia a dia, en la formació dels dos fills, en el seu entorn i amb les possibilitats ínfimes que s’obrien pas malgrat la dictadura franquista. Ho trobareu ridícul, però gaudia cada 1 d’abril, quan els feixistes locals passaven per davant de casa, a la Calle del Caudillo per cert, abans dita del Pont, sortint de la missa per la commemoració de “la Victoria” i de camí cap a la fartanera corresponent, fent sonar la Marsellesa en el toca disc amb aquell altaveu gran de carcassa de fusta encarat al balcó. L’Onze de Setembre del 1986 no va haver de comprar cap senyera per posar la balcó, va posar la que els avis havien guardat en el fons d’un bagul des del 1939. Va passar per la política local de la mà d’una CDC, que ajudà a dur al poble, quan més que un partit era un sac ple d’il·lusions. Va tastar el desagraïment quan els cacics locals de bracet amb esquerranosos de pro van animar a fer-li el buit social perquè signà la impugnació d’un pla d’ordenació urbanística que preveia urbanitzar per a 25.000 persones un poble de 2.300 habitants situat sota mateix de Montserrat. Indomable, continuà posant mitjans per a la causa i molta esperança fins el final i quan escric final vull dir final. El 27 d’octubre de l’any 2017, president Puigdemont vau contreure un deute moral amb milers i milers de catalans, més de dos milions, però també amb la memòria del meu pare, així que...

EL PODER VA DESPULLAT

Desconec si el prohom socialista del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba quan va afirmar amb solemnitat que Espanya estava disposada a pagar el preu que fos, de cara enfora i de cara endins, per la política d’agressió sense manies als ciutadans de Catalunya i no només contra l’independentisme (de proves les que vulgueu), estava al corrent del grau de desgavell (eufemisme) a què havia arribat això que hom anomena estat, aquesta suma d’institucions i funcionariat necessària per al sotmetiment de la grandíssima majoria a favor de la minoria que ostenta el poder.

L’últim cas, la sentència del Tribunal Suprem sobre qui ha de pagar les despeses hipotecàries i la marxa enrere després de veure com els bancs espanyols de l’Ibex35 perdien d’una sotragada 5.500 milions d’euros i després que algú despengés el telèfon i els digués que la sentència sobre qui havia de pagar podia comportar un derrama extraordinària d’uns 4.000 milions d’euros a un sistema bancari amb poques alegries.  

Com ens l’hem de prendre els ciutadans aquesta revisió d’una sentència de tot un Tribunal Suprem pel mateix Tribunal Suprem d’un dia per l’altre? Que ràpida que és la Justícia depenent de qui és el colpejat! Se m’acut la imatge del rei (o del poder que sigui) despullat. Hi ha una magnífica explicació de com són en realitat els poders quan se’ls posa en evidència, o com és el cas, es posen en evidència ells solets, en la il·lustració de William Thackeray que acompanya el magnífic llibre de Peter Burke “The Fabrication of Louis XIV”, aquell rei francès, le Roi-Soleil, parent llunyà dels monarques espanyols actuals, que va dir allò de: “l’État, c’est moi” l’estat sóc jo! i que va inventar la propaganda moderna amb la col·laboració d’un estol de literats (Racin, La Fontaine o Molière), pintors (Jacint Rigau, Jean Nocret o Charles Lebrun), escultors (Bernini, Guérin o Coysevox) o arquitectes (Le Vau).

Atents als cant de sirena dels propagandistes disfressats de visionaris, d’economistes, de xerraires, de periodistes; atents perquè ens hi va la butxaca, una altra vegada, de tots plegats. El sistema no va, està molt, però que molt endeutat i a fora ho saben.

UNA CANDIDATURA I TRES RECELS. JUNTS PERÒ NO BARREJATS

Hi ha una imatge que se’m fa present insistentment quan miro això que passa a les files independentistes, i és la imatge de la nit electoral del 27de setembre del 2015 a Manresa. La sala d’ElSielu es va convertir en centre de seguiment conjunt de l’escrutini per part de la candidatura de Junts pel Sí; s’hi van fer tres grups: en un, la gent d’ERC, en un altre la gent de CiU i en un altre, més petit, la gent que, provinent principalment del PSC, havia apostat per la fórmula unitària; una candidatura i tres recels; junts  però no  barrejats. Vaig voler esvair la imatge fent-me creure que no havien tingut gaires dies per fer amistat política, ho vaig pensar força temps fins que van venir les tamborinades, aquestes ja a Palau, que van desembocar en la República catalana no proclamada. CDC o CiU o els hereus del PdeCat i ERC no s’han llufat mai gaire i aquest pòsit tona a impregnar l’ambient talment com el solatge avinagrat d’una bóta torna agre el bon vi que s’hi aboca. Segur que les amenaces sempre pendents d’executar per part dels estaments polítics  i judicials espanyols sobre el Parlament de Catalunya hi tenen el paper principal en tot això; la por personal és legítima vist com les gasten, la por guarda la vinya diu el refrany. L’Estat espanyol patrimonialitzat per les elits funcionarials, econòmiques i periodístico-propagandístiques està disposat a tot per salvar-se, ho va dir un progressista anomenat Pérez Rubalcaba i és un pensament transversal que un tal Franco va arribar a convertir en una guerra civil i quaranta anys de dictadura. Avui som més a prop de ser una finestreta administrativa que no pas un país lliure. Per plorar? No! Per continuar essent-hi