UN DEUTE MORAL TAMBÉ AMB LA MEMÒRIA DEL MEU PARE

A l’esquerra de l’ordinador, en la cambra que a casa fa les funcions de despatx, tinc emmarcada una fotografia del meu pare, l’Agustí Redó i Samper que va morir, amb 72 anys, el 28 de desembre del 2005. El 27 d’octubre de l’any passat vaig fer una fotografia on es veu l’aparell de televisió amb una de les imatges prèvies al moment de la proclamació de la República Catalana i en primer terme hi vaig posar la fotografia de què us parlo; volia que d’alguna manera el seu record estigués present en un dia que ell havia esperat tota la vida i per al qual havia treballat des de la resistència tossuda i molt minoritària en el seu poble i el meu, Monistrol de Montserrat, en el quefer del dia a dia, en la formació dels dos fills, en el seu entorn i amb les possibilitats ínfimes que s’obrien pas malgrat la dictadura franquista. Ho trobareu ridícul, però gaudia cada 1 d’abril, quan els feixistes locals passaven per davant de casa, a la Calle del Caudillo per cert, abans dita del Pont, sortint de la missa per la commemoració de “la Victoria” i de camí cap a la fartanera corresponent, fent sonar la Marsellesa en el toca disc amb aquell altaveu gran de carcassa de fusta encarat al balcó. L’Onze de Setembre del 1986 no va haver de comprar cap senyera per posar la balcó, va posar la que els avis havien guardat en el fons d’un bagul des del 1939. Va passar per la política local de la mà d’una CDC, que ajudà a dur al poble, quan més que un partit era un sac ple d’il·lusions. Va tastar el desagraïment quan els cacics locals de bracet amb esquerranosos de pro van animar a fer-li el buit social perquè signà la impugnació d’un pla d’ordenació urbanística que preveia urbanitzar per a 25.000 persones un poble de 2.300 habitants situat sota mateix de Montserrat. Indomable, continuà posant mitjans per a la causa i molta esperança fins el final i quan escric final vull dir final. El 27 d’octubre de l’any 2017, president Puigdemont vau contreure un deute moral amb milers i milers de catalans, més de dos milions, però també amb la memòria del meu pare, així que...