ELS GOVERNS NOMÉS ESTIMEN A AQUELLS QUE ELS PROTEGEIXEN A ELLS

Cal que protegim la gent que té cura de la nostra salut. Cal que protegim la gent que té cura de la docència dels nostres infants, adolescents i joves. Cal que protegim els bombers. Cal que protegim la gent dels serveis socials. Cal que protegim la gent que ens vetlla la vida, la vida bona; aquesta gent són els nostres herois. Segur que tots en tenim d’herois d’aquesta mena en el nostre llistat de persones a qui abraçaries ben fort; són la gent que ens han tret d’un mal tràngol, que ens han obert una finestra, a vegades una finestreta suficient per on s’ha colat un vendaval que ens ha airejat i que ens ha dut una alternativa, una solució, una esperança; que potser fins i tot ens ha salvat la vida; que ens ha donat l’oportunitat per tornar-nos-hi a arrapar.

El govern, aquest ens que voldríem a prop i que sempre o gairebé veiem tan llunyà, hauria de voler-la aquesta protecció. Els governs haurien de ser agents molt actius per proporcionar aquestes proteccions. Però els governs només estimen a aquells que els protegeixen a ells; els governs i aquest ens opac que en diuen estat no estimen, fan servir, utilitzen i si alces el dit, ni que sigui el dit xic, s’enfaden i t’ensenyen, en el millor dels casos, la sola de la bota.

Aquests dies, els professionals que ens vetllen han sortit al carrer perquè només ocupant places i vials són mereixedors de l’atenció dels poder públics, dels noticiaris i de les portades de la premsa impresa. Sortir al carrer, fer soroll i deixar  els ambulatoris, les casernes i les oficines buits. El brogit de la protesta i a l’hora el silenci a les aules i a les consultes. Malestar que es cova durant mesos, durant anys en l’ànim i l’ànima d’aquells i d’aquelles que ens vetllen. Quin mal negoci que ens fem a nosaltres mateixos.

MALA FI TINGUEU I QUE VAGUEU PER LA FOSCOR TOTA L’ETERNITAT

El nen de la gorra que encapçala, mans enlaire i el rostre aterrit, la columna de jueus de Varsòvia camí del mortal gueto, l’any 1940, escortats per soldats alemanys nazis ben armats; que valents que són els que duen armes quan a l’altra banda només hi ha gent indefensa, els «altres». La nena de nou anys Phan Thi Kim Phúa, vietnamita víctima d’una bomba de napalm llançada des d’un avió sud vietnamita aliat dels USA; diuen que la fotografia feta pel fotoperiodista Nick Ut l’any 1972, que va donar la volta al món i ha esdevingut icona del conflicte bèl·lic, va ajudar a canviar el curs de la guerra. L’Aylan, el nen de quatre anys que amb la seva família escapava de la mort a Síria i que la va trobar a les aigües de la Mediterrània; unes aigües que el van dipositar ja sense vida en una platja turca. La nena Laila, palestina de vuit mesos d’edat morta asfixiada pels gasos lacrimògens llançats des de la banda israeliana i aquests dies l’Amal, del Iemen, la nena de set anys, morta de gana perquè abans d’ahir, ahir i avui, la fam és una altra de les armes que s’usen per a l’extermini de l’«altre».

Mainada en edat encara innocent que mor a milers a causa dels conflictes irredempts dels grans. En l’evangeli de Sant Mateu (25-40) podem llegir: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu». Monarques, presidents, generals, consells d’administració de les empreses que en treuen rèdits, ministres, diplomàtics, soldats rasos i gent corrent que té els estalvis en empreses que cotitzen a borsa o en estalvis que alimenten fons voltors o que inverteixen en altres empreses que fan bombes «intel·ligents»; es tanca el cercle: els interessos dels poderosos per fer créixer encara més el seu poder i els interessos de la massa que vol assegurar-se un futur; el futur, la cosa més volàtil que acompanya l’ésser humà des que és concebut; el futur, la deïtat a la qual consagrem tots els presents.

Voldria ser capaç d’escriure quatre ratlles dignes dels nens i nenes que encapçalen aquest text però no en sóc capaç. Una oració?, potser sí, però a quin dels déus? Un pensament? Sí, això sí, un pensament i una fiblada al cor i les carones de la mainada que m’és propera. I Un compromís: no callar mai davant la més gran de les atrocitats, les que cometen els més vils i inhumans dels humans que fan cinc àpats al dia i es perfumen amb aigua de roses; «sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d'ossos i de tota mena d'impuresa!» (Mt. 23,27.32). Mala fi tingueu i que vagueu per la foscor tota l’eternitat; vull creure que serà així, em cal creure-ho.