dijous, 13 de desembre del 2018

ESLOVÈNIA NO VAGAVA PER L’ESPAI SIDERAL


Vam ser a Eslovènia l’estiu del 1992, un any després que fos proclamada la independència; la guerra dels Balcans era molt a prop de la nostra ruta, a Croàcia; entràvem per Trieste. A la frontera ens van canviar marcs alemanys per una moneda de la qual no havíem sentit mai a parlar: el tolari. Primer vam ser a Postoina, l’Eslovènia que havia estat sota influència italiana, i després a la zona de Bled, l’Eslovènia més teutona; un paisatge meravellós i on el mariscal-dictador Josip Broz “Tito” tenia residència oficial d’estiu; de fet Tito va morir no massa lluny, a la capital, Liubliana, el maig de 1980. Aquell juliol del 1992, encara es podien resseguir les marques del tancs serbis a la carretera que du de Postojna al magnífic castell de Predjama. Vam fer estada al càmping Pivka que pren el nom del riu responsable de la formació de les magnífiques coves visitables de la zona. Unes instal·lacions, les d’aquest càmping, tan magnífiques com buides de visitants. Un producte de la megalomania del comunisme iugoslau, més preses de llum que no pas places de càmping, uns bungalows que ben poques vegades havien rebut estadants i tot un restaurant per a nosaltres quatre sols; això sí, amb una carn magnífica de la qual derivaven unes escalopes boníssimes i a bon preu. A Postoina hi havia un supermercat hereu de la planificació comunista amb els prestatges més buits que no pas plens i amb productes provinents de l’Europa de l’Est, recordo unes conserves hongareses i unes dependentes avorrides i guarnides amb bates de color gris passat; també hi havia un modern Spar, acabat d’inaugurar, amb els productes que ens eren familiars, ben il·luminat i dependentes, diguem-ne, a la capitalista manera.
L’única autopista era cap a Liubliana i en els peatges, uns treballadors molt joves, et donaven  un tiquet a mà del tipus de les entrades dels nostres cinemes dels anys seixanta, aquelles que anaven en un talonari numerat i encunyat. Recordo una escena deliciosa en què uns treballadors de l’autopista duien unes safates amb cafè i pastes per als seus companys que estaven als peatges. A Liubliana feien una festa a la plaça de l’Ajuntament, pel que vam veure l’organitzava la Ràdio Televisió Austríaca i passava en llengua alemanya que els presents seguien sense cap dificultat. Alemanya va ser la gran valedora de la independència eslovena; qui té un amic, té un tresor. Vam estacionar el cotxe a tocar del teatre de l’Òpera. La Liubliana històrica és una bombonera.
Vam seguir cap a Bled: llac dels Alps amb illa al mig i església, muntanyes dels Alps i castell; una meravella. La imatge somniada per aquells que venint de la mediterrània imaginem aquesta Europa de cims alterosos. Tot i haver passat només un any de l’entrada d’Eslovènia en el llistat de les nacions-estat independents, l’ambient era normal, ni rastre del breu enfrontament amb l’exèrcit iugoslau, bàsicament serbi, i que va causar una seixantena de morts entre els dos bàndols. Eslovènia no vagava per l’espai sideral ni es fotia de gana, simplement vivia, començava. I ara em ve a la memòria aquella pintada de fa uns anys, de quan l’Estatut del 2006 ja esverava a Espanya: “Barcelona, recuerda Sarajevo”. L’autor de la frase s’identificava clarament amb els atacants serbis, amb aquells franctiradors que des dels turons propers a la ciutat “caçaven” aleatòriament gent que passava pels carrers i les places de la que un dia va ser fins i tot ciutat olímpica.