PER LA LLIBERTAT. CRÒNICA DES DE DINS

                                                              Foto by Salvador Redó

Són quarts de quatre de la tarda a la Barcelona olímpica, cruïlla entre el carrer de Pujades i el carrer de la Marina. Data: dissabte, 26 d'octubre del 2019. Escenari amb tots els ets i uts. Espai per a les noies i nois de la premsa, algunes i alguns ja poc noies i nois; barreja de ganes d’experiències i d’experiència; grues per als fotògrafs destinats a obtenir imatges generals, aèries, però tocant de peus a terra. A una banda del carrer, un parterre folrat de gespa sana, d’un verd brillant, assadollat d’aigua, potser per les darreres pluges, i amb una arbreda de xipresos que amortirà l’escalfor del sol de tardor. L’espai s’omple de gent expectant i esperant. A l’altra banda, el carrer és menys acollidor, més ciutadà: vorera ampla i habitatges de pisos aixecats amb la gresca dels jocs olímpics del 1992.

Passen els quarts i l’indret s’omple; hi farà cap la capçalera de la manifestació per la Llibertat amb què la catalanitat tossudament alçada vol evidenciar la repulsa a la sentència que el poder espanyol ha fet caure sobre els presos polítics catalans. El paisatge humà és divers, transversal en diuen ara, i potser fins i tot inclusiu, adjectius que ja s’usen per a tot; transversal i inclusiu, uf! Tornem al vocabulari heretat: un paisatge humà en què hi havia de tot. En aquest de tot s’hi podia trobar gent d’un ventall ampli d’edats, de tres generacions i en algun de cas de quatre; gent uniformada amb alguna de les samarretes de la revolta dels somriures o guarnida a la manera còmoda, per passar unes hores dempeus, havent previst estones de calor i altres de més fresques, si és que la marinada, avui, no s’ha oblidat de Barcelona.

Banderes al vent. L’estelada és la protagonista. Quina bandera és aquella? pregunten dues senyores de mitjana edat una de les quals s’ha obert pas fins a primera fila amb l’auxili inestimable de l’anar insistint en el seu propòsit. La bandera de la seva curiositat és l’eslovena que llueixen una parella d’una edat similar. “Premsa espanyola manipuladora!”, es rebufa quan, en una de les tarimes preparades per a l’ocasió, ocupen espai els periodistes de cadenes televisives amb seu a Madrid, d’aquestes que en diuen nacionals aquells que es diuen no nacionalistes.

Passa el fotoperiodista Jordi Borràs, amunt i avall, a la cacera d’imatges i la gent l’aplaudeix i diu el seu nom en veu alta. Fa aparició el pallasso Jordi Pessarrodona, el del nas vermell que van retratar al costat d’un guàrdia civil i ara és perseguit per la justícia espanyola; li demanen entrevistes i es deixa fotografiar; la gent el crida i s’acosta a la filera. Al cap de poca estona, el periodista Quico Sallés, passa pel mateix “tràngol” i també es fotografia amb alguns dels presents. Ha nascut un nou star system català? I Lluís Llach, amb caminar lleuger, sense gorra, vergonyós, fa una lleu aixecada de mà per regraciar els reconeixements mentre marxa per encalçar el començament de la manifestació; “molt rejovenit” assegura una senyora amb motxilla disposada a defensar el seu pam quadrat de vorera.

Són les cinc de la tarda, l’hora assenyalada per a l’inici de la manifestació. Ens diuen que hi ha gent fins a la Sagrada Família. És molta gent. Després la guàrdia urbana de Barcelona ens dirà que som molts menys dels que volem i diem, però allà estem: emprenyats, com unes senyores de parla castellana que se saben totes les cançons fins i tot la recentment rescatada que diu que no som ni d’Espanya ni França, sinó Països Catalans; i expliquen a un noi de l’Empordà que allà on viuen: l’extraradi barceloní, hi ha molta gent, molta, que no ho veu clar això de la llibertat i la independència, que tenen familiars que tampoc no ho acaben d’entendre.

Passa la capçalera i darrera seu una munió de gent. Dos néts empenyen sengles cadires de rodes amb llurs avis, i parelles joves ho fan amb cotxets amb la mainada menuda, altres en duen a collibè; empènyer i suportar. La definició de la situació. Davant nostre, una mare jove aprofita l’aturada forçada perquè ja no hi cap més gent i dóna el pit a una nena que tot just comença a caminar, la nena es diu Elna; contrapunt d’esperança. Discursos i aplaudiments. Cant dels Segadors. Quantes vegades l’hem cantat aquests darrers mesos? Es dóna la manifestació per acabada... Acabada? La manifestació se l’endú a casa cada un dels que hi ha participat i les seves narracions ompliran converses al menjador de casa i es multiplicarà i engruixarà el bagatge col·lectiu.

FETS D'OCTUBRE. MANRESA 14-10-2019

Foto: Salvador Redó

Fets d'octubre. Manresa 14-10-2019

Indignació! Avui he vist gent gran plorant d'indignació; impotents. Gent honorable, molt honorable.

Esperança! Avui he vist gent jove agafant el relleu; conscients que hauran de ser també ells els que subjectin el pal de la bandera de la llibertat.

Retrobaments! Avui he retrobat vells lluitadors, veterans de la defensa del país; de la defensa de la seva gent; lluitadors socials que venen d'abans i que són solatge per a les noves generacions. Vells lluitadors de procedències polítiques diverses; alguns fa dies que han apartat els seus èxits polítics per poder tornar a empènyer.

Paisatge humà fet de complicitats intergeneracionals i intersocials; aquest paisatge humà que els repressors obvien però que saben que existeix i que, en un absurd gest d'autoengany, neguen fins a l'avorriment.

Sorgiment! He vist sorgir, des de fa més temps del que ells volen i diuen, líders. Sí, líders. S'han d'anar formant, s'han de consolidar; la gent se'ls ha de fer seus, però hi són. Alguns són noms coneguts i procedents d'esferes que poc o res tenien a veure amb la gestió del que en diem la política, altres provenen del món associatiu social, cultural o esportiu. El moviment té caps i gent que segueix.

Avui a Manresa, he vist això.

L'ANTICATALANISME, PART DEL PATRIMONI ESPANYOL

A tots els que estan convençuts que l’independentisme és el culpable del ressorgiment de  l’anticatalanisme i que aquest és d’ús exclusiu de la dreta i l’extrema dreta espanyoles, de les elits, i que la resta no combrega amb el nacionalisme espanyol.

Explica Paco Candel en el capítol “Cataluña acaba aquí” del llibre “Els altres catalans” (Barcelona, 1964) que al barri de la Torrassa de Barcelona l’any 1928 hi havia un percentatge de gent arribada d’altres parts d’Espanya molt important, que rondava el 75%, i que una part gran provenia de Múrcia. Escriu Candel que la FAI exercia molta influència entre els treballadors que vivien al barri i que estava enfrontada amb els sindicalistes propers a ERC del barri de Sants. Candel il·lustra la situació amb una referència, una pancarta apareguda a la Torrassa en què es va escriure un lema que, diu ell, va fer fortuna tot i no ser afortunat: “Cataluña termina aquí, aquí empieza Murcia”.

A. Bladé i Desumvila explica en el llibre “El viatge a Mèxic” (Pàgs. 43-45. Barcelona, 1993) en què relata el camí de l’exili des de França que en ple Atlàntic, a bord del vaixell Nyassa, va morir una nena d’un any, Núria Mora i Soler. Bladé explica que un mariner-fuster va fer una caixeta per posar el cos sense vida de la menuda, primer per a vetllar-lo i després per llançar el fèretre al mar tal i com manaven les lleis nàutiques. Bladé diu que “al capçal del petit taüt van posar una bandera catalana i, als peus, la portuguesa” ja que el vaixell estava matriculat a Portugal. I continua: “I ara ve un fet que un no sap com explicar si tracta de ser objectiu i no caure en l’apassionament al qual donà lloc d’una manera tan lamentable, que encara en sento la vergonya a la cara. El cas és que la bandereta barrada provocà una reacció soi-dissant patriòtica en funció de la qual diversos element van decretar que allò no podia ser i que juntament amb aquella ensenya hi havia d’haver una altra, que ells anomenaven nacional i volien dir, en realitat, la republicana. Potser el pitjor de tot, i allò que va convertir el vaixell en una mena de manicomi de discussions, d’insults i fins d’intents d’agressió, fou el caràcter imperatiu, o d’imposició, en contrast amb el que hauria hagut de ser simplement una proposta -formulada en primer lloc al pare de la nena morta- de solidaritat en el dolor... El cert és que tot el que s’havia guanyat en "conllevança" ... es va perdre lamentablement per manca de tacte i excés d’urc, dos mals crònics i, potser, inguaribles”.

Jaume Navarro i Torras és un manresà de la lleva del biberó que va ser mobilitzat, amb 18 anys acabats de fer, el 24 d’abril del 1938 per anar al front d’Aragó tot i que quan va entrar en combat realment ja era el front de Catalunya. En el relat manuscrit que fa d’aquell any de guerra, Navarro explica tres episodis en què es posa de manifest que l’anticatalanitat no era només patrimoni dels feixistes. “En la misma tarde ingresé a la 72, correspondiéndome el lugar, en los restos del primer batallón Rojo de Choque. La compañía mía, estaba compuesta exclusivamente de voluntarios andaluces. Había más viejos que de jóvenes de la Compañía. No me sentía muy seguro entre medio aquella gente que en verdad, sea dicho, profesaban un odio terrible a los catalanes...” En aquestes memòries, Jaume Navarro explica el pànic que van viure mentre estaven formats al pati de la caserna Karl Marx de Barcelona per un fort soroll que van creure que era l’inici d’un bombardeig i que només va ser un incident domèstic i com l’oficial que els passava llista els va insultar i els va esbroncar afegint: “todos los catalanes son una mierda”. Més endavant, en el moment de la inscripció en el llistat oficial de l’exèrcit republicà, a les Drassanes de Barcelona, explica el menyspreu rebut per part d’un dels soldats: “un miserable enchufado, del cual supe después que era del partido comunista, igual como los demás enchufados me trato como a un perro” i explica la conversa: “-A qué partido perteneces? –A ninguno. –Así que... eres fascista? –I que es fascista? –No te hagas el idiota. No estás sindicado? –Sí, soy de la UGT. –Va... UGT, todos igual. Sabes manejar alguna arma? –Nunca he tenido ninguna. –Que catalanes...