MONISTROLENCS NOTABLES
MIQUEL SASTRE
Monistrol
de Montserrat (1515?-1586?)
Per Salvador Redó i Martí
En la
construcció de l’església nova de Montserrat que va emprendre l’abat Bartomeu
Garriga hi va intervenir decisivament com a mestre de cases i tracista, avui en
diríem l’arquitecte, Miquel Sastre. El cognom Sastre ja figura en una relació
de noms de monistrolencs del segle XV.[1]
Miquel
Sastre entrà a treballar a Montserrat de ben jove, pels voltants del 1529 a
l’anomenada Companyia que, com ja hem explicat, venia a ser un símil d’empresa
de serveis administrada pels monjos per a cobrir les necessitats materials de
la comunitat i dels edificis del monestir. Deduïm aquestes dates a l’empara del
que explica ell mateix en una declaració jurada
el 16 d’agost de 1585 en un judici sobre l’existència d’un forat que
comunicava la cambra abacial amb la cambra del costat que era on es guardaven
els diners del monestir i una sostracció de diners per part del sots majordom
Diego Frías[2]
durant l’abadiat d’Andrés de San Román (1570-1576): «ha cinquanta-tres anys y va
per los cinquanta que treballe en Montserrat; sé mon ofici de mestre de cases y
sé molt bé les instàncies y aposentos de la casa, y que casi en tots he
treballat, així bé en les cel·les dels monjos com altrament».[3] Sastre ja era un home gran que encetava la
setantena i es fa constar en l’esmentat acte judicial la pressa que corre la
seva declaració perquè és un dels «homes
vells e impedits y tenen la vida perillosa per respecte de dita vellesa y
senectut». Cal
recordar que la mitjana d’edat de l’època estava al voltant dels trenta anys,
xifra que està molt marcada també per la intensa mortalitat infantil.
Creuant
dates, podem dir que Miquel Sastre ja treballava a Montserrat en temps de
l’abadia de Pedro de Burgos, el tercer abat de casa castellana després de
l’annexió a la Congregació de Valladolid. El mestre de cases monistrolenc va
treballat amb onze abats. Les obres de construcció van començar solemnement el
15 de juliol del 1560, Sastre tenia uns 45 anys i ja era un professional
sobradament format que deuria aprendre l’ofici en les diferents obres que se
succeïen en el santuari ja fos per engrandir la vella església, fer la nova
sagristia o per aixecar el campanar-torre de Santa Caterina i en contacte amb
els materials diversos que feien cap a Montserrat. En aquest sentit, l’abat
Miquel Forner (1541-1544), que tenia la dèria de fer una església nova, havia
fet dur fins al santuari unes partides de pedra que s’havien d’usar per fer els
claustres nous. Hem de pensar que Sastre ja es va posar a treballar en els
estudis i plànols per a la nova església molt abans de la col·locació de la
primera pedra per part de l’abat Bartomeu Garriga (1559-1560). De Miquel Sastre
es diu en la documentació de l’època que és: «el maestro della que la comenzó y acabo»,[4] i que és
el «mestre de
l’obra de l’església».[5]
Miquel
Sastre no va poder veure acabades les obres de l’església nova que es van
retardar a causa de les desavinences profundes en el si de la comunitat i la
paralització total dels treballs durant la llarga visita apostòlica promoguda
per resoldre els conflicte dels anys 1584-1586. Miquel Sastre moria dins la
meitat del 1586; el 28 de febrer del 1585, encara figura com a creditor en una
àpoca relacionada amb els capítols matrimonials de la seva filla Maria.
L’església nova no seria consagrada fins al 2 de febrer de 1592 però encara li
quedava un camí molt llarg perquè es pogués considerar acabada. Altés (1992)
afirma que «la mort de
mestre Sastre coincideix amb l’inici cronològic del desori arquitectònic en
l’acabament de l’església».[6] A banda
de curar l’obra de l’església nova, a Miquel Sastre se li atribueix la
construcció de l’edifici durant l’abadiat d’Andrés de Intriago (1578-1584) que
lligava la comunicació entre les estances monacals i l’església.
A
Monistrol, Miquel Sastre apareix en un llistat de donants per a l’obra de la
nova església parroquial de Sant Pere l’any 1568 i el juny del 1569 com a
àrbitre en els possibles conflictes que poguessin sorgir durant la construcció
de la nova església parroquial de Sant Pere. Casat amb Caterina, sabem que va
tenir dos fills: Salvador que va continuar l’ofici del pare també a Montserrat
i a Monistrol i Maria de la qual sabem que va signar els capítols matrimonials
amb el paraire monistrolenc Pere Tries, àlies Tomàs.
Salvador
Sastre va mantenir la presència familiar en temes clau de la vida local. El
trobem relacionat amb la que encara és la primera notícia documentada sobre la
devoció a Sant Sebastià i consta, amb data del 17 de març de 1574, en el llibre
del clavari de Monistrol com la persona que aporta dotze sous per a la compra
del ciri de Sant Sebastià.[7] Aquest
acte no va tenir cap mena de transcendència especial en la vida pública local
com sembla indicar-ho la inexistència de cap referència en els manuals d’acords
de l’època. El 22 de juny de 1601, es fa càrrec, de franc, de fer la traça per
a la primera capella de l’interior de l’església parroquial, la de la confraria
de la Puríssima Sang de Jesucrist i en el document corresponent, se’l titula
mestre de cases.[8]
El mateix dia, el consell encarrega a Sastre i a Antoni Pont fer el comunidor
annex a l’església «per a què pugui
de baix de cobert, lo vicari, comunir quan hi ha mal temps».[9]
El 3 de
gener de 1606, trobem Sastre com a prohom del Consell de la vila i com a tal és
escollit membre de la comissió que ha de mirar de resoldre les queixes dels
constructors del retaule de la nova església de Sant Pere pels retards en els
pagaments.[10] Al cap de pocs dies, el 22 de gener, torna a
ser escollit integrant d’una comissió de quatre prohoms per a signar la
documentació que assegura les sis places per als “fills de vila” ordenats
sacerdots dins la comunitat de preveres a proposta de l’abat Antoni Jutge.[11] Els
serveis de Sastre tornen a ser requerits en l’obra del retaule, aquesta vegada
en la seva condició de mestre de cases per veure quina solució es dóna al
pedestal on s’ha d’assentar i com s’aconsegueix que el Sant Sagrament es pugui
treure per darrera.[12]
L’última
vegada que trobem Salvador Sastre en documentació del Consell és el 27 de maig
de 1606. Consta amb el tractament de magnífic jurat d’aquell any i se’l
comissiona juntament amb un altre membre del consell, Jaume Alavedra, per
tractar amb l’abat Antoni Jutge l’afer de la relíquia «del gloriós de Sant
Sebastià» que aquest proposa donar a la vila.[13]
No tornem
a trobar el cognom Sastre fins molt temps després, es tracta de Josep Sastre
que surt en el llistat de consellers de vila de la bossa de mà segona reservada
a professionals liberals en el llistat dels trenta consellers del 1637. En
aquest apuntament es fa a «memòria
com per fer casa de vila se va començar d’obrar als 12 de desembre 1637, essent
los hòmens del consell de dita universitat les persones següents» i segueix el llistat esmentat.
Aquest
Josep Sastre formà part de la terna presentada l’1 de gener de 1642 a l’abat de
Montserrat Francesc Batlle (1641-1645, primer període), en aquest cas juntament amb Pacià Garriga i Joan Carles i
Amat de la qual ha de sortir el batlle.[14] Després
d’altres tres vegades, 1634, 1636 i 1640, a la quarta surt escollit Joan Carles
i Amat.
Embolicats en un homicidi i en la denúncia d’un desfalc amb mort
sospitosa a Montserrat
Hi va
haver dos moments en què la família Sastre es va veure embolicada en fets
luctuosos a Montserrat. El primer va comportar una mort violenta i en el segon,
un possible assassinat per enverinament. Anem per parts.
Salvador
Sastre treballava a Montserrat des de jove amb el seu pare. Essent fadrí, ell i
un altre monistrolenc a qui anomenaven mestre Joan, casat amb una filla de
Pacià Aguilar, «tenint los
dos passió[15]
amb un entallador italià que es deia mestre Bernardino, lo qual havia de fer lo
cor de l’església nova de Montserrat, lo mataren dintre la casa de Sant Iscle
que està junt a Montserrat». L’acció
va tardar a ser castigada i el redactor del memorial se’n queixa en aquests
termes: «mai hi ha
haguda justícia per castigar als dits hòmens ans bé se passegen públicament y
entren en la casa de Montserrat sense que ningú les diga res».[16]
El
desencadenant de l’afer va ser una discussió nocturna de Bernardino amb Miquel
Sastre, pare de Salvador a l’església de Sant Iscle, avui dins els jardins del
monestir, i que s’usava tant com a infermeria per a malalts contagiosos com a
alberg de treballadors de l’església. Així ho recull el relat: «y que dicho Salvador por
defender a su padre dio a maestro Bernardino un piquete en la cabeza de que
dicen murió».[17] Finalment
Salvador Sastre fou apressat per ordre del procurador general i condemnat al
desterrament, però, va poder tornar a Montserrat perquè es veu que feia falta
per a la continuïtat dels treballs «y por ser
el hijo del maestro de la iglesia de Montserrat, y por el respeto del padre que
muchos años ha servido esta casa». Miquel
Sastre tenia molt prestigi i amics dins la comunitat monacal com el pare Juan
Salinas, monjo encarregat de vetllar per la marxa dels treballs en nom de la
comunitat «y esto por
contemplación de su padre y que ha servido toda su vida en esta casa con mucha
fidelidad».[18]
En l’etapa
final de Miquel Sastre, el monestir vivia en la inestabilitat que ja hem
explicat. Hi va haver un fet que l’afectà de ple. Recordem que Sastre era la
màxima autoritat tècnica de la construcció de la nova església, i l’afer en
qüestió estava relacionat amb una possible sostracció de diners del monestir.[19] La
declaració es va fer a Esparreguera el 16 d’agost del 1585 en el judici per
dilucidar els fets. La cosa va anar així:[20] un dia
(no en sabem la data exacta però que pel que declara Sastre podria ser l’any
1580 o 1581), aprofitant que era festa, un oficial de l’obra de Montserrat, per
tant un treballador a les ordres de Sastre, Antoni Bessa casat i resident a
Monistrol, el convidà a esmorzar a la cambra que tenia sobre la ferreria a vi i
formatge i mentre esmorzaven li confessà que estava molt “afadigat”, això és
cansat, però no pas per la feina sinó perquè el sots prior Diego de Frias li
havia manat de fer un forat en la cambra de l’abat, per comunicar-la amb la del
dipòsit dels diners de la comunitat. Sastre explica en la declaració que poc
temps després d’haver fet el forat, van acomiadar de Montserrat a l’esmentat
Bessa tot i que feia més de vuit anys que hi treballava.[21] Al cap
d’unes setmanes, va morir i la seva muller, Isabel Bessa, va litigar contra
Frias «i altres de la casa de Montserrat» als qual acusava d’haver
emmetzinat al seu marit. Sastre declara que «si tal feren seria perquè no es descobrís que
ell hagués fet dit forat en la cambra de l’abat».
Miquel
Nonell, un altre oficial de Montserrat,[22] mestre
de cases i veí de Monistrol també en declaració en el judici diu que creu que
un cop fet el forat, Bessa baixà a Monistrol malalt «de la qual malaltia
morí» i que el metge del santuari, l’igualadí Montserrat Matheu, li va dir
que «Bessa no viuria gaires matins que ell determinava que era emmetzinat»
i segons ell, la gent creu que «dit forat
l’ha fet fer fray Andrés de Santiago abat[23]
y fray Joan Guzman majordom y fra Diego de Frias sota majordom per traure y
robar los diners del depòsit com és fama pública los predits han robada y
destruïda la casa y dit forat pot haver quatre o cinc anys és fet». Aquesta afirmació darrera, coincidiria amb les
dates que també diu Miquel Sastre i situaria el fet del famós forat en el
moment de l’acomiadament i mort d’Antoni Bessa en els anys 1580-81. Sí és així,
el forat no es fa en temps de l’abat San Román que ho va ser entre el 1570 i
1576 sinó que cau de ple en el període abacial d’Andrés de Intriago que ho fou
entre el 1578 i 1584. De fet ja se’n queixava San Román que en la visita
apostòlica passada a Montserrat, li encolomaven afers que no eren seus.
La notícia
de la sostracció de diners de la caixa de Montserrat que Miquel Nonell dóna per
sabuda en la declaració del 16 d’agost del 1585 podria ser la que referencia
Fernández Terricabras (1993)[24] en què
dos monjos castellans són enxampats mentre se’n duen del país 8.000 lliures.[25] Els diners són requisats pels Diputats
d’Aragó i el Consell de Cent ho esgrimeix com una prova de la causa de la ruïna
de Montserrat.
Que
l’esmentat forat que comunicava la cel·la abacial amb la caixa de cabals del
monestir no era cosa del passat, ho explicita Miquel Sastre en la seva
declaració a Esparreguera, ho transcrivim sencer perquè és molt il·lustratiu
del moment declaratiu: «...i és
veritat que en temps que fra Garriga fou abat de Montserrat me féu venir en sa
cambra de l’abat nomenada i me manà li emblanquís dita cambra a respecte que hi
havia algunes clivelles en les quals s’amagaven i es criaven xinxes i així jo
la piquí tota dalt a baix a pic d’escoda i la emblanquí de guix i en dita
cambra no hi trobí forat algun perquè no n’hi havia ningun forat xic ni gran
que travessàs en la cambra que li diuen del dipòsit on solen tenir lo dipòsit
dels diners de la casa, que està al costat de la cambra de l’abat que no hi ha
sinó una paret mitgera que si n’hi hagués jo l’haguera trobat picant amb
l’escoda; i fiu en dita cambra de l’abat tres finestres que eixien en los
claustres i que hi treballí més de quinze dies; ...més en temps de fra Miquel
Forner (1541-1544 i 1546-1553) jo adobí i tapí algunes clivelles del depòsit i
no hi viu ningun forat ni xic ni gran sinó tres escambells y una caixa gran
grossa, i dit fra Miquel Forner me digué tocant la caixa que si jo tenia lo que
era dins aquella caixa, jo estaria bé».[26]
[1] Soldevila, (1983), p. 50.
[2] Veg. l’apartat: “El conflicte entre monjos castellans i
catalans al descobert, expulsions i bandolers”.
[3] Altés.
(1992), p. 38.
[4] Altés
(1992), p. 37.
[5] Ibid., p. 38.
[6] Ibid., p. 42.
[7] Redó
(1998), p. 13.
[8] ACBG fons AMMM. Llibre
del Consell, s. XVI-XVII, vol III, f. 54v.
[9] Ibid., f. 53r.
[10] Ibid., f. 80v.
[11] Ibid., f. 81v.
[12] Ibid., f. 82v.
[13] Ibid., f. 84r.
[14] Ibid., f. 105r.
[15] Commoció o pertorbació produïda per l'odi. Veg. Passió a https://dcvb.iec.cat/
[16] Altés,
(1992), p. 40.
[17] Ibid., p. 41.
[18] Ibid.
[19] Ibid., p. 62.
[20] Ibid.
[21] Ibid. Altés situa el període de treball de Bessa a Montserrat
entre el 1572 i el 1580-81.
[22] Ibid.
[23] Noteu que aquí hi ha un error ja que no va existir cap abat
amb aquest nom, el copista es deuria confondre en el cognom i va canviar
Intriago per Santiago. Felipe de Santiago va ser l’abat predecessor en ésser
escollit per segona vegada per al període 1576-1578. Altés (1992) situa la mort
de Bessa l’any 1580 o 1581, per tant dins el període abacial d’Intriago.
[24] Fernández Terricabras, Ignasi (1993) “Reforma i obediència: actituds
institucionals durant la visita del monestir de Montserrat (1583-1586)”, p. 174
a Pedralbes. Revista d’Història moderna,
13, vol. II, p. 171-180. Congrés d’història moderna de Catalunya. III.
Barcelona.
[25] Es tracta de l’abat Intriago i del majordom Guzmán per als
quals el mateix Consell acordà sobreseure la causa del frau fins que finalitzés
la visita monàstica.
[26] Altés
(1992), p. 38.
