El centenari d'Oriol M. Diví recorda el seu talent en l'art dels exlibris

El monjo montserratí va crear més de mig miler de signatures gràfiques per als seus lectors

Per Salvador Redó i Martí

El P. Oriol M. Diví treballant en una felicitació nadalenca per a la comunitat benedictina a la màquina 

de proves de la Impremta de Montserrat

(Foto: Salvador Redó)

Enguany es commemora el centenari del naixement de l’ex-librista, monjo de Montserrat, P. Oriol Maria Diví i Coll, de nom de pila Pere, (Esplugues de Llobregat 1924-Montserrat 2013). Com passa sovint en aquest país nostre, insistentment obsedit a viure immergit en un desorientant doll de sorolls, la petjada silent d’un artista, tot i els reconeixements internacionals assolits, com la del P. Oriol, perilla de caure en el son dels justos.

No és un art menor el de l’ex-libris, si és que hi ha arts majors i arts menors. La idea, el dibuix traslladat a través de burins i gúbies a la fusta de boix que l’impressor estamparà en breus impresos, esdevindrà company de viatge dels llibres d’un lector devot que així ho deixarà dit a segons o tercers lectors i a més potser i qui sap si també lluny de la biblioteca primigènia.

Els ex-libris del P. Oriol M. Diví eren un retrat de qui li feia l’encàrrec. La feina començava amb una interlocució amb l’interessat de la qual l’artista n’extreia els elements importants que configuraven allò que era part de la seva essència més personal: un paisatge, un ofici, la vivència religiosa, la festiva...

Qui es dedica a fer números ha establert en 572 els ex-libris elaborats pel P. Oriol entre 1960 i 2011. Hi ha més obra encara perquè cal afegir-hi els dibuixos passats a planxa o els boixos que servien per a les felicitacions nadalenques de la comunitat o per les festes com les que celebra l’Escolania per Sant Nicolau. Goigs, estampes, il·lustracions... són també part del bagatge de l’artista.

Recordo el P. Oriol entrant a la impremta de Montserrat directe a la màquina de proves, un tòrcul que bàsicament servia per a imprimir les galerades que anaven a correcció de l’editorial monàstica en temps del vell art de la tipografia. Menut d’estatura, la barba blanca, educat, afable i amb un posat de serenor que encomanava. Del tòrcul eixia la prova primera del boix convertit en motlle d’ex-libris: els forats eren els blancs, la fusta deixada en la seva alçada, els negres, i l’ombra, espais plens amb ratlles l’espessor de les quals la feien més o menys intensa.

Treballar amb el P. Oriol era una delícia per la proximitat del tracte i pel mestratge. No li calia dir gaires coses. T’obsequiava amb un somriure de complicitat. De fet, era amb el seu fer que se’t guanyava per la causa: la devoció per la feina ben feta, allunyada del soroll.

Manresa, 12 d’octubre de 2024.