ARA QUE ENS PODÍEM HAVER ENTÈS, ARA TE’N VAS AMB UN ALTRE

El Penedès ja és vegueria. Molt bé, ja en són vuit a Catalunya. Igualada ja no dependrà de la Catalunya Central per a les coses de la vegueria; Manresa, el coco d’Igualada, ja no els podrà fer uuuuuuh! No, ara els ho farà Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú i el Vendrell, però Manresa, noooooo! En aquesta bugada, la comarca de l’Anoia ha perdut el llençol de l’Alta Segarra, vuit municipis que queden despenjats; vaja que queden a mitges; i una obvietat: les mitges no han estat mai senceres. L’Alta Segarra roman sota el paraigua de l’Anoia però a la vegueria de la Catalunya Central; tot plegat un despropòsit. Les comarques tenen un punt a favor seu: en indrets de poblament dispers com el Pirineu i de comunicacions no sempre fàcils, ajuden a mantenir un sentiment de pertinença a una geografia comuna. En indrets més afavorits, amb molta gent i comunicacions de volum, com els dos Vallès, per exemple, el sentiment de pertànyer a la comarca pot funcionar com un antídot contra l’annexió de facto a la corona barcelonina. El sentit de pertinença és més fort que no pas una carretera ràpida o uns túnels. La comarca hauria pogut fer de l’Anoia un referent per a una terra poc compactada, els anoiencs hauran d’esbrinar per què no se n’han sortit. El Penedès ha sabut jugar les cartes i ha obtingut més que no s’esperava després que des d’Igualada truquessin a la seva porta amb renovada força arran de l’entronització de la Catalunya Central. En la sessió del Parlament de dijous, i em sap greu dir-ho, hi va haver molt soroll per a no res; somriures, abraçades i brindis; un brindis al sol. I tot plegat per recollir les molles d’unes taules mal proveïdes com són les vegueries.