150 anys del  naixement d’Ignasi Domènech i Puigcercós

 La Fonda Llobregat de Monistrol de Montserrat en el camí d’aprenentatge del gran cuiner i pedagog 

Monistrol va tenir un paper rellevant en la formació del cuiner manresà, renovador i ordenador de la cuina catalana, Ignasi Domènech i Puigcercós (1874-1956), conegut sobretot pel seu best seller “La Teca” i autor de trenta títols més. Feia dos anys que treballava a Barcelona on havia iniciat el seu procés d’aprenentatge en diversos establiments. Mentre treballa a Barcelona, Ignasi Domènech va rebre la proposta de feina que l’havia de retornar al Bages i acceptà anar a la fonda Llobregat, coneguda també com la fonda Gran en contraposició de la fonda Xica; aleshores, l’establiment el regentava Climent Sala.

Aquest establiment monistrolenc situat en les dependències del que havia estat palau prioral de Montserrat, era parada dels viatgers que anaven des de l’estació de ferrocarrils del Nord fins a Montserrat. Per tant, la base de la clientela era la gent del país, però des del 1890 havia aparegut un públic nou: els enginyers i personal qualificat que treballava en la construcció del cremallera de Montserrat. Eren suïssos i estaven acostumats a altres menjars i condiments. Aquí entra en acció Domènech.

Domènech arribà a Monistrol al començament del 1890, en ple hivern i amb un contracte de quatre mesos, pel qual cobraria 500 pessetes més extres i propines, el menjar i el planxat i rentat de la roba. Domènech explica en les seves memòries que va aprendre molt del receptari de la mestressa de la fonda Llobregat. El plat estrella de la casa era l’escudella feta amb arròs i fideus i la carn d’olla, mentre que la creu de la cuinera-mestressa era la truita a la francesa. Domènech confessa que va ser la primera vegada que va veure fer escudella i carn d’olla a l’engròs i explica que, per a la mestressa, una bona escudella i carn d’olla «s’havia de fer amb olles grans de terra cuita i molt bombades, i la cocció, amb carbó vegetal. A l’hora de servir-ho, usava soperes escudelleres i emplatava la carn d’olla en unes plates posant tots els components d’una manera atraient, que donava gust de veure-ho, i netejava les vores amb un tovalló blanc. L’escudella i carn d’olla feta per aquella dona era l’única que havia vist fins aleshores».

La creu culinària de la casa, ja s’ha dit, era la truita a la francesa. Els clients suïssos la demanaven amb insistència, la volien crueta, esponjosa i ben acabada, i sembla que els la servien cuita, eixuta i aplanada. Domènech diu que en va aprendre «del meu padrí Ignasi Puigcercós, a casa meva de la fonda del Centro, a Manresa, que les feia molt maques i en un tres i no res». I no solament la volien ben acabadeta, sinó que la demanaven feta amb mantega de llet de vaca i no amb oli d’oliva. Així que Domènech es va fer un nom entre els clients de la fonda Llobregat a base de cuinar-los truites cruetes i amb mantega, que batejarà com a truita a la suïssa al llibre “La Teca”.

 Els tiets Ignasi i Antònia, treballadors del tèxtil monistrolenc, esdevinguts fondistes a Manresa

Monistrol no era una plaça aliena a Domènech. Els seus oncles Ignasi Puigcercós i Antònia Cisa hi van fer cap com a treballadors del tèxtil abans que de traslladar-se a Manresa per a emprendre una aventura familiar que els duria a regentar una de les millors fondes del moment de la capital del Bages: la Fonda del Centro situada al carrer del Born 8 i Nou 15. Ignasi Puigcercós i Puig, natural de Gironella i Antonia Cisa i Duran, natural d’Arenys de Munt juguen un paper cabdal en els primers anys d’Ignasi Domènech al qual afillen; el nostre cuiner aprendrà les beceroles de la cuina a l’establiment dels oncles on treballarà entre els 10 i els 14 anys d’edat que fou quan marxà a recórrer món. El primer registre documental del matrimoni Puigcercós-Cisa el trobem en el full del padró de Monistrol amb data d’1 de gener de 1866; tenen el domicili al carrer del Pla en una casa del promotor immobiliari i propietari local Llàtzer Llorens sense especificar el número. Tota la zona es coneixia administrativament en el padró municipal de 1865 com a “Cuartel Levante”.

En l’esmentat full del padró estan inscrits Ignasi Puicercós i Puig natural de Gironella i de 22 anys d’edat, Antònia Cisa i Duran, de Premià de Dalt i de 21 anys i el primer fill Emili Puigcercós i Cisa d’un dia d’edat; així doncs, el cosí gran d’Ignasi Domènech, el que l’havia d’acompanyar en la primera sortida laboral a Barcelona el 1889, era nascut el 31 de desembre de 1865. Ignasi Puigcercós figura com a teixidor. El document té una acotació signada pel funcionari Joan Torres en què es diu que el signa ell: «Por no saber escribir Ignacio Puigcercós». En el full de 1867 es mantenen els mateixos membres de la unitat familiar i en el que du la data de 2 de gener de 1868 la família ha crescut amb el segon fill, Salvador, que aleshores ja té sis mesos. En aquest habitatge van néixer els dos primers fills: Emili i Salvador Puigcercós i Cisa. En aquest padró, consta que viu amb els Puigcercós-Cisa una noia rellogada provinent d’Igualada: Rosa Riera de 22 anys. Localitzem a Manresa la família Puigcercós-Cisa en el padró de l’any 1871 vivint en la finca anomenada de Just Cortés, primer pis, del número 4 de la Carretera de Cardona, els baixos de la qual, avui, és el conegut establiment d’hostaleria “Cal Manel”. Segons consta en aquest document, la família resideix a Manresa des d’aquest mateix any.

 

 

En aquest text, el Llorenç Soldevila es feia ressò d’una problemàtica sobre la disposició d’aigua de la Font Gran per al reg de les hortes Hivernal i de Maians; uns drets centenaris que es veien inculcats a causa d’una gestió poc transparent del servei d’aleshores. És el setembre de 1972, estaven en marxa les obres de la nova carretera de Manresa, començada i aturada i començada de nou per problemes econòmics de les empreses concessionades per la Diputació de Barcelona. També s’havia urbanitzat la plaça de la Font Gran i el carrer de les Escoles, les dues obres civils de més envergadura del Monistrol de la postguerra; l'alcalde del moment era Francesc de Paula Cascante i Plans (1969-1976). És un text lleuger amb una prosa encara poc elaborada, directa, que el temps ha convertit en un retrat del Monistrol de l’època. Cal fer notar que quan el Llorenç escriu ”Circular” es tracta de la revista Art i Esplai que rebia aquest nom entre la gent que la feia. En aquest cas es tracta del número 26 corresponent al mesos de juliol-agost de 1972, la penúltima que es va editar abans de la multa governativa i del tancament per ordre del Gobierno Civil per una portada en la qual es demanava l’ensenyament de la llengua catalana a les escoles dels Països Catalans. No han canviat gaire les coses des d’España.

 

TOT SOVINT SOMNIO MONGETES I PATATES QUE EM PARLEN D’UNS HORTS EIXUTS, SENSE AIGUA

Farà vora de tres anys, més o menys, que un grup de hortolans del nostre poble, en representació de tota la resta, que per no perdre la costum preferí de seguir essent majoria silenciosa, es dirigia a les nostres primeres autoritats, les locals; després començaren una sèrie de gestions davant unes altres autoritats, les provincials, per a fer retornar l’aigua que des de temps llunyans pertanyia a les hortes del poble ja que ara estan eixutes, sense aigua a causa d'uns motius dels quals, segons diuen, no se’n pot parlar.

Qui escriu aquestes ratlles no és hortolà, ni per ofici ni per afició, però a casa sí que tenen hort, l’hort de cal Boter, sota la Cabanya. Avui, el nombre d’hortolans ha minvat molt per la pèrdua de terres a causa de la construcció de la inacabable carretera que algun dia ens conduirà a Manresa (Cor de Catalunya); esperem que si més no els nostres fills puguin servir-se’n.

L’altre dia, cap allà dos quarts d’onze de la nit vaig fer cap al petit tros de terra que pertany als de casa meva i quina no fou la meva sorpresa al comprovar que pel rec baixava aigua clara i neta com la de l’aixeta, a diferència de la que tot sovint veig baixar pel mateix indret a ple dia. Es dóna el cas que pel rec dels horts, generalment, en lloc d’aigua baixa una mena de compost de substàncies sòlides i d'altres que no ho son tant, d’uns colors esgrogueïts, que escampa un ferum poc agradable al nas dels hortolans que caven les seves hortes. Segons diuen ells: "ja que no tenim aigua, almenys que no hi hagi herbes que privin de créixer les plantes".

El dia en qüestió, el senyor que té les claus del ^“regne de les aigües de Monistrol” deixà anar durant unes hores el preuat líquid. I així és com un o dos dies a la setmana, a altes hores de la nit, hom pot veure regar les hortes —oh meravella!— i, al mateix temps, admirar amb quin sentit de la democràcia pràctica els nostres hortolans es passa el líquid que baixa com un do del Déu del tenebrós i ben mesurat regne de les aigües de Monistrol.

Quan reflexiones sobre els fets que vius a diari, t’adones de les moltes coses que no rutllen al teu voltant i a tots els nivells i penso en la quantitat de persones que miren “Un, dos, tres aguante otra vez" o bé la novel·la de torn i que viuen absents voluntàriament o involuntària d’aquests problemes.

Hem de defensar en tot moment i davant de tothom els nostres drets i fer valdre, quan sigui necessari, els drets dels altres; és per això que mitjançant la Circular vull fer públic aquest problema que ja fa massa temps que pateixen els nostres hortolans.

És de suposar que les autoritats, com tots els vilatans, volen el millor per a la vila. Mostra recent n'és l’arranjament i asfaltatge de la plaça de la Font Gran i del carrer de les Escoles, l’obra més important crec, de les realitzades sota el govern del nostre actual batlle. Aleshores, si realment existeix aquest sentit de treballar per al bé de la comunitat, demanem amb un veritable esperit de servei des de les pàgines de la Circular que els hortolans del nostre poble puguin tornar a tenir l’aigua que per altra banda segueix essent d’ells i de la qual no poden fruir per raons de les quals, segons diuen, "no se'n pot parlar"

LLORENÇ SOLDEVILA I BALART

 

 

FETS D'OCTUBRE. MANRESA 14-10-2019

Foto: Salvador Redó

Fets d'octubre. Manresa 14-10-2019

Indignació! Avui he vist gent gran plorant d'indignació; impotents. Gent honorable, molt honorable.

Esperança! Avui he vist gent jove agafant el relleu; conscients que hauran de ser també ells els que subjectin el pal de la bandera de la llibertat.

Retrobaments! Avui he retrobat vells lluitadors, veterans de la defensa del país; de la defensa de la seva gent; lluitadors socials que venen d'abans i que són solatge per a les noves generacions. Vells lluitadors de procedències polítiques diverses; alguns fa dies que han apartat els seus èxits polítics per poder tornar a empènyer.

Paisatge humà fet de complicitats intergeneracionals i intersocials; aquest paisatge humà que els repressors obvien però que saben que existeix i que, en un absurd gest d'autoengany, neguen fins a l'avorriment.

Sorgiment! He vist sorgir, des de fa més temps del que ells volen i diuen, líders. Sí, líders. S'han d'anar formant, s'han de consolidar; la gent se'ls ha de fer seus, però hi són. Alguns són noms coneguts i procedents d'esferes que poc o res tenien a veure amb la gestió del que en diem la política, altres provenen del món associatiu social, cultural o esportiu. El moviment té caps i gent que segueix.

Avui a Manresa, he vist això.

LA PAU NO ÉS EL SILENCI DE LES CEL·LES NI DELS CARRERS

No senyors, no. No hi ha hagut violència. Si volem entendre’ns és imprescindible que acordem el significat de les paraules. Violència és el que van practicar els assaltants a la Blanquerna, a Madrid, i que no els ha dut a la presó perquè tenen família. Violència és convertir la terrassa d’un bar al centre de Barcelona en el camp d’una batalla campal protagonitzada per ultres d’equips de futbol rivals després d’una manifestació unionista; allò que la seva Espanya uneix, ho separa el futbol; curiós (eufemisme). Violència és assaltar els periodistes que fan la seva feina i que, els ho asseguro, no hi van pas per ganes, a cobrir una manifestació on saben que seran les dianes a assenyalar i, algú, la peça a marcar. Violència és acusar dos pacifistes, els Jordis, que s’esgargamellaven per negociar una sortida digna als policies que van escorcollar la conselleria d’Hisenda, el vídeo dels fets ho diu ben clar, però no n’han fet ni cas. Violència és l’«a por ellos», tant si es diu en una caserna de la policia, com si es diu en un camp de futbol, o com si es diu el primer minut d’una campanya electoral, per més ferro que se li vulgui treure. Les frases fetes, a vegades, també les carrega el diable i volen dir allò que volen dir. És clar que qui té el patrimoni de la violència, com que li és consubstancial, com que es dóna per descomptada, creu que els violents sempre són els altres encara que alcin les mans o marxin en silenci; 28.000 persones a Manresa el dia 3 d’octubre. Violència és dictar unes ordres d’empresonament blasmades per desenes i desenes de juristes. Violència és el trasllat dels consellers i del vicepresident de la Generalitat emmanillats en les condicions que ens han relatat. La pau no és el silenci de les cel·les ni dels carrers.

I AMB EN PUJOL VAM PARLAR DE COSES D’ESTAR PER CASA

«Sento molt tot això que està passant». Aquesta frase dita per l’expresident Jordi Pujol a la sortida d’un dels recents escorcolls judicials és exemple de la situació personal en què es troba qui durant sis legislatures va regir la política catalana. Pujol aspirava, com tothom que tasta poder, a passar a la història com un prohom. Vaig parlar amb l’expresident el dia de l’acte solemne de la commemoració dels 125 anys de les Bases de Manresa. Amb Pujol ens coneixem de vista perquè, si ell fa molts anys que està en política, jo també en fa molts que faig de fotoperiodista; jo encara li dic president Pujol, ves. L’atzar va voler que protocol de l’Ajuntament el situés a un extrem de la primera fila de cadires de la dreta mirant la presidència de l’acte, a pocs pams de l’indret on em poso habitualment per fer les fotografies dels actes institucionals. El vaig saludar, i també ho van fer els exalcaldes Sanclimens i Camprubí i qui va ser regidor de l’Ajuntament per CDC, Pere Oms. Pujol estava sol. Vam parlar distesament, crec que va agrair que li donés conversa; alguns estaven pendents de la nostra xerrada i van córrer fotos de mòbil. Des que va confessar l’herència d’Andorra, a Pujol li han desaparegut molts amics, coneguts i saludats; els de conveniència, segur! Vam parlar de dos manresans il·lustres, l’arquitecte Oms i Ponsa i de l’escriptor Joaquim Amat-Piniella amb sengles retrats pintats i penjats a una de les parets de la sala de plens, i de si l'havien remodelada perquè la recordava diferent. En un moment donat  va recordar que havia estat president vint-i-tres anys, i jo li vaig dir que tenia gravat el dia que va ser escollit pel pacte CDC-ERC, perquè jo aleshores feia la mili al ministeri de Defensa, al Palacio de Buenavista que és una xamfrà de la plaça de Cibeles, i que la seva elecció no havia agradat gens entre aquella gent que trobava impensable que a casa meva parléssim en català, que em deien que això del català era una invenció de Jordi Pujol i que al Parlament de Catalunya es parlava en català perquè així no els entenia la gent. I va començar l’acte.

LA CONFIANÇA ÉS UNA GERRA DE CRISTALL QUE QUAN ES TRENCA...

Han passat una desena de dies des de l’esclat del Vermellgate manresà i som allà on érem; bé, la regidora Mireia Estefanell és uns quants graons més per sota, atès que ha perdut la confiança de l’alcalde, Valentí Junyent, que és qui delega l’autoritat en els regidors de govern. La confiança és com una gerra de cristall fi que quan es trenca costa molt de reparar, i en tot cas sempre més s’hi veuen les esquerdes. La confiança és a la base de la nostra vida en societat. Mirin què ha passat en les nostres relacions amb la banca arran de la crisi econòmica i les seves derivades, com les preferents o les clàusules sòl, per exemple. La confiança te l’has de guanyar dia a dia demostrant que obres amb decència, potser t’equivoques, i quan això passa, es reconeix l’error, es repara i som-hi! D’això se’n diu relacions humanes; que ja ni el papa de Roma és infal·lible! La confiança és germana de la claredat. Confiança i jugar a cuit amagar no fan bona parella. Ha passat una setmana i mitja i encara no sabem ben bé qui ha fet què en l’afer manresà, vull dir que no ho sabem del cert i les conjectures tampoc fan bon paper amb la confiança. En aquesta lamentable historieta entre el PDeCAT i ERC nostrats, només sabem del cert perla gravació que el diputat Bonvehí va llançar una ombra de sospita sobre la voluntat última de la seva formació pel que fa al Procés, i que algú (es pot afirmar que era d’ERC sense cap dubte?) ho va fer públic amb excés de zel o que potser va ser una criaturada d’adults. L’acord de govern manresà és una proposta instrumental, no cal que hi hagi amor, però si n’hi ha, millor, perquè l’amor endolceix. Això sí, el Vermellgate ha aconseguit dur Manresa al mapa, més que sant Ignasi o els 125 anys de les Bases de Manresa.

ENTRE ACTITUDS I LA CARRETERA, ENCARA COM NO EN PASSEN MÉS

Dimarts passat, a dos quarts de deu del matí, variant de Manresa direcció Barcelona, un camió tràiler carregat amb un contenidor dels que es transporten en vaixell avança els cotxes pel carril de la dreta que du a Sant Pau i a Manresa pel Pont Vell; s’incorpora al carril correcte de la marxa, òbviament fent frenar a tothom. Al cap de pocs metres, uns cotxes que s’han d’incorporar a la C-55 provinents de Manresa, obliden el cedeixi el pas i, ras i curt, som-hi, frenada de nou i mirada pel retrovisor lateral dret perquè observo com un altre vehicle intenta colar-se’m per la dret. Tram doble d’abans d’arribar als Comtals, aquests mateixos vehicles avancen a força més dels 80 quilòmetres preceptius fins apurar el carril, amb la qual cosa, més frenades. En el mateix viatge, tram de la C-55 a la recta del polígon de Sant Vicenç de Castellet, dos vehicles avancen per la dreta per incorporar-se al carril de la marxa poc abans de l’accés a l’autopista tallant la circulació dels que ho fan per allà on toca; aquest és un escenari habitual d’aquesta maniobra. La carretera és un desastre, lenta, atapeïda, concurrència d’interessos viaris, presses, sense vorals amb la qual cosa qualsevol incidència es transforma en cues quilomètriques de vehicles aturats. Dos passos per nuclis urbans: Castellgalí i Monistrol de Montserrat, sense regulació semafòrica d’excés de velocitat; amb els senyals limitadors no n’hi ha prou, com l’experiència demostra. Cotxes de la policia de carreteres amagats per enxampar el personal, radars de color butà ara sí ara no; limitacions de velocitat enganxades al radar; ànim recaptatori? Revolts modificats mantes vegades i sense haver resolt el traçat mortífer: el revolt que la gent de Monistrol coneixem com del Mas on ara hi ha els accessos al tren  Cremallera de Montserrat i el revolt sota el castell de Castellbell, que són l’exemple d’una extraordinària i repetida mancança tècnica, i sinó repassin-ne la història. I això és cada dia.

ARA QUE ENS PODÍEM HAVER ENTÈS, ARA TE’N VAS AMB UN ALTRE

El Penedès ja és vegueria. Molt bé, ja en són vuit a Catalunya. Igualada ja no dependrà de la Catalunya Central per a les coses de la vegueria; Manresa, el coco d’Igualada, ja no els podrà fer uuuuuuh! No, ara els ho farà Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú i el Vendrell, però Manresa, noooooo! En aquesta bugada, la comarca de l’Anoia ha perdut el llençol de l’Alta Segarra, vuit municipis que queden despenjats; vaja que queden a mitges; i una obvietat: les mitges no han estat mai senceres. L’Alta Segarra roman sota el paraigua de l’Anoia però a la vegueria de la Catalunya Central; tot plegat un despropòsit. Les comarques tenen un punt a favor seu: en indrets de poblament dispers com el Pirineu i de comunicacions no sempre fàcils, ajuden a mantenir un sentiment de pertinença a una geografia comuna. En indrets més afavorits, amb molta gent i comunicacions de volum, com els dos Vallès, per exemple, el sentiment de pertànyer a la comarca pot funcionar com un antídot contra l’annexió de facto a la corona barcelonina. El sentit de pertinença és més fort que no pas una carretera ràpida o uns túnels. La comarca hauria pogut fer de l’Anoia un referent per a una terra poc compactada, els anoiencs hauran d’esbrinar per què no se n’han sortit. El Penedès ha sabut jugar les cartes i ha obtingut més que no s’esperava després que des d’Igualada truquessin a la seva porta amb renovada força arran de l’entronització de la Catalunya Central. En la sessió del Parlament de dijous, i em sap greu dir-ho, hi va haver molt soroll per a no res; somriures, abraçades i brindis; un brindis al sol. I tot plegat per recollir les molles d’unes taules mal proveïdes com són les vegueries.

MANRESA NO TÉ QUI L’ESTIMI, NO ÉS UNA PRIORITAT PER AL PAÍS

Manresa no té qui l’estimi. No surt en els mapes de les coses importants del país i no és motiu d’interès. Manresa no interessa. És allà, va créixer i és una ciutat de setanta mil habitants. Si no hi fos, no passaria res. El país pot viure sense Manresa. Les delegacions territorials que hi va posar la Generalitat, alguna en un piset, podrien no ser-hi i la dinàmica administrativa general també marxaria. Els manresans tampoc no tenen qui els estimi, és clar. És cert que massa sovint no s’estimen ni ells mateixos; i amb tan desamor, crec que la ciutat es mor en el cor de la seva gent. Perquè al cor li has de donar els impulsos regularment, sinó el bategar es cansa i podria deixar de sentir-se imprescindible i morir-se del tot. Els fets i no pas les paraules és el que importa. Les coses fetes romanen i les paraules... les paraules se les endú el vent; donar la paraula sempre ha anat acompanyat d’una forta encaixa, d’un fet. La mostra més diàfana, més incontestable que Manresa no enamora és el sistema de transport públic, lent, anguniós, insegur, quan no és car, una estafa, vaja! El viatge de Manresa a la capital del país que ho és de la sanitat, de la cultura, del treball o de l’orgull patri, fins i tot, és de llarga durada. En això de les comunicacions, Manresa i la seva àrea d’influència està en mans de gent que no la tenen prioritzada. Manresa ha perdut pes en les institucions; des de fa molt temps que no hi ha convilatans al nucli dur i això també es fa notar; tot i que quan n’hi ha hagut, la veritat, tampoc n’hem tingut grans notícies; ei!, i si m’equivoco, corregiré. I així les coses, el ciutadà/ana, i encara més si és proactiu i propositu, s’anirà corsecant, impotent per canviar res. Pessimista? Realista!

HI HA SOLITUDS URBANES QUE NO VÉNEN PAS D’ARA A MANRESA

Manresa fa molts anys, molts, que té una plaça Major que no arrenca, vull dir que no és referència ni de moviment ni de vida ciutadana, llevat de les quatre dates assenyalades i del traginar que genera el fet que una de les seves cares estigui ocupada per l'edifici històric del seu ajuntament (modernament també és dependències municipals un segon edifici de la plaça, d’arquitectura avorrida, situat sobre el carrer del Balç); en aquest sentit experimenta uns perceptibles batecs durant les hores d’oficina. Que la plaça Major és un espai més aviat temperat d’ànim ja se n’adonava el poeta J.V. Foix, la mare del qual era manresana, quan de jove i de visita familiar sojornava algunes temporades a la ciutat. Aquesta vivència primigènia li devia causar una certa impressió atès que l’any 1986, Foix va néixer el 1893,encara ho recordava en una entrevista que li féu el també manresà Jordi Rodó i Rodà i que Regió7 publicava el 23 de novembre, Foix va morir el 1987. En la resposta, el poeta explica que, atès que el seu oncle era procurador, l’acompanyava sovint a l’ajuntament, del qual diu que era molt tranquil i «a la plaça aquella, només quan hi havia cosa, hi havia mercat ... era deserta. Només passaves ... Era una mica poblet en el sentit de moviment ciutadà». A vegades cal referenciar-nos en els records d’altres per adonar-nos que el present que vivim no és pas nou, sinó que, talment com una roda d’espiral, és un etern retorn. I quan això succeeix ens adonem també que hem cronificat situacions, que no és altra cosa que allargar, un anar passant. I mentre no canvien les conjuntures, amb l’anar passant es passa, però quan afloren els canvis, el passar és passat i la vida omple altres espais.

LES CAPUTXINES DE MANRESA, D’UNA ALEGRIA A UN FUNERAL

Vaig ser present el dia en què en Manel Valls, director general de la Fundació sociosanitària de Manresa, presentava en públic l'acord a què s'havia arribat amb la comunitat de monges de l'abadia manresana de Sant Carles Borromeu, altrament conegudes com les caputxines del carrer Talamanca; per tant, aquesta columna d'opinió serà com una crònica dels fets; passo de qüestions legals i em reafirmo en allò que va escriure el sofista grec Trasímac fa 2.400 anys en el sentit que justícia és allò que els poderosos consideren just i que és bàsicament la salvaguarda dels seus interessos. Aquell va ser un dia especial per a les monges de la petita comunitat; especial perquè es reconeixia una pena que duen al cor moltes comunitats religioses que es veuen abocades a la desaparició, i és que les vocacions estan en caiguda lliure, i va ser un dia especial perquè amb l'acord s'assegurava la continuïtat d’immobles i annexos donant-los un ús assistencial i també s’assegurava la tranquil·litat material d'unes dones, ja grans, que d'altra manera es veien abocades al desarrelament en una edat en què, probablement, només queden els records de les arrels, i això, en unes persones que han dedicat la seva vida a la clausura monàstica, és molt. Avui també és un dia especial per a aquestes monges, avui, ahir i demà passat perquè unes incomprensibles gelosies de la superioritat eclesiàstica que s'aferra a una interpretació de la justícia canònica, les fa tornar a la incertesa de vida. El dia de què els parlo va ser, malgrat tot, d'alegria i d'alleugeriment; se'ls veia als ulls, es notava en l'ambient distès, en les ganes d'explicar. Senyor bisbe de Vic, aquell dia va ser una festa i avui, de moment, és un funeral.

EL MOT POBRESA PREN COS EN UNA MORT CAUSADA PER UNA ESPELMA

Una àvia de Reus de 81 anys i pobra ha mort en l’incendi de casa seva causat per una espelma amb la qual s’il·luminava perquè, des de feia dos mesos, la companyia elèctrica li havia tallat la llum per no poder la pagar. Aquesta és la notícia que dóna forma a uns drames que es tapen amb la vergonya que al pobre li fa que se sàpiga que ho és; uns drames que es tapen amb la feblesa d’ànim que fa que els afectats no reclamin l’empara de la llei que impedeix a les totpoderoses empreses de subministrament energètic tallar els subministraments a les llars vulnerables; un drama que, alerta, amb un tomb de la nostra vida, ens pot afectar a qualsevol; davant la recaptació, davant el dividend no hi ha pietat. Darrere les publicitats ensucrades de les grans companyies de subministrament, hi ha la cara freda de la xifra; el client és un número: el que li adjudica l’empresa amb qui contracta el servei i el del final de la factura que diu què s’ha de pagar. El setembre del 2007, amb la periodista Adriana Delgado, vam fer un reportatge que en aquell moment, ja a les acaballes de la bombolla immobiliària, va tractar de la nova pobresa. La Maria Teresa i l’Alí ens van obrir la porta dels respectius pisos, un al començament del carrer Viladordis i l’altre al carrer Sant Bartomeu, de les Escodines. L’escenari ja era el que descrivien aquesta setmana a les pàgines de Regió7 des de la PAHC quan explicaven que la meitat dels problemes de la gent que s’acosta a l’entitat tenen a veure amb la insalubritat dels habitatges. Degoters, portes i finestres que no ajusten, sanitaris que no són mereixedors del nom, humitats, fred, absència de calefaccions... Tot plegat més proper i vell que no ens pensem.

QUE TINGUIN BONA FESTA DE LA DEMOCRÀCIA. EN DIUEN AIXÍ, OI?

Avui reflexiono, que és allò que diu la llei que s’ha de fer el dia abans d’anar a votar. Avui cerco en la meva vida interior elements per a aquesta reflexió, coses en què pensar per veure si vaig a votar, si ho faig amb la papereta dels que ja he votat alguna altra vegada, si és que hi ha algú dels ‘altres’ que m’ha convençut i canvio el vot, si faig un nul o un blanc. Reflexiono i em pregunto una pila de coses i repasso els Regió7 d’aquests dies, i m’entrebanco amb la notícia que representants de dues formacions polítiques citen la premsa per fer-se la fotografia en dues estacions de la Renfe que expliquen per elles mateixes la desídia transversal i crònica de l’estat espanyol cap als ciutadans que viuen a Catalunya, i concretament a la Catalunya Central. L’estació de Castellbell i el Vilar i la de Manresa són un dels molts exemples de l’ostracisme a què el centralisme patriòtic espanyol deixa el meu país. Llegeixo que fan proclames i que aposten per revitalitzar la línia de tren propietat d’Espanya; n’hi ha un que reparteix culpes entre l’estat i la Generalitat; és un que fa bandera d’una guerra lingüística inexistent i que diu que el català margina el castellà; en fi, gaire creïble, la seva argumentació, no m’ha semblat. L’altra colla de polítics que es fan la foto exclama que ja n’hi ha prou, que què s’han cregut a Espanya? i... Reflexiono i veig que no em diuen res de nou i que allò que diuen ho fan amb fórmules velles i penso: jo i els milers de passatgers que usen aquesta línia ja ho sabíem, i Regió7 ja ho va explicar, com a mínim des del 2009. I reflexiono per veure si sóc capaç d’esbrinar el perquè la gent que es dedica a la política es desvetlla durant les campanyes electorals i s’esmorteeix al llarg dels interregnes que van de campanya a campanya. I amb tanta reflexió s’ha acabat aquest columna. Que tinguin bona festa de la democràcia. En diuen així, oi?

I ELS MALS USOS S’HAN CARREGAT LA CONFIANÇA EN EL SISTEMA

En les darreres he sentit dues lamentacions per la desaparició del sistema de caixes catalanes. Una, d’un alt directiu d’un banc fundat a Catalunya, que ha afirmat que en temps de crisi es troba a faltar la labor de les obres socials de les caixes; quan fou mort, el combregaren. Una altra, la del manresà Josep Alabern, director gerent d’Aigües de Manresa, en una entrevista publicada dijous a Regió7, en què afirmava que, gràcies al fet que Caixa de Manresa «ho aguantava tot», es va poder fer la reserva d’aigua de l’Agulla. L’afirmació d’Alabern s’acosta molt a un reconeixement cap a la labor de l’entitat manresana d’estalvi, que, sense deixar de ser una corporació del sistema d’economia capitalista occidental, expressava una sensibilitat més gran cap al seu territori matriu. L’afirmació de l’alt executiu bancari, vist com han anat les coses, sona malament, i ho deixem aquí.

Aquestes darreres hores, hem vist com el Banc Central Europeu deixa de cobrar per prestar diners al sistema bancari europeu, a veure si l’economia s’anima. Aquesta crida a l’animació s’adreça als bancs perquè flueixi el crèdit, s’animin les inversions productives, la gent compri i la roda vagi lleugera; hem vist que amb els diners injectats fins ara només s’han pogut tapar els forats dels mateixos bancs, i encara justet, en alguns casos. Però difícilment s’animarà l’economia si el consumidor no té diner de butxaca per gastar; i difícilment hi haurà diner sobrant amb uns índexs d’atur insultants i amb sous baixos i/o miserables, dos ítems que caracteritzen aquest territori nostrat. El sistema ha aconseguit escampar la desconfiança; s’ha carregat aquells elements menys especulatius, més socials, i ha propiciat els mals usos. El sistema hauria de saber que, sense una gran base de gent confiada, tampoc no anirà gaire lluny

INSEGURETAT AL PASSEIG DE PERE III? ALGUNA COSA NO ACABEM DE FER BÉ

Alguna cosa no acabem de fer bé a Manresa si el centre de la ciutat que és el tram del Passeig de Pere III comprès entre el teatre Conservatori i Crist Rei s’ha convertit en un indret insegur. Alguna cosa falla en la gestió de l’espai públic i de la seva preservació com a àgora ciutadana. Alguna cosa es cou en foc somort si grups de joves vestits a l’ús, vull dir, no pas estrafolaris ni malgirbats, protagonitzen aldarulls i actes violents. Alguna cosa no rutlla en la societat manresana si aquests actes que sotraguegen la convivència es viuen en silenci i resignació com s’ha posat en evidència quan des del diari Regió7 s’ha preguntat a botiguers i a tenedors de negocis de la zona. La coincidència que alguns d’aquests joves siguin d’origen forani tot i que possiblement nascuts i educats aquí, afegeix al tema un punt a tenir molt i molt present, ateses les circumstàncies en què ens anem instal·lant d’un creixent rebuig a l’altre. Tenim prou experiència per saber que és fàcil extrapolar a tota una comunitat els mals hàbits d’uns quants, més aviat pocs. La por no és bona companya per a la cordura que en tot moment ha de presidir la convivència entre diferents que ens volem iguals tot i les respectives alteritats. És obligació inexcusable dels rectors i dels vigilants de la cosa pública, aguditzar la feina per evitar que les costures socials no es descusin. El vestit social ha de ser prou còmode, prou balder, però prou segur com perquè serveixi per abrigar el nombre més gran possible de gent. En aquest principi descansa l’acció política. Els descosits en el vestit poden transformar-lo en un conjunt de parracs. Els parracs abriguen poc, no donen escalf suficient i et deixen a mercè de la intempèrie. Identificar les costures febles i recosir-les és més que una obligació, és una necessitat.

L’AMBIENT ÉS TOT UN ALTRE. ESTÀ BÉ ALLÒ QUE ACABA BÉ

Noblesa obliga, i si fa set dies aquesta opinió expressava mala bava, avui ha de reconèixer que l’ambient és tot un altre. Hem passat de tenir les forces unionistes fent salivera davant la convocatòria d’unes noves eleccions a Catalunya a posar els fonaments per a un front antisobiranisme català no ja des del Parlament, que ja hi és, sinó des de les Cortes Españolas. Dissabte a la tarda, pel passeig de Pere III de Manresa vaig veure gent de mitjana edat fent una cosa que fan els joves i els adolescents majoritàriament: caminar mentre es consulta el mòbil. Tafaner de mena, vaig posar l’orella i els comentaris giraven al voltant del compte enrere de si hi hauria o no president de la Generalitat. He de dir que els rostres eren de posat seriós. Pels volts de les set de la tarda, les cares van canviar de sobte: corria la notícia confirmada que hi havia fumata blanca, que hi havia president i que no era Artur Mas sinó l’alcalde de Girona: Carles Puigdemont, tan conegut a la seva ciutat com desconegut a la major part del país. Vaig veure ulls envidriats i distensió; i, cosa que em va sorprendre, abraçades al mig del carrer! Abraçades en una ciutat on el pudor i el què diran és part indestriable del seu ADN. Noblesa obliga i em trec el barret, i no entraré en com ha anat el procés; ja ho he fet i em reservo altres comentaris. Està bé allò que acaba bé, i la mostra d’això són les airades opinions desfermades a l’altre bàndol: si fas perquè fas i si no fas perquè no fas, sempre estan a punt. I està bé, veure cares noves al davant de moltes conselleries i cadires remogudes, i més que se’n remouran; i escoltar nous discursos. I està bé veure com no canvien velles formes de fer, només comprensibles des del conreu de l’odi cap a l’altre, com l’escridassada a la senadora sallentina Mirella Cortès per prometre en català i amb fórmula pròpia. En fi...

PIRELLI I CAIXA DE MANRESA, DOS PARADISOS PERDUTS

Amb una bufada, Manresa com a ciutat i la Catalunya Central com a geografia extensa van perdre dues marques i dues fonts d’economia cabdals: la fàbrica de pneumàtics Pirelli i Caixa de Manresa. No estic en condicions d’afirmar que des de les instàncies dels governs s’hi podria haver fet alguna cosa més per evitar aquestes desaparicions; probablement els daus de la sort estaven llançats sense possibilitat de tornar enrere; probablement... És cert que dels paradisos perduts no se’n viu, però en recordar-los potser ens expliquen el present i sobretot ens obliguen a treballar pel futur, atès que els vells puntals ja no hi són. I ara ens trobem en aquesta situació. A la ciutat i al territori no li ha sortit de franc la fugida de Pirelli cap a terres més barates i la desaparició de la Caixa de Manresa; notin que utilitzo el «de» que l’última direcció va fer desaparèixer perquè deuria semblar provinciana o poc vendible. Però en el cas de l’entitat d’estalvi, aquest «de» era molt important, i el dia 8 de gener d’enguany se’n commemorarà els 150 anys. Aquest «de» arrapava la caixa a la ciutat i en recordava a tothom els orígens: si, Manresa, aquesta ciutat que l’imaginari català la fa trista, grisa, freda, poc neta i llunyana, va ser capaç de fer néixer, créixer i expandir un instrument econòmic i també social de primer nivell; allà on no arribaven les institucions, moltes vegades hi arribava la caixa. Habitatges, escoles, sanitat, ajudes a entitats, a la cultura en genèric i en concret i el suport al teixit econòmic; que lluny que queden els cicles de concerts a la Plana o les exposicions d’altri o de producció pròpia. No eren uns albats els de la caixa, l’economia no en té res d’albada; a vegades el seu mantell provocava massa ombra, però un excés d’intempèrie pot ser causa de terra eixorca

LA TEORIA DE L’AGULLA HIPODÈRMICA, ELS TELETACS I ELS PLANS DE PENSIONS

Si els preus que paguen els usuaris de l’autopista de Terrassa a Manresa ja tenen una bonificació del 45% que va a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, resulta que aquesta via no és que sigui cara, és caríssima i una presa de pèl a tots els catalans. Encara més, a càrrec dels diners públics, subvencionem els posseïdors de segones o terceres residències a la Cerdanya que circulen per l’autopista amb uns magnífics vehicles de no pas quatre duros; els convido a gastar-se els diners en un peatge un divendres al vespre o un diumenge a la mateixa hora i veuran quina tipologia de cotxes hi circulen. Ras i curt: subvencionem els desplaçaments dels ben situats, mentre que la majoria fa cua a la C-55 o eix del Llobregat, sobretot el dia festiu quan els responsables de Trànsit s’obliden de posar cons en l’operació tornada. Ara el conseller Santi Vila, a qui s’ha de reconèixer malgrat tot que alguna cosa ha fet moure per la seguretat en una de les vies més saturades de cotxes com és la C-55, encara que insuficientment, ens ven com un gran què que a través del lloguer del teletac a una entitat bancària els comarcans podrem usar a un preu més barat el tram d’autopista entre Castellbell i Manresa com si fos una ronda. Home!, aquest anunci del teletac bagenc sumat al que s’ha fet en les darreres hores sobre l’ús de teletac a l’autopista del Maresme per una situació semblant fa olor d’ofensiva extractora bancària: ara tothom amb teletac, si no es vol podrir fent cua o jugar-se el tipus enmig de 30.000 vehicles més. Aquesta dèria pel teletac em recorda les campanyes sobre la necessitat inexcusable de fer-nos un pla de pensions. És el model d’agulla hipodèrmica que els teòrics del periodisme dels anys trenta van desvelar i que és ben vigent avui: el poder apunta amb els seu missatge directament al cervell; apunta a una de les necessitats més humanes, la de la seguretat, ens fa por i en treu rendiment.

Jaume Pons i Agulló. Ens ha deixat un home bo

Jaume Pons i Agulló (Manresa 1933-2014) ha mort a les 7 del matí del diumenge dia 23 de novembre. Ens ha deixat un home bo.

Vaig conèixer el Jaume l’any 1993; li havia arribat una part important del fons fotogràfic de l’antiga impremta manresana de Lluís Roca; era majoritàriament plaques de vidre en un bon estat de conservació. Els Roca havien estat durant molts anys la impremta oficial del monestir de Montserrat. Ens va posar en contacte l’amic, llibreter i editor Toni Daura de la llibreria Parcir amb la idea d’editar el material fotogràfic que feia referència a Montserrat. En Jaume hi posava les fotografies i jo la investigació i el text resultant. Ens vam entendre a l’instant i des d’aleshores amb va honorar amb la seva amistat. D’aquesta experiència en van sortir dos esplèndids volums magníficament editats. Crec que va ser l’any 1998, després de la publicació del segon volum de “Montserrat, recull gràfic 1858-1958”, que el Jaume va donar les plaques fotogràfiques a l’arxiu de l’Abadia de Montserrat.

El Jaume Pons no tenia un no a l’hora de proporcionar material per a qualsevol història manresana; era un devot de la ciutat; se l’estimava i com tot amor, de tant en tant el feia patir. Vam compartir moltes d’aquestes inquietuds, sobretot les que feien referència a la basílica de la Santa Maria de Manresa, la Seu. Ho sabia tot de la Seu. Ell va ser qui m’ensenyà per primera vegada el Frontal Florentí, la peça del minso museu parroquial que més s’estimava i una veritable joia de l’art tèxtil gòtic europeu.

A la Seu hi havia fet de tot. Era la referència per a propis i estranys. Les seves visites guiades eren d’una amenitat segura, ei! i de franc. El Jaume per Manresa i la Seu no tenia preu. La darrera vegada que el vaig veure en vida va ser precisament a la Seu, a estança que fa les funcions de centre d’acollida dels visitants. Se’l veia cansat però amb sentit de l’humor i la fina ironia que el caracteritzava ben esmolada encara.

Amic Jaume: te n’has anat però no pas gaire lluny que has de continuar vetllant per la memòria de la ciutat.

Ha estat un veritable goig haver-te conegut. Arreveure amic.

Ben teu.

Salvador Redó i Martí.

APOSTAR PER LA CREACIÓ ARTÍSTICA I AIXECAR EL VOL

Si ja ho sé: no hi ha un duro, però quan hi era tampoc. Em refereixo al suport institucional a la creació artística a Manresa i/o de Manresa. Escric creació, no importació d’espectacles, si és que volem anar més enllà de ser només un aparador de propostes ben cuinades d’arribar i marxar i que ens estalvien baixar al cap i casal.. I dic suport institucional perquè en aquest país la política de mecenatge privat és perfectament descriptible: a jugada segura amb les complicitats (sobretot mediàtiques) que el poder econòmic i polític dóna, o propostes de superluxe (que també s’agraeixen, no badem). Ni les unes ni les altres no fan cap a Manresa perquè estan pensades per a la marca Barcelona. I quan escric creació artística vull dir que a la ciutat i als seus voltants hi ha una plèiade de gent, la majoria jove i alguns a pesar seu no tan joves, que fan coses i les fan molt bé en el camp de la música, de les arts plàstiques, de la creació literària, teatral, de dansa, de propostes inclassificables a cavall de diferents suports. Si Manresa vol esdevenir referència, treballar algun dels camps esmentats hi ajudaria, això sí, tenint present que cal abocar molta energia per consolidar alguna idea i que no és mai feina d’un parell d’edicions. A la ciutat passen una pila de coses noves cada dia. Existeixen fins i tot programadors! Gent que hi posa imaginació per guanyar-s’hi una mica la vida ells i els de dalt de l’escenari. Una ciutat de tradició jazzística sense festival de jazz, de conservatori de música sense festival d’estiu (per exemple i per dir-ne una), de gent de teatre que emigra, de cinema i sepultem el Fecinema quan el festival ja comptava. En el món de la música, per exemple, ja els asseguro que hi ha veritables alegries que ho serien de molts si se’ls dispensés atenció. Només lliures de càrregues, s’aixeca el vol. Ei!, si ja estem bé a terra, doncs res.