L’OPERARI A QUI S'IL·LUMINAVA EL ROSTRE DAVANT DEL DIPÒSIT D'UN VÀTER

Aquesta setmana he conegut un treballador content. És un exaturat jove que té un ofici relacionat amb arreglar coses de les cases; unes habilitats que la Providència em va negar des del néixer. Aquest jove es va quedar sense feina i després d’invertir en temps i gasolina va concloure que a Igualada i a Vic hi havia més possibilitats de trobar feina que no pas a Manresa i també més facilitats per obrir un negoci. Tossut, però, el jove treballador content ha decidit centrar la seva activitat a la capital del Bages, la seva ciutat, tot i que si convé agafa feines a l’altra punta de Catalunya. El jove treballador content m’ha canviat dues peces del dipòsit d’aigua del vàter. Vaja quina redundància!, l’aigua de l’aigua seria si traduíssim el mot anglès (escrit amb w) que els catalans hem adoptat per anomenar la comuna o la trona, que en deien els avis de casa. Hauríeu hagut de veure quines exclamacions de joia pronunciava aquest operari xiroi en comprovar que la nova aixeta tornava a obrir i a tancar el pas de l’aigua i quin «fantàstic!» quan va quedar clar que la bomba ajustava a la perfecció i ja no provocava pèrdues. Fins aquesta setmana no havia vist mai ningú a qui s’il·luminés el rostre davant del dipòsit d’aigua d’un vàter. Com a aturat, va viure el procés de passar d’encarregat de gent a tenir tot el temps de món mentre esperava la paga a càrrec dels pressupostos de l’estat. Explica que aquesta «tranquil·litat» li proporcionà temps per pensar, per constatar que, si no t’espaviles, ningú no ho farà per tu i mentre l’escoltava i el veia treballar, vaig pensar que bo que és saber fer coses pràctiques. I em va venir a la memòria el savi consell que ja fa molts anys em va donar un estimat monjo de Montserrat, el pare Cebrià Baraut, un dels més gran medievalistes europeus del segle XX: Salvador, com més coses sàpigues fer, menys possibilitats de passar penúries tindràs.

UN OFICI SEMPRE ÉS UN OFICI PER MÉS QUE CANVIÏN LES TECNOLOGIES

Aquesta columna, la primera de l’any d’aquest espai, m’ha vingut inspirada per un fet quotidià lligat a una reparació de la calefacció de casa. Un fet senzill, que té tots els números per passar desapercebut però que revela una cosa que sempre he considerat molt important: ofici. Perquè tenir ofici és tenir un pòsit que roman i que es posa en marxa quan la tecnologia no hi arriba, perquè la tecnologia, no entesa com l’entenen els antropòlegs o els sociòlegs: allò que permet als humans vèncer l’entorn, sinó com l’entenem avui a base de megabits i supervelocitats de resposta, no serveix encara per a tot. La tecnologia postmoderna ha servit perquè em posés en contacte amb el meu subministrador de serveis, que m’ha identificat com a client a través del DNI i ha accedit a tot l’historial de relacions amb ells. La tecnologia punta ha servit perquè es posessin en contacte amb l’empresa subcontractada que dóna in situ el servei i també ha servit perquè el tècnic emetés un paper via wifi amb les característiques de la reparació. Però per al que no ha servit la tecnologia dels megues ha estat per descollar la peça del radiador que degotava. La peça en qüestió se subjecta a través d’un cargol invertit, vull dir que per descollar-lo s’hi ha d’introduir una eina. I aquí apareix l’ofici. El jove tècnic manresà va treure de la caixa d’eines un espècie de clau en forma de T feta amb un tub rodó al centre del qual hi ha soldat un cargol per la rosca de manera que el cap és situat a l’altre extrem. El cap del cargol òbviament és de la mida universal de la peça a descollar, i ai las! treure’l és qüestió de segons. Feta l’observació al tècnic, la resposta va ser òbvia: «ens l’hem fet després de veure que era el millor sistema per fer la feina». L’eina no és de disseny, ni feta d’un aliatge especial; és de ferro, i el disseny és fruit de la necessitat sumada a l’experiència: ofici.