DIJOUS, L’OFICI DE PERIODISTA VA CAMINAR DESPULLAT

Dijous, l’ofici de periodista va caminar despullat durant unes hores. Dijous passat, entre quarts de vuit i quarts d’onze del matí, l’ofici de periodista va ensenyar la carcassa, va mostrar al món el seu esquelet. La cosa va anar així: una font ben informada, l’expressió és molt periodística, va colar a un parell de mitjans molt solvents, una altra expressió del gremi, que la policia i un jutjat, això ja és el súmmum de la fiabilitat, molt més que l’eclesial i indiscutible paraula de Déu, havien iniciat una macro operació, una altra expressió que a l’hora de redactar pessigolleja l’estómac de qui l’escriu, una macro operació destinada a aixecar deu milions d’euros dedicats al finançament del procés. Ràdios, televisions i premsa, en aquest cas, en suport digital perquè els diaris ja feia hores que estaven impresos, van córrer a reproduir la notícia colada per la font ben informada. En els debats matinals de les ràdios i les televisions, els saberuts opinadors  ja van establir càtedra: els unionistes van augmentar el to de veu i el «jo ja ho deia» es va fer sentir com si masteguessin cada una de les lletres; els processistes, amb la veu apagada, intentaven reconduir el tema sense saber gaire cap on, desbordats; hi havia qui no descartava la contraprogramació, ja que s’estava a punt de conèixer la sentència de la Gürtel. Polítics abrandats del 155 trobaven una excusa més per no aixecar la intervenció de la Generalitat: «Ho veieu com els catalans no són de fiar». A quarts d’onze, les malversacions investigades ja no eren pel procés sinó per presumptes males pràctiques a la Diputació de Barcelona amb subvencions per a la cooperació internacional i el desenvolupament, sembla que dubtoses; no eren deu milions sinó dos. Les rectificacions, allà on es van produir, es van fer amb la boca petita. Dijous, alguns periodistes van fer un mal servei a l’ofici de periodista.

UN OFICI SEMPRE ÉS UN OFICI PER MÉS QUE CANVIÏN LES TECNOLOGIES

Aquesta columna, la primera de l’any d’aquest espai, m’ha vingut inspirada per un fet quotidià lligat a una reparació de la calefacció de casa. Un fet senzill, que té tots els números per passar desapercebut però que revela una cosa que sempre he considerat molt important: ofici. Perquè tenir ofici és tenir un pòsit que roman i que es posa en marxa quan la tecnologia no hi arriba, perquè la tecnologia, no entesa com l’entenen els antropòlegs o els sociòlegs: allò que permet als humans vèncer l’entorn, sinó com l’entenem avui a base de megabits i supervelocitats de resposta, no serveix encara per a tot. La tecnologia postmoderna ha servit perquè em posés en contacte amb el meu subministrador de serveis, que m’ha identificat com a client a través del DNI i ha accedit a tot l’historial de relacions amb ells. La tecnologia punta ha servit perquè es posessin en contacte amb l’empresa subcontractada que dóna in situ el servei i també ha servit perquè el tècnic emetés un paper via wifi amb les característiques de la reparació. Però per al que no ha servit la tecnologia dels megues ha estat per descollar la peça del radiador que degotava. La peça en qüestió se subjecta a través d’un cargol invertit, vull dir que per descollar-lo s’hi ha d’introduir una eina. I aquí apareix l’ofici. El jove tècnic manresà va treure de la caixa d’eines un espècie de clau en forma de T feta amb un tub rodó al centre del qual hi ha soldat un cargol per la rosca de manera que el cap és situat a l’altre extrem. El cap del cargol òbviament és de la mida universal de la peça a descollar, i ai las! treure’l és qüestió de segons. Feta l’observació al tècnic, la resposta va ser òbvia: «ens l’hem fet després de veure que era el millor sistema per fer la feina». L’eina no és de disseny, ni feta d’un aliatge especial; és de ferro, i el disseny és fruit de la necessitat sumada a l’experiència: ofici.