EL MAL DE LA TITULITIS. ÉS LA UNIVERSITAT UNA POTA DEL PODER?

La titulitis és un estat mental en què viu l’ésser humà que adopta com a lema per a la seva existència el tant tens, tant vals; un lema i també un horitzó, una força motriu que el du a l’acumulació. La forma de vida capitalista té en aquest lema un bon fonament. De tant en tant sentim a dir que a l’altre món no ens hi endurem res; la frase amaga l’enveja cap als que tenen més que nosaltres. També sentim a dir en un castellà sorneguer: que me quiten lo bailao, que s’usa quan ens encarem a la finitud per dir-li: ja vindràs ja, però mentrestant... La titulitis no ha de ser dolenta per ella mateixa, tots tenim dret a practicar-la, a voler decorar una de les parets de casa amb diplomes de reconeixement. La titulitis pot dur el seu practicant a mantenir un gran esforç sostingut en el temps per arribar a l’objectiu. En el nostre sistema de valors, els títols també poden ser un reconeixement a les ganes de saber, però des de fa un temps  assistim a la cara patètica de la titulitis: l’acumulació per frau. De totes les pràctiques acumulatives, aquesta és l’única que no requereix esforç; no hi ha capitalista que arrisqui patrimoni i s’esforci per fer-lo créixer i no hi ha l’esforç del treball a canvi d’un salari mai suficient. Aquesta mena de titulitis que aquests dies afecta a noms propis de la política espanyola amb pretensions de salva pàtries ha tocat de mort la confiança en el sistema universitari, i la universitat d’aquest país roman calladeta o dient cosetes en veu molt baixa, per què? Hi ha molts casos de frau? Hi ha molta gent a qui se li ha regalat el títol? Però és que la majoria dels universitaris són gent de bé a qui els seus estudis han costat molt esforç intel·lectual i econòmic, un respecte! És la universitat una pota del poder i per això aquest silenci eixordador?