EL MAL DE LA TITULITIS. ÉS LA UNIVERSITAT UNA POTA DEL PODER?

La titulitis és un estat mental en què viu l’ésser humà que adopta com a lema per a la seva existència el tant tens, tant vals; un lema i també un horitzó, una força motriu que el du a l’acumulació. La forma de vida capitalista té en aquest lema un bon fonament. De tant en tant sentim a dir que a l’altre món no ens hi endurem res; la frase amaga l’enveja cap als que tenen més que nosaltres. També sentim a dir en un castellà sorneguer: que me quiten lo bailao, que s’usa quan ens encarem a la finitud per dir-li: ja vindràs ja, però mentrestant... La titulitis no ha de ser dolenta per ella mateixa, tots tenim dret a practicar-la, a voler decorar una de les parets de casa amb diplomes de reconeixement. La titulitis pot dur el seu practicant a mantenir un gran esforç sostingut en el temps per arribar a l’objectiu. En el nostre sistema de valors, els títols també poden ser un reconeixement a les ganes de saber, però des de fa un temps  assistim a la cara patètica de la titulitis: l’acumulació per frau. De totes les pràctiques acumulatives, aquesta és l’única que no requereix esforç; no hi ha capitalista que arrisqui patrimoni i s’esforci per fer-lo créixer i no hi ha l’esforç del treball a canvi d’un salari mai suficient. Aquesta mena de titulitis que aquests dies afecta a noms propis de la política espanyola amb pretensions de salva pàtries ha tocat de mort la confiança en el sistema universitari, i la universitat d’aquest país roman calladeta o dient cosetes en veu molt baixa, per què? Hi ha molts casos de frau? Hi ha molta gent a qui se li ha regalat el títol? Però és que la majoria dels universitaris són gent de bé a qui els seus estudis han costat molt esforç intel·lectual i econòmic, un respecte! És la universitat una pota del poder i per això aquest silenci eixordador?

ALGÚ EM POT EXPLICAR COM S’ABUSA DEL PODER SENSE VIOLÈNCIA?

La diferència legal entre una agressió sexual i un abús sexual rau «només» en el fet que en la primera hi ha violència o intimidació, circumstàncies recollides en l’article 181 del Codi Penal i en la segona no. Obro el diccionari i cerco el verb abusar i en l’exemple que il·lustra la definició es diu: abusar del poder. Com s’abusa del poder si no es fa amb violència? Encara més, com s’usa el poder sino es disposa de violència? Sense el monopoli de la violència no hi ha exercici del poder possible; ho va detectar prou bé el primer administrador grupal que va esdevenir governant, els antropòlegs en saben prou sobre aquest pas, sobre aquest canvi d’estatus que a l’hora comportà el naixement de la cohort de legisladors i del corresponent cos repressiu que feia complir les noves regles de joc social anomenades lleis a l’empara de suposades revelacions divines però posades per a la protecció d’interessos molt humans. Hi ha algú, algun jurista que em pugui, ens pugui, explicar per què un abús sexual no és violència? No suposa per a la víctima ser subjecte d’un acte violent? Si es reconeix abús sexual, s’ha de reconèixer que hi ha una violència, si hi ha violència, seguint el raonament legislatiu s’ha de considerar necessàriament que s’ha produït una agressió. La generalitat de la gent vivim molt alegrement això de l’administració de la justícia; els convido que llegeixin el PDF de la sentència del cas de l’anomenada La Manada, jo ho he fet en diagonal, són més de tres-centes pàgines, moltes de les quals de literatura legislativa, fonaments de dret... Vagin a la descripció dels fets i a les interpretacions de les parts, vagin a la part final on es recull el vot particular del magistrat que en volia l’exculpació, fan por.

I LES IMATGES POSARAN AL SEU LLOC A TOTHOM, COM JA HO FAN ARA

El Procés deixarà per al futur un munt d’imatges fotogràfiques i videogràfiques. Els historiadors ho tindran molt més fàcil per fer-se una idea de què va anar tot plegat, l’etapa de la seva eclosió social, de quan van deixar de ser quatre i sempre els mateixos per esdevenir un moviment transversalment de masses, cosa que el va fer temut pel Poder sempitern i els seus acòlits. Com que la memòria és curta, les imatges recordaran una i altra vegada el camí recorregut, com es va recórrer, amb qui i contra qui, qui hi va posar violències i qui mans alçades, quins somriures es van convertir en ganyotes de dolor, en esclats de joia; quins es van tornar plors, decepcions, perquè, quan, on, amb qui. Hi haurà imatges que ens acompanyaran sempre: la de l’enxaneta desplegant l’estelada dalt del castell humà (i quina ràbia que els fa això a alguns obsedits amb l’alliçonament i la manipulació de les ànimes de càntir dels nostres menuts), la de l’àvia amb el caminador entossudida a anar a votar l’1 d’octubre, la de qui amb bandera espanyola hi va anar per democràcia i els aplaudiments amb què va ser rebut, la de famílies dinant l’entrepà assegudes al voral de les carreteres del país en una cadena humana, la del mosso consolat per un manifestant, la d’ultres atonyinant a tort i a dret, la de les cares de decepció, enllagrimades, d’ulls envidriats quan el president Puigdemont va aturar el rellotge, la de les càrregues policials contra ciutadans que volien protegir urnes i la d’alguns desbocats cantant el ja tristament famós «a por ellos», com si aquests «ellos» fossin espantaocells, una reproducció d’un ésser humà però que és menys que una nina de Famosa i... I les imatges posaran al seu lloc a tothom, com ja ho fan ara.

EL PODER NI MANIPULA NI ALLIÇONA, NOMÉS DIU QUÈ POTS FER

El poder i els seus altaveus tenen molts recursos per denigrar el súbdit. El poder és l’entramat de gent i d’institucions que s’erigeixen com a defensors d’allò que és correcte; d’allò que cal fer; d’allò que és obligat de fer. En diuen legalitat i també sentit comú quan volen disfressar-se d’alliçonadors exempts de cap altre interès que no sigui fer el bé. Quan parlen de bé comú, s’adrecen a tothom de tu a tu, però malgrat la disfressa de companyonia, el poder és qui gesta i gestiona el discurs. El poder i els seus altaveus diuen en tot moment què és bo i què és dolent. Els altaveus del poder s’emmirallen abans de sortir de casa i s’agraden; se senten segurs i es disfressen també de gent de bé, d’intel·lectuals saberuts, de coneixedors del món, perquè són ciutadans amb un passaport de cap bandera. Els altaveus del poder són uns mentiders. Primer es menteixen a ells mateixos dient-se equànimes i després menteixen als altres ensenyant un rostre, unes maneres que amaguen allò que són: la veu del seu amo. El poder i els seus altaveus alliçonen la gent. L’alliçonament de la massa comença des de petits i s’allarga durant les diferents etapes escolars. D’aquest alliçonament se’n diu socialització. La socialització és el conjunt d’eines que tenim els humans per viure en pau amb el veí sempre que compartim les regles de joc que ens han estat donades, inculcades i que, per descomptat, són les bones. L’alliçonament es manté durant tota la vida perquè el poder i els seus altaveus no paren. Però el discurs del poder i els seus altaveus no et diran mai que és alliçonament, ni manipulació per ser interioritzada. Alliçonament i manipulació són només cosa d’una gent dolenta que per Reis fa fanalets amb l’estelada a Vic.

MALGRAT EL ‘PRESSING’ PREMSA, ENCARA SOM AQUÍ

_{Quan algú se m’encara i m’exigeix que sigui objectiu, el que em diu realment és que he de fotografiar o he d’escriure allò que ell vol que sigui explicat d’acord amb el relat que ell fa de les coses; que la seva veritat sigui elevada a un universal. L’ésser humà, espècie covarda i conservadora perquè és coneixedora de les seves fragilitats que amaga rere postures de milhomes, s’acarnissa amb les baules més febles de la seva condició; les classes socials detentores del poder ho saben fer molt bé, això. I el detentor del poder, qui és? Respecte al nostre ofici d’informadors, el poder és tothom menys els periodistes. No s’ho creguin pas que la premsa és el quart poder. La premsa que és poder és aquella que ja és part del poder, així sense adjectius perquè al poder debò no li cal qualificatius, en té prou de ser ell mateix. Il·lusos els companys de professió que es creuen poder; el dia que convé a aquest: cop de ploma i en el seu lloc un altre. Tothom s’hi veu amb cor, dretes i esquerres, centres i radicalitats, a entorpir la funció de l’informador, que és bàsicament donar eines a públic perquè aquest elabori el seu propi discurs; ei, això quan s’exerceix la feina amb honestedat, que és l’única arma de què disposem. La dita afirma que s’atrapa abans un mentider que un coix, doncs això mateix. Tot plegat ve a tomb de les darreres i sovintejades agressions a periodistes per part de manifestants i de policies. No són noves i no són exclusivitat de la vida barcelonina; dimecres el fotoperiodista Jordi Borràs era amenaçat de mort des de files feixistes i dijous mateix es va agredir els reporters de TV3 a la Universitat de Lleida quan cobrien l’ocupació del rectorat; i a Manresa, lloc petit on som dos gats a fer carrer, fa anys que es produeix el 'pressing' premsa. Però encara som aquí.}

EL PODER ÉS UN ENS INCORPORI QUE TENDEIX A OCUPAR TOTS ELS FORATS

El Poder té la tendència natural a ocupar tots els forats, totes les esquerdes i tots els porus per on es pugui escapar cap engruna del seu control. Fa uns mesos que el govern del PP, obeint a indicacions del Poder, vol fer una llei que llevi als metges de la sanitat pública la potestat de donar baixes i altes als treballadors per passarla als metges d’empresa eufemísticament dits ara mútues. El vell axioma liberal de com menys estat millor, dut al seu maximalisme fins a trair els mateixos postulats del liberalisme primigeni, ens ensenya la cara més dura del Poder: d’entrada, tothom és culpable. D’entrada, tot treballador que està de baixa és un gandul en potència, un individu a qui s’ha de perseguir perquè només cerca la ruïna de l’amo i, per això, no pot ser que un metge que s’escapa al seu control pugui dir si el treballador que està de baixa per malaltia o per accident pot o no pot anar a treballar. Tinc una amiga que fa uns anys la van operar d’un ronyó, feia quatre dies de la intervenció, encara era a l’hospital, i el que hi va estar a causa d’unes complicacions amb una sutura, que ja rebia una comunicació de la mútua empresarial perquè s’hi presentés. Després van venir les excuses del cap de personal, però la meva amiga ja va haver de passar per la collonada del paperet de la mútua privada de l’amo. Coneixent aquest país, si s’aprova la llei del PP auspiciada pel Poder, això de les baixes i de les altes serà un sarau darrera d’un altre que en molts casos acabarà per judicialitzar encara més la vida de la societat i deixarà en el paper galdós de prescriptors de receptes i poca cosa més els professionals de la salut pública. Segur que hi ha més d’un carallot a jornal que s’aprofita del sistema, però per això ja hi ha les inspeccions públiques. O ves que darrere la nova llei no hi hagi la intenció d’acabar de repartir-se el pastís del pressupost de Sanitat. I és que el Poder ho vol tot, tot i tot.

POLÍTICS QUE NO CEDEIXEN A LA PRESSIÓ DEL PODER EN MAJÚSCULA

 

Durant la primera legislatura dels ajuntaments democràtics, en un poble del Bages un grup de negociants locals havia comprat a preu de sòl agrícola unes vinyes de secà. Al cap d’un temps, en la revisió de les normes subsidiàries de planejament es proposà convertir aquelles vinyes en una urbanització per a unes 25.000 persones; el poble en qüestió tenia aleshores uns 2.500 habitants i n’havia perdut prop d’un miler en deu anys a causa de la primera crisi del tèxtil. En aquell poble hi havia un partit a l’oposició amb gent dels que s’havien fet malveure perquè eren antifranquistes de sempre i declarats. En aquell poble governaven amb majoria absoluta els franquistes reciclats disfressats com a independents. Aquest partit a l’oposició era CiU i un d’aquests regidors va ser encarregat de presentar les al·legacions contra el pla que volia legalitzar el canvi d’ús del secà per urbanització. Les al·legacions van ser acceptades i el pla no va tirar endavant. La família d’aquest regidor tenia una botiga de pintures i molta gent del poble i també alguns progressistes i alguns sindicalistes li van declarar el boicot, així com també alguns botiguers, algun fabricant i també una oficina bancària que es van apuntar al lema: «en tal no vol que el poble creixi». La maquinària del poder local va aconseguir que molta gent d’aquell poble interioritzés com a propi el discurs dels quatre especuladors i el seu cor d’aduladors. Aquell poble és Monistrol de Montserrat i aquell regidor valent va ser el meu pare, l’Agustí Redó i Samper. Explico això per dir que entenc molt bé com es va sentir la Mirella Cortès quan, essent alcaldessa de Sallent, la van pressionar perquè fes els ulls grossos envers la mina amenaçant-la d’omplir-li la plaça de gent (suposo que de miners, familiars i gent afí). Un homenatge a la Mirella i a tots els polítics que no cedeixen a la pressió del Poder en majúscula.