El centenari d'Oriol M. Diví recorda el seu talent en l'art dels exlibris

El monjo montserratí va crear més de mig miler de signatures gràfiques per als seus lectors

Per Salvador Redó i Martí

El P. Oriol M. Diví treballant en una felicitació nadalenca per a la comunitat benedictina a la màquina 

de proves de la Impremta de Montserrat

(Foto: Salvador Redó)

Enguany es commemora el centenari del naixement de l’ex-librista, monjo de Montserrat, P. Oriol Maria Diví i Coll, de nom de pila Pere, (Esplugues de Llobregat 1924-Montserrat 2013). Com passa sovint en aquest país nostre, insistentment obsedit a viure immergit en un desorientant doll de sorolls, la petjada silent d’un artista, tot i els reconeixements internacionals assolits, com la del P. Oriol, perilla de caure en el son dels justos.

No és un art menor el de l’ex-libris, si és que hi ha arts majors i arts menors. La idea, el dibuix traslladat a través de burins i gúbies a la fusta de boix que l’impressor estamparà en breus impresos, esdevindrà company de viatge dels llibres d’un lector devot que així ho deixarà dit a segons o tercers lectors i a més potser i qui sap si també lluny de la biblioteca primigènia.

Els ex-libris del P. Oriol M. Diví eren un retrat de qui li feia l’encàrrec. La feina començava amb una interlocució amb l’interessat de la qual l’artista n’extreia els elements importants que configuraven allò que era part de la seva essència més personal: un paisatge, un ofici, la vivència religiosa, la festiva...

Qui es dedica a fer números ha establert en 572 els ex-libris elaborats pel P. Oriol entre 1960 i 2011. Hi ha més obra encara perquè cal afegir-hi els dibuixos passats a planxa o els boixos que servien per a les felicitacions nadalenques de la comunitat o per les festes com les que celebra l’Escolania per Sant Nicolau. Goigs, estampes, il·lustracions... són també part del bagatge de l’artista.

Recordo el P. Oriol entrant a la impremta de Montserrat directe a la màquina de proves, un tòrcul que bàsicament servia per a imprimir les galerades que anaven a correcció de l’editorial monàstica en temps del vell art de la tipografia. Menut d’estatura, la barba blanca, educat, afable i amb un posat de serenor que encomanava. Del tòrcul eixia la prova primera del boix convertit en motlle d’ex-libris: els forats eren els blancs, la fusta deixada en la seva alçada, els negres, i l’ombra, espais plens amb ratlles l’espessor de les quals la feien més o menys intensa.

Treballar amb el P. Oriol era una delícia per la proximitat del tracte i pel mestratge. No li calia dir gaires coses. T’obsequiava amb un somriure de complicitat. De fet, era amb el seu fer que se’t guanyava per la causa: la devoció per la feina ben feta, allunyada del soroll.

Manresa, 12 d’octubre de 2024.

Miquel Sastre, arquitecte de Montserrat (1515?-1586?)

 

MONISTROLENCS NOTABLES

MIQUEL SASTRE

Monistrol de Montserrat (1515?-1586?)

Per Salvador Redó i Martí

 

En la construcció de l’església nova de Montserrat que va emprendre l’abat Bartomeu Garriga hi va intervenir decisivament com a mestre de cases i tracista, avui en diríem l’arquitecte, Miquel Sastre. El cognom Sastre ja figura en una relació de noms de monistrolencs del segle XV.[1] 

Miquel Sastre entrà a treballar a Montserrat de ben jove, pels voltants del 1529 a l’anomenada Companyia que, com ja hem explicat, venia a ser un símil d’empresa de serveis administrada pels monjos per a cobrir les necessitats materials de la comunitat i dels edificis del monestir. Deduïm aquestes dates a l’empara del que explica ell mateix en una declaració jurada  el 16 d’agost de 1585 en un judici sobre l’existència d’un forat que comunicava la cambra abacial amb la cambra del costat que era on es guardaven els diners del monestir i una sostracció de diners per part del sots majordom Diego Frías[2] durant l’abadiat d’Andrés de San Román (1570-1576): «ha cinquanta-tres anys y va per los cinquanta que treballe en Montserrat; sé mon ofici de mestre de cases y sé molt bé les instàncies y aposentos de la casa, y que casi en tots he treballat, així bé en les cel·les dels monjos com altrament».[3]  Sastre ja era un home gran que encetava la setantena i es fa constar en l’esmentat acte judicial la pressa que corre la seva declaració perquè és un dels «homes vells e impedits y tenen la vida perillosa per respecte de dita vellesa y senectut». Cal recordar que la mitjana d’edat de l’època estava al voltant dels trenta anys, xifra que està molt marcada també per la intensa mortalitat infantil.

Creuant dates, podem dir que Miquel Sastre ja treballava a Montserrat en temps de l’abadia de Pedro de Burgos, el tercer abat de casa castellana després de l’annexió a la Congregació de Valladolid. El mestre de cases monistrolenc va treballat amb onze abats. Les obres de construcció van començar solemnement el 15 de juliol del 1560, Sastre tenia uns 45 anys i ja era un professional sobradament format que deuria aprendre l’ofici en les diferents obres que se succeïen en el santuari ja fos per engrandir la vella església, fer la nova sagristia o per aixecar el campanar-torre de Santa Caterina i en contacte amb els materials diversos que feien cap a Montserrat. En aquest sentit, l’abat Miquel Forner (1541-1544), que tenia la dèria de fer una església nova, havia fet dur fins al santuari unes partides de pedra que s’havien d’usar per fer els claustres nous. Hem de pensar que Sastre ja es va posar a treballar en els estudis i plànols per a la nova església molt abans de la col·locació de la primera pedra per part de l’abat Bartomeu Garriga (1559-1560). De Miquel Sastre es diu en la documentació de l’època que és: «el maestro della que la comenzó y acabo»,[4] i que és el «mestre de l’obra de l’església».[5]  

Miquel Sastre no va poder veure acabades les obres de l’església nova que es van retardar a causa de les desavinences profundes en el si de la comunitat i la paralització total dels treballs durant la llarga visita apostòlica promoguda per resoldre els conflicte dels anys 1584-1586. Miquel Sastre moria dins la meitat del 1586; el 28 de febrer del 1585, encara figura com a creditor en una àpoca relacionada amb els capítols matrimonials de la seva filla Maria. L’església nova no seria consagrada fins al 2 de febrer de 1592 però encara li quedava un camí molt llarg perquè es pogués considerar acabada. Altés (1992) afirma que «la mort de mestre Sastre coincideix amb l’inici cronològic del desori arquitectònic en l’acabament de l’església».[6] A banda de curar l’obra de l’església nova, a Miquel Sastre se li atribueix la construcció de l’edifici durant l’abadiat d’Andrés de Intriago (1578-1584) que lligava la comunicació entre les estances monacals i l’església.

Anton van den Wyngaerde: Panoràmica de Montserrat realitzada l'any 1563 des del camí de Sant Miquel (Österreichische Nationalbibliothek. Altés i Aguiló, Francesc Xavier (1992). L'església nova de Montserrat (1560-1592-1992), làmina 1. Ed. PAMSA.

A Monistrol, Miquel Sastre apareix en un llistat de donants per a l’obra de la nova església parroquial de Sant Pere l’any 1568 i el juny del 1569 com a àrbitre en els possibles conflictes que poguessin sorgir durant la construcció de la nova església parroquial de Sant Pere. Casat amb Caterina, sabem que va tenir dos fills: Salvador que va continuar l’ofici del pare també a Montserrat i a Monistrol i Maria de la qual sabem que va signar els capítols matrimonials amb el paraire monistrolenc Pere Tries, àlies Tomàs.

Salvador Sastre va mantenir la presència familiar en temes clau de la vida local. El trobem relacionat amb la que encara és la primera notícia documentada sobre la devoció a Sant Sebastià i consta, amb data del 17 de març de 1574, en el llibre del clavari de Monistrol com la persona que aporta dotze sous per a la compra del ciri de Sant Sebastià.[7] Aquest acte no va tenir cap mena de transcendència especial en la vida pública local com sembla indicar-ho la inexistència de cap referència en els manuals d’acords de l’època. El 22 de juny de 1601, es fa càrrec, de franc, de fer la traça per a la primera capella de l’interior de l’església parroquial, la de la confraria de la Puríssima Sang de Jesucrist i en el document corresponent, se’l titula mestre de cases.[8] El mateix dia, el consell encarrega a Sastre i a Antoni Pont fer el comunidor annex a l’església «per a què pugui de baix de cobert, lo vicari, comunir quan hi ha mal temps».[9] 

El 3 de gener de 1606, trobem Sastre com a prohom del Consell de la vila i com a tal és escollit membre de la comissió que ha de mirar de resoldre les queixes dels constructors del retaule de la nova església de Sant Pere pels retards en els pagaments.[10] Al cap de pocs dies, el 22 de gener, torna a ser escollit integrant d’una comissió de quatre prohoms per a signar la documentació que assegura les sis places per als “fills de vila” ordenats sacerdots dins la comunitat de preveres a proposta de l’abat Antoni Jutge.[11] Els serveis de Sastre tornen a ser requerits en l’obra del retaule, aquesta vegada en la seva condició de mestre de cases per veure quina solució es dóna al pedestal on s’ha d’assentar i com s’aconsegueix que el Sant Sagrament es pugui treure per darrera.[12]

L’última vegada que trobem Salvador Sastre en documentació del Consell és el 27 de maig de 1606. Consta amb el tractament de magnífic jurat d’aquell any i se’l comissiona juntament amb un altre membre del consell, Jaume Alavedra, per tractar amb l’abat Antoni Jutge l’afer de la relíquia «del gloriós de Sant Sebastià» que aquest proposa donar a la vila.[13]

No tornem a trobar el cognom Sastre fins molt temps després, es tracta de Josep Sastre que surt en el llistat de consellers de vila de la bossa de mà segona reservada a professionals liberals en el llistat dels trenta consellers del 1637. En aquest apuntament es fa a «memòria com per fer casa de vila se va començar d’obrar als 12 de desembre 1637, essent los hòmens del consell de dita universitat les persones següents» i segueix el llistat esmentat. 

Aquest Josep Sastre formà part de la terna presentada l’1 de gener de 1642 a l’abat de Montserrat Francesc Batlle (1641-1645, primer període), en aquest cas  juntament amb Pacià Garriga i Joan Carles i Amat de la qual ha de sortir el batlle.[14] Després d’altres tres vegades, 1634, 1636 i 1640, a la quarta surt escollit Joan Carles i Amat.

Embolicats en un homicidi i en la denúncia d’un desfalc amb mort sospitosa a Montserrat

Hi va haver dos moments en què la família Sastre es va veure embolicada en fets luctuosos a Montserrat. El primer va comportar una mort violenta i en el segon, un possible assassinat per enverinament. Anem per parts.

Salvador Sastre treballava a Montserrat des de jove amb el seu pare. Essent fadrí, ell i un altre monistrolenc a qui anomenaven mestre Joan, casat amb una filla de Pacià Aguilar, «tenint los dos passió[15] amb un entallador italià que es deia mestre Bernardino, lo qual havia de fer lo cor de l’església nova de Montserrat, lo mataren dintre la casa de Sant Iscle que està junt a Montserrat». L’acció va tardar a ser castigada i el redactor del memorial se’n queixa en aquests termes: «mai hi ha haguda justícia per castigar als dits hòmens ans bé se passegen públicament y entren en la casa de Montserrat sense que ningú les diga res».[16] 

El desencadenant de l’afer va ser una discussió nocturna de Bernardino amb Miquel Sastre, pare de Salvador a l’església de Sant Iscle, avui dins els jardins del monestir, i que s’usava tant com a infermeria per a malalts contagiosos com a alberg de treballadors de l’església. Així ho recull el relat: «y que dicho Salvador por defender a su padre dio a maestro Bernardino un piquete en la cabeza de que dicen murió».[17] Finalment Salvador Sastre fou apressat per ordre del procurador general i condemnat al desterrament, però, va poder tornar a Montserrat perquè es veu que feia falta per a la continuïtat dels treballs «y por ser el hijo del maestro de la iglesia de Montserrat, y por el respeto del padre que muchos años ha servido esta casa». Miquel Sastre tenia molt prestigi i amics dins la comunitat monacal com el pare Juan Salinas, monjo encarregat de vetllar per la marxa dels treballs en nom de la comunitat «y esto por contemplación de su padre y que ha servido toda su vida en esta casa con mucha fidelidad».[18]

En l’etapa final de Miquel Sastre, el monestir vivia en la inestabilitat que ja hem explicat. Hi va haver un fet que l’afectà de ple. Recordem que Sastre era la màxima autoritat tècnica de la construcció de la nova església, i l’afer en qüestió estava relacionat amb una possible sostracció de diners del monestir.[19] La declaració es va fer a Esparreguera el 16 d’agost del 1585 en el judici per dilucidar els fets. La cosa va anar així:[20] un dia (no en sabem la data exacta però que pel que declara Sastre podria ser l’any 1580 o 1581), aprofitant que era festa, un oficial de l’obra de Montserrat, per tant un treballador a les ordres de Sastre, Antoni Bessa casat i resident a Monistrol, el convidà a esmorzar a la cambra que tenia sobre la ferreria a vi i formatge i mentre esmorzaven li confessà que estava molt “afadigat”, això és cansat, però no pas per la feina sinó perquè el sots prior Diego de Frias li havia manat de fer un forat en la cambra de l’abat, per comunicar-la amb la del dipòsit dels diners de la comunitat. Sastre explica en la declaració que poc temps després d’haver fet el forat, van acomiadar de Montserrat a l’esmentat Bessa tot i que feia més de vuit anys que hi treballava.[21] Al cap d’unes setmanes, va morir i la seva muller, Isabel Bessa, va litigar contra Frias «i altres de la casa de Montserrat» als qual acusava d’haver emmetzinat al seu marit. Sastre declara que «si tal feren seria perquè no es descobrís que ell hagués fet dit forat en la cambra de l’abat». 

Miquel Nonell, un altre oficial de Montserrat,[22] mestre de cases i veí de Monistrol també en declaració en el judici diu que creu que un cop fet el forat, Bessa baixà a Monistrol malalt «de la qual malaltia morí» i que el metge del santuari, l’igualadí Montserrat Matheu, li va dir que «Bessa no viuria gaires matins que ell determinava que era emmetzinat» i segons ell, la gent creu que «dit forat l’ha fet fer fray Andrés de Santiago abat[23] y fray Joan Guzman majordom y fra Diego de Frias sota majordom per traure y robar los diners del depòsit com és fama pública los predits han robada y destruïda la casa y dit forat pot haver quatre o cinc anys és fet». Aquesta afirmació darrera, coincidiria amb les dates que també diu Miquel Sastre i situaria el fet del famós forat en el moment de l’acomiadament i mort d’Antoni Bessa en els anys 1580-81. Sí és així, el forat no es fa en temps de l’abat San Román que ho va ser entre el 1570 i 1576 sinó que cau de ple en el període abacial d’Andrés de Intriago que ho fou entre el 1578 i 1584. De fet ja se’n queixava San Román que en la visita apostòlica passada a Montserrat, li encolomaven afers que no eren seus.

La notícia de la sostracció de diners de la caixa de Montserrat que Miquel Nonell dóna per sabuda en la declaració del 16 d’agost del 1585 podria ser la que referencia Fernández Terricabras (1993)[24] en què dos monjos castellans són enxampats mentre se’n duen del país 8.000 lliures.[25] Els diners són requisats pels Diputats d’Aragó i el Consell de Cent ho esgrimeix com una prova de la causa de la ruïna de Montserrat.

Que l’esmentat forat que comunicava la cel·la abacial amb la caixa de cabals del monestir no era cosa del passat, ho explicita Miquel Sastre en la seva declaració a Esparreguera, ho transcrivim sencer perquè és molt il·lustratiu del moment declaratiu: «...i és veritat que en temps que fra Garriga fou abat de Montserrat me féu venir en sa cambra de l’abat nomenada i me manà li emblanquís dita cambra a respecte que hi havia algunes clivelles en les quals s’amagaven i es criaven xinxes i així jo la piquí tota dalt a baix a pic d’escoda i la emblanquí de guix i en dita cambra no hi trobí forat algun perquè no n’hi havia ningun forat xic ni gran que travessàs en la cambra que li diuen del dipòsit on solen tenir lo dipòsit dels diners de la casa, que està al costat de la cambra de l’abat que no hi ha sinó una paret mitgera que si n’hi hagués jo l’haguera trobat picant amb l’escoda; i fiu en dita cambra de l’abat tres finestres que eixien en los claustres i que hi treballí més de quinze dies; ...més en temps de fra Miquel Forner (1541-1544 i 1546-1553) jo adobí i tapí algunes clivelles del depòsit i no hi viu ningun forat ni xic ni gran sinó tres escambells y una caixa gran grossa, i dit fra Miquel Forner me digué tocant la caixa que si jo tenia lo que era dins aquella caixa, jo estaria bé».[26]

---

[1] Soldevila, (1983), p. 50.

[2] Veg. l’apartat: “El conflicte entre monjos castellans i catalans al descobert, expulsions i bandolers”.

[3] Altés. (1992), p. 38.

[4] Altés (1992), p. 37.

[5] Ibid., p. 38.

[6] Ibid., p. 42.

[7] Redó (1998), p. 13.

[8] ACBG fons AMMM. Llibre del Consell, s. XVI-XVII, vol III, f. 54^v.

[9] Ibid., f. 53^r.

[10] Ibid., f. 80^v.

[11] Ibid., f. 81^v.

[12] Ibid., f. 82^v.

[13] Ibid., f. 84r.

[14] Ibid., f. 105^r.

[15] Commoció o pertorbació produïda per l'odi. Veg. Passió a https://dcvb.iec.cat/

[16] Altés, (1992), p. 40.

[17] Ibid., p. 41.

[18] Ibid.

[19] Ibid., p. 62.

[20] Ibid.

[21] Ibid. Altés situa el període de treball de Bessa a Montserrat entre el 1572 i el 1580-81.

[22] Ibid.

[23] Noteu que aquí hi ha un error ja que no va existir cap abat amb aquest nom, el copista es deuria confondre en el cognom i va canviar Intriago per Santiago. Felipe de Santiago va ser l’abat predecessor en ésser escollit per segona vegada per al període 1576-1578. Altés (1992) situa la mort de Bessa l’any 1580 o 1581, per tant dins el període abacial d’Intriago.

[24] Fernández Terricabras, Ignasi (1993) “Reforma i obediència: actituds institucionals durant la visita del monestir de Montserrat (1583-1586)”, p. 174 a Pedralbes. Revista d’Història moderna, 13, vol. II, p. 171-180. Congrés d’història moderna de Catalunya. III. Barcelona.

[25] Es tracta de l’abat Intriago i del majordom Guzmán per als quals el mateix Consell acordà sobreseure la causa del frau fins que finalitzés la visita monàstica.

[26] Altés (1992), p. 38.

 150 anys del  naixement d’Ignasi Domènech i Puigcercós

 La Fonda Llobregat de Monistrol de Montserrat en el camí d’aprenentatge del gran cuiner i pedagog 

Monistrol va tenir un paper rellevant en la formació del cuiner manresà, renovador i ordenador de la cuina catalana, Ignasi Domènech i Puigcercós (1874-1956), conegut sobretot pel seu best seller “La Teca” i autor de trenta títols més. Feia dos anys que treballava a Barcelona on havia iniciat el seu procés d’aprenentatge en diversos establiments. Mentre treballa a Barcelona, Ignasi Domènech va rebre la proposta de feina que l’havia de retornar al Bages i acceptà anar a la fonda Llobregat, coneguda també com la fonda Gran en contraposició de la fonda Xica; aleshores, l’establiment el regentava Climent Sala.

Aquest establiment monistrolenc situat en les dependències del que havia estat palau prioral de Montserrat, era parada dels viatgers que anaven des de l’estació de ferrocarrils del Nord fins a Montserrat. Per tant, la base de la clientela era la gent del país, però des del 1890 havia aparegut un públic nou: els enginyers i personal qualificat que treballava en la construcció del cremallera de Montserrat. Eren suïssos i estaven acostumats a altres menjars i condiments. Aquí entra en acció Domènech.

Domènech arribà a Monistrol al començament del 1890, en ple hivern i amb un contracte de quatre mesos, pel qual cobraria 500 pessetes més extres i propines, el menjar i el planxat i rentat de la roba. Domènech explica en les seves memòries que va aprendre molt del receptari de la mestressa de la fonda Llobregat. El plat estrella de la casa era l’escudella feta amb arròs i fideus i la carn d’olla, mentre que la creu de la cuinera-mestressa era la truita a la francesa. Domènech confessa que va ser la primera vegada que va veure fer escudella i carn d’olla a l’engròs i explica que, per a la mestressa, una bona escudella i carn d’olla «s’havia de fer amb olles grans de terra cuita i molt bombades, i la cocció, amb carbó vegetal. A l’hora de servir-ho, usava soperes escudelleres i emplatava la carn d’olla en unes plates posant tots els components d’una manera atraient, que donava gust de veure-ho, i netejava les vores amb un tovalló blanc. L’escudella i carn d’olla feta per aquella dona era l’única que havia vist fins aleshores».

La creu culinària de la casa, ja s’ha dit, era la truita a la francesa. Els clients suïssos la demanaven amb insistència, la volien crueta, esponjosa i ben acabada, i sembla que els la servien cuita, eixuta i aplanada. Domènech diu que en va aprendre «del meu padrí Ignasi Puigcercós, a casa meva de la fonda del Centro, a Manresa, que les feia molt maques i en un tres i no res». I no solament la volien ben acabadeta, sinó que la demanaven feta amb mantega de llet de vaca i no amb oli d’oliva. Així que Domènech es va fer un nom entre els clients de la fonda Llobregat a base de cuinar-los truites cruetes i amb mantega, que batejarà com a truita a la suïssa al llibre “La Teca”.

 Els tiets Ignasi i Antònia, treballadors del tèxtil monistrolenc, esdevinguts fondistes a Manresa

Monistrol no era una plaça aliena a Domènech. Els seus oncles Ignasi Puigcercós i Antònia Cisa hi van fer cap com a treballadors del tèxtil abans que de traslladar-se a Manresa per a emprendre una aventura familiar que els duria a regentar una de les millors fondes del moment de la capital del Bages: la Fonda del Centro situada al carrer del Born 8 i Nou 15. Ignasi Puigcercós i Puig, natural de Gironella i Antonia Cisa i Duran, natural d’Arenys de Munt juguen un paper cabdal en els primers anys d’Ignasi Domènech al qual afillen; el nostre cuiner aprendrà les beceroles de la cuina a l’establiment dels oncles on treballarà entre els 10 i els 14 anys d’edat que fou quan marxà a recórrer món. El primer registre documental del matrimoni Puigcercós-Cisa el trobem en el full del padró de Monistrol amb data d’1 de gener de 1866; tenen el domicili al carrer del Pla en una casa del promotor immobiliari i propietari local Llàtzer Llorens sense especificar el número. Tota la zona es coneixia administrativament en el padró municipal de 1865 com a “Cuartel Levante”.

En l’esmentat full del padró estan inscrits Ignasi Puicercós i Puig natural de Gironella i de 22 anys d’edat, Antònia Cisa i Duran, de Premià de Dalt i de 21 anys i el primer fill Emili Puigcercós i Cisa d’un dia d’edat; així doncs, el cosí gran d’Ignasi Domènech, el que l’havia d’acompanyar en la primera sortida laboral a Barcelona el 1889, era nascut el 31 de desembre de 1865. Ignasi Puigcercós figura com a teixidor. El document té una acotació signada pel funcionari Joan Torres en què es diu que el signa ell: «Por no saber escribir Ignacio Puigcercós». En el full de 1867 es mantenen els mateixos membres de la unitat familiar i en el que du la data de 2 de gener de 1868 la família ha crescut amb el segon fill, Salvador, que aleshores ja té sis mesos. En aquest habitatge van néixer els dos primers fills: Emili i Salvador Puigcercós i Cisa. En aquest padró, consta que viu amb els Puigcercós-Cisa una noia rellogada provinent d’Igualada: Rosa Riera de 22 anys. Localitzem a Manresa la família Puigcercós-Cisa en el padró de l’any 1871 vivint en la finca anomenada de Just Cortés, primer pis, del número 4 de la Carretera de Cardona, els baixos de la qual, avui, és el conegut establiment d’hostaleria “Cal Manel”. Segons consta en aquest document, la família resideix a Manresa des d’aquest mateix any.

 

 

34 militars republicans i 2 civils morts als hospitals de Montserrat, enterrats a l’ossera del cementiri de Monistrol

Memòria i Història de Manresa publica un nou web www.memoria.cat/valle-caidos-monistrol/ en què fa públic el llistat de 34 militars republicans i dos civils morts als hospitals de sang de Montserrat entre 1937 i 1938 i enterrats a l’ossera del cementiri de Monistrol. Aquest fet no formava part de la memòria col·lectiva dels monistrolencs tot i haver-se conservat la documentació que ho explica.

Va ser arran d’una altra recerca que es va trobar a l’Arxiu Comarcal del Bages la documentació en què l’any 1958 les autoritats franquistes demanaven als ajuntaments que aportessin morts durant la guerra civil per a farcir les catacumbes del Valle de los Caídos i la resposta de l’alcalde monistrolenc Jaume Oller on es diu que hi ha els republicans enterrats a l’ossera i que per aquesta causa són de difícil identificació i que no els poden aportar.

Posats sobre la pista i atès que és obligació dels Jutjats de Pau registrar les defuncions del seu terme, podia ser que en els arxius del de Monistrol hi hagués la documentació acreditativa dels decessos, com així va ser. En l’arxiu del registre de Monistrol es conserven les actes de defunció dels trenta-sis morts als hospitals i també del pare i la muller de Carles Gerhard, comissari de la Generalitat a Montserrat: Robert Gerhard i Teresa Hortet morts l’any 1937 i 1938 respectivament de malaltia i que des del 1953 estan enterrats en el cementiri monistrolenc després que s’anul·lés el públic de Montserrat situat on avui hi ha les cel·les Abat Marcet.

En el cos de text del web, l’autor de la qual és Salvador Redó, també s’expliquen aquestes incidències i es contextualitza breument l’experiència hospitalària de Montserrat durant la guerra. El llistat dels republicans sebollits a Monistrol inclou els noms, edats, procedència i circumstàncies de la defunció a partir de la informació que figura en les actes del registre del jutjat de pau. L’entrada a les xarxes socials d’aquesta llista posa a l’abats de 36 famílies d’arreu de l’estat notícies dels seus desapareguts que potser desconeixen.

L'ossera del cementiri municipal de Monistrol de Montserrat on estan les restes dels 34 soldats republicans i dos civils morts als hospitals de Montserrat entre 1937 i 1938. A sobre, s'hi va aixecar el panteó amb els nínxols dels monistrolencs assassinats entre 1936 i 1937.