150 anys del  naixement d’Ignasi Domènech i Puigcercós

 La Fonda Llobregat de Monistrol de Montserrat en el camí d’aprenentatge del gran cuiner i pedagog 

Monistrol va tenir un paper rellevant en la formació del cuiner manresà, renovador i ordenador de la cuina catalana, Ignasi Domènech i Puigcercós (1874-1956), conegut sobretot pel seu best seller “La Teca” i autor de trenta títols més. Feia dos anys que treballava a Barcelona on havia iniciat el seu procés d’aprenentatge en diversos establiments. Mentre treballa a Barcelona, Ignasi Domènech va rebre la proposta de feina que l’havia de retornar al Bages i acceptà anar a la fonda Llobregat, coneguda també com la fonda Gran en contraposició de la fonda Xica; aleshores, l’establiment el regentava Climent Sala.

Aquest establiment monistrolenc situat en les dependències del que havia estat palau prioral de Montserrat, era parada dels viatgers que anaven des de l’estació de ferrocarrils del Nord fins a Montserrat. Per tant, la base de la clientela era la gent del país, però des del 1890 havia aparegut un públic nou: els enginyers i personal qualificat que treballava en la construcció del cremallera de Montserrat. Eren suïssos i estaven acostumats a altres menjars i condiments. Aquí entra en acció Domènech.

Domènech arribà a Monistrol al començament del 1890, en ple hivern i amb un contracte de quatre mesos, pel qual cobraria 500 pessetes més extres i propines, el menjar i el planxat i rentat de la roba. Domènech explica en les seves memòries que va aprendre molt del receptari de la mestressa de la fonda Llobregat. El plat estrella de la casa era l’escudella feta amb arròs i fideus i la carn d’olla, mentre que la creu de la cuinera-mestressa era la truita a la francesa. Domènech confessa que va ser la primera vegada que va veure fer escudella i carn d’olla a l’engròs i explica que, per a la mestressa, una bona escudella i carn d’olla «s’havia de fer amb olles grans de terra cuita i molt bombades, i la cocció, amb carbó vegetal. A l’hora de servir-ho, usava soperes escudelleres i emplatava la carn d’olla en unes plates posant tots els components d’una manera atraient, que donava gust de veure-ho, i netejava les vores amb un tovalló blanc. L’escudella i carn d’olla feta per aquella dona era l’única que havia vist fins aleshores».

La creu culinària de la casa, ja s’ha dit, era la truita a la francesa. Els clients suïssos la demanaven amb insistència, la volien crueta, esponjosa i ben acabada, i sembla que els la servien cuita, eixuta i aplanada. Domènech diu que en va aprendre «del meu padrí Ignasi Puigcercós, a casa meva de la fonda del Centro, a Manresa, que les feia molt maques i en un tres i no res». I no solament la volien ben acabadeta, sinó que la demanaven feta amb mantega de llet de vaca i no amb oli d’oliva. Així que Domènech es va fer un nom entre els clients de la fonda Llobregat a base de cuinar-los truites cruetes i amb mantega, que batejarà com a truita a la suïssa al llibre “La Teca”.

 Els tiets Ignasi i Antònia, treballadors del tèxtil monistrolenc, esdevinguts fondistes a Manresa

Monistrol no era una plaça aliena a Domènech. Els seus oncles Ignasi Puigcercós i Antònia Cisa hi van fer cap com a treballadors del tèxtil abans que de traslladar-se a Manresa per a emprendre una aventura familiar que els duria a regentar una de les millors fondes del moment de la capital del Bages: la Fonda del Centro situada al carrer del Born 8 i Nou 15. Ignasi Puigcercós i Puig, natural de Gironella i Antonia Cisa i Duran, natural d’Arenys de Munt juguen un paper cabdal en els primers anys d’Ignasi Domènech al qual afillen; el nostre cuiner aprendrà les beceroles de la cuina a l’establiment dels oncles on treballarà entre els 10 i els 14 anys d’edat que fou quan marxà a recórrer món. El primer registre documental del matrimoni Puigcercós-Cisa el trobem en el full del padró de Monistrol amb data d’1 de gener de 1866; tenen el domicili al carrer del Pla en una casa del promotor immobiliari i propietari local Llàtzer Llorens sense especificar el número. Tota la zona es coneixia administrativament en el padró municipal de 1865 com a “Cuartel Levante”.

En l’esmentat full del padró estan inscrits Ignasi Puicercós i Puig natural de Gironella i de 22 anys d’edat, Antònia Cisa i Duran, de Premià de Dalt i de 21 anys i el primer fill Emili Puigcercós i Cisa d’un dia d’edat; així doncs, el cosí gran d’Ignasi Domènech, el que l’havia d’acompanyar en la primera sortida laboral a Barcelona el 1889, era nascut el 31 de desembre de 1865. Ignasi Puigcercós figura com a teixidor. El document té una acotació signada pel funcionari Joan Torres en què es diu que el signa ell: «Por no saber escribir Ignacio Puigcercós». En el full de 1867 es mantenen els mateixos membres de la unitat familiar i en el que du la data de 2 de gener de 1868 la família ha crescut amb el segon fill, Salvador, que aleshores ja té sis mesos. En aquest habitatge van néixer els dos primers fills: Emili i Salvador Puigcercós i Cisa. En aquest padró, consta que viu amb els Puigcercós-Cisa una noia rellogada provinent d’Igualada: Rosa Riera de 22 anys. Localitzem a Manresa la família Puigcercós-Cisa en el padró de l’any 1871 vivint en la finca anomenada de Just Cortés, primer pis, del número 4 de la Carretera de Cardona, els baixos de la qual, avui, és el conegut establiment d’hostaleria “Cal Manel”. Segons consta en aquest document, la família resideix a Manresa des d’aquest mateix any.

 

 

34 militars republicans i 2 civils morts als hospitals de Montserrat, enterrats a l’ossera del cementiri de Monistrol

Memòria i Història de Manresa publica un nou web www.memoria.cat/valle-caidos-monistrol/ en què fa públic el llistat de 34 militars republicans i dos civils morts als hospitals de sang de Montserrat entre 1937 i 1938 i enterrats a l’ossera del cementiri de Monistrol. Aquest fet no formava part de la memòria col·lectiva dels monistrolencs tot i haver-se conservat la documentació que ho explica.

Va ser arran d’una altra recerca que es va trobar a l’Arxiu Comarcal del Bages la documentació en què l’any 1958 les autoritats franquistes demanaven als ajuntaments que aportessin morts durant la guerra civil per a farcir les catacumbes del Valle de los Caídos i la resposta de l’alcalde monistrolenc Jaume Oller on es diu que hi ha els republicans enterrats a l’ossera i que per aquesta causa són de difícil identificació i que no els poden aportar.

Posats sobre la pista i atès que és obligació dels Jutjats de Pau registrar les defuncions del seu terme, podia ser que en els arxius del de Monistrol hi hagués la documentació acreditativa dels decessos, com així va ser. En l’arxiu del registre de Monistrol es conserven les actes de defunció dels trenta-sis morts als hospitals i també del pare i la muller de Carles Gerhard, comissari de la Generalitat a Montserrat: Robert Gerhard i Teresa Hortet morts l’any 1937 i 1938 respectivament de malaltia i que des del 1953 estan enterrats en el cementiri monistrolenc després que s’anul·lés el públic de Montserrat situat on avui hi ha les cel·les Abat Marcet.

En el cos de text del web, l’autor de la qual és Salvador Redó, també s’expliquen aquestes incidències i es contextualitza breument l’experiència hospitalària de Montserrat durant la guerra. El llistat dels republicans sebollits a Monistrol inclou els noms, edats, procedència i circumstàncies de la defunció a partir de la informació que figura en les actes del registre del jutjat de pau. L’entrada a les xarxes socials d’aquesta llista posa a l’abats de 36 famílies d’arreu de l’estat notícies dels seus desapareguts que potser desconeixen.

L'ossera del cementiri municipal de Monistrol de Montserrat on estan les restes dels 34 soldats republicans i dos civils morts als hospitals de Montserrat entre 1937 i 1938. A sobre, s'hi va aixecar el panteó amb els nínxols dels monistrolencs assassinats entre 1936 i 1937.

 

En aquest text que el Llorenç va publicar en el número 4 de gener de 1998 de la revista El Dit Gros, es congratula de l’activitat sociocultural i esportiva de Monistrol; repassa els diversos actes que omplen el calendari anual; activitats tradicionals amb anys de recorregut al costat de noves iniciatives; unes i altres serveixen per a conglomerar la societat i per singularitzar la vila.

Entitats amb una llarga història i altres més noves van donar caliu a la inauguració del monument a Joan Carles i Amat el 26 de novembre de 2022; baules diferents d'una mateixa cadena.

Foto: Salvador Redó

DE LA COSTA ESTANT

CONSERVEU, RENOVEU, I CREEU NOVES TRADICIONS

Avui, m’il·lusiona especialment poder parlar d’aspectes positius de la vila de Monistrol. La vida cultural de gairebé tots els pobles se centra en 1a celebració de les dues Festes Majors, la d'hivern i la d'estiu, establertes en devoció a dos sants protectors; en el cas de Monistrol: Sant Sebastià i Sant Jaume.

De nou, ha arribat Sant Sebastià amb el Ball del Bo Bo, la processó... Aquesta tradició tan monistrolenca, ha  estat assumida, si més no, en època recent, per gent de tota ideologia i creença o descreença. Perquè en gran mesura ha deixat de ser una celebració exclusivament religiosa, per convertir-se en una manifestació cultural. Així, tant els qui mantenen la fe en el sant com els qui no la mantenen, poden viure la festa al seu aire. I, això, penso que és bo. I si algunes rutines feien preveure l'estancament de la tradició, amb un perill evident de desaparèixer, heus ací que una junta nova de l'Associació ha actualitzat amb encert alguns dels aspectes més anquilosats de la festa.

Més recentment, la vila de Monistrol ha aconseguit consolidar velles i noves tradicions culturals: Cavalcada dels Reis; Exposició d'artistes monistrolencs, l'edició de la miscel·lània «Un any de vida monistrolenca» (20 de gener); Caramelles, Bastoners i Cant de la Passió (març-abril); Concurs de pesca, Cursa popular, Tir al pla i les 24 hores de futbol-sala (juliol); Trobada de gegants i geganters (juliol); Cantada d'havaneres (setembre); Marxa infantil de regularitat (octubre); Concurs nacional de pintura ràpida (20 d'octubre); instal·lació del Pessebre al cim del Moro i la Nit de l'esportista monistrolenc (desembre). I, encara, l'emissora municipal, i les tot just iniciades: Setmana cultural de la Creu Roja (maig); l'Autocross del Mas  (juliol) i l'edició mensual de la revista «El Dit Gros».

Disculpeu la voluntat de ser exhaustiu, però penso que valia la pena! Tradicions culturals que abracen el curs de l'any i d'una variadíssima gamma, organitzades per monistrolencs-monistrolenques que estimen el poble i volen viure-hi plenament i intensa. Tot plegat diu molt a favor de Monistrol! Cal, però, que consolideu les tradicions que heu fet vostres; la participació d'aquelles persones que encara s'ho miren tot amb indiferència i/o suficiència, i que, amb fermesa, creeu noves manifestacions que ens singularitzin davant el país i ens facin més cívics i cultes. Benvinguda sigui la perseverança.

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART

En aquest text publicat en el número de gener de 1989 de la revista El Dit Gros, el Llorenç Soldevila reflexiona sobre allò que, a parer seu i amb mirada antropològica, hauria de ser la festa de Sant Sebastià. Va ser l’any en què es va inaugurar la dignificació d’una part de la plaça amb el mural de pedra commemoratiu del centenari de l’Associació de Sant Sebastià amb una reproducció de la divisa de l’entitat dibuixada pel monjo de Montserrat i xilògraf el P. Oriol M. Diví (Esplugues de Llobregat 1924-Montserrat 2013). Alguna de les coses que hi explica és part de la història menuda dels monistrolencs, aquella que fa bategar els cors particulars.

 

L'alcaldessa Àngels Queraltó i qui era president de l'Associació de Sant Sebastià, Tomàs Biarnés, davant el mural que embelleix el mur de la plaça del Bo Bo.

Foto: Salvador Redó

DES DE LA COSTA ESTANT

ELS FRISOS DE LA HISTÒRIA

Bé, molt bé per l'estilitzat fris que enalteix la Plaça del Bo Bo. Bé, molt bé pels organitzadors de la festa d'enguany commemorativa dels cent anys de l'Associació de Sant Sebastià. Bé, molt bé per la Jordina Sancristòfol, primera noia que ha acceptat l'alta responsabilitat d'assumir la representació del vot popular. Bé, molt bé pels altres balladors i balladores. I, molt bé, finalment, pel disseny del nou sistema d’il·luminació. Dit això, deixeu-me fer algunes consideracions de detall al desenvolupament de la festa de Sant Sebastià. De detall, sí, però que a mi em semblen prou importants.

Quan vaig arribar a la festa, la processó ja s'esmunyia serpentejant pels carrers de la Vila. Em sembla recordar que, a la processó, només hi he anat en dues ocasions. I en totes dues vaig quedar admirat del to seriós amb què es feia tot el cerimonial. El seguici de brandons encesos en mans de monistrolencs, batejava els llosats carrers de la vila amb brillants espurnes de cera amb un silenci sepulcral. Només les notes metàl·liques de l'orquestra ressonaven furients en la glaçada fosca dels hiverns cruents d'anys enrere. Creient-hi o no creient-hi del tot en el caire religiós de la festa, era gairebé una qüestió d'honor que tot mantingués un to de noblesa i de devot respecte. Enguany, m'ha semblat, igual que en les darreres festes, que tot prenia un perfil massa frívol. Que molta gent, sobretot la jovenalla, anava a la processó sense saber-ne el per què, xerrant, distraient-se, sense ni pretendre guardar les aparences. I això, tot i que alguns potser diran que ja ha de ser així, penso que és greu que passi, sobretot quan es tracta de consolidar una festa centenària d'un marcat caire religiós. I deixeu-me dir que jo ho visc tot des d'una perspectiva purament antropològica, però per aixà mateix, profundament respectuosa.

El mateix podríem dir de l'ambient que envolta cada vegada més el ball del Bo Bo. Tot i ser un dels actes més profans, hi traspua massa una «devoció» d'aparador. Sembla talment que tot s'hagi de centrar en l'exquisidesa dels vestits de les balladores i amb qui serà el ballador o balladora solter. L’essència del vot, el repartiment de salut i béns per part de les parelles, resta, gairebé, com a pura caricatura ritual. S'hi pot creure o no en la protecció del sant, però el que no trobo gens ni mica de llei és que tot el que hauria de ser de profunda i respectuosa estima per la tradició esdevingui folklore banal i potencial reportatge de les revistes del cor. Caldria fer un esforç per, entre tots, reconduir el sentit pregon de la festa. Ja hi ha el refresc i el ball de gala, l'única cosa que ha fet coixejar la festa d'enguany, per tal de lluir gales i xiuxiuejar les castes tafaneries d'àmbit local.

Simbòlicament i grollera, el diumenge al matí, el mural de noble pedra, que perpetua la trajectòria de la festa dedicada a Sant Sebastià, es veié tacat per la bretoleria d'uns personatges anònims. Amb la bàrbara acció no mostraren res més que el seu primari analfabetisme. Els responsables digueren que la pedra serà protegida per un vernís especial. Tots plegats però, també hauríem de vetllar perquè la tot just iniciada dignificació urbanística d'aquest centre neuràlgic de la vila sigui respectada. Els brètols, que voldria suposar de fora del poble, volgueren, possiblement sense saber-ne res, insultar la plasmació plàstica del vot a Sant Sebastià. No ho aconseguiren. Perquè els frisos de la història, ni que siguin locals, són l'ànima eterna d'un poble que els sabrà fer respectar.

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART

En aquest text del Llorenç Soldevila publicat el 12 de setembre de 1988 a la revista El Dit Gros, hi trobem tres temes: la festa del carrer de Dalt o del Puig de l'any 1962; un retrat de la persona de Pau Ribas, propietari de les vinyes del Camí del Pou que les va deixar en testament al poble de Monistrol i que és on ha crescut el complex esportiu de la vila, i també un lament: que no s'hagués batejat aquestes instal·lacions amb el nom del patrici generós. El text del Llorenç és el retrat d’un temps viscut, és l'evidència que l'observació ja era una de les seves virtuds; el Llorenç ens parla del Monistrol de quan ell tenia dotze anys. Posteriorment a la publicació d'aquest text, es va donar el nom de Pau Ribas al poliesportiu. La mà del Llorenç en aquest afer, és ben present.

El polisportiu "Pau Ribas" i l'espai "Joan Carles i Amat"; tots dos noms lligats a la tasca divulgativa del Llorenç a Monistrol.

Foto: Salvador Redó

DE LA COSTA ESTANT

QUAN EL NOM SÍ QUE FA LA COSA 

Era un quatre d'agost d'ara fa vint-i-sis anys. El carrer de Dalt, el del Puig, estava de festa. Es feren cercaviles, al matí i a la tarda, jocs per a la quitxalla havent dinat i ballaruga popular a la fresca de la nit. Tot i tothom era viu sota les tirallongues de garlandes de paperets que endiumenjaven el carrer. Coloraines vives que feien una remor suau quan el ventijol les prenia amb el seu oreig. A mitja tarda, la notícia corregué com la pólvora: s'havia mort la Marilyn Monroe. La nova, no puc precisar ara amb quina intensitat, tenyí de dol la festa. No recordo tampoc si aquell any hi hagué per la mateixa diada algun altre difunt, aquest del carrer, perquè així s'esdevenia amb sarcàstica exactitud més d'un any, i aleshores, la festa, ja no era del tot festa.

La Monroe, dèiem, se suïcidà, però la gatzara seguí. Em sembla de tota evidència que no podia ser altrament. En la cercavila de la tarda em quedà fixada la imatge d'un home, més aviat un homenet, que els veïns, en aquella ocasió, mig homenatjaven. Era, deien, una mena de relíquia ancestral del carrer. Quan posava a Monistrol, vivia en l'enorme casalot de pisos de la seva propietat que encara llueix el número 47 del carrer. A l'estiu, doncs, quan venia, sempre es reservava un espai situat a pla de carrer, cenyit amb una porta feta a mida per a la seva estatura. Ben baixa, per cert. La porta, creuada per uns llistons horitzontals que emmarcaven rectangles de vidre, era l’única obertura àmplia cap a fora. Fins i tot a aquesta porta i a la casa els ha arribat la moda d'esventrar façanes.

Vestit de negre enxarolat i amb barret de palla, a l'estil Chevalier; amb una clepsa força despoblada i brillant, la cara blanca, com de pergamí, poqueta cosa. Tot ell esbossat amb suaus pinzellades per tal de no haver d'anar dient qui era. Menut i escardalenc, monocolor, es movia amb vivesa entremig del brogit i la lluminositat de l'esclat solar de mitja tarda. No recordo si hi havia quatrers. Ben segur que sí; car aleshores, per segons què, el jovent no tenia els graus de vergonya del d'ara. Però, en el supòsit de què no haguéssim comptat amb quatrers, el Sr. Pau Ribas, el senyor Pauet, hagués complert abastament amb el paper. Era la quinta essència de les festes de principis  de segle transportades al nostre carrer, just en el moment de l’inici de tots els booms (el migratori, el demogràfic, el turístic, l’econòmic...). Acompanyat per la inefable Serafina, de parlar nyeu-nyeu amb accent occidental, d’una nasalitat exacerbant. Serafina, l’eterna i immarcescible dama de companyia, llegeixi’s minyona; de malnom Mitjaorella del poc que hi sentia. Mil vegades reptadora dels vailets que anaven, anàvem, a jugar i degustar no sé quines exquisideses de les propietats del Camí del Pou. La Serafina, que m'han dit que encara és viva i ben conservada en una d’aquestes residències de la tercera edat (valgui l’eufemisme).

I la memòria col·lectiva sobre el Sr. Pauet, ja de sempre més aviat feble, se l’ha endut el vent dels dies. I, doncs, ningú no recorda com es devia sentir d’entranyablement unit a Monistrol i a la seva gent, fins al punt de testar a favor del municipi tots els terrenys del Camí del Pou, d’orografia tan entranyable per als vailets que hi anàvem a fer incursions les tardes dels dijous, car era festa a l’escola. Amb els anys, allí s'han construït les instal·lacions esportives del poble. Hauria costat gaire de batejar el conjunt poliesportiu amb el nom de Pau Ribas? Diuen que de malagraïts l’infern n'és ple! Haurem d’acabar donant la raó a la dita popular? La propera Festa Major d’estiu seria una bona ocasió per conjurar-la.

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART  

 

Inicio la publicació d’alguns textos escrits pel Llorenç Soldevila i Balart (Monistrol 1950-Argentona 2022) a la revista mensual de Monistrol de Montserrat El Dit Gros (octubre 1987-febrer 1990) i a la revista Art i Esplai (juny 1970-setembre 1972). És part del meu homenatge constant a la figura de l’amic i del mestre que el 10 de desembre d’enguany farà un any que ens va deixar sobtadament.

El text d’avui correspon a la columna publicada en el primer número d’El Dit Gros sota el títol genèric “De la costa estant”. És una visió lúcida, escrita des d’Argentona, del moment pel qual passava Monistrol després de la victòria d’AP en les municipals en la llista que encapçalava Josep Jané. De fet, la mateixa fundació del mensual va ser una reacció a aquell moment.

 

DE LA COSTA ESTANT 

CAL SUMAR I NO PAS RESTAR 

La meva situació actual, geogràficament parlant, s'entén, penso que és la ideal per mirar-me Monistrol i la seva gent amb un alt grau d'objectivitat. En aquests últims mesos, m'han arribat veus que determinats sectors del poble que abans creien en la feina feta en comú, ara s'esbatussen i volen anar cadascú per la seva banda. I, això, és altament negatiu en política i en qualsevol altra activitat humana. La desunió en coses bàsiques porta sempre a l'esterilització. 

Sembla que Monistrol és un dels pocs pobles de Catalunya (o potser l'únic?) on governa un batlle d'Aliança Popular. Em sembla evident, que si en Josep Jané i els components de la seva llista van sortir electes, no va ser pas perquè fossin del partit de Fraga. Aleshores sí que pensaria que precisament Monistrol s'ha quedat sense ploms! Foren elegits perquè hi hagué una part dels votants que els agradà el tarannà populista del futur alcalde. D'altres, s'abstingueren davant una oferta electoral tan poc atractiva. I, finalment, hi hagué una franja important de l'electorat que en d'altres eleccions votaren a favor dels Independents o de les llistes de CiU, i ara, per antipaties i divergències amb persones de les llistes de CiU, volgueren castigar la llista (i potser en alguns casos befar-la!) i votar ben inconscientment l'opció aliancista. 

El resultat ha estat la composició de l'actual ajuntament. En els pobles, més que no pas a nivell nacional, s'ha de deixar de banda la ideologia quan es tracta de fer-los anar endavant en qüestions bàsiques i indiscutibles. S'ha de fer bloc comú. Així, doncs, ara, el fàcil, el còmode, és desinhibir-se dels projectes de l'alcalde, boicotejar-los, bescantar-los... En canvi, el difícil, el realment constructiu, és fer pinya en allò que afecta a tots els vilatans i que urgeix de solucionar. Caldria que tothom, i ben especialment els polítics, hi apliquessin bones dosis d'ètica i lucidesa en aquesta tasca. No si val a des- qualificar a tort i dret i dir que nosaltres ho faríem millor, sense fer-ho! Cal que l'oposició mantingui viu l'esperit crític, que controli i supervisi, però també que faci possible el bon govern de Monistrol. Si cal, pot dir públicament sense pedanteries i orgulls que en temes concrets s'hi ha treballat moltíssim. És ben lícit! I, llavors, si l'alcalde és honrat, cosa de la qual no dubto, reconeixerà també públicament la veracitat de l'afirmació.

Monistrol, de fa anys, està encarrilat per una via de depressió: perd demografia, pateix greument la crisi econòmica, es despersonalitza... No podem restar esforços davant aquesta realitat tan poc engrescadora. I dic, podem, perquè tot i haver-me allunyat físicament, freturo perquè el poble vagi endavant i em dol moltíssim quan en sento parlar negativament. Com, doncs, els qui hi viviu podeu restar indiferents davant aquest fet? Cal que sumem esforços, començant amb l'exemple dels polítics, perquè entre tots construïm un futur sòlid per Monistrol. 

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART 

 

Un parell mesos després de publicats els dos volums de "Monistrol de Montserrat. Un miler d'anys d'història" l'abril de 2023, va arribar a les nostres mans el que probablement és el darrer exemplar d'una experiència primerenca de premsa local feta per un grup de treballadors de Montserrat entre els anys 1952 i 1955: "Horitzons".  El plorat i enyorat Llorenç Soldevila que ens deixà el 10 de desembre de 2022, escrivia en el text "La història d'aquest llibre d'història" que: "Possiblement, no hi és tota la història de Monistrol, però sí tota aquella que hem pogur documentar". Ara que reemprenc aquest Blog sense altra ànim que anar penjant conses que em venen de gust, us ofereixo aquesta entrada i les reproduccions del que probablement va ser el darrer número d'aquesta original publicació que fou l'embrió de la reconeguda revista Serra d'Or que edita Publicacions de l'Abadia de Montserrat. La pimera Serra d'Or d'entre el febrer de 1955 i el setembre de 1959 va ser el portaveu de l'entitat "Chor Montserratí".

Horitzons. “Portaveu obrer montserratí”

Publicació mecanografiada, no impresa i amb il·lustracions fetes a mà; amidava 21,5 x 27,8 centímetres. Només n’hem localitzat el número 29, de divuit pàgines, corresponent a l’1 de febrer de 1955, probablement el darrer. Horitzons era la publicació mural confeccionada per un grup de treballadors de Montserrat de què es parla com avantsala de l’aparició de la revista Serra d’Or. Podem fer aquesta afirmació perquè en el segon número de Serra d’Or corresponent al mes de març, en una columna d’efemèrides escrita en castellà, es diu: «DIA 1. Apareció ya el n.° 29 de «HORITZONS». El Periódico Mural de los dependientes, en su número correspondiente al mes de febrero publica los siguientes trabajos: «La Bonaventura» de Feliciano Boada; «D'un mes a l’altre» de Ramon Riera; «Espurnes Sardanistes» poesía, de Manuel Bardina; Capítulo tercero de la narración marinera «Soltando Amarras» de Juan Espinach; «Esclat» poesía, de Modesto Soler; «Les nostres entrevistes» Sr. Ramón Vall, de «El Cantaire preguntaire»; Gacetilla de arte abstracto, «Fantasía Nuclear» ilustración de Eugenio Cervelló y comentario de Juan Espinach; Fascículo 15 del Serial «El Crimen de la calle Moncada n.° 13» por Juan Espinach; «Col·loqui amb la Samaritana» cuadro de «La Passió», original de Ramón Torruella; «De la Biblioteca» comentario acerca del contenido de algunos libros por Ramón Riera». I també: «DIA 25. Se despide de nosotros el que hasta hoy, fue cronista deportivo del Periódico Mural «HORITZONS», Octavio Salvador».

Si es va mantenir la periodicitat mensual, hauríem de situar el primer número en el mes de setembre de 1952. La revista era de confecció tan manual que fins i tot ho era el pasquí anunciador de la commemoració del vuitè aniversari del Cor Montserratí que ocupava les pàgines 4 i 5. El nucli dur de la fundació de Serra d’Or ja apareix a Horitzons: Manuel Bardina, Ramon Riera i Joan Espinach.