Hom és el seu jo
i les seves circumstàncies que l’embolcallen i el presenten davant els altres,
i així Josep Maria Ballarín va perdre el nom de pila i fou conegut.
Mossèn Ballarín
es va perdre un vespre d’agost del 1990 pels carrers d’Alp, a la Cerdanya. Qui
signa caminava aquell mateix vespre pel passeig d’Agnès Fabra, després de sopar
a Ca l’Eudald, on m’estava de dispesa. S’atura un utilitari desmanegat, crec
que era un Renault 5, i per la finestra del conductor surt la testa
esprimatxada del mossèn gairebé implorant la caritat que l’indiqués com s’ho
havia de fer per recuperar la carretera que l’havia de dur cap a casa a l’altra
banda del túnel del Cadí: «M’he perdut i voldria tornar a Berga abans no es
faci més tard». Recordo les paraules una per una perquè, de retorn a la fonda,
vaig fer unes notes de la trobada que conservo. Va fer veure que se sorprenia
que l’hagués reconegut a l’instant. Dic que va fer veure perquè estic segur que
essent ja un personatge públic, li deuria passar més vegades dels que ell
hauria volgut. L’indico el camí i, abans de marxar, salta materialment de
l’interior del cotxe i de dins del portamaletes, que era més aviat un portapapers, en treu un exemplar del llibret Gent i Ninots i me’l signa: «Família
Redó. Bona trobada», i acompanya a la dedicatòria el dibuix que esdevingué el
seu anagrama, «la flor de l’esperança xica i tossuda, les aguanta totes». Una
altra vegada les circumstàncies, aquelles que segons Ortega y Gasset completen
el jo de cadascú, van fer que al cap d’uns anys tornéssim a coincidir, aquesta
vegada per la presentació del llibre que es titula precisament La Flor de
l’Esperança, editat per l’amic Jaume Huch. La petició té el seu què perquè me
la va fer per telèfon mentre jo era a Murano de visita familiar; per uns minuts
la tecnologia relligà la magnífica illa veneciana amb els estreps de Queralt, i
les campanades potents de Santa Maria i San Donato es van sentir a Berga en rigorós
directe. Aquest llibre, del 2009, és un ampli recull d’articles publicats a la
premsa. Una certa honestedat intel·lectual que procuro que m’acompanyi sempre
em dugué a llegir-me el llibre de dalt a baix i en ell vaig descobrir que el
mossèn i un servidor compartíem experiències vitals sense saber-ho, dates i
dades importants en la nostra vida; algunes conegudes i altres de més
particulars. A mossèn Ballarín el van fer capellà custodi de Queralt el 1958,
l’any del meu naixement. Mossèn Ballarín, quan només era el Josep Maria, va
patir la tosferina i alguns anys després un servidor també va conviure amb la
malaltia tres anys. I va ser amb una estada llarga a Berga amb excursions a
Queralt, a la font del Guiu i a la font Negra, que se’m va curar; canvi d’aires
i d’aigües; estic eternament lligat i agraït a Berga. I també vaig conèixer la
seva devoció a la Mare de Déu de Montgrony, un dels meus indrets geogràfics
predilectes d’aquest «ample terrer... una terra a mesura dels homes, on el
Pedraforca hi és altiu» en paraules escrites pel mossèn. I que era molt
montserratí i que s’extasiava amb la visió que es té de la muntanya des de
Queralt, i que en això jo tenia avantatge perquè, essent de Monistrol, la pedra
la podia tocar; i que era amic del Dr. Pelegrí de cabellera abundant i tota
blanca, prohom venerable i molt lligat al Montserrat de quan un servidor hi
feia l’aprenentatge d’impressor tipògraf els anys 70 del segle passat. Uf!
I mossèn aquí i
mossèn allà, el Ballarín com també se l’ha anomenat es va fer un forat en
l’imaginari col·lectiu del país perquè, tot i la fama vaticana que som uns
menjacapellans, agraden els mossens que surten del comú. Els capellans que
fumen i et parlen de tu, que no refusen cap tema de conversa i que canten les
excel·lències d’una bona taula i un bon cigar fan amics amb facilitat, sobretot
entre els descreguts o poc missaires. I el Ballarín era un d’aquests mossens
que encara fan d’àncora entre molts creients i allò en què creuen, una manera
de fer que necessàriament passa per sobre de les jerarquies i la fe
fossilitzada en normes i protocols elevats a la categoria d’immutables. I
encara una altra cosa per compartir. El mossèn tenia sempre a mà una imatge de
la Mare de Déu de Queralt; a casa, des del 1964 n’hi ha una. És això: hom i les
circumstàncies.
