ENTRE ACTITUDS I LA CARRETERA, ENCARA COM NO EN PASSEN MÉS

Dimarts passat, a dos quarts de deu del matí, variant de Manresa direcció Barcelona, un camió tràiler carregat amb un contenidor dels que es transporten en vaixell avança els cotxes pel carril de la dreta que du a Sant Pau i a Manresa pel Pont Vell; s’incorpora al carril correcte de la marxa, òbviament fent frenar a tothom. Al cap de pocs metres, uns cotxes que s’han d’incorporar a la C-55 provinents de Manresa, obliden el cedeixi el pas i, ras i curt, som-hi, frenada de nou i mirada pel retrovisor lateral dret perquè observo com un altre vehicle intenta colar-se’m per la dret. Tram doble d’abans d’arribar als Comtals, aquests mateixos vehicles avancen a força més dels 80 quilòmetres preceptius fins apurar el carril, amb la qual cosa, més frenades. En el mateix viatge, tram de la C-55 a la recta del polígon de Sant Vicenç de Castellet, dos vehicles avancen per la dreta per incorporar-se al carril de la marxa poc abans de l’accés a l’autopista tallant la circulació dels que ho fan per allà on toca; aquest és un escenari habitual d’aquesta maniobra. La carretera és un desastre, lenta, atapeïda, concurrència d’interessos viaris, presses, sense vorals amb la qual cosa qualsevol incidència es transforma en cues quilomètriques de vehicles aturats. Dos passos per nuclis urbans: Castellgalí i Monistrol de Montserrat, sense regulació semafòrica d’excés de velocitat; amb els senyals limitadors no n’hi ha prou, com l’experiència demostra. Cotxes de la policia de carreteres amagats per enxampar el personal, radars de color butà ara sí ara no; limitacions de velocitat enganxades al radar; ànim recaptatori? Revolts modificats mantes vegades i sense haver resolt el traçat mortífer: el revolt que la gent de Monistrol coneixem com del Mas on ara hi ha els accessos al tren  Cremallera de Montserrat i el revolt sota el castell de Castellbell, que són l’exemple d’una extraordinària i repetida mancança tècnica, i sinó repassin-ne la història. I això és cada dia.

LA TEORIA DE L’AGULLA HIPODÈRMICA, ELS TELETACS I ELS PLANS DE PENSIONS

Si els preus que paguen els usuaris de l’autopista de Terrassa a Manresa ja tenen una bonificació del 45% que va a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, resulta que aquesta via no és que sigui cara, és caríssima i una presa de pèl a tots els catalans. Encara més, a càrrec dels diners públics, subvencionem els posseïdors de segones o terceres residències a la Cerdanya que circulen per l’autopista amb uns magnífics vehicles de no pas quatre duros; els convido a gastar-se els diners en un peatge un divendres al vespre o un diumenge a la mateixa hora i veuran quina tipologia de cotxes hi circulen. Ras i curt: subvencionem els desplaçaments dels ben situats, mentre que la majoria fa cua a la C-55 o eix del Llobregat, sobretot el dia festiu quan els responsables de Trànsit s’obliden de posar cons en l’operació tornada. Ara el conseller Santi Vila, a qui s’ha de reconèixer malgrat tot que alguna cosa ha fet moure per la seguretat en una de les vies més saturades de cotxes com és la C-55, encara que insuficientment, ens ven com un gran què que a través del lloguer del teletac a una entitat bancària els comarcans podrem usar a un preu més barat el tram d’autopista entre Castellbell i Manresa com si fos una ronda. Home!, aquest anunci del teletac bagenc sumat al que s’ha fet en les darreres hores sobre l’ús de teletac a l’autopista del Maresme per una situació semblant fa olor d’ofensiva extractora bancària: ara tothom amb teletac, si no es vol podrir fent cua o jugar-se el tipus enmig de 30.000 vehicles més. Aquesta dèria pel teletac em recorda les campanyes sobre la necessitat inexcusable de fer-nos un pla de pensions. És el model d’agulla hipodèrmica que els teòrics del periodisme dels anys trenta van desvelar i que és ben vigent avui: el poder apunta amb els seu missatge directament al cervell; apunta a una de les necessitats més humanes, la de la seguretat, ens fa por i en treu rendiment.

SI L’AUTOVIA FINS A BERGA NO HA FET ECONOMIA, NO ENTREBANQUIN QUI EN VULGUI FER

Que quedi clar que sóc un beneficiat de l’autovia fins a Berga. No fa tants anys que per fer cap a Puigcerdà quan hi treballava havia de passar per l’interior de tots els pobles des de Sallent fins a Guardiola de Berguedà. Després va venir el nou traçat del que vam batejar com a eix del Llobregat i la construcció de les variants que treien el trànsit de les poblacions; un trànsit que havia crescut molt amb l’obertura del túnel del Cadí i el boom immobiliari de la Cerdanya. I finalment, la carretera desdoblada. Rellegint l’hemeroteca em retrobo amb aquelles declaracions solemnes que justificaven l’extensió de l’autopista de Terrassa a Manresa fins a Berga, que és el que és l’autovia de peatge a l’ombra, per un estudiat, suposat, previsible enlairament de l’economia berguedana i nord-bagenca a causa de la real millora de la comunicació per carretera amb el nus viari de Manresa i cap a la xarxa catalana d’autopistes. La poca seriositat amb què aquests darrers quinze anys s’han tractat algunes coses en aquest país fa feredat. Les suposades bondats de l’autovia topaven, i topen, precisament a Manresa amb l’escanyament de la prolongació sud de l’eix del Llobregat; escanyament acompanyat de perillositat per la sobrecàrrega escandalosa de trànsit. L’alternativa: una autopista amb un preu d’espoli fiscal. La realitat ha evidenciat que l’autovia funciona per alleugerir l’estona dels que pugen i baixen de casa a la segona residència perquè el suposat interès d’encara no sabem qui per pujar a fabricar no sabem què no s’ha vist per enlloc o molt poc. Així les coses, les administracions volen facilitar els tràmits a aquells que opten per quedar-se al territori?, i que gent com els quatre fundadors de Metall Tecnològic no hagin de topar contra la burocràcia per iniciar una empresa que ha de ser alternativa al seu atur? En els moments actuals, això és més segur a l’hora de crear riquesa que una autovia.