LA CRISI TÉ UNA CARA BONA: LES ENTITATS LOCALS PRENEN PROTAGONISME

El redescobriment de les entitats per part de la societat de la qual són filles i d’elles per elles mateixes és la cara bona de la precarietat econòmica dels ajuntaments. La crisi ha obligat els responsables municipals de fires i de festes a cercar noves fórmules per no deixar els seus pobles, viles i ciutats sense festa major. No es pot encomanar el programa a un marxant d’espectacles perquè no hi ha calés. Això ha dut a una revalorització de l’oferta massa vegades somorta de les entitats locals. Allà on s’ha posat en pràctica s’ha evidenciat que, malgrat els anys de sordina aplicada a aquest moviment sociocultural a base de subvencions dirigistes o d’oblits massa sospitosos, havia romàs un foc latent que només ha hagut de necessitar una mica d’aire, una finestra oberta que remogués els tions incandescents que es negaven a convertir-se en cendres inertes. D’aquest reviscolament de les entitats en tenim exemples a Monistrol de Montserrat, a Sant Vicenç de Castellet, a Cardona, a Súria, al Pont de Vilomara, al Bruc, a Olesa de Montserrat, a Fals, a Navarcles, a Sallent, a Puig-reig, a Gironella, a Moià, a Bagà, a Navàs, a Manresa, a Santpedor, a l’Ametlla de Merola, a Avinyó... em deixo una pila de pobles, ja ho sé, és un fenomen que es generalitza. Què tenen en comú aquests indrets i altres? Doncs, que entitats i polítics locals han estat capaços de crear l’atmosfera adient per fer possible el naixement de plataformes d’entesa, al marge de les pròpies idiosincràsies, i tirar endavant celebracions en què la gent fos protagonista: actors, músics, regidors, instal·ladors, artesans... creadors, directors, dissenyadors d’un espectacle de poble a l’empara d’una tradició o creant-ne un de cap i de nou. I oh constatació! La gent està disposada a posar-hi el coll, a enfeinar-se i, el que és més important: a passar-s’ho bé treballant perquè els altres s’ho passin millor. En dono fe.