DE REINES MARE I DE CANVIAR PERQUÈ RES NO CANVIÏ

En política hi ha una figura que és la de la reina mare, curiós que no es digui el rei pare; s’ha feminitzat l’exemple per explicar el cas d’aquells polítics que en un passat van manar molt a casa i a fora i que un cop passada la seva etapa continuen furgant i volent manar sobre els que han vingut després. A pagès, aquesta figura del ni fer ni deixar fer sí que és masculina, per això de la transmissió de l’herència preferentment a través d’hereus mascles, i és la del pare o avi que un cop retirat del dia a dia i convertit l’hereu en cap de casa no para de punxar, no fos que la saba nova introduís canvis en la vella cançó del sempre s’ha fet així. Això és el que ha aflorat aquestes darreres hores a la casa del PSOE; diem que ha aflorat, que s’està evidenciant ara però el tema, el punxar, ja els ve de lluny. La traducció a la política espanyola de la pagesa expressió suara esmentada és el bipartidisme: ara manen els conservadors, ara manen els que ho són una mica menys. Aquest sistema que ve ja de les polítiques del segle XIX, és el que agrada als poders: tot controlat i anar fent com sempre s’ha fet. Al PSOE hi ha una reina mare que es diu Felipe González i que és qui va pactar de debò, els altres que s’adjudiquen paper no van passar de ser acòlits, amb els hereus del franquisme el procés batejat com a transició política i adjectivat com a modèlic a través dels discursos oficials repetits com un mantra pel periodisme en general. González ha dinamitat el PSOE, l’ha rebentat amb l’acord ara ja explícit dels anomenats barons i d’algunes baronesses. Fa pensar que el sistema de poders ha començat a cobrar-se els favors i que aquell canvi del qual s’havia fet eslògan era per no canviar res. De fet, sense novetat al front.

ESCENARI ANTIC: L’ENEMIC DEL MEU ENEMIC ÉS EL MEU AMIC

Aquell que és l’enemic del meu enemic, és el meu amic. Seguint aquesta regla s’han signat una pila de compromisos d’ajuda mútua entre eterns rivals units per una obsessió: abatre un tercer. A l’enemic del meu enemic se li riuen les gràcies perquè afebleix el nostre contrari i l’usem com a cas exemplificador de la nostra veritat. Seguint les opinions expressades en les files bel·ligerants o poc proclius a les tesis independentistes catalanes, es confirma la regla: la CUP és de cop i volta la seva aliada. Sí, ja sé que no és així, seguint els postulats ideològics, però un no és mai com creu que és, com es ven, sinó com el perceben els altres, com el compren; i en aquestes hores, els anti procés veuen la CUP com l’ariet que pot tombar allò que ells no han estat capaços de tombar tot i disposar de la immensa força dels aparells de l’estat, dels transparents i dels opacs. No és la primera vegada que a Catalunya hi ha qui vol fer la revolució abans de construir el país. Això ja va passar en la dècada dels 30 i es concretà, encara que no només, en l’anarquisme no catalanista (perquè senyores i senyors l’anarquisme també té pàtries, una flagrant contradicció per a aquells que presumeixen de no voler fronteres). Catalunya no es dividirà com preveu el senyor Aznar, no més del que ja està dividida Espanya. El fet català no existeix per gràcia de les expressions polítiques; no hi ha partit polític capaç de fer sortir al carrer un milió, dos milions de persones. La pega és que quan el fet català ha de prendre forma en partits, així funciona la democràcia, aquests, pensant en curt, el trinxen. Tampoc no és la primera vegada, ja va passar quan els partits de la transició van dinamitar l’Assemblea de Catalunya. Tenim uns polítics incapaços de gestionar el fet nacional. Això sí que juga a la contra, perquè a Espanya sí que en saben.

ASSESSORS DELS POLÍTICS, ENTESOS O ESTÓMACS AGRAÏTS

Els assessors dels polítics, ¿gent entesa en una matèria o estómacs agraïts? Aquesta és la qüestió. La figura de l’assessor és una figura nascuda i crescuda a l’empara de les institucions parlamentàries, vull dir en aquelles que fan lleis, normes o ordenances després de parlar molt o poc segons si hi ha suma de minories o es tracta de majories que tot ho rebreguen. A Girona, per exemple, hem sabut que el sarau al seu Ajuntament, entre altres coses probablement inintel·ligible per a la resta de la humanitat, també té a veure amb la quantitat d’assessors que volia el candidat de CDC a l’alcaldia. Si, per exemple, tenen la sort de visitar el Parlament de Catalunya en dia de feina, observaran que alguns diputats es desplacen envoltats de gent, sempre amb el mòbil a la mà, que no són diputats però que circulen lliurement per l’interior de la institució; aquests són els assessors. Ningú no els ha escollit en eleccions, no són funcionaris de la casa, no són periodistes parlamentaris, són assessors, són gent de confiança. Però exactament què fan?cEn els inicis del període postfranquista i l’entrada a les institucions de molta gent provinent de l’associacionisme i de la brega antifranquista, els nous escollits necessitaven assessorament en arquitectura, urbanisme, legislació, ensenyament... i se cercaven professionals d’aquests àmbits que moltes vegades assessoraven per gratia et amore, vull dir de franc o gairebé; eren els temps heroics. No dic que s’hagi de tornar a aquesta manera de fer, però ¿voleu dir que cal tal plèiade d’assessors amb carnet de partit a la boca?O no és millor cercar els especialistes quan cal i només pel temps que cal? Que no se saben espavilar els escollits? Que no hi ha serveis tècnics de tota mena a les institucions? Que és que hi ha molta desconfiança? O és que hi ha favors per pagar?

LA CRISI TÉ UNA CARA BONA: LES ENTITATS LOCALS PRENEN PROTAGONISME

El redescobriment de les entitats per part de la societat de la qual són filles i d’elles per elles mateixes és la cara bona de la precarietat econòmica dels ajuntaments. La crisi ha obligat els responsables municipals de fires i de festes a cercar noves fórmules per no deixar els seus pobles, viles i ciutats sense festa major. No es pot encomanar el programa a un marxant d’espectacles perquè no hi ha calés. Això ha dut a una revalorització de l’oferta massa vegades somorta de les entitats locals. Allà on s’ha posat en pràctica s’ha evidenciat que, malgrat els anys de sordina aplicada a aquest moviment sociocultural a base de subvencions dirigistes o d’oblits massa sospitosos, havia romàs un foc latent que només ha hagut de necessitar una mica d’aire, una finestra oberta que remogués els tions incandescents que es negaven a convertir-se en cendres inertes. D’aquest reviscolament de les entitats en tenim exemples a Monistrol de Montserrat, a Sant Vicenç de Castellet, a Cardona, a Súria, al Pont de Vilomara, al Bruc, a Olesa de Montserrat, a Fals, a Navarcles, a Sallent, a Puig-reig, a Gironella, a Moià, a Bagà, a Navàs, a Manresa, a Santpedor, a l’Ametlla de Merola, a Avinyó... em deixo una pila de pobles, ja ho sé, és un fenomen que es generalitza. Què tenen en comú aquests indrets i altres? Doncs, que entitats i polítics locals han estat capaços de crear l’atmosfera adient per fer possible el naixement de plataformes d’entesa, al marge de les pròpies idiosincràsies, i tirar endavant celebracions en què la gent fos protagonista: actors, músics, regidors, instal·ladors, artesans... creadors, directors, dissenyadors d’un espectacle de poble a l’empara d’una tradició o creant-ne un de cap i de nou. I oh constatació! La gent està disposada a posar-hi el coll, a enfeinar-se i, el que és més important: a passar-s’ho bé treballant perquè els altres s’ho passin millor. En dono fe.