Tota una vida per haver d’acabar picant portes? avui? indignant!

Era hivern, final del 1979, a Madrid, on em van dur circumstàncies personals.  Una senyora gran havia estès al terra d’un carrer proper al que aleshores era Galerías Preciados, a prop de la Gran Via, una radiografia dels seus pulmons, capses dels medicaments que prenia i el passaport espanyol; demanava caritat. Estava asseguda en un banc, abrigada, el cap cot i amb una gorra de llana, posició i peça amb les quals amagava el rostre. A tocar seu, dues bosses de plàstic amb algunes subsistències recollides al carrer. Anava vestida amb recolliment, polida. És una imatge que se’m fa present sovint, és part d’un treball de graduació dels estudis de fotografia i per a mi ha esdevingut icònica, forma part de la meva col·lecció molt particular. Trenta-nou anys després, una senyora, també gran, de vuitanta-tres anys, a Manresa truca a la porta de les monges de Santa Clara perquè fa tres dies que no menja; demana pa i llet. Escric això i m’esborrono. A Manresa,a la meva ciutat, el 2018 hi ha gent que, un cop ha arribat a un dia concret del mes, deixa de menjar perquè no en té més. Hi ha dos col·lectius (així en diuen els que disseccionen la societat) per als quals no hauríem de permetre que res no els manqués: la mainada i la gent gran, llevat, és clar, que es tracti d’una societat en fallida. És una societat fallida la societat manresana? Hi dediquem tots els esforços que calen perquè no es donin situacions de fam? Hem conegut el cas perquè l’ha fet públic sor Lucía Caram. Quants casos com aquest passen cada mes a Manresa? Quanta gent viu tan sola, tan en silenci, que desconeix fins i tot els canals d’ajuda per a casos extrems? Tota una vida per haver d’acabar picant portes? Avui? Indignant!

LA LLEI ÉS LA LLEI PERÒ LA INTERPRETEN SUBJECTIVITATS

Quan els actes de les institucions amb què tot estat es dota per fer efectiu el compliment de les seves lleis fan olor de revenja, malament rai. La salut d’una societat s’assenta també en les aparences. Hom no és només com un mateix es veu sinó també, i sobretot, com et perceben els altres. És el cos social qui t’etiqueta. Si les institucions d’un estat s’arriben a percebre només com a parcials, aquestes institucions, encara que les seves actuacions s’ajustin a la lletra de les seves lleis, tenen un problema de credibilitat; els problemes de credibilitat corquen les institucions, que s’han creat precisament per bandejar arbitrarietats. Allò que la dona del Cèsar o que el marit consort, si voleu, a més a més de ser honest/a ha de semblar-ho, continua en plena vigència. L’argumentari de privar de llibertat, per exemple, Jordi Sànchez (per concretar en un nom) perquè si se’ls deixa campar incitarà a la cosa tumultuària, quan ha estat precisament el seu empresonament i el de la resta el que ha provocat les dues darreres manifestacions multitudinàries, l’última a Brussel·les, sembla que derrapa per alguna banda; i segur que en el gruixut llibre de la Llei també hi ha la justificació que empara aital pronunciament del jutge; però segur que també hi ha la possibilitat d’interpretar tot el contrari. Quan hom diu que la Llei és la Llei oblida que la interpreten les persones i que aquestes interpretacions no són monolítiques; i que les persones, totes, vivim en subjectivitats. Oi que els mateixos advocats cerquen presentar demandes en segons quins jutjats i no en altres perquè coneixen trajectòries professionals de jutges més o menys favorables o contraris als interessos dels seus defensats? Doncs això.

TOT ALLÒ QUE ES DONAVA PER SOTERRAT, TORNA A LA LLUM

«Jo vinc d'una lluita que és sorda i constant, jo vinc d'un silenci que romprà la gent que ara vol ser lliure i estima la vida, que exigeix les coses que li han negat». Això ho cantava Raimon ja l’any 1975. Els clàssics ho són perquè no perden vigència. L’any 1975 molta gent d’aquest país, disconforme (eufemisme) amb la legalitat nascuda d’un cop d’estat, mantenia una lluita que era sorda perquè els mitjans radiofònics no en parlaven, no en mostrava imatges la televisió única i no n’escrivien els mitjans impresos; però tot i així era constant. Ho era per mitjà de l’associacionisme, de les corals, dels esbarts, de la premsa local que malvivia entre suspensions governatives, multes i particulars que hi posaven hores i diners de la butxaca. Era constant per mitjà dels centres excursionistes, de les classes clandestines de llengua i de literatura catalanes, de recitals de la Nova Cançó; sí, aquells cantants i músics prohibits primer «por la autoridad competente» i al cap d’un temps ridiculitzats pels progressistes ciutadans del món, però que avui tornen amb força davant les noves però velles envestides a «la gent que ara vol ser lliure i estima la vida», no fos que se surti amb la seva: viure la pròpia existència, que sempre ens és curta, amb dignitat i amb l’obligació intrínseca de transmetre-la a les generacions que vénen. La societat que «exigeix les coses que li han negat» i que torna a veure com no solament les hi tornen a negar sinó que, amb la normalització de la vexació i de la mentida repetida mil vegades, li neguen les evidències més viscudes, algunes en pròpia pell; li neguen les possibilitats de supervivència i li volen subministrar, a l’empara sempre de la legalitat, barroerament, dosis indigeribles de somnífers.

LA DEMOCRÀCIA S’ASSENTA SOBRE LA POSSIBILITAT DE DISCREPAR

En la societat actual s’ha instal·lat l’expressió pública de la discrepància i això és bo. La democràcia s’assenta sobre la possibilitat que la discrepància no sigui un valor per ser castigat sinó al contrari, un valor per ser fomentat; només des del contrast de parers es pot arribar a un acord que satisfaci el nombre més gran de gent, que és el postulat principal de la praxi política, insisteixo, en democràcia. En la societat del moviment continu, en què ha minvat en molts graus el monopoli de la informació que tenien els mitjans de comunicació o els governs, la presència pública de discrepància és un fet quotidià, constant i generalitzat. És cert que la discrepància es pot expressar de maneres diverses; l’ideal és fer-ho de manera pacífica i argumentada. La violència no és la companya del desacord; la violència és l’expressió del totalitarisme sobre el terreny. En les societats democràtiques de debò, no pas en les que es fan trampes al solitari, ningú que discrepi per vies pacífiques hauria d’estar a mercè de les potes dels cavalls d’Àtila. Els poders, aquells que en democràcia els ciutadans cedim representativitat i també protecció, no tenen dret a sentir-se molestos pel discrepant ni a decretar-ne coerció. En democràcia, als poders se’ls diu servidors públics; servidor no és un mot pejoratiu, vol dir aquell que fa del servei a la cosa pública la seva feina i que ho fa lliurement; a ningú no l’obliguen fer-se funcionari, que ha acabat sent-ne sinònim. El bon servidor públic gaudeix del democràtic prestigi, quan hom percep que se n’ha fet mereixedor; qui no se sent prestigiat hauria de rumiar el perquè. Ah!, prestigi i submissió no tenen res a veure; ho dic perquè darrerament...

L'AMBIVALÈNCIA EN QUÈ VIVIM: EL BLACK FRIDAY I EL GRAN RECAPTE

Aquest cap de setmana hem materialitzat l'ambivalència en què ens hem instal·lat; recorden aquella cançó en què Raimon, l'any 1970,  retratava la societat de consum? «Tu compres un poquet, jo compre un poquet, aquell una miqueta de res; d'això en diran després: societat de consum... Les botigues ben plenes, les butxaques ben buides, les teues, les meues, les seues. Però és hora de saber qui és qui les té plenes». Aquest cap de setmana ha estat una explosió de consum darrere aquest invent del Black Friday en què els botiguers petits i grans ofereixen uns bons descomptes a les portes del Nadal i coincidint, ai quina casualitat, amb les pagues dobles dels pensionistes. Però aquest cap de setmana també ha estat el del gran recapte, el moviment ciutadà a través del qual es busca omplir els bancs d'aliments que operen al país, la darrera trinxera alimentària dels més desvalguts, sense eufemismes, dels pobres i encara dels pobres que tenen consciència de ser-ho i que no tenen vergonya de ser identificats com a tals; darrere seu hi els pobres que, aclaparats, se la passen sense ni aquest auxili i en el darrer esglaó, els pobres que ho són tant en tots sentits que ni se'ls acut que fora del seu cercle de misèria hi ha gent disposada a apaivagar la seva situació extrema. S'inicia l'etapa anual en què la vida se'ns revela, més que mai, en blanc i negre, el blanc per als que tenen encara que sigui «un poquet» i el negre per als que compren «una miqueta de res». I com cada any hi haurà la satisfacció del que fa caritat (solidaritat?), de l'encara gràcies i es reproduiran els clixés, i em sembla que l'any vinent hi tornarem desitjant a mans plenes romandre en el grup del blanc però mirant de reüll el grup del negre, no fos cas que...

INSEGURETAT AL PASSEIG DE PERE III? ALGUNA COSA NO ACABEM DE FER BÉ

Alguna cosa no acabem de fer bé a Manresa si el centre de la ciutat que és el tram del Passeig de Pere III comprès entre el teatre Conservatori i Crist Rei s’ha convertit en un indret insegur. Alguna cosa falla en la gestió de l’espai públic i de la seva preservació com a àgora ciutadana. Alguna cosa es cou en foc somort si grups de joves vestits a l’ús, vull dir, no pas estrafolaris ni malgirbats, protagonitzen aldarulls i actes violents. Alguna cosa no rutlla en la societat manresana si aquests actes que sotraguegen la convivència es viuen en silenci i resignació com s’ha posat en evidència quan des del diari Regió7 s’ha preguntat a botiguers i a tenedors de negocis de la zona. La coincidència que alguns d’aquests joves siguin d’origen forani tot i que possiblement nascuts i educats aquí, afegeix al tema un punt a tenir molt i molt present, ateses les circumstàncies en què ens anem instal·lant d’un creixent rebuig a l’altre. Tenim prou experiència per saber que és fàcil extrapolar a tota una comunitat els mals hàbits d’uns quants, més aviat pocs. La por no és bona companya per a la cordura que en tot moment ha de presidir la convivència entre diferents que ens volem iguals tot i les respectives alteritats. És obligació inexcusable dels rectors i dels vigilants de la cosa pública, aguditzar la feina per evitar que les costures socials no es descusin. El vestit social ha de ser prou còmode, prou balder, però prou segur com perquè serveixi per abrigar el nombre més gran possible de gent. En aquest principi descansa l’acció política. Els descosits en el vestit poden transformar-lo en un conjunt de parracs. Els parracs abriguen poc, no donen escalf suficient i et deixen a mercè de la intempèrie. Identificar les costures febles i recosir-les és més que una obligació, és una necessitat.

Si no amortim la misèria per amor, fem-ho per utilitat

La maduresa d’una societat es mesura en la capacitat d’atenció als seus segments més vulnerables. No és beneficència ni exercitar la caritat, és fer anar la raó, que ens diu que un cos amb un dels membres malalt no és un cos sa, i un cos mancat de salut és un cos a qui se li complica la resposta davant de qualsevol maltempsada. Atenent aquest raonament ben obvi i per això massa vegades oblidat, la societat hauria de tenir com un dels nords que en el seu si no hi hagués membres malalts. És clar que no em refereixo a la malaltia corporal, s’entén! Sinó la malaltia social, aquella que fa que s’esquerdi l’edifici que ens aixopluga a tots. Que al principi del segle XXI hi hagi famílies, convilatans nostres, que hagin de passar el mes amb 600 euros o menys i que la meitat d’aquesta xifra se’n vagi en el lloguer de l’habitatge, és malaltia. La febre consumista atiada des de la mateixa societat i a la que donen ales les teories del creixement que tornem a escoltar i a llegir en uns mitjans de premsa fortament intervinguts pel poder econòmic gràcies a préstecs i contractes publicitaris, també és malaltia. És el virus que corseca els que tenen, la majoria, perquè en volen més, i als que no en tenen, la minoria, precisament perquè volen, necessiten, els cal poder participar una mica de la festa enverinada. Un dels pares del liberalisme europeu del segle XIX, el britànic utilitarista John Stuar Mill en el llibre “Sobre la llibertat”, fa una defensa de les minories i una crida a les majories perquè no les marginin. Stuar Mill avisa que les minories poden ser font d’aprenentatge i que és essencial el respecte al diferenciat (per qualsevol de les causes humanes que són font de diferència). Si no amortim la misèria per amor al proïsme, fem-ho perquè ens és útil.

BROTS VERDS QUE DONEN FRUITS ESCARRANSITS

En l’era dels mites caiguts, el de les xifres n’és un altre. D’acord que dos més dos encara fan quatre, però l’equació un pollastre i dues persones no és igual que cadascuna se’n menja la meitat; pot ser que una se’l mengi sencer i que l’altra faci badalls de gana, però estadísticament sí que es podrà vendre la idea del repartiment a parts iguals. Una cosa similar és el que passa amb les darreres xifres amb què ens obsequien els propagandistes dels brots verds. Asseguren que a la Seguretat Social ja hi ha més altes d’inscrits que no pas baixes i això que és un fet objectiu és interpretat com que la societat ja surt del túnel, que ja tornarem a fruir d’una vida on el maldecap principal serà a veure on anem de vacances aquest any. Però del que no ens parlen els intèrprets dels brots verds és de la qualitat dels treballs a què corresponen aquestes altes a la Seguretat Social. Si no ens deixem enlluernar, veurem que darrere aquest discurs interessat políticament el neoliberalisme insisteix en la reducció salarial dels treballadors espanyols com el camí a seguir perquè els brots verds esdevinguin branques, flors i així l’arbre de l’economia doni fruits; encara que siguin escarransits. I comptaran la producció de l’arbre pel nombre de fruits i no per la mida, el punt de maduració i el gust. És sabut que l’economia funciona quan hi ha estalvi i inversió. L’estalvi és l’excedent familiar o empresarial un cop descomptades les despeses i algun vici que és el que fa moure amb empenta el comerç i la producció; ja m’explicaran quin és l’estalvi que possibilita un sou escanyat. I la inversió es pot fer amb recursos propis o si no demanant els diners en unes condicions raonables que és el contrari del que estan disposats a fer els prestataris que es refugien en les comoditats dels deutes sobirans i en els rèdits que obtenen del Banc Central Europeu pels dipòsits que hi deixen en custòdia. L’estat del benestar pot ser història.

SENSE POBRES NO HI HAURIA NECESSITAT DE FER CARITAT, AIXÍ QUE...

Hola a tothom, jo sóc contrari  a  la caritat. Ho sóc perquè estic  radicalment en contra de la  pobresa. Sense gent pobra no  hi hauria necessitat de la gent caritativa. Ara bé, un cop establerta la meva posició i com que no sóc un il·lús, també vull dir  que sort en té la societat de la gent que es desviu pels altres. La gent caritativa tapa les vergonyes de  l’Administració, o què carai!, que sota el  mot Administració s’amaguen noms i cognoms. La gent caritativa tapa les vergonyes dels noms propis que governen les  societats on hi ha pobresa. Abans de la crisi medieval del segle XIV, els cristians cercaven la salvació a través de l’exercici de  la caritat. Com a resultat del canvi de paradigma en què el diferent era estigmatitzat sense miraments, els pobres van passar a ser considerats com a éssers portadors de totes les malvestats; la corresponent teoria que justificava el canvi va  elaborar la necessària iconografia i el relat per instal·lar en l’imaginari col·lectiu que els pobres eren uns desgraciats que  havien de ser apartats de la societat. L’Església es faria càrrec d’aquest lumpen proletariat i ja s’encarregaria de portar-los  pel bon camí malgrat fos a fuetades. L’existència de gent pobra és un fracàs de la societat si la concebem com una unió  de persones que decideixen compartir present i concebre un futur. Si la societat ha de ser un campi qui pugui, aleshores l’existència de la pobresa li és inherent perquè assumeix la desigualtat com un fet necessari. Aquestes festes nadalenques són la visualització de la caritat i molta gent se’n beneficia i crec que això està molt bé. La caritat no hauria d’existir, però pel fet que existeix proporciona alleujament a una pila de gent exclosa de la festa. I la caritat ja s’ha institucionalitzat durant tot l’any, i sort n’hi ha de la gent caritativa que no mira ni blancs ni negres i que només veu unes mans que demanen caritat.

LA CRISI TÉ UNA CARA BONA: LES ENTITATS LOCALS PRENEN PROTAGONISME

El redescobriment de les entitats per part de la societat de la qual són filles i d’elles per elles mateixes és la cara bona de la precarietat econòmica dels ajuntaments. La crisi ha obligat els responsables municipals de fires i de festes a cercar noves fórmules per no deixar els seus pobles, viles i ciutats sense festa major. No es pot encomanar el programa a un marxant d’espectacles perquè no hi ha calés. Això ha dut a una revalorització de l’oferta massa vegades somorta de les entitats locals. Allà on s’ha posat en pràctica s’ha evidenciat que, malgrat els anys de sordina aplicada a aquest moviment sociocultural a base de subvencions dirigistes o d’oblits massa sospitosos, havia romàs un foc latent que només ha hagut de necessitar una mica d’aire, una finestra oberta que remogués els tions incandescents que es negaven a convertir-se en cendres inertes. D’aquest reviscolament de les entitats en tenim exemples a Monistrol de Montserrat, a Sant Vicenç de Castellet, a Cardona, a Súria, al Pont de Vilomara, al Bruc, a Olesa de Montserrat, a Fals, a Navarcles, a Sallent, a Puig-reig, a Gironella, a Moià, a Bagà, a Navàs, a Manresa, a Santpedor, a l’Ametlla de Merola, a Avinyó... em deixo una pila de pobles, ja ho sé, és un fenomen que es generalitza. Què tenen en comú aquests indrets i altres? Doncs, que entitats i polítics locals han estat capaços de crear l’atmosfera adient per fer possible el naixement de plataformes d’entesa, al marge de les pròpies idiosincràsies, i tirar endavant celebracions en què la gent fos protagonista: actors, músics, regidors, instal·ladors, artesans... creadors, directors, dissenyadors d’un espectacle de poble a l’empara d’una tradició o creant-ne un de cap i de nou. I oh constatació! La gent està disposada a posar-hi el coll, a enfeinar-se i, el que és més important: a passar-s’ho bé treballant perquè els altres s’ho passin millor. En dono fe.