ENS ÉS INDISPENSABLE COM A COMUNITAT ENFORTIR EL MÚSCUL SOCIAL

Aquesta Espanya que ens ha de gelar el cor, que escrivia Antonio Machado, no havia desaparegut, estava latent, a l’aguait. No puc dir que em ve de nou. No entenc aquells a qui ve de nou. Les lectures acrítiques duen a anàlisis equivocades. L’Estat espanyol té un nord inamovible i pel qual és capaç de sacrificar-ho tot: la sagrada unitat de la pàtria; d’aquesta deu en beuen tots,  l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra; des del lumpen proletariat fins al tenidor de les riqueses més descarades, i estan disposats a fer el que calgui, des d’usar la violència fins a mirar cap a una altra banda amb el nas tapat: ens trobem en la unitat. I això que ha quedat ben clar aquestes darreres  hores és un fet que faríem bé de no relativitzar des de Catalunya, ajudarà a triar els amics, si és que la causa catalana en té, d’amics, més enllà dels catalans i encara no pas tots. Justícia és allò que els poderosos consideren que és just, va escriure el pensador grec Trasímac fa 2.400 anys;  qui tenen la bondat de seguir aquest opinador me l’han llegida moltes vegades, aquesta frase, és una dels pensaments de capçalera d’un servidor de vostès. I el poder no és només aquells que l’encarnen, el poder és tot aquell que se sent partícip d’aquesta sensació de domini sobre l’altre. Davant de tot plegat, tenim opcions; una, molt vella però que ha estat molt eficaç, és el múscul social, aquesta xarxa d’entitats de tota mena que ha mantingut viva la flama de la catalanitat. Davant els atacs continus, les mentides vergonyants, l’odi expressat, l’insult, la deshumanització, enfortir el múscul social ens és indispensable com a comunitat. Emprenyats i preocupats, és lícit, però ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

SEIXANTA SEGONS EN SILENCI, MESURA DE QUINA MENA DE GENT ÉS

I es va fer el silenci. Seixanta segons en què milers de persones van emmudir i van mudar de cara. En aquella geografia barcelonina, paradigma del brogit de la quotidianitat, que va abraçar per unes hores la litúrgia anual que clama pel naixement d’un país nou, es va alçar un altre altar del record, molt més efímer que no pas els bastits a la Rambla, però no pas menys contundent. Seixanta segons en què els càntics, les rialles, les converses en to alt, els castells, les batucades, les fanfàrries i els grallers van deixar pas de cop, i quan escric de cop no és una expressió sinó la descripció exacta de la realitat, al so del silenci; no es podia millorar el silenci i es va callar. Les mirades van substituir el concret, l’immediat per l’infinit. Vaig veure ulls vidriosos, enllagrimats; punys tancats i abraçades amoroses. Seixanta segons en què es van visualitzar quaranta-vuit hores d’horror i un sempre més de solidaritat. Pares que van estrènyer els fills; quantes veus no han quedat truncades a la vista dels centenars de peluixos? El peluix, la joguina de sempre que omple bressols i llits dels menuts de cada casa; el record pel Xavi, el nen de Rubí, de tres anys, víctima de l’atemptat, va sobrevolar la concentració i va vivificar l’espessa atmosfera. Seixanta segons que van donar la mesura exacta de quina mena de gent va omplir el centre de Barcelona l’Onze de Setembre del 2017. Una mena de gent molt allunyada del retrat que en fan els seus enemics. Menyspreen allò que ignoren, va escriure Antonio Machado en el seu magnífic, descriptiu i extens poema «A orillas del Duero». Ignorar volgudament aquesta mena de gent deixa dormir els «filósofos nutridos de sopa de convento», i ,com aquells, no es pregunten què passa. I així els van les coses.